Festeig a Madrid
Deixa un comentari
Bitllet d’anada i tornada. L’aventura comença dimarts i jo em sent curulla de vida arran del fet de retrobar-me amb la família i de desafiar el temut congrés. Llàstima que un no sé què va apoderar-se del meu cos tot el cap de setmana i va impossibilitar el desgavell premonitori… A grans trets puc dir que el festeig a Madrid va ser molt diferent d’allò que havíem imaginat (podeu observar-ho a la imatge). Sort que els primers dies van ser tot un èxit, com comprovareu a continuació. I és que hi ha dites infal·libles, com aquella que tant sàviament pregona Enric: “el que va davant, va davant!”
Com sempre, ordenaré cronològicament els fets per a un millor enteniment. Arribe dimarts al migdia. Em donen la benvinguda un bon ruixat i Tèr, sense paraigües!! Per matisar, diré que portava uns dies a base de Frenadol i el fet de no comptar amb aquest artefacte no va estar exempt de rellevància. I afegir que fou el tret que va marcar l’inici d’una sèrie de “jugadetes brutes” que van donar-se al llarg de la setmana.
La segona de les jugadetes fou aquella mateixa nit. Havent dinat, teníem una cita amb Jose “el teleco” i el seu peculiar company de treball, Mikel. La trobada fou a una tetería i jo, abatuda com estava pel viatge, vaig agrair immensament la tranquil·litat que comportava aquest pla. Als dos tés va aparèixer Bryan – el nord-americà- que em va rebre amb un “Estoy bueníssimo!” en preguntar-li pel seu estat i amb un “¿por qué no te corres?” en no creuar corrents un pas de zebra amb semàfor roig. S’olorava una nit espectacular, tot i que jo tractava de negar-m’ho a mi mateixa. Canviàrem d’escenari per començar una sessió de cañas que jo desitjava curta i que va convertir-se en la nit del 20-E (20-Euros de cervesa en una sola sentadeta). Arribats a aquest punt vaig viure interiorment una disputa entre el meu ens racional i el meu ens passional. L’endemà havia d’assistir a la primera sessió del congrés i no em semblava seriós encetar l’encontre amb resaca. Resultat: 0-1 a favor de la raó. Sentint-ho molt, vaig haver de posar-me pesada i vaig convèncer la colla de tornar a casa. Tota una gesta, doncs ja coneixeu els meus dots autoritaris…
Dijous era el gran dia: el dia de la presentació del meu pòster. Em lleve amb zero nervis, bon senyal! Toquen les onze, arriben els meus pares i els nervis seguien absents. Va començar la sessió i, modèstia a part, he de dir que el nostre pòster fou dels més reeixits. La gent em preguntava i jo més contenta que unes pasqües explicava el nostre estudi i cadascuna de les conclusions que ens van portar a dissenyar el projecte. La resta del dia també fou un èxit. Dinaret emotiu amb la família, nova sessió de conferències i sense parar per casa vaig agafar el metro amb vista a reunir-me amb Tèr i Ly que ja m’esperaven amb una canya i amb bons escots a la barra d’un baret de mala mort. Sens dubte, molt encertat el vestuari escollit, doncs no ens llevàvem de damunt al cambrer i ens férem una cabassada de cerveses pel mòdic preu de 5 euros.
En sintonia amb el nostre lema –non stop- ens mudàrem a El museo del jamón, altre baret on la relació quantitat-preu de la cervesa esdevé bastant generosa. Allà arreplegàrem a Guillem Sva i la llimonà que aquest element porta enganxada al cos i ens traslladàrem a La Coquette, un local que, com el seu mateix nom indica, és d’un nivell més elevat a les nostres possibilitats econòmiques. Però clar… les deu cerveses que ens havíem fet per cap i la consegüent eufòria… tira bo! I ja podeu imaginar el trellat i la qualitat de les animalades. Guillem que volia endossar-me al seu amic Fran i Tèr i Ly que volien endossar-me al cantant de la banda de melenas… I jo, pues ja em coneixeu, més feliç que una perdiu! Aquest dia, tot s’ha de dir, la batalla la va guanyar la passió: 1-1!
