Que no s'apague la llum

Arribem al lloc i ens trobem amb Manolito, Francisco alegre, Pau, Xuli, Sergio i la resta de la tropa. Molta calor al recinte i als cossos, molta gent… i molta vigilància! Davant la insistència del seguretat, vam haver d’agafar un taxi per retornar a casa. Vic, a la parada de taxis, seguia amb gana de “sarandonga” i vaig veure que s’acomboiava amb una desconeguda per anar juntes al taxi, doncs aquesta es dirigia a la Malvarosa i Vic – que tots sabem que viu a la zona d’Aragó- volia compartir vehicle perquè “li venia de pas”… Poca paciència més (ho sent carinyet, però estava ja tipa!), la vaig agafar amb un pessic i vaig posar punt i final a la recent nascuda amistat! Si ja diuen que Déu els cria, i ells s’ajunten! 

Nit del 24. Ens reunim tota la colla al Capri després d’haver fet ja varies “sentadetes” de cerveseta… Mankanta! Bryan s’incorpora al grup i, tot i el seu tarannà de genet solitari, aconsegueix amb escreix superar la prova d’adaptació. Com ell diu “cuando voy a Roma, soy un romano más”… si és que no sé com ho fem, però sempre pesquem gent amb el nostre esperit! L’encontre va començar amb uns ànims un tant relaxats, doncs l’endemà volien fer tots bona cara al dinar familiar per excel·lència. Tot i això, Santi i jo ja presagiàvem una clausura com cal, és a dir, a la Velvet. I així fou. Sense massa obstinació, la resta va predicar amb l’exemple i acabarem la vetllada com dicta la llei municipal: mantenint el tipus fins que s’encenen els llums i ens conviden a abandonar el recinte! Y esooo! Evidentment, no vam mostrar el nostre rostre més brillant al dinar de Nadal… 

Després d’un parell de dies esguitats per l’agitació típica nadalenca, la gent va salvaguardar-se per al Festivern. Dos dies ben esperats per als quals havíem d’estar al cent per cent. Arribem a Benifairó de la Valldigna diumenge 30 a les tres de la vesprada. Saludem la peculiar colla carabassota amb qui compartíem campament i… què fem? Cerveseta i au! I amb aquest acte, que va tenir cua, vam inaugurar el festival. A les set de la vesprada, cansats d’esperar els rotllets i la degustació de licors típics de la terra (quin fallo, xe!), ens dirigírem a la carpa de cantautors on tinguérem el privilegi d’escoltar a primera fila Pau Alabajos i Cesk Freixas. Després d’emocionar-nos sobremanera amb Cançò explícita (“i no tingues por, no et pense fer mal, només vull recórrer la pell del teu cos…”) i de brindar per les nostres vides, no vull dir-vos com era d’alterat el nostre estat… Vençuda l’alteració (o no…) vam canviar de carpa i vam seguir les directrius marcades per l’organització de l’encontre (no ens contaran res, no!). Ipso facto, vaig anunciar la meua retirada. Ningú entén per què, ni tan sols jo… Trobe que vaig voler mentalitzar-me de que havia de guardar energies per a l’endemà i de que no tindria esma per suportar dos dies a ritme tan accelerat.  

Cal dir que  fou la pitjor decisió que vaig poder prendre. Vaig patir més que en tota ma vida! Quin fred feia dins la tenda! Tant que ni tan sols vaig poder pegar ull fins les nou de la matinada! A mitjan matí, en vista de l’èxit, vam decidir retornar a casa per prendre cura del nostre descans corporal i també de la nostra higiene. Una vegada recuperades hores de son i ja netets, tornàrem a l’acampada i de nou “que el ritme no pare”. Piscolabis, rialles… i líquid per no deshidratar-nos! Com que no és cap secret afirmar que som culs de mal seient, ens férem lloc entre la multitud de les carpes i ja no ens vam moure… Vacances a la barra i el que faça falta! I allí fou on ens tocaren les campanades. Una forma insòlita de començar l’any… Cap raïm però molt d’amor compartit amb els membres de la colla! Inoblidable, gent! Allò màgic és que ens superem dia enrere dia! Sempre present el factor sorpresa! No tinc paraules! 

