Que no s'apague la llum

Vaig escarbant i escarbant. Llimant tots els contorns dels records que encara em queden. I els tinc ben prims i no aconseguisc trobar les esquerdes. O les que hi trobe no em semblen obertures fosques, sinó camins cap a una inabastable tendresa. I això ja passa quan idolatrem. Però no hi puc fer més que això, en aquest cas. Llavors passarem a trair, molt que em pese. I serà una cosa nova, amb perfum vell. I així tindrà una part teua, i una altra meua. Serà un producte cooperatiu, que no és poètic, però és exacte.

S’apropa el 20N, i inevitablement aquests darrers dies han estat plens de cabòries polítiques. Respirem aire i respirem campanya electoral, debats i opinions a favor i en contra d’uns i d’altres. Ho aprofitaré i faré un recull d’idees que vagaregen pel meu cap amb intencions tan  humils com fer-vos sabedors del meu entendre, m’he dit aquest matí plujós que em semblava que no tenia res més atractiu a fer.

En el marc d’unes eleccions estatals, la nostra situació em preocupa especialment atenent al cost de ser catalans. Vivim per sota de les nostres possibilitats gràcies al dèficit fiscal que patim, situat entre el 8% i el 8,5% del PIB. Els nostres impostos marxen a Madrid en fardellet en un viatge de no retorn.  I això es tradueix en una reducció de les quantitats que podrien sufragar les tantíssimes deficiències que ens emparen. Però, avancem amb calma.

Amb tot, sóc conscient que el 20N jugarem amb cartes vistes, doncs el PP ja gusta la victòria que li regalaran els vots càstig d’aquelles persones que, fugint del que no volen, no es pararan a pensar el que sí volen. I així, un partit que ha estat a l’ombra dels esdeveniments amb la mà parada, experimentarà el traspàs de ministeris. Si així ho volen (jo ja m’hi excloc), així serà. Ens governarà una dreta que apostarà per la privatització i desatendrà el fet que el patrimoni públic és l’únic que tenim aquells que no tenim patrimoni; que retrocedirà en els minsos avenços civils que han tingut lloc en les dues legislatures de ZP; que defugirà el sentit comú que pagui més ingressos qui més té i ignorarà la possibilitat d’establir un impost sobre els bancs i les grans fortunes; que prioritzarà el model Las Vegas en lloc de donar un bri d’alè a aquells que es troben en un pou de misèria i etcètera.

Per allargar-m’hi més, veiem-ho en clau de país: tot i que la distància serà semblant a la que hem tingut fins ara, ens trobarem un PP que seguirà treballant en la línia dels atemptats contra l’Estatut, els atemptats al sistema educatiu i els atemptats al sistema de mitjans de comunicació com el que hem patit al País Valencià amb el tancament de les emissions de TV3.

Tot plegat esdevé força dramàtic, però de cara al final, tractaré de revifar el text. És cert que a les votacions del proper diumenge decidim futur. Un futur que veig agre si continuem amb la pantomima del model autonomista. Amb Espanya no hi ha remei. I cal apostar per una construcció nacional catalana que vetlle per les particularitats dels nostres interessos. Més quan sabem que el procés democràtic d’autogovern és un dret reconegut internacionalment i que l’Estat català és una opció econòmicament viable. Una opció capaç d’impulsar les grans possibilitats que tenim com a país mediterrani i capaç d’adreçar-nos directament a Europa i al món, en lloc d’oferir-nos el melic de l’Espanya profunda com a mirall.

Davant aquest esdevenidor desolador, en què la corda continuarà ben i ben tibada, només ens queda l’aposta per plantar-nos amb fermesa. El meu vot dirà això. Perquè no digues que va ser un somni.

Grocs, taronges,
vermells i fins i tot liles violen el que fa ben poc era territori del verd. I
no és només la novetat del canvi de colorit tardoral el que m’encandila any rere any (amb el permís del dcvb) . És l’esclat de calidesa i calma conjuminades, que dóna l’agradosa
ordre a tot i tots d’estar ben recollidets -com més, millor!- durant els propers
mesos. Una melangiosa delícia, deia Màrius Torres.

(Fotografia presa a Aiguafreda de Dalt, peus del
Montseny)

Capdevila parlava avui a la seva columna a l’Ara sobre els dies que veiem que n’hem tingut de millors. Potser també se m’ha encomanat el pessimisme ambiental,  però el cas és que he encetat la setmana amb teories sobre l’estranya qüestió de ‘com som’ enfront del que ens passa.

Deixant-me anar d’una cosa a una altra, diria que he trobat la meva resposta i ajuntat tot no és fàcilment digerible. Canviem tan ràpidament de pensaments, de conducta i d’inquietuds que reafirmar-nos en un ‘jo sóc’ sembla més una il·lusió que una veritat. Mudem de comportament, sigui això virtut o defecte. 

