Una de volcans, fajos i calma

Deixa un comentari

Un cop vaig llegir en un dels blocs que conformen aquesta xarxa que hi ha cançons que, inevitablement, associes a un moment precís de la teua història. És just quan em dispose a encetar la redacció del que ha estat el darrer cap de setmana que s’engega l’aparell radiofònic mental al meu cap i ressonen Els Pets tot descrivint l’insospitat fenomen (atès el diluvi protagonista dels dies precedents) que va atorgar un plus a a la sortida: “Bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia. Damunt els caps un sol ben insolent, il·lumina descarat l’espectacle de la gent”…

 

 

Per tal de contextualitzar una mica l’assumpte, puntualitzaré que les darreres setmanes no han estat un bassal d’oli en quant a tranquil·litat per motius ben diversos, i això ens mou a pensar en la idea d’aprofitar els dies no laborables lluny del tràfec que s’esdevé a la ciutat comtal a fi de calmar-nos per dintre i per fora. Així, pensat i fet. Ens pengem el cartell d’”out of order” i… a fer país!

 

Partim dissabte al matí amb una lleugera idea de què visitar (quelcom veí de la zona de la Garrotxa, on havíem reservat per dormir), però sense cap itinerari marcat per tal d’ajustar-nos al perfil d’excursió sense cap altra llei que no fos fer simplement el que ens plagués. Les propostes de visitar llocs amb renom de la geografia catalana van sortint a ritme de grups autòctons. Així decidim fer la primera incursió a l’estany de Banyoles (el llac natural més gran de Catalunya) i aprofitem aquesta estada entre medi aquàtic i medi terrestre per inaugurar dos dies naturalment rics amb la dosi de puresa i tranquil·litat necessària que els nostres cossos començaven a reclamar amb certa ànsia.

 

Cal matisar que, com si la sort s’hagués congraciat amb nosaltres, al bon oratge va sumar-se altre detall peculiar mereixedor de la categoria non plus ultra: el fet de viatjar en octubre ens va permetre gaudir de la temporada de color tardoral, provocada pel canvi de fullatge dels arbres (teniu fotografia com a botó de mostra). Però seguim amb el viatge més enllà de tota qualitat corpòria dels seus elements. Travessem la frontera comarcal de la Garrotxa i ens dirigim a la zona volcànica d’Olot. Posem en pràctica una mica d’excursionisme muntanya endins que compta amb una quota de risc generada pel fet de voler innovar en senderes. Tot i això, arribem sans i estalvis al cràter del volcà de Santa Margarida i rebem l’avinentesa amb la fascinació que desperta qualsevol indret al qual mai abans has tingut accés. Satisfets amb el resultat de l’anada, ens tombem al sol i combinem un entrepà de fuet de la zona amb l’encreuat d’un periòdic del dia. Així llavors, marxem a visitar altre volcà (el del Croscat) amb la panxa plena i amb el curiós coneixement que una excursió bestial és un “safari” i les vocals que fan truita són “ou”. Ara mateix això em fa pensar en com de petit és l’abast de les nostres exigències…

 

Arriba l’hora de conèixer la població que ens acollirà per dormir, que no és altra que aquella que dóna el toc càlid a la fotografia adjuntada. Santa Pau és una vila medieval del segle XIV que ens va fer transportar-nos, per moments, als seus orígens. Allà, la poca concurrència -les úniques evidències de civilització érem els quatre turistes en comunió amb l’escassa població autòctona- se sumava a una encisadora manca d’agitació i de presses. Era com si tot funcionés amb el règim mínim de revolucions per mantenir el motor engegat. Per tant, no fou cap gesta haver d’adaptar-nos al ritme emergent i carregar les bateries fins la jornada següent.

 

Diumenge ens aixequem amb un nou detall fortuït (sembla que l’encadenament de successos sortosos sigui el fil conductor de la història, oi?). De nou el fet de viatjar un 24 d’octubre ens permet tenir una hora més de vida – de son, en el nostre cas-. Jo em deixo guiar cap a un nou descobriment geogràfic: la Fageda d’en Jordà, el bosc de fajos més extens de Catalunya. La particularitat d’aquest bosc és que està constituït per fajos d’una excepcional alçada que contrasten amb els contorns plans de la zona volcànica. Així llavors, ens dedicàrem una passejada entre el frescor generat per tal vegetació i l’agradable espectacle dels colors. D’allà marxàrem a la capital comarcal (Olot), ciutat considerada una de les millors garanties catalanes de bon nivell de vida per la qualitat del seu entorn natural sumada a l’alta quantitat de serveis ofertada.

 

Explorat el territori, mamprenem el viatge de tornada. Tot i això, patim una mica de síndrome d’abstinència i decidim fer una parada a Rupit, altre famós poblet medieval situat a la vall de Collsacabra (a la comarca d’Osona). Automàticament, tornem a ralentitzar tots els nostres actes i esdevé tota una lliçó de salut mental i física! I ara sí… just en aquest moment acariciem l’àpex dels objectius marcats per a aquest parell de dies. 

Així les coses, carretera i manta… i cap a Barcelona! Les llargues cues de cotxes que esperen accedir a la ciutat ja pronostiquen el caòtic retorn. Mentre hi penso, continuo gaudint dels últims instants d’aquesta treva, i a la meva ment encara ressonen els Pets amb la seva captivadora melodia:

… “Bon dia”… I bateria, i trompeta i guitarres…

… “Bon dia”… I bateria, i trompeta i guitarres…

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 5 de novembre de 2009 per verorosello