Que no s'apague la llum

 Ja diuen que allò bo dura poc. De nou a Bologna amb ressaca milanesa. Que bé m’han sentat aquests quatre dietes a la ciutat més glamourosa de la bota! Per tal de celebrar el meu primer mes ací, vaig decidir agafar el tren amb vista a retrobar-me amb Estefània (amb accent en la a, molt important a terres italianes!) i ens hem passat cent vuit hores juntetes raonant, descansant, fent turisme i burrutxant. Resultat: ‘desestrès’ absolut.

Si fa trenta dies la meua visió de Milà era força negativa, després d’aquest viatget s’ha capgirat en gran mesura. Dir-vos que tots els tòpics que giren al voltant d’aquesta ciutat són completament certs. Milà és molt Milà. Desprén grandiositat per tot arreu. Per tal d’il·lustrar-ho d’alguna manera, puc dir-vos que mentre Bologna és la ciutat de la birra dels paquis, Milà és la ciutat dels coktails de fragola. Totes dues tenen el seu encant. Del bolonyès ja vos he parlat. És el torn del poble de Fanita.

Arribada a Milà al mezzogiorno després d’una agitada nit a Bologna. M’esperaven la xoconiua i un bon plat de pasta – com no!-. Tot i la necessitat d’una bona migdiada, teníem massa coses que contar-nos, així que vam passar la vespradeta posant-nos al dia. Soparet amb una peculiar colla i nit de disco com Déu mana. Sí, sí… Ací a Milà també tenim Le Club! Mil anècdotes de ‘pacotilla’ (ho sé, cal dir ‘nyigui-nyogui’). Quina alegria retrobar-me amb el nostre peculiar sentit de l’humor i l’amor! Ai uomo, per favore! Que bé ens ho passàrem!

Divendres vam fer ruta turística per tal de compensar un poc el desfasament de la nit anterior. Passejàrem per la plaça del Duomo, ens férem un bicchiere di tiramisù que no tinc paraules per descriure com era de saborós, veiérem els aparadors de les botigues més glamouroses de la ciutat – emfatitze allò de veure els aparadors- i ja que estàvem vam vorejar amb els peus el forat de la fortuna… Somniar és gratis i tampoc era un gran esforç. Tal vegada, a la pròxima podem permetre’ns guaitar a les botiguetes i fer alguna adquisició. Qui sap? Per tal d’arrodonir la jornada, vam acabar la nit a la zona Garibaldi – una de les zones de marxa- per tal de fer-nos l’aperitivo. Degustàrem diversos tipus de cocktail i tastàrem les exquisitats que van oferir-nos al Loola Paloosa. No em dieu que el nom no és total??!!

El solet va despertar-nos el dissabte. Per tal d’aprofitar-nos-en, vam tornar a la plaça del Duomo i aquesta vegada vam pujar a les terrasses per tal d’observar tots els detalls de la immensa catedral. En sintonia amb el seu estil barroc, he de dir-vos que compta amb una bellesa farragosa. Vaig quedar tipa del seu encant. És una passada. A més, aquesta visiteta va solventar-nos la nit. Estàvem maquinejant el pla quan el pla va venir a nosaltres. Vam sentir campanades que justament aquest cap de setmana era la settimana bianca a Milà. Un encontre molt esperat pels amants de la musiqueta dels anys 70. Concerts gratuïts tota la nit a la plaça de la catedral i a les placetes circumdants.

