Joan Brossa (‘Sextina de les gotes i les passes’)
Tancarem l’any amb el desig de tancar moltes més coses.
I algú va dir que l’escala fosca del desig no té baranes.
Mentrestant,
no m’ho tingues en compte…
Balada del mal genio
Hay días en que siento una desgana
de mí, de ti, de todo lo que insiste en creerse
y me hallo solidariamente cretino
apto para que en mí vacilen los rencores
y nada me parezca un aceptable augurio.
Días en que abro el diario con el corazón en la boca
como si aguardara de veras que mi nombre
fuera a aparecer en los avisos fúnebres
seguido de la nómina de parientes y amigos
y de todo indócil personal a mis órdenes.
Hay días que ni siquiera son oscuros
días en que pierdo el rastro de mi pena
y resuelvo las palabras cruzadas
con una rabia hecha para otra ocasión
digamos, por ejemplo, para noches de insomnio.
Días en que uno sabe que hace mucho era bueno
bah tal vez no hace tanto que salía la luna
limpia como después de jabón perfumado
y aquello si era auténtica melancolía
y no este malsano, dulce aburrimiento.
Bueno, esta balada sólo es para avisarte
que en esos pocos días no me tomes en cuenta.
(Mario Benedetti; El amor, las mujeres y la vida)
Per fi són ací les vacances.
Per fi faré l’amor en tants i en tantes coses en qui la manca de temps, la impotència i també la guerra no m’han permès abans.
Sort de les treves.
I del continuar…
He Fet l’Amor en Tu
He fet l’amor en tu
i tu, deixant-te fer, en mi,
tots dos, l’hem fet,
sense saber que es deia amor,
volent no ser trobats
amb la vergonya
de tanta vida.
Tot seguit,
massa de pressa,
hem recollit la roba,
ens hem alçat de la terra
i hem continuat morint.
(Màrius Sampere, Llibre de les Inauguracions)
Fotografia: Delta de l’Ebre. Desembre 2012.
Hi ha històries poemades que punxen ben endins. Any rere any. Te les mires i remires. Te les lliges i relliges. I continuen sent un colp a la consciència.
Continuen delitant-te. Continuen fent que t’estremisques. Continuen vencent-te…
Dona’m la mà. Les seleccions (justes). Feredat d’equivocar-se. Siga sempre per trobar Lamon! La tendresa. La fascinació. L’exemple. La vellesa/bellesa. L’àvia. El consol segur. Amanyaga’m.La vida que és comptada. Els ulls blaus de l’últim temps. L’adoració. L’estima sense mesura.El record. El perfum etern.
La poma escollida
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
—Oh petita Alidé, com és que plores tant?
—Oh, Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut l’oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
(Josep Carner)
Fundacions de la ràbia
‘Fes-nos haver tanta fe com volem’
AUSIÀS MARCH
LENTAMENT edifique i dolorosament
aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,
d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,
d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.
És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles
creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,
tot allò que no fou possible i és possible,
com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.
No ens podíem besar si no era ocultament,
i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme
i si era a la platja la Moral a cavall.
Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
(Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles)
Vos n’havia parlat mai, del poder dels brindis?
Brindis
‘Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l’altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l’instant no tornarà mai més.’
(Joan Margarit)
Dona’m, amor, la mà.
fem camí.
Cadascú amb els seus jardins i la seua tristesa,
fem camí.
Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil·les,
fem camí.
Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia,
fem camí.
Cadascú amb la seua alegria de ser amb l’altre,
fem camí.
Siga neu o desert el paisatge i la intempèrie,
siga ocell o un dolor l’horitzó que s’anuncia,
(Marc Granell. Versos per a Anna)
* Per als curiosos, llegia ‘L’ombra de l’eunuc’ a la inconeguda illa de Sifnos (Cíclades).
y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos…
y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes…
y los futuros tienen una forma de
caerse a la mitad.
Y después de un tiempo
uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende…
y con cada día uno aprende.