Plorem de goig i ens abraonem d’estima.  Ens aixopluguem de la por amb reptes. Ens barallem per avorriment, però que avorrit quan tu no hi ets! Actuem sense pensar, i pensem sense actuar. No suportem ser tan inhibits però ens aterra despullar-nos amb sobreria. Ens ennueguem perquè res no va com voldríem i ens abrusa la impotència de trobar un cudol a mig camí i no poder fotre-li una patacada!  Demà, potser mandrejarem perquè tot ho tenim sobradament enfilat.  

Ens angoixa ser imperfectes i ens exigim més i més, però reconeixem-ho: ens atreu la imperfecció. Els dubtes ens oprimeixen l’ànim però no ens estimula gaire tenir-ho tot resolt. Ens urgeix creure però desconfiem de gairebé tot (aquesta no és pròpia, però escau). I què em dieu de l’agradosa fiblada de la curiositat? Innocent i perillosa alhora! I quin martiri suportar-ho, però que feixuc renunciar-hi! Som animals de costums, però anhelem la novetat. Busquem transparència, però ens enlluerna l’enigma. Seguretat, però la justa perquè no ens desmengi.

I fem punta al misteri. Tenim esma i força per acomiadar l’arrelam i començar de zero, però un sol petó pot trasbalsar-nos la vida. Som capaços de regalar el nostre món, i també capaços de no concedir una mirada.

Ara mateix trobo la troca tan embolicada que només em queda el cònsol d’altri. Sovint ens emmirallem de forma encotillada en la pròpia realitat, sense dedicar un bri d’atenció a allò que ens envolta. Sempre he pensat que si ho féssim, veuríem que no som ni tan feliços ni tan desgraciats com ens pensem. O per dir-ho en altres paraules que em vénen al cap i que he escoltat en algun moment i en boca d’algú que ara no recordo: la felicitat completa no existeix. Però la infelicitat completa tampoc.

 Pere Calders en parlava a Ronda naval sota la boira i em va fascinar: procura repartir el teu drama/goig entre els milers de persones que estan en la teua o pitjor/millor situació i veuràs com la part que et pertoca no té el volum que t’imagines.

I és així. Ens enlairem. Ens enfonsem. I en realitat, no hi ha per tant. Tot continua movent-se i gràcies a la nostra volubilitat, tornarem a ser al cel i també al fons. Som on som, deia el poeta. Més val saber-ho i dir-ho. I som com som, afegiria. Un estrany i alhora entranyable disbarat, la vida!

Travessant de nou el portal de l’Ateneu he sentit a sobre tot el pes de l’octubre. L’estiu tanca portes i anem menys lleugers de roba i de tantes altres coses. Fa aire de curs i cal prémer el botó personal de ‘reiniciar’ – crec que aquesta li l’he llegida a Carles Capdevila-. Però ja n’estava, de famolenca! La ment vol feina i el cos l’activitat rutinària plenera per triada! Fem punta al llapis, avui. Reiniciem l’escpritura. I tot és tan tardoral que fins i tot els vianants de la Rambla semblen menys turistes.

El dia ha començat amb papallones a l’estómac. La curiositat que desperta la novetat. Colpidor, si més no, conèixer l’Eduard Márquez. Comença i acaba la lliçó amb la força d’un llamp i en els altres onze rostres es dibuixa el mateix torbament que al meu. Però superarem el tràngol. Ens ha quedat clar que cal defugir la captatio benevolentiae. Ens dóna impresa la recepta de Faulkner: noranta-nou per cent de talent, noranta-nou per cent de disciplina i noranta-nou per cent de treball. Cal que siga grossa, la punta, i caldrà que l’estranya solitud anomenada esforç ens faça molta companyia aquests nou mesos.

Fora de l’aula em ballen pel cap els primers judicis. Encerta quan diu que és conscient que el seu nom ens ha mogut a molts a escollir grup. És xerraire i parla clar. Com quan diu que arribarà el punt en què les hòsties aniran ben servides. Acate que aquest any farem, refarem i desfarem. Sort que tenim grat de l’escriptura i fer un fardellet d’açò i d’allò per convertir-ho en fardellet de mots no provoca gaire mandra. Serà per coses a dir? I és agraït saber que cal que tot plegat faça olor de vida. Ensumem.

Inevitablement, surt a debat el tema de la lectura. Llegir és un art força complicat, assegura. Em tem que això és l’inici d’un seguit de manies lectores. Però si hi ha l’afany de millorar, benvingudes seran! Més si hi ha altres maniàtics amb qui compartir deliris. La meua disposició és avui inabastable. Ens empassarem de nou ‘Jo confesso’ si d’això es tracta. Potser ja no ens deixarà el cos no sé com, però segur que mantindrem el convenciment que Cabré és un mestre. No puc estar-me de citar l’Ardèvol quan diu que ‘som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat’. Així, amb dues p. El camí és llarg i sempre sorprèn.