I ja diuen que “si te pasas, te lo pierdes”… i, com ja he comentat, els virus han volgut venjar-se i s’han apoderat de mi els últims dies d’estança a la terreta. La febra va fer-me embogir i m’ha retingut a casa sense poder fer front als actes finals programats a la nostra particular agenda nadalenca… Però la salut (company!) és primordial i he tingut que deixar de banda els grans plaers per tal de poder tornar sencera a Bologna. Tot i això, vaig assistir físicament (donat el meu estat, era inútil demanar més) a la gala d’entrega de regals de l’amic invisible. El meu? Una litrona de San Miguel i el llibre “Cerveza a la carta” on puc trobar tots els secrets d’aquesta benvolguda beguda i on s’amaguen tot un conjunt de receptes culinàries adobades amb aquest venerat líquid. Un 10 en originalitat, Pèr! T’havia dit alguna vegada que m’ancantes? Jeje. 

 Poc més quadrilla, tot i que m’haguera agradat poder dedicar-vos tot el meu temps i el constipat no m’ho ha permés, he de dir-vos que allò que he compartit amb vosaltres ha estat tan especial com havia imaginat. Si és que no pot ser d’altra forma….  Vosaltres sou els imprescindibles! I per dir-ho en el nostre idioma… La revolta es porta al cor!!

De vegades no és en va que les coses vagen malament, ja que dissabte ens vam llevar tots amb intenció de menjar-nos el món. Començàvem la nostra ruta turística quan dues de les nostres “necessitats primitives” van demanar ser ateses enmig del nostre camí. La primera, calmar la fam, ens la va satisfer la Nuttelleria, que ofereix tot tipus de productes rics en aquest dolç. I l’altra, calmar la set, la va satisfer un supermercat on ens proveirem de begudes alcohòliques per a la nit. Amb tot, vam oblidar-nos de la geografia bolognesa per segon dia consecutiu. Hores després vam rebre la visita d’uns amics de Saül i vam fer soparot a casa, com mana la tradició. Acte seguit, ens dirigírem a una discoteca als afores de Bologna. El trio Santi-Danielle-botella de ron dins del recinte van patir una sotraguejada acollida, doncs el seguretat no els treia l’ull de damunt i van haver d’abandonar el local. Però… Oh my got! (… i got en alça!) Increïblement vam poder camuflar-los i entrar-los de nou! Una barbàrie aquella nit!  

Diumenge, quan ja no vam poder resistir l’assalt de la vergonya, vam decidir dignar-nos a fer un giro per la ciutat. L’última parada d’aquesta visita guiada fou el Tamburini, un dels llocs més freqüentats per la nostra colla italiana i on vam poder degustar el millor companatge italià i alguns dels millors vins de la terra de la bota. Prompte els efectes d’aquesta típica beguda començaren a manifestar-se fins el punt que aquesta gentola va deixar el meu número de telèfon al cambrer del lloc davant dels meus nassos! I jo no vaig assabentar-me fins que ho vaig veure a les fotos! 

 En veure l’estat de la temperatura ambient, vaig idear ipso facto portar-los a un local de “joventut calentota” (la pregària de la nit)… però, intent fallit! Com bé diu Tèr, “allí els únics joves calents érem nosaltres”. Així optàrem per altre dels nostres llocs prefeits (L’Arteria), però aquesta nit l’espectacle que oferien era un tant tranquil i no vaig poder evitar patir un dels meus habituals atacs de son. Per tant, el dia que s’augurava seriós va tenir un desenllaç  fins i tot més crític que la resta de les jornades. La sensació final? La d’haver assaborit despreocupadament els grans plaers d’aquesta terreta i a més… amb la meua gent! 

Dilluns les melodies dels despertadors van despertar-nos a una hora més que prudent tenint en compte la mitjana d’aquests dies. La gent no va trigar en preparar-se per l’últim combat. Així férem turisme com Déu mana i el pertinent reportatge fotogràfic de rigor. També vam atipar-nos amb allò que encara no havien engolit els nostres paladars. Vam dinar l’especialitat de la zona (tortellini ripieni) i encara hi vam deixar espai per a un gelatto front a l’estació. Allí despedírem Danielle/Danilo, el qual ja té el carnet d’or de la colla per les grans aptituds demostrades. I per tal de deixar el pavelló ben alt, quan ja anava a creuar el llindar que el portaria a sa terra (Roma) va udolar despietadament: “A redéeeu!!” I la gent allí present, com qui sent “Bomba vaaa!!” va començar a agitar-se de forma incontrolada. Sens dubte, una gran anècdota.  

I clar, després de cinc dies arropada amb el calor d’aquests quatre elements i a vespres de retornar a casa… em vaig quedar taaan desemparada! De camí a casa vaig sentir-me com aquestes dones dels anuncis de “tengo la regla”, és a dir, la meua cara reflectia tal felicitat extrema que de segur que la gent del meu voltant em pensaria boja. I és que el meu cap era encara tan lluny de l’esfera real…