Condicionals

Deixa un comentari

‘Qui vol paraules en un món de sords?’

          (Francesc Garriga. Ragtime, 2011)

 

M’agradaria que la combinació tempesta-calma no presentés una alternança tan radical en els meus dies. Però ja se sap que la vida se’n riu dels condicionals i què hi farem! Per tant, no baixe la guàrdia i estic alerta a les pujades i baixades d’adrenalina, que ja tenen una drecera ben marcada a la medul·la  i vénen i se’n van. M’hi avese, ja que no hi ha altra, com els mariners s’avesen a la mar, que no atén raons i s’esvalota tot d’una quan poc abans era ben mansa.

 

I així em veig menuda com una formiga al BAM, amb Carabén cantant allò que has entrat tu, com una força de la natura. I poc després hi entres i poses fil a l’agulla amb paraules que avui no tallen com una navalla. Però en el fons, tant me fa, perquè sempre preferiré els teus ulls, el teu somriure i tot el tu que no parla. Deixem enrere la vella ferida de divendres perquè provarem de cosir-la sense saber si ens en sortirem. I tampoc importa això, ara, si sóc davant teu absolutament nua perquè només tu saps despullar-me de sentiments i de tota la resta i només tu saps trobar-me totes les essències que han jugat a conillets a amagar durant tant temps.

 

(‘Ametlers en flor’, Vincent Van Gogh)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 29 de setembre de 2012 per verorosello

Memories

Deixa un comentari

Moltes hores d’ordinador porten, inevitablement, a rumiar impossibles. I així, somiant esdevenidors a terres pròsperes, he ensopegat amb aquesta fotografia que ha desafiat els estralls de la memòria i m’ha transportat a l’estiu en què decidírem perdre’ns i trobar-nos als monts de Malvern amb ‘Better together’ com a banda sonora.  I believe in memories, i és que they look so, so pretty when I sleep… I clarejava massa matí i marxàvem a treballar encantades de la vida. I sabíem tan poc i ens equivocàvem tant pensant que l’encertàvem, que ara m’ho mire amb la distància del temps i pense que mira, quin encert, pensar que no t’equivoques!

 

Vos enrecordeu, d’aquesta costereta??

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 7 de setembre de 2012 per verorosello

El món a fosques

Deixa un comentari
Avui, recordem Estellés i tantes altres coses…

 

Fundacions de la ràbia

 

                        ‘Fes-nos haver tanta fe com volem’

                                 AUSIÀS MARCH

 

LENTAMENT edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

 

                        (Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 5 de setembre de 2012 per verorosello