Arribe a casa amb el cap que em bull per tot això. Salude la nova mimosa tímida i s’estremeix com a resposta. Ho rep com un gest tendre de l’Empar que me l’ha regalada. Somric i pense en allò que diuen del seu perfum, que indueix a somnis més clarividents. Ara captarem la flaire i tindrem el bloc ben a la vora de la tauleta de nit. I així, amb projectes de l’ara endavant surant-me a dintre, em deixe caure al sofà. Tot està per fer i tot pot ser. Com aquell dia.

Som-hi! La calor invadeix juliol i cal buscar recer. La proposta d’Osca és atraient, i més si el Pirineus Sud ens regala un programa impecable. Anem-hi, llavors, i ja perfilarem què vindrà després! En acabat, el cos reclama una proposta de sol i platja. I si el pla inclou una de les ciutats europees més en voga- Dubrovnik-, allà que marxarem de bon gust! I ens passem una setmaneta de càmping, d’ illots, d’evasions refrescants amb pivo, de sabors dàlmates, de colors i d’olors… Abocats a l’hedonisme en un trosset de món que, sens dubte, s’ho val!

Per recarregar energies, millor passar per casa. Però em sembla que el carregador no el vaig engegar com calia o és que vertaderament València i calma no fan bona  lliga. Arribe un dimecres i ja tinc l’agenda planificada de tot el meu temps d’estança. Que si concerts populars a Torrent, que si Xavi Castillo a Guada, que si Retorn de la xicorriniua i ens perdem sota la lluna de València amb escapada al centre i amb Picadilly, after i si encara tenim ganes de cervesa, crec que els bars de la Llotja ja reben ‘esmorzadors’!, que si Benvingut Santi! Et ve de gust un karaoke? O pugem a fer la tradicional torrà i sessió d’estels a la Lloma Pagà de Catadau? Si no, mira… podem fer-ho tot! Ja ho va dir el poeta i un bon amic… colles com aquesta en són parides ben poques!

I com diuen uns poetes més moderns… que pobres que som, que ho volem tot! Així passaré també per Cadis, si el destí em deixa! Però vaja, un mal començament no és indici de res. I avui puc confirmar que no va ser-ho gràcies als meravellosos Fran i Benjamín! Caños de Meca, Zahora, Conil, Puerto de Santa Maria i encomanar-se al factor sorpresa, que tot ho mou millor!

A continuació, ho sap tothom (i és profecia) que tornar a Barcelona no és cap tragèdia. Reprenem algun quefer, però també rebem el coinqui Andrea, l’Àngela, mes chers Ta & Chlo, festes de Gràcia, dies escàpols a la Costa Brava i quan els ànims comencen a decaure en esgotar-se l’agost, arriba la colla amb motiu de Festa Major! I és que sense València, no hi ha independència! En resum, que continue pensat que el que més m’agrada de tot, sou vosaltres!

A les acaballes de setembre, en tardorejar, em dic que bonic és tenir una segona part de vacances i enfile cap a l’estimada Bolonya. Em perdré la Mercè, però guanyaré tantes altres coses. Dies de passejades i records, molts records. Cada racó, cada persona coneguda. I si treballem pel futur, llaurem-ne de nous. Així marxem a conèixer Vignola (Modena) i aprofitem per descobrir el Poesia festival 2011 on assistim a un recital de poemes de Jack Kerouac musicat amb jazz. I si volem més plaer, doncs sopem una bona pasta i bevem un bon vi a una osteria del municipi! M’acomiade prometent-me que cal tornar-hi més sovint. És increïble com em balla tot per dintre quan xafe aquest lloc i em trobe els vells amics.

Aprofite l’estada a Itàlia i faig un salt a Venècia. La ciutat m’acull cada cop amb més familiaritat, i això fa que l’estime més a mesura que vaig coneixent-la millor. Allà m’esperen Este l’eroica, el Peggy Guggenheim i la Biennale. Velles i noves descobertes. Quan l’eroica m’abandona ens perdem la meva solitud i jo per les calles i els sottoporteghi venecians. Els peus comencen a conèixer itineraris i em porten a una plaça qualsevol, davant d’un canal qualsevol i d’un Spriz all’aperol. Allà m’hi acompanya Pirandello, els seus ‘sei personaggi in cerca d’autore’ i el quadern on escric les ratlles que després abocaré a l’ordinador en forma de blocada. En aquest instant, la ciutat va guanyant en quietud, fins i tot sembla que es para del tot. Només l’escena d’una parella de turistes despistats trenca la calma. Endevine que han perdut la brúixola per l’obsessiva recurrència al mapa, no pas pel que diuen. M’agradaria acostar-me i dir-los que gaudeixin del plaer de perdre’s en aquesta ciutat.

I així és com marxe a Frankfurt amb algun quilo de més (de grassor i d’alegria). Nit llarga a l’estació, amb l’al·licient de trobar-me amb Pèr i amb München el matí següent. Ja que l’amic feineja, la meua solitud i jo ens proveïm de mapa i comencem a explorar el territori. El temps és propici, la ciutat té bona pinta i badar en vacances mai ha estat motiu de queixa.