Així, més contentes que unes pasqües vam retornar a casa. Vaig preparar-li a Fanita un plat recentment descobert a les receptes del llibre de La cocina del estudiante: pollastre a la cervesa. Bo el pollastre, bona la cervesa: tira bo! Realment he de dir que va eixir boníssim. A més, vam acompanyar-lo amb dos botelletes de vino bianco frizzante (0,84 cèntims cadascuna) i d’una espelmeta de vainilla que feia l’escena d’allò més tendra. Ipso facto, amb els efectes del vi  barat surant pels nostres cossos, vam acudir a la cita amb els setanta. La sorpresa fou que entre I will survive i It’s rainning men van tancar la paradeta. Quin despago, xe! No tinguérem més remei que fer amics i acoplar-nos als seus plans (no va costar gaire! ;). Com que eren gent treballadora i sense massa gana de mambo, vam fer-nos una cerveseta a un pub irlandès i després ens van portar a una zona de marxa per triar a la carta algun lloc que visitar. I en aquest moment van juntar-se tres raons que ens feren canviar d’idea per la via ràpida. La primera és el pet que portàvem. La segona que ja era tard. I la tercera, que ens demanaven una pasta per entrar a algun local. Total… que després de marejar bona cosa a estos tres maromos, vam acabar optant per tornar a casa i dormir la mona. Una gran i alhora insòlita opció. Tots coneixem el rol d’això ho pague jo que adquirisc quan vaig borratxa, i després la més mal parada és la meua butxaca que no para de ressentir-se. Així doncs, un olé per tan digna decisió!

Diumenge va eixir de nou un sol enlluernador per tal d’acomiadar-me. Després del fred patit les últimes dues setmanes, tot un plaer poder sortir de casa ligerita de ropa! Per tal de continuar el nostre cap de setmana hedonista, vam agafar provisions i vam dirigir-nos al Parco Lambro (un parc-bosc que hi ha prop de casa Fani) per tal de fer pícnic. Mil sensacions de tranquil·litat i quietud. No cal dir-vos com de relexat ha esta el meu retorn a la meua nova terreta. Mil gracietes per aquests fantàstics dies, companya d’aventures! Promet oferir-te un gran cap de setmana bolognés com a recompensa!

Avui, des del meu escrit iniciàtic, m’he detingut a fer comptes. Un meset ací. Ja són trenta dies compartint hàbits amb nova gent, a nous llocs i en altre idioma. Abans d’aterrar pensava que seria més conscient del meu procés d’adaptació, però vertaderament m’he trobat tan còmoda des d’un principi que crec que realment no n’he viscut cap. Em sent com a casa, assolutamente! – aquesta expressió ja l’he batejada com la meua preferida per la força que desprèn en ser pronunciada-. Així doncs, que no s’apague la llum.

Per tal de contar-vos allò viscut aquestes dues setmanetes utilitzaré aquest bloc, de nou, com a intermediari entre les meues idees i la realitat. Dir-vos per començar que els últims dies ací han tingut un protagonista indiscutible: el fred. Sé que no he de queixar-me, doncs alguns de vosaltres esteu visquent aventures a terres molt més gelades, però ací una està acostumada a la tan estimada caloreta… i la troba a faltar! Doncs bé, a causa d’aquest fenomen meteorològic els meus impulsos automàtics a l’hora de prendre la iniciativa de sortir de casa s’han apaivagat considerablement. Tot i això, he mantingut viu el meu rol non stop i tinc un recull d’historietes per redactar.

Actualment ens trobem en una fase un tant estranya. Acadèmicament encara no hem començat les lliçons. Resulta que ací el curs consta de quatre cicles (en lloc de dos, com a València) i les assignatures que nosaltres hem escollit al nostre pla d’estudis es troben repartides entre els dos últims. Per tant, podríem dir que els darrers mesets ací els tindrem més carregadets de bombo, mentre que en aquests moments visquem una espècie de vacances tardorals. Aprofitem aquest temps, per tant, per viatjar i anotar nous noms al llistat de ciutats italianes visitades. Aquesta setmana ha estat el torn de Parma i de Peschiera di Garda. De Parma puc dir que és una preciositat. No vull semblar desmesurada en les meues valoracions, però de veritat que aquesta ciutat ha estat una gran sorpresa. No partíem amb cap idea, consideració o advertència al respecte, així que no sabíem realment què trobaríem en arribar. A la primera passejada a mi ja va semblar-me d’allò més carina. Tot i no ser gaire espectacular, tot és molt boniquet i està molt ben cuidat. Vam dinar en el giardino Ducale – on també està el Palau Ducal- que és immens i compta amb llac inclòs. Ja amb la panxa plena vam visitar la Piazza del Duomo, el cor artístic parmesà, que reuneix les tres joietes de la ciutat: la mateixa catedral, el Baptisteri i el Palau Episcopal. Sens dubte, tot un encert aquesta aposta turística.

