Condicionals
Deixa un comentari‘Qui vol paraules en un món de sords?’
(Francesc Garriga. Ragtime, 2011)
M’agradaria que la combinació tempesta-calma no presentés una alternança tan radical en els meus dies. Però ja se sap que la vida se’n riu dels condicionals i què hi farem! Per tant, no baixe la guàrdia i estic alerta a les pujades i baixades d’adrenalina, que ja tenen una drecera ben marcada a la medul·la i vénen i se’n van. M’hi avese, ja que no hi ha altra, com els mariners s’avesen a la mar, que no atén raons i s’esvalota tot d’una quan poc abans era ben mansa.
I així em veig menuda com una formiga al BAM, amb Carabén cantant allò que has entrat tu, com una força de la natura. I poc després hi entres i poses fil a l’agulla amb paraules que avui no tallen com una navalla. Però en el fons, tant me fa, perquè sempre preferiré els teus ulls, el teu somriure i tot el tu que no parla. Deixem enrere la vella ferida de divendres perquè provarem de cosir-la sense saber si ens en sortirem. I tampoc importa això, ara, si sóc davant teu absolutament nua perquè només tu saps despullar-me de sentiments i de tota la resta i només tu saps trobar-me totes les essències que han jugat a conillets a amagar durant tant temps.
(‘Ametlers en flor’, Vincent Van Gogh)