Un cop travessat aquest moment inicial a la ciutat bàvara, hauré de fer un esforç de síntesi per poder donar forma en poques línies al que han estat tres dies intensos i rics en emocions. Dijous, cap a les cinc del vespre, ens desplacem a Theresienwiese, la zona que refugia la festa de la cervesa i allà entenc el valor de l’amistat que insisteix perquè sap que, si véns, viuràs una de les experiències més curioses de ta vida. Cap definició pot abastar la grandesa de l’Oktoberfest. Entres a una de les dotze carpes i et deixes dur per una gran onada de cervesa i cants que et fa botar el cor. L’esperanto dels alcohòlics fa créixer la germanor al recinte. ‘Prost!’ ressona arreu. I si t’enamorisques d’un alemany vestit amb la tradicional indumentària bàvara de pell de cérvol i l’endemà et porta brezel per esmorzar, pots afegir una nova meravella a les tantes que regala la ciutat.

I així, amb dos dies d’Oktober, podem penjar-nos la medalla. No és el mateix fer-se tres mitjanes que tres litres. Però estem massa acostumats a prendre el tres com un nombre petit. Aquest el motiu dels records boirosos. És dissabte i aprofitem per anar a menjar a l’Englischer Garten, un dels parcs urbans més extensos del món. I per mantenir la dignitat i la fe en els costums sans, podem passar pel centre a l’Augustiner Bräu. Ja diuen que un home tot sol no sempre se basta, qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood? Així ens les gastem, al més pur Pèr-style: live simply.

Aquest matí agafava l’avió de retorn de tot això i em ballava pel cap aquell poema d’estimar-se la vida, no com a plenitud, cosa total… I així és com ho sent. Sense presses, en minúscula, en companyia i com deia al principi, amb data de caducitat. Que s’acabe, que s’acabe… però que torne, que torne aviat, sisplau!

Aquesta és la història de tres dies curts i amples alhora. Instants del temps, i ben intensos! És la història d’uns camins que ara s’esvaeixen, però que cal seguir fent junts. Camins vora les estrelles i estelades. Camins que ja no hi són, però que gràcies que han sigut!

Sense més preàmbuls. Vam deixar-ho tot divendres i al Palau Sant Jordi vam viure el que alguns han definit la reconciliació dels Sopa de Cabra amb el seu país. Jo continue rumiant-m’ho, i que visca el misteri! Una única al·lusió a què només hi ha un camí possible i a la intel·ligència del públic en interpretar Sota una estrella. Tot i així, llegint avui a Pla Nualart m’he convençut que sense una mica de fe, no ens en sortim. I el cas és que vam vibrar en hores bruixes, i això és tan cert que ni el més boig de la ciutat cal que ho rumie.

Dissabte amaneix decebut, i és que no hi ha menús al restaurant on dius ‘Visca la terra!’ i te la tiren a la cara. Que perspicaç, Henry! Però si cal dansar pel Born, dansarem! I ja que hi som, donem una volta per la Setmana del Llibre en català, que de calor i llibres no en falten. I si fins i tot Enric és capaç de comprar els 69 poemes d’amor d’Estellés, és que hem triomfat. Però no avancem esdeveniments, que això ja ho farem més endavant!

Ara traslladem-nos a Gràcia. Que m’han dit que allà toquen els Ovidi Twins i estan prou bé. I ens afartem amb timó-timonet, arròs amb fesols i naps… i Moritz, per l’amor de Déu, una altra Moritz! I quan es faci fosc, recorda que tenim una cita al C.A.T, que aquí a Barcelona també celebrem la Festa Estellés. I del pica-pica i el vi passem a ingerir poemes. I descobrim una parella letal recitant ‘Assumiràs la veu d’un poble’ (i això és de veres… això ho he vist jo! o no?). Ni Feliu Ventura ni Elies Barberà van arribar-los a la sola de les sabates! Enric & Ivan… anoteu els noms que açò acaba de començar! I si et quedes amb mi i passem a tancar la Terreta… no direm res més (per no dir res).

Diumenge no hi ha l’ànsia esperada d’11-S. Igualment, ens oferirem al palíndrom Català a l’atac i farem les reverències que calga. De nou ens acompanya Enric Valor i la històrica sentència ‘Pel nostre valencià, el català de tots’ que veieu a la foto i la lluïm molt dignament durant la manifestació. El secret: ben estovat, com l’arròs! I retrobem els independents, que no volen respondre a cap tipus d’obediència i prefereixen anar per lliure. Però si cau el sol i els trobes tendres, poden acompanyar-te la resta de la nit. Que avui tenim La Troba Kung Fú i Obrint Pas. I ballem, i bevem, i suem, i brindem, i comprem, i regategem, i cridem, i saltem, i ens apassionem i li arrenquem la pell a la lluna. I tot en català! Açò és la glòria!