Parèntesi. Després d’un dia turístic, contaré una jornada agitada per altres causes. Dos dissabtes enrere el nostre company de pis va decidir-se a celebrar una festeta a casa com a commemoració de la nostra arribada. Contactes en mà, vam convidar “tot quisqui” i va convertir-se en un gran encontre multitudinari amb una cinquantena d’elements desfilant per la nostra humilde morada. Vam entretenir el personal amb una gran dosi de papo i de musiqueta i el resultat va ser molt gratificant. Complimenti per totes bandes i somriures de felicitat, molts d’ells provocats també per la quantitat d’alcohol ingerit, sense ànim de desqualificar la nostra gran gesta!! Després visiteta a la xupiteria veïna i ruta pels pubs de major concurrència . La nit no va acabar ací. Gran eixida nocturna amb ottimo finale a la italiana. De l’1 al 10…. Un 10!

Una setmana després també vam celebrar un dissabte atípic respecte a la tònica habitual. La culpa fou dels amics dels nostres companys de pis. Com que fan quasi més vida al nostre piset que a casa seua i com que havíem rebut ja algunes crítiques respecte als llocs Erasmus que freqüentem, vam rebre l’oferta de deixar-nos guiar per aquesta gentola. Així vam conèixer una discoteca recentment inaugurada a Bologna, el Locomotiv. L’estil va agradar-me bastant, doncs l’ambient s’assembla més a allò que trobem al Làtex – un de cada casa, vamos…- que a allò que solem trobar a les discoteques comercials. En canvi, vam trobar-nos amb una nova que no ens va fer gens de gràcia. Resulta que ací ha entrat en vigència una nova llei que afecta molt negativament als nostres costums festius. A les dos de la matinada deixen de vendre begudes alcohòliques a les discoteques! Així, quan ens disposàvem a fer-nos la segona cerveseta ens digueren que na de na, que la paradeta estava tancada. Allò més graciós és que enfront del mateix recinte hi havia un baret obert on ens enviaren per tal de proveïr-nos. I allà que anàrem amb un pam de nassos. Un tant insòlit i estúpid alhora, la veritat, doncs consistia en eixir a beure fora i entrar a ballar una estona més. Si és que ja ho diuen: feta la llei, feta la trampa. Que coses!

En llevar-se, amb el regust d’aquesta inusual vetllada i la fatiga d’haver dormit només tres hores, ens dirigírem a l’estació de trens per tal de fer realitat una promesa: menjar-nos una paella valenciana a Verona. Ximo (el germà gran del meu company de l’Itv) va acordar posar en pràctica els seus dots culinaris si algun diumenge li fèiem una visiteta. Dit i fet. Tot un plaer per als nostres paladars comprovar que realment és un òptim cuiner. Havent dinat, vam fer un trajecte ferroviari fins la ciutat Peschiera di Garda, on es troba el llac més gran del país – conegut amb el nom de llac de Garda o de Benàco-. I allí és on vam trobar el paradís que veieu a la imatge que he penjat. Tot i que l’envolta un rerefons turístic que trenca amb l’harmonia paisagística, he de dir que realment té una bellesa que hipnotitza. Així va pagar la pena patir el fred que vam passar.

Ahir mateix va ser quan vaig viure tot açò, per tant encara em trobe assaborint el record. El futur, a més, presenta grans expectatives. Dijous mateix partiré cap a Milà a retrobar-me amb el meu obstacle inicial (l’estació ferroviària de la ciutat) i amb la meua Fanita! I dimecres de l’altra setmana esdevindré amfitriona de Doloretes i visitarem juntes Venècia! Les dues combinacions són força prometedores, així que ens trobem a vespres de grans cròniques… Ací, la centraleta, promet informar-vos amb tot detall!

