No podran res

Deixa un comentari

‘No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.’

(Vicent Andrés Estellés)

 

El matí entra desficiós per les escletxes de la persiana, però és Estellés qui em desperta. M’adrece amb el cor ple de versos i ja estic davant del Word, saltant-me les convencions matutines de rentar cares i de posar cafeteres al foc. Hi ha dies en què una s’aixeca amb els ulls esbatanats i l’ànim enfervorit, desatenent del tot la necessitat de desemmandrir-se. Efectes a mig camí entre el misteri fisiològic i l’exultant certesa de saber-se.


Així, encete el 25 d’abril embolcallada encara amb la ressaca de Sant Jordi. No ens vam estalviar d’emborratxar-nos amb llibres i roses ni de vagarejar per les Rambles fins que la fosca ens va despatxar. Tafanejant, tafanejant, encara va caure un altre got d’absenta, de Tina Vallès. Ja que hi érem, a Labreu, recollírem agraïments de cocodril. Però, és clar, reservàrem la cirereta per l’Alzamora, que ens va dedicar somriures i metàfores simpàtiques que ens aconsellaven d’anar amb compte amb els vampirs, que en són molts i són arreu.

 

I amb tot, el mes s’escola. Ens hem enllaçat pel català, hem recordat Fuster i seguim intuint la primavera. Abans de marxar, però, ens regala aquestes dues dates per veure i viure. Dies de mirar enrere i fer feinejar la memòria; de recol·locar-nos i saber on som i dir-ho -com ens recorda l’herència de Martí i Pol- i d’estimar en la distància i amb un enyor infinit tot allò que sentim a prop, però tenim quilòmetres enllà.

 

Fa tres anys, quan vaig signar l’acord que em portava a Barcelona, signava també guanyar físicament una diada i perdre’n una altra. La consciència del bescanvi no consola, però. I avui el cos se’n ressent. El note inquiet i desitjós de bandejar els quefers diaris per traslladar-se al seu país de l’olivera i del taronger. La del cor, és una altra història: seguint la veu de la desobediència i acatant el dictamen del poeta de meravelles, ha volat ben al sud, està ben alegre i té unes ganes insanes de revolta.

 

Bon 25 d’abril a tots!

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 25 d'abril de 2012 per verorosello

Per molts llibres i moltes roses

Deixa un comentari

Com a tafanera perpètua, em fascinen, entre tantes altres coses, les llegendes. La de Sant Jordi és, potser, una de les meues preferides. Aquell rei medieval, despietat però just, capaç de consentir que la seva filla siga la menja diària exigida per la bèstia que domina el llogaret de Montblanc a canvi de deixar-los en pau. I aquell cavaller que surt del no res, enmig del trajecte aterridor que precedeix la tragèdia, i posa punt i final a la vida del drac alhora que a la seva missió. Sense por i sense segones intencions. Com deuríem encarar-nos a tot plegat i com no fem gairebé ningú. I aquella fantàstica rosa roja amb què la natura premia la gesta, nascuda de les entranyes del monstre…

 

No puc estar-me, no, senyor, d’escriure unes ratlles farcides de desitjos, en una diada com la d’avui.

 
Perquè no falten mai llibres,


Com la ‘Poesia completa’ de Miquel Martí i Pol; ‘Versos per a Anna’ de Marc Granell (gràcies, Vicent!); ‘Dins d’una campana de vidre’ d’Anaïs Nin; ‘Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts’ de Toni Cucarella (enguany agranem, també, cap a casa) o ‘Dos amants com nosaltres’ de Laura Borràs.

I perquè no falten mai roses que els acompanyen,


Com la borsa d’estudi de l’IEC; uns dies a casa; el futur pis a Rosselló; la sorra sarda de Costa Smeralda o tu.

Feliç diada de Sant Jordi a tothom!

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 23 d'abril de 2012 per verorosello

Illa inconeguda

Deixa un comentari

‘El goig és com una illa
inconeguda, que pot concretar-se
davant la proa de la nau que us mena,
algun matí ignorat,
per una ruta antiga’.


                  (Miquel Martí i Pol
)

* Per als curiosos, llegia ‘L’ombra de l’eunuc’ a la inconeguda illa de Sifnos (Cíclades).

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 5 d'abril de 2012 per verorosello