Increïble, companys! I gràcies per ser-hi! Comença el compte enrere per a l’encontre del 2012!

(I si no teniu feina o sí que en teniu, però no voleu acarar-la… podeu entretenir-vos cercant deu de les cançons que vam escoltar al Palau Sant Jordi i que he amagat entre el text!)

Un encontre tan imprevist com bonic.

I la humil il·lusió de convertir-lo en poema.

Potser

       A tu, que encara ets Tu…

 Ens trobem més lluny del que ens hem trobat mai.

O potser més a prop del que ens hem trobat mai.

Potser

                                       A tu, que encara ets Tu…

 Ens trobem més lluny del que ens hem trobat mai.

O potser més a prop del que ens hem trobat mai.

 Diguem moltes coses.

O potser menys del que hem dit mai.

En aquest instant no hi ha paraules.

Només ulls.

Els teus i els meus.

Besa’m ara que ens hem trobat.

Besa’m i besa’m, ara.

Demà, qui sap?

Estem tristos o contents?

 Tampoc hi ha preguntes.

Només ulls.

Els teus i els meus.

I l’Atlàntic, i les constel·lacions, i Estellés…

I més besos.

I més ulls.

Comencem les vacances amb el peu esquerre. On s’ha vist agafar un autobús
en un lloc diferent a l’estació del Nord? Plors i els diners i els collons,
per a les ocasions. Tot se soluciona si coneixes El Salvador. I així el
trajecte es converteix en Lleida-Sallent de Gállego (Osca). Acurtar distàncies,
diuen alguns. A mitjan camí comencem a agafar alçada en més d’un sentit. La nit
té ja bona pinta, i això que els Antònia i La Troba són més una expectativa que
una garantia (vistes les cartes, millor no fer-nos excessives il·lusions).

Dues hores i mitja després, aparquem 
entre el fred pirinenc i ja s’escolta Clint Eastwood. Presses i cervesa,
i en breu ens instal·lem a primera línia de l’increïble escenari situat enmig
de l’embassament de Lanuza (foto), gairebé enfront de Pau Debon. El català és allò més
present entre la concurrència, i sempre és motiu d’eufòria i de brindis. Una
eufòria per la qual no cal lluitar quan Joan Garriga surt a l’escenari. Com que
ja som guanyadors d’aquesta batalla, només ens queda rumbejar i rumbejar. I és
que la rumba té la gràcia de la raça.

Els de la Troba no es cansen i ho transmeten. Nosaltres tampoc estem
cansats, així que a muntar la tenda s’ha dit. Gràcies que existeixen invents
com les Quechua, que només treuen tres segons del nostre valuós temps. Així en
perdem poc, i cap a la carpa. Sessió de dj’s d’allò més heterogènia. I com
nosaltres estem tan poc ‘celectius’ ens és igual ballar salsa que xumba-xumba.
Sempre fidels als savis lemes: ‘tira bo!’
i ‘cubates i au!’. Així ens
toquen les cinc o sis del matí, qui sap! I quan una retirada a temps és més una
obligació que una victòria, el destí ens depara l’última sorpresa de la nit:
una rave improvisada a la meitat del
camí amb tots els ingredients que calen! Dj’s, taula de mescles i fauna variada.
Així que mel ensucradeta al paladar per posar punt i final a la primera jornada.

Dissabte obrim els ulls i encara ens sembla increïble el paradís que tenim
com a teló de fons: la vall de Tena, centre del Pirineu aragonès. Assedegats i
amb ganes de menjar-nos aquell espectacle paisatgístic, recorrem el camí
muntanyós que separa la zona d’acampada del poble de Sallent. Allà dinem a una
terrasseta i fem una becaina al costat del riu. Seguidament, atenem a
necessitats higièniques i la dutxa ens fa més feliços si cap. Els ànims afloren
novament i els invertim en una cerveseta vora l’embassament. I així de
relaxats fem un primer balanç d’aquesta estrena de vacances. Quin goig poder
compartir temps de lleure amb la teva gent en un lloc fascinador i amb un
programa d’oci immillorable!  

Comença a fer olor a Calamaro, i es nota també en la gran afluència de grups de gent que inunden la zona d’acampada. I és que qui val, val.
Pícnic condimentat amb rom i amb la incògnita de la bossa blava. Aïllem la incògnita
i el resultat confirma els nostres pitjors temors: ha desaparegut. Siguen
quines siguen les causes, estem fotuts. L’olor a Calamaro pot quedar
senzillament en això: només olor. Però ja diu el refrany que l’esperança és l’última
cosa que ha de perdre’s. I el viatge ens està demostrant que encomanar-nos a
aquesta fe mou muntanyes. L’organització del festival ens salva la vida i
entrem triomfants a degustar l’exquisitat que prometen les entrades. El
benvolgut Andrés es llueix i ens regala temes poc usuals que barreja amb els
seus èxits més reconeguts. Gran, gran i gran. No puc estar-me de reconèixer-ho (i
us deixe un enllaç perquè veieu que la valoració no és tan subjectiva). No sé
si prefereixo dies iguals o dies distints. Ja he guardat el meu instint assassí
en un calaix. No prendré la ruta dels sacrificis. Prefereixo el vici, la música
i l’amor. Si ell ho diu i nosaltres hi prediquem, endavant!