Dues setmanetes d’aventura i un grapadet d’historietes per contar-vos. Gràcies que encara estem de vacances (avui se’ns acaba el chollo) hem pogut fer algunes eixidetes diürnes i nocturnes que han enriquit la nostra estança. D’entre les diürnes, dir-vos que hem estat “di giro” per algunes de les ciutats més boniquetes de la regió de l’Emilia Romagna com són Ferrara i Ravenna. D’entre les nocturnes crec que ens queda catar solament la nit dels dimecres, perquè ja sabem per on van els tirs de la festeta dels dies restants. Com veieu, de moment res de perdre el temps…

Començaré per la informació turística perquè veieu que el non stop va més enllà de la nit. Dijous passat vaig sortir per primera vegada de Bologna per tal de visitar una ciutat de primer ordre (Ferrara) segons els consells que havíem rebut. Certament sí que em va semblar una “bella città” però ja se sap que quan invertixes majors il·lusions… Aleshores resumiré dient-vos que quan vingueu cap ací, no crec que eixa siga una de les destinacions escollides. Tot i que això no significa que compta amb algunes cosetes molt xules com el castell, la catedral i la piazza Ariostea, molt adequada per a fer una siesteta com la que ens pegàrem (de vegades una es pot permetre eixir-se’n de la regla que ella mateixa va imposar: siesta = perdre el temps). Ravenna, en canvi, sí que em va sorprendre. Aprofitant la visita de la mare i la tia d’Àngela (Atenció, millor amic!! Quin arròs al forn ens van preparar, per favoooor!!!), doncs una d’elles és professora d’Història de l’art, ens dirigírem a la ciutat més rica en art bizantí del món mundial. Em reitere una no entesa d’art, però aquesta ciutat hi ha que visitar-la per veure una quantitat indescriptible de mosaics junts en espais reduïts. Vertaderament una passada visitar San Vitale, el mausoleu de Gal·la Placidia o el Baptisteri Neonià. A més, com veieu a la imatge, també vam visitar la tomba de Dante Alighieri, la qual resta en aquesta ciutat. Definiria Ravenna com una joia de la regió. Ací, sense cap mena de dubte, sí que tornaré.

Pel que fa a les nits, encetàrem la setmana experimentat un dels més multitudinaris encontres a Bologna: les nits de dilluns al Corto Maltese. Aquest pub de gom a gom, cervesetes molt baratetes en comparació a la mitjana habitual i un ambient molt acollidor. Recomanable al 100%. Borratxera total i prou econòmica. Dijous també vam viure per primera vegada un botellón a la italiana que ens va deixar bon sabor de boca, la qual cosa vol dir que ens convertirem en assidus al recinte. Solen celebrar-se a la Piazza Santo Stefano, on un munt de gent impressionant seu a terra amb la respectiva colla i amb l’essència de l’esdeveniment (les botelles). Alguns porten la guitarra i canten, altres porten gran castanya i també canten. Un gran espectacle. Igualment recomanable al 100%. Visitàrem alguns pubs inclosos en el ritual i acabàrem a la discoteca on els estudiants entren gratuïtament els dijous. M’estalvie el final. Més del mateix.

El toc dissonant de la setmana el vam viure dissabte en tornar de Ravenna. Havent sopat, Àngela i jo ens disposàvem a veure una pel·liculeta i a gitar-nos acomodades ja amb els nostres pijames. A les 12 toquen campanades i… Sorpresa!! Apareix el nostre company de pis amb un amic i una botella de whisky i ens oferta anar a una festeta a tot un edifici de pisos d’Erasmus people. Ell, igual que nosaltres, no coneixia ningú allí, però va saber convèncer-nos de que en aquesta festa, la invitació era de mínima importància. Evidentment no va trobar en nosaltres cap resistència i pim, pam, pum… A punt i a la festa. Les paraules no són suficients per tal de descriure el que trobàrem en arribar. Era per veure-ho. Tres pisos amb dos apartaments per planta amb totes les portes obertes. Self service i musiqueta diversa en cadascun d’aquests pisos. Gent d’ací i d’allà per tot arreu, més de cent persones seguríssim. I res, nosaltres ‘como Pedro por su casa’… Ens col·locàrem estratègicament al costat del frigorífic d’un dels pisets i cerveseta debades tota la nit pel morro. Xarrucant amb uns i altres i practicant tots els idiomes coneguts (llàstima no haver trobat cap xinés!!  Estic oblidant-me ja!! Tèr, et necessite!!).

