Remei
Deixa un comentari‘Io nel pensier mi fingo;
ove per poco
Il cor non si spaura.’
(Giacomo Leopardi, L’Infinito)
Torne de tantes coses que sembla que encara no he tornat. I és així perquè el cap va i ve, seguint els designis del seu antull. I em vénen ganes d’escridassar-lo i dir-li prou, malcregut, has d’anar de cap a l’infern. Però ja no és cap xiquet xicotet. Ni jo sóc cap mare ni tinc cap força. Sembla que l’he deixada aparcada i la memòria des de fa uns dies no recorda on.
I amb el retorn em toca la recol·locació. Dic ‘toca’ perquè encara no he fet els deures. Però només el dictat de les tasques m’ha fet aprendre. I ara ja ho sé, que la mort és desconsiderada de mena. I que se’t presenta així, obstinada, ofegant els teus plàcids propòsits. I sé també que hi ha un remei, que és fer el cor fort i recordar paraules dels grans, que m’han ajudat a créixer. I els anys passen i encara em cal créixer una miqueta més per poder alenar. Llavors, torne a recordar-les.
Sempre és així: hi ha coses que quan es perden, no es perden del tot, sinó que es transformen en part del propi ésser i queden convertides en nosaltres mateixos.
Sempre és així: hi ha coses que quan es perden, no es perden del tot, sinó que es transformen en part del propi ésser i queden convertides en nosaltres mateixos.
Sort de les lletres, que avui em regalen la tebior que he deixat al sud i que necessite com mai.
(Foto: Monjo vora el mar, Friedrich)