Diumenge ens aixequem més frescos a causa d’una ploguda que ha amenitzat
les últimes hores de son. Cafè a tocar el pantà i petit passeig pel poblet d’Escarrilla.
D’allà moguem cap a Jaca amb doble intenció: fer possible que la doctora arribe
a Barcelona i explorar el territori de la capital de la comarca veïna. Amb un
trosset més de món a la butxaca, tornem a la zona que ens acull i on ens espera
l’últim repte del viatge: somiar truites amb Albert Pla i Pascal Comelade. A l’escenari,
músics i marionetes ens transporten a un món boig i particular d’introspecció
interna, records i desitjos i on vam gaudir d’Ovidi versionat i d’una aventura
eròtica i estrafolària en un avió amb la mussa Antònia Font. Com sempre, aquest
senyor no ens deixa indiferents i marxem amb material per considerar
detingudament. Un espectacle tan curiós com divertit.

Poques hores després, amb nou graus de temperatura plantant-nos cara,
recollim bàrtuls i recorrem per últim cop la distància que separa l’acampada de
Sallent. Ens emportem a la motxilla més coses de les que portàvem: un gran
record i unes ganes increïbles de compartir-lo amb vosaltres que jo he satisfet
amb aquesta crònica de viatge. La intenció de fons és contagiar-vos les ganes
de viure aquesta experiència, i el que ha estat un Pirineus Sud en petit comitè,
tinga més participació el juliol vinent!

Comptat i debatut, la qüestió és: mai la dissort del peu esquerre havia
tingut un desencadenament tan positiu!  

No us creieu que
jo no en tinc, de ganes, de poder esplaiar-me una mica més en aquest minso
espai de la xarxa per compartir amb vosaltres móns possibles i impossibles.  Ara mateix, massa obligacions m’ho impedeixen. Però prompte arribaran les vacances, i amb elles l’equilibri que requereixo per
abstreure’m en l’afer i la calma que ajuda a tenir la ment lliure de
preocupacions estranyes al text que té voluntat d’ésser.

Mentrestant,
aprofito que he passat per aquí per regalar-vos una injecció d’esperança. M’ha
cridat l’atenció la perspectiva des de la qual Joan Josep Isern enfoca l’article
i no puc estar més d’acord. En un present en què l’amor es viu de forma egoista
i del qual participo totalment, encoratja el saber que encara en queden, d’herois.

Un nou cafè matutí, reconfortant i empenyedor, mentre aboque aquestes ratlles del quadern a l’ordinador; un vell poema de Carner, qualsevol d’ells; De Gregori dedicant-me una de les seves lletres: Prendila come viene, prendila come vuoi.. Stella stellina, stella cadente, stella stella… Sort que hi ha cantautors que sembla que ens entenen tothora! ; un nou periòdic de referència nacional en català. Benvingut siga!; una gramàtica del català contemporani, la dirigida per Joan Solà, més val als vint-i-sis que mai!; assaborir el magnífic avançament dels Manel. En uns dies la resta!; La garantia d’una futura gran nit de ‘malparits’ al concert històric dels Sopa de Cabra del proper setembre (gràcies, Dani ;).

I així arriba el dotze-M amb molta pluja. M’aixeque estúpidament feliç. Dutxa i trucada de Pau. He d’anar a recollir-la al metro. Esmorzar amb la conversa que mereixen gairebé tres mesos sense veure’ns. Riallades. Quin bé em fa veure-la! De vegades ni tan sols cal parlar. El perfum del record és etern, diu això la cançó o a la inversa? Bé, diria que, com autora del text, puc manipular una mica! Cuinar, per a molts. Això sí que m’agrada. I avui tenim també Dolo i Pau, una mica tristos, però. Esperem que aquesta estoneta els revife. I ara cap al Raval a prendre cafè. Afanya’t Pau, que els trapis són el cul d’en Jaumet i els costa estar quiets. No m’ho puc creure. Nervis. Pam-pam. Pam-pam. I el cor que sembla que se n’ix del lloc. Hi ha l’Àngela o estic sota els efectes de l’eufòria d’aniversari? Llavors s’adona que hem arribat i somriu. No hi ha dubte, ha volat des de Brusel·les per poder ser-hi a Barcelona…