Arribats a aquest punt, he de fer un parèntesi. La nit d’aquest gran espectacle, vaig decidir cridar el meu “segon millor amic” Pèr, i vaig trobar-me amb la gran sorpresa de trobar-vos a tots reunits i en disposició de celebrar els aniversaris de Tèr i Vic. Sincerament, tot i que l’assistència a la festeta aquesta va ser una de les decisions més encertades des que estic ací, si haguera pogut escollir, haguera preferit estar entre tots vosaltres. Quina alegria sentir-vos i quina envegeta em fèieu!! Làtex i tot!! No s’habitueu a no trobar-me entre les penyores de dicho antro, que pels Nadals retornaré amb gana de marcar terreny…

I és que realment, em trobe envoltada de sentiments contradictoris. Estic mel ací, perquè cada dia és una aventura nova, un conèixer gent, llocs i costums diferents, un trecament total amb la monotonia. Però de vegades també enyore moltíssim estar entre les mateixes caretes, als mateixos llocs i escoltant vint vegades les mateixes bajanades. En ambdós casos em sent feliç, simplement és una qüestió d’horaris. Ara em toca ací i després allà. I allò més esperançador és sentir-me genial en el present més immediat sabent que compte amb un demà encara més suggeridor.

Ara sí que sí. Escric el meu primer post des de terres italianes. En resumits comptes – després m’explicaré- puc dir-vos que estic “millor… impossible” a Bolgona. En primer lloc perquè fou arribar a l’estació de tren i directament a casa (sip… açò va ser aplegar a missa i tocar les campanes), la qual cosa he de dir que és un gran avantatge. Després perquè els companys de pis són dos trossets de pa i a més, ja estem coneixent gent molt diversa que fa que augure un gran any…

Després d’aquesta breu introducció he de dir que el meu primer i segon dia no van estar absents d’incidents. Vaig aterrar a l’aeroport de Malpensa a Milà i van assegurar-me que no tindria problemes per agafar trens a Bologna. Així que cap a l’estació em vaig dirigir, amb la gran sort que l’últim tren havia sortit cinc minuts abans de la meua arribada. Total… cap a l’hostal Medusa! Després de passar una nit amb un ull obert i un tancat, vaig tornar a repetir l’operació de fer cap a a l’estació de trens per agafar-ne un que em portés al meu destí. Imagineu-me: amb una maleta d’una dimensió impressionant, amb 40 quilos de pes (més o menys igual que jo… deu quilets avall…), mullada a més no poder perquè havia caigut un ruixat impressionant… Bé, no veieu la viva imatge d’una presa perfecta a la qual assaltar? Doncs això va passar. Quan vaig tractar de pagar el bitllet de tren, vaig adonar-me que tenia la borsa oberta i la meua cartera havia desaparegut. Sort que la tia Emi havia ideat una estratègia i portava alguns diners amagats a la roba interior… I clar, tota la tensió acumulada sumada a aquest colofó final va fer que esclatara en un plor que va durar fins que vaig arribar a Bologna ciutat. “Un casino!” que diuen ací quan alguna cosa surt força desastrosa…