Com veieu, tot marxava perfectament. Divendres gran ànsia per l’arribada d’alguns dels membres de la colla que havien decidit passar el capde a Madrid. A causa d’un incident amb el cotxe no va ser possible. Només Dani – que volava des de Barcelona- va aplegar al seu destí i ens quedàrem les tres penyores sense saber massa bé què fer. Jo no em sentia massa bé físicament i la cosa va tenir transcendència. Debilitat, vòmits, calfreds… Un estat lamentable. No cal dir que la nit va acabar al tombo.
Per tal de compensar la falta de substància del dia anterior, Tèr ens va portar de cañas pel barri de La Latina dissabte al migdia. El forn encara no estava per panellets, així que la meua dosi foren quatre Aquarius i una camamilla. Vaig observar amb clarividència com l’estat dels tres elements que m’acompanyaven anava transformant-se i puc concloure dient que és molt penós haver de suportar l’embriagament dels altres. Imagineu-se a Tèr: “Ye! Mo la beguem i nem a un altre?”, “Ye – dirigint-se a Dani- falta tot lo que paga!”. Realment trist…
Retorn a casa. Migdiada que s’allarga fins l’hora del sopar. Menú de saturday night: rosquetes amb oli i sal. Tot un manjar. Després de barallar seriosament la possibilitat de sortir un ratet a la nit i suportar de nou l’espectacle citat, vaig decidir restar a casa. Tèr i Dani em van odiar, i ho entenc. Ja us he dit que acate totalment el zero al marcador d’eixa nit. Tot i això, ja sabeu que no és força habitual en mi aquest comportament, i si vaig optar per la vida casolana fou perquè la meua integritat física corria perill si em deixava portar… En el fons sé que sabreu perdonar-me! I la vendetta és un tema pendent que deixarem per a desembre ací a Bologna… Us espere parella!
La segona de les jugadetes fou aquella mateixa nit. Havent dinat, teníem una cita amb Jose “el teleco” i el seu peculiar company de treball, Mikel. La trobada fou a una tetería i jo, abatuda com estava pel viatge, vaig agrair immensament la tranquil·litat que comportava aquest pla. Als dos tés va aparèixer Bryan – el nord-americà- que em va rebre amb un “Estoy bueníssimo!” en preguntar-li pel seu estat i amb un “¿por qué no te corres?” en no creuar corrents un pas de zebra amb semàfor roig. S’olorava una nit espectacular, tot i que jo tractava de negar-m’ho a mi mateixa. Canviàrem d’escenari per començar una sessió de cañas que jo desitjava curta i que va convertir-se en la nit del 20-E (20-Euros de cervesa en una sola sentadeta). Arribats a aquest punt vaig viure interiorment una disputa entre el meu ens racional i el meu ens passional. L’endemà havia d’assistir a la primera sessió del congrés i no em semblava seriós encetar l’encontre amb resaca. Resultat: 0-1 a favor de la raó. Sentint-ho molt, vaig haver de posar-me pesada i vaig convèncer la colla de tornar a casa. Tota una gesta, doncs ja coneixeu els meus dots autoritaris…
Dimecres vaig matinar mentre tots dormien la mona i vaig començar la meua aventura com a congressista. Una sorpresa trobar-me amb gent del jardí botànic de València, doncs van alleugerir-me el pes d’haver d’assistir sola a tota una llarga retafila de conferències i taules rodones incloses al programa. Per la nit, piscolabis a un restaurant mexicà del barri de Chueca. Aigües tropicals, un bon plat de nachos i converses inacabables amb Tèr. Bona falta ens feia, que dos mesets donen per a molt i els mails sempre queden curts, veritat reineta? Ara… Tercera jugadeta! Com que la senyoreta havia estat tot el dia rascant-se la panxa, li va venir la inspiració en aquesta franja horària. Em va proposar un passeig fins casa seua. Però Madrid no és Guadassuar, ni la Gran Via madrilenya té la mateixa longitud que la nostra. Total… una hora llarga de rellotge que em va tenir dansant. És el que té ser una persona domable!