Nit de festa. Preparatius, dutxes apressades i bromes. Una trucada des de Delhi, primera felicitació gràcies a la diferència horària. Preocupacions inicials: Hi haurà finalment l’ansiejada música? Sí, ho he deixat en mans de la Ilaria. Tindrem música! Règim d’arribades. Fesomies alegres, amb ganes d’implicar-se i expectants d’un gran festeig. Em relaxe. Exquisitats a tort i a dret (gràcies!), cervesa, vi. Pastissos (en plural, gràcies al meu green friend). Desitjos (també en plural). I uns quants brindis. Pels imprescindibles que hi són. També pels que no hi són físicament, però en qui pense.  Brindis també per la terra. Per un País Valencià sense lladres i perquè no decaiga la nostra actitud de revolta. Com deia Jaume I, ‘fe sens obres morta és’. I brindis pel que comença, que no és més que un demà que tots esperem que siga, com a mínim, tan bo com aquesta nit.

Presents materials. Aquest any funcionalíssims. Abillament per al meu trosset de llar i un val per fer una bona excursió a la llibreria. Arriba també un do importantíssim provinent del si familiar. Diu l’sms: ‘Pels vint-i-sis anys que ets l’alegria de la casa’. Una mare és una mare, i no puc reprimir unes ganes boges de traslladar-me momentàniament i fer-li una forta abraçada.

I ja ben entrada la nit, abandonem l’edifici sense Tino Casal (insistisc que era el tema ideal per tancar l’assumpte!). Però la vetllada avança. Ens perdem per la nit del centre de Barcelona. Confessions no revelades que ixen en portar més d’un got a dintre. Precioses tot i l’escàs romanticisme que les ha precipitades. Més tard, les trajectòries es diversifiquen, i fins al proper encontre, benvolguts!

Encara unes quantes deixalles més, els dies següents. Un sopar al pis, d’aquells en què comencem tres i un bon vi i acabem només dues (és el que té la comunió d’una bella dorment, un sofà i un líquid alcohòlic). El matí següent, piscina i repàs d’allò més immediat del dia. Xap. També d’allò menys immediat. Xap. D’allò més preocupant. Xap. I d’allò menys preocupant. Xap. Quin monitor més maco que han posat per als nens del curs de natació dels matins. Xap.  I quin posat impecable amb aquest vestit de bany verd!  Xap. Verd com el vestit que portava l’Àngela dissabte. Bonica com sempre. Xap. Curiós el sistema d’encadenats que s’avé mentre et capbusses. I ja remullada i com que em ve de pas, m’endinse en el paradís literari del Raval i pose la cirereta als meus vint-i-sis. Va de cartes: Les Cartes d’amor de Pere Calders i les Cartes d’Itàlia de Josep Pla, aquest darrer per descobrir les impressions del mestre de Palafrugell al voltant d’un dels racons més fascinadors del mapa. Pedra de tartera, de Maria Barbal, al qual li tinc moltes ganes. L’últim de relats breus del Pàmies i el títol revelació: L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. Satisfeta amb la selecció i desitjosa d’arribar a l’última pàgina de les penetrants veus del Pamano del Cabré (intuisc que serà aviat) per paladejar les noves adquisicions.

Per últim, no em puc estar d’agrair al temps l’espectacle d’aquests últims dies. Després d’una setmana amb pluja intermitent, el sol sembla que despatxa el fred i dóna la mà a la primavera… M’agrada aquesta època de transició!

I després de redactar l’extens llistat, m’adone que han estat un bon grapat d’estímuls en poc temps. I pense que si existeix la felicitat, deu assemblar-se una mica a tot allò que he anat rosegant durant aquest interval de set dies. Per tant, que en siguen molts, d’anys i d’avaluacions, i sempre junt als imprescindibles. Perquè si aquesta llum és tan potent és gràcies a tots i tot el que l’aprovisiona d’energia.

Un trosset més del que em va explicar un dia.

Per via dos, tren amb destinació Barcelona. Sortida immediata, anuncia el megàfon del vestíbul de l’estació de València. Presses de dissabte al matí entre la gentada que fuig i que torna. Abraçades ansioses de retrobament i també plors, com els de la Teresa. Plors de por a perdre aquest passatge que no vol perdre. S’aferra a l’esperança i desatén la desesperació, que gairebé la venç. Les cames li fan figa i frisa per travessar l’espai de l’andana que la separa del comboi mentre suporta el pes del nadó que porta a dins del ventre i del petit que porta al darrere embolcallat per una faixa, que sanglota, crida i malbarata la poca força que li queda. Sort que la nena ha llegit el pànic al seu rostre i s’afanya tant com pot, sense deixar que els talons li toquen terra.

Un minut per a les nou en punt i encara uns quants metres. Però no vol perdre aquest passatge, es repeteix, i inverteix l’últim esforç fent un salt abans que les portes es tanquin definitivament. Amb el darrer bri d’alè de la correguda agraeix la munió concentrada al vagó, que ha esmorteït la violència de la caiguda i ha permès que els fills estiguin sans i estalvis. Les llàgrimes li ennueguen la visió, tot i això aconsegueix visualitzar els ulls atemorits de la nena. L’abraça i la petoneja amb fruïció i en unes hores tindrem el pare amb nosaltres, li diu. La fesomia innocent li canvia en escoltar aquestes paraules, i somriu en veure que ara la mare llagrimeja d’una altra manera.