Bé, una vegada superat aquest “sustet” ja ha anat tot de meravella. Després de la tempesta sempre aplega la calma, no? Doncs va ser posar peus a Bologna i respirar tranquil·la. Van venir a rebre’m Àngela (la meua companya de pis), Marta i Saul. Tots tres som aspirants a periodistes valencians, i a penes ens separem per dormir i menjar i de vegades ni això. Van guiar-me fins el piset i em van presentar Andrea i Giovanni, els dos xics italians que viuen amb nosaltres. Després d’organitzar l’equipatge, menjar un poc i descansar un altre poc, Àngela em va portar de “giro” per la ciutat. De veritat he de dir que Bologna té un encant especial. És una ciutat que conserva magistralment un aurèola d’antiguitat. Crida l’atenció que la majoria dels carrers compten amb pòrtics amb estructura diversa. Alguns d’ells pintats, i açò, a més de ser un gran avantatge quan plou, esdevé un dels trets més característics. També hi ha zones que són realment dignes de veure. La Piazza Maggiore és tot un espectacle, a més de comptar sempre amb un ambient inigualable. Els diumenges, a més, sempre hi ha algun que altre espectacle que fa que la vivor augmente. Altra de les zones més xuletes és l’Església di Santo Stefano, que és tota una obra d’art bizantí. Jo no sóc cap entesa d’art, però he de dir que realment crida l’atenció. I, ja, per últim, la zona que a mi “m’ancanta” és el ghetto dels jueus… Aisss… que bonicor!! Uns carrerets vertaderament acollidors plens de balconets amb floretes. A més hi ha uns altaveus col·locats a les cantonades que emeten una musiqueta que connecta amb l’ambient… No vull estendre’m més en la descripció, però tampoc vull deixar d’aconsellar-vos que heu de venir a visitar Bologna!

He d’afegir que el que també té un encant especial és la nit bolognesa. Segueix el ritme que a nosaltres ens agrada, és a dir, lluny de protocols, existeix un tipus de marxa anàrquic. Si u vol eixir dilluns, existeix la zona de marxa dels dilluns. Si, pel contrari, preferim mambo un dimecres, igualment existeix la zona de marxa pertinent. Dijous, igual que a València, és el dia de batalla estudiantil per excel·lència i ja després ve el cap de setmana. En fi… que el ritme no pare!! Així les coses, he de dir que aquest tipus de festa és molt diferent al que nosaltres estem acostumats. Res de quinze euros, quinze cervesoles (trobaré a faltar les nostres “vacances a la barra” als concerts!!). Ací una “birra” dimensió estàndard són 4,5 euros… Així que preveig que abusarem bona cosa del rotllo botellón. Hi ha també una zona habilitada, ja que a aquest preu, és evident que tota butxaca es ressent i busca opcions alternatives…

I ja, després de presentar-vos les primeres impressions del paisatge i de la vida nocturna de la ciutat, he de parlar-vos del tercer tresor bolonyès… el menjar!! En una setmaneta ací ja he tingut el plaer de catar la millor pizza de la meua vida (made by el “cuoco” de la casa, Andrea!) i la millor pasta. I, què dir del cafè?? Açò és el paradís del cafè bo!! Encara que de vegades desconnectem i optem pels plaers de la terra, com podeu apreciar a la foto!! També he de dir que el meu costum diari ha sofert certes alteracions: en algunes ocasions he canviat la cervesa pel vi, doncs ací és sagrada la seua presència als grans esdeveniments i conseqüentment, és pecat refusar-lo! Per tant, “allá donde fueres, haz lo que vieres”, no? A més – tot i que imagine que és el comboi de la novetat- quan no hi ha pitos a casa, hi ha flautes! I sempre hi ha alguna cosa a celebrar! Per exemple, anit deixàrem caure que avui començàvem les classes i la notícia va ser rebuda com un motiu de gran festeig! Total… soparot i botella de vi blanc que ens fotérem els quatre de casa! Una risa, xè! I m’encanta!!

Com veieu, pel moment estic deixant-me portar i estic coneixent tot allò que cal conèixer i que formarà part de la meua vida d’ara endavant. Igualment espere rebre-vos per tal que açò forme part també, en major o menor mesura, de la vostra!!