Dijous era el gran dia: el dia de la presentació del meu pòster. Em lleve amb zero nervis, bon senyal! Toquen les onze, arriben els meus pares i els nervis seguien absents. Va començar la sessió i, modèstia a part, he de dir que el nostre pòster fou dels més reeixits. La gent em preguntava i jo més contenta que unes pasqües explicava el nostre estudi i cadascuna de les conclusions que ens van portar a dissenyar el projecte. La resta del dia també fou un èxit. Dinaret emotiu amb la família, nova sessió de conferències i sense parar per casa vaig agafar el metro amb vista a reunir-me amb Tèr i Ly que ja m’esperaven amb una canya i amb bons escots a la barra d’un baret de mala mort. Sens dubte, molt encertat el vestuari escollit, doncs no ens llevàvem de damunt al cambrer i ens férem una cabassada de cerveses pel mòdic preu de 5 euros.
En sintonia amb el nostre lema –non stop- ens mudàrem a El museo del jamón, altre baret on la relació quantitat-preu de la cervesa esdevé bastant generosa. Allà arreplegàrem a Guillem Sva i la llimonà que aquest element porta enganxada al cos i ens traslladàrem a La Coquette, un local que, com el seu mateix nom indica, és d’un nivell més elevat a les nostres possibilitats econòmiques. Però clar… les deu cerveses que ens havíem fet per cap i la consegüent eufòria… tira bo! I ja podeu imaginar el trellat i la qualitat de les animalades. Guillem que volia endossar-me al seu amic Fran i Tèr i Ly que volien endossar-me al cantant de la banda de melenas… I jo, pues ja em coneixeu, més feliç que una perdiu! Aquest dia, tot s’ha de dir, la batalla la va guanyar la passió: 1-1!
Com veieu, tot marxava perfectament. Divendres gran ànsia per l’arribada d’alguns dels membres de la colla que havien decidit passar el capde a Madrid. A causa d’un incident amb el cotxe no va ser possible. Només Dani – que volava des de Barcelona- va aplegar al seu destí i ens quedàrem les tres penyores sense saber massa bé què fer. Jo no em sentia massa bé físicament i la cosa va tenir transcendència. Debilitat, vòmits, calfreds… Un estat lamentable. No cal dir que la nit va acabar al tombo.
Per tal de compensar la falta de substància del dia anterior, Tèr ens va portar de cañas pel barri de La Latina dissabte al migdia. El forn encara no estava per panellets, així que la meua dosi foren quatre Aquarius i una camamilla. Vaig observar amb clarividència com l’estat dels tres elements que m’acompanyaven anava transformant-se i puc concloure dient que és molt penós haver de suportar l’embriagament dels altres. Imagineu-se a Tèr: “Ye! Mo la beguem i nem a un altre?”, “Ye – dirigint-se a Dani- falta tot lo que paga!”. Realment trist…
Retorn a casa. Migdiada que s’allarga fins l’hora del sopar. Menú de saturday night: rosquetes amb oli i sal. Tot un manjar. Després de barallar seriosament la possibilitat de sortir un ratet a la nit i suportar de nou l’espectacle citat, vaig decidir restar a casa. Tèr i Dani em van odiar, i ho entenc. Ja us he dit que acate totalment el zero al marcador d’eixa nit. Tot i això, ja sabeu que no és força habitual en mi aquest comportament, i si vaig optar per la vida casolana fou perquè la meua integritat física corria perill si em deixava portar… En el fons sé que sabreu perdonar-me! I la vendetta és un tema pendent que deixarem per a desembre ací a Bologna… Us espere parella!