(J. L. Borges)
Això era i no era, una princesa amb sis anyets recent complerts i amb la il·lusió de començar a recitar poemes al col·le. Enjogassada, però, i amb ganes d’abocar-se al temps de lleure que no acaba mai per als menuts, va encomanar-li la recerca d’una bona peça poètica a la cosina de Barcelona, que allà hi deu haver de tot… I, mira com és la intuïció infantil, va resultar que la cosina, amb un temps que sí que acaba i no és mai prou, s’hi va bolcar a l’assumpte i va gaudir de valent. Va ser també princesa per unes hores, i va viatjar a aules de primària, quan la mestra contava la història d’un arbre que se sabia el darrer i els alumnes ens l’escoltàvem amb ànsia de pati i amb un interès difús en saber per què el vegetal de la foto lluïa un esguard tan llastimós…
Temps després, quan els anys van despullar-nos dels vestigis reials de la infància, vaig anar a parar a un llibre de Marc Granell. Fullejant-lo, vaig topar amb uns versos que em parlaven d’aquell arbre de mirada trista… De sobte, una punxada. La punxada d’indignació per haver tingut aquells fets tan a la vora i per no haver-los entès com calia des d’un primer moment.
L’ARBRE VELL
I
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l’arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n’hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s’apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta,
que el seu verd
trenca l’estètica pura dels edificis
que té voltant-lo,
voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s’arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell…
II
En la ciutat –algú conta-
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l’hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol,
entraves en el cercle tou i fresc
del seu regne
que assetjaven
cotxes, finques, fum… diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure, mai més.
(Marc Granell)
Cançó de vesprada
Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
(Marià Villangómez)
Encetem any nou.
Avinentesa precisa per a balanços i apreciacions particulars, per autoavaluacions, per a escollir allò que sí i allò que no i per a brindis plens d’esperances.
En un temps així, en definitiva, mai està de més repassar versos que ens continuen instruint a cada lectura (llegir la resta de l’article).
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui!
Bon 2010!
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
(Miquel Martí i Pol)
Fou per aquestes dates quan, un any enrere, encetava el bloc on penjaria assíduament notícies que us farien sabedors del transcurs del temps a Bologna. Avui ho meditava i, fent càlculs, m’he adonat que són ja cinc mesos que la feina (i alhora plaer) ha quedat estancada. Així doncs, l’aniversari ha estat l’estímul i l’empenta a reactivar de nou “Que no s’apague la llum”.
Allò escaient a hores d’ara seria una explicació per justificar aquest temps d’absència. Bé sabem que a l’estiu, aquells que estem exempts de responsabilitats, trobem una àmplia oferta d’oci que, especialment els que pequem de ser culs de mal seient, explotem fins a límits insospitats. Aquesta ha estat la raó que ha eclipsat tot allò mínimament vinculat al sedentarisme (seure’s, pensar, reflexionar, abocar a un quadern qualsevol idea digna de treure’n profit, etc…) i jo, lluny de l’exculpació, he sabut aprofitar-me’n del meu “jo” més mandrós. Tot i això, tard o d’hora faré un ajust de comptes i convertiré en quelcom tangible les últimes històries de viatges i visites que han entretingut les darreries de l’experiència a Itàlia. Com avançament, adjunte imatge que la companya, amiga – i amant perquè no voldràs! Jajaja- Esme va fer-me quan ja teníem els dies contadets, tot i fent gala dels seus dots artístics.
Sóc la primera en fer-se’n creus davant l’espai de temps que he deixat de banda un projecte que des d’un inici vaig encarar amb tanta il·lusió i gana. I, de fet, aquesta deixadesa també ha estat el que ha actuat com a llast. No em veia amb forces per sintetitzar tot allò ocorregut, més al llarg d’aquests mesos que, com ja he dit, semblen haver-se duplicat en la mesura que s’ha multiplicat el meu principi actiu a l’hora de mobilitzar energies. Tot i això, mai no és tard per rectificar. És més, momentàniament, sent un inigualable desig de reprendre els escrits, tot i que sigui fent un salt en el temps que absorbeix l’allau d’activitat estival.
Un poema de Miquel Martí i Pol (inclòs al poemari d’Estimada Marta) m’ha fet obrir els ulls en aquest sentit i m’ha portat a la conclusió taxativa de que els impulsos redaccionals han de seguir el seu flux, ja que, en cas contrari, esdevé un càstig privar-se de fer néixer unes quantes línies quan aquest acte es manifesta quasi com una necessitat fisiològica. I… més endavant ja diré d’altres coses!
Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix,
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.
(Miquel Martí i Pol)