al principi de tot, la lletra era per reflectir la vida, tal com fas en aquesta pàgina, amb un doll inesgotable d’optimisme i bon esperit comunicatiu, llàstima de tants llibres de poemes on la gent fa anatomies de pèrdues i es llepen les ferides, i benviguda aquesta forma il·lusionada d’expandir la nostra llengua, empèltant-la d’entusiasme verbal,
els teus magnífics relats ens recorden els daurats anys d’estudis universitaris, tan pròdigs en experimentacions,
salut i endavant,
JCOB
Ai Vèr,
ja he vist que res canvia. Llegir aquets bloc m’ha fet sentir com si jo també hi fos amb vosaltres. De fet, m’he posat a riure i, com que la residència aquesta és molt silenciosa, només s’escoltava el meu riure.
En fi, m’alegre de que haja eixit molt bé la conferència encara que la teua salut haja hagut de passar per un mal moment. Me’n vaig a fer pomes al forn…
Salut!
p,d, oi que no has trobat traducció per al terme "manjar"? Jo porte un any buscant l’equivalent en català…
Hola Ver,
ja sé que no tinc vergonya, i que d’ençà que marxares cap a Bolònia no t’he remés unes lletres, cosa que em sembla d’allò més egoista, tenint en compte, que sempre ens dediques, al mateix temps que ens entretens, unes paraules per tots nosaltres al teu blog. Encara que siga sols afegint-mos a tots els teus contactes amb una simple pulsació d’un botó, em sent agraït de coneixer un poc de tú i la teua vida (o la part d’aquella que ens vols contar o pots contar) Es nota que hi ha que ha nascut per açò i que tè una natural fluïdesa per transmetre. Ala, ja t’he fet prou la pilota, a més a més, sols cal llegir alguns dels altres comentaris que et fan. Despres de les lloances i disculpes pase a dir-te que m’ha alegrat moltíssim saber que la comferència haja sigut un èxit i que ho hajau passat bé a la capi. He vist a Enric i m’ha contat l’incident que tingueren amb el seu cotxe, ja en van 2 al grup! La Teressota no té perdó de deu, sempre ens la fica i tenim que pasejar-nos madrid a hores intempestives. Bé, no m’esplaie més, t’envíe un fort abraç, seguiré a
l’aguait de les teues noticies. Segueix gaudint així i fent-nos partíceps de les teues vivències. Rebenta Bolgnia!!
CARINYET, MANCANTES. I JA NO HI HA MOLT MÉS Q DIR. PAPATEU TOT¡¡¡¡
TINC MIL GANES DE PALPAR-TE JA¡¡¡ UN ABRAÇ MOLT FORT¡
Artistaaaa!!
Hola Ver, primer q tot disculpes pel fum de faltes ortografiques que vas a lleguir a continuació.
M’alegra molt llegir els teu diari d’una jove erassmus, son relats entretenguts que quan de tant en tant em puc conectar em fan sentir-te prop.
Ja em queda no res per a fer-te una visiteta, tinc moltes ganes de pegar-te dos aprentos i eixir a vore la teua nova ciutat. Un pardalet m’ha dit q hi serem una multitud al teu pis, ueeeeeeeeeeeee…. Per cert et confirme una nova incorporació, Alberto estara eixos dies per Torino, així que el dissabte també vindra a Bolonia, si tens cap problema d’allotajament, nomes cal q m’ho digues i ens busquem un hostalet per al dissabte. Tinc moltes ganes de voret i eixir amb tu, ter, santi i mari per les italies (encara q a Ter la tinc mes vista quel tebeo ultimament, jejejej). El dissabte passat eixirem per vlc, ter, alberto i jo… anarem al concert dels Chemicals Brothers i despres festival per el rollo bollo.. la nit sigue molt mogudeta amb incident de robatori i tot (em foteren una finestra del cotxe i em desplumaren), m furtaren un traje (carot), camisa, xaqueta, telf movil, cd’s… un desastre.
Be xarrem sta setmana que be per a confirmar horaris i tot aixo.
Et trobe a faltar.
Un bes bonica.