Els passatgers obren agitats, parlen a crits i fins i tot un grup fa música mentre altres pocs ballen al seu voltant. Sembla que no hi hagi guerra, pensa la noia, que sap ben bé que sí que hi ha perquè fa sis mesos que viu amb la mare i les tietes a la casa gran del carrer Major. L’espant s’ha esvaït momentàniament i la mare l’empeny al seu costat mentre s’aclofa en el reduït espai del paviment del vehicle que els pertoca. Ara es deslliga la peça de roba que ha protegit el Pepe i l’apropa al ventre prenyat. Respira intranquil, però ja no brama. A la mare, però, se li ha encallat el plor. La petita Teresa s’enganxa a ella amb força, fonent-se en el seu perfum de gessamí. Alça la vista i sotja aquells ulls blaus que es perden en l’horitzó que avança veloç per la finestreta. Tanca els seus i es tal l’alleugeriment que sent que troba un inesperat repòs. I així, amb la cridòria de fons, s’adorm abrigada amb l’escalf familiar.

Valencians… tots a una veu!

L’individu en qüestió es disposa a fer això que millor sap fer: tergiversar. Se sap víctima d’aquest instint mentider que el domina, però sap que el seu discurs és creïble i està orgullós dels seus dots persuasius. Així llavors, ho farà. En uns instants sortirà a proclamar que és el candidat a president amb més suport de la història de les democràcies occidentals. I es quedarà tranquil i satisfet, ambdues reaccions naturals d’aquest seu vici malaltís.        

En aquests moments de nerviosisme que separen la reflexió preliminar de l’ovació, recorda els seus inicis: pel 2002 un amateur provinent de les Noves Generacions d’Alianza Popular esdevenia el candidat successor d’altre individu que en aquells moments passava a ser Ministre de Treball del govern d’Aznar. Un any després, el nostre individu en qüestió ja s’alçava victoriós amb majoria absoluta a les eleccions autonòmiques del País Valencià.

I aquí comença la història d’una quota de poder mai apaivagada fins al moment. Una quota de poder que li ha permès allunyar la Comunitat Valenciana d’allò que era i remodelar-la al seu gust:  un territori d’escàndol, d’impacte i de grandiloqüència com pocs dintre del marc estatal. Un petit espai geogràfic que compta amb una Ciutat de les Arts i les Ciències cada cop més majestuosa, amb espai per albergar el circuit de la Fórmula 1 i l’America’s Cup de vela, l’Encontre de les Famílies amb la no menyspreable assistència del Papa Benet XVI directe des del Vaticà, i en vistes d’ hostatjar els Jocs Olímpics. Sí, pot sentir que està acaronant el seu gran somni: una comunitat sense complexes, un aparador de ‘cerqui el seu caprici’ – essencial en temps de crisi!-,  tot un referent per a EspaÑa i per a Europa. Una València digna d’encomi!

Somriu còmplice de les seves gestes i mira de reüll el quadre que presideix el seu despatx. Com n’estaria d’orgullós el pare de tot això en veure l’evolució d’aquest trosset de país, sempre seguint les instruccions de Madrid i ofrenant noves glòries a Espanya! Llàstima aquell anguniós vint de novembre del setanta cinc… Pocs com ell mateix han sabut seguir-ne les directrius, però ell se n’ha sortit. Té la societat valenciana sota els seus peus i té la seguretat del reconeixement a diari. Això és grandesa, i no el que han demostrat els règims àrabs, que han creat una massa revolucionària que està fent més mal que la tinya. Que mirin i n’aprenguin! I si, a més, un té dots per optimitzar recursos i treure’n benefici propi, molt millor. Es palpa amb picardia la corbata Forever Young i torna a somriure còmplice.

Encara no ha intervingut i ja s’imagina l’escena. Milers de valencians comprant els diaris amb la seva foto en portada, asseguts ansiosos d’escoltar el seu discurs al telenotícies de la fidel Canal 9, i milers de senyores esperant-lo i elogiant-lo per allà on passa. Ell, com sempre, es deixarà voler i els oferirà somriures i mirades dolces. Pressentirà que a més d’una el cor se li eixampla. I assumirà el pes de la irresistibilitat del seu ser. Ai… quin goig, València!

* Per si heu quedat amb ganes de llegir més sobre l’individu en qüestió.

Blai no té son i tampoc inspiració. Ha revisat gran part de les pàgines que composaran la seva darrera obra amb l’esperança de trobar les ratlles finals, però avui ho dóna per perdut. Resignat, remou un dels tants medicaments que pren i que fa minuts que té entre mans, però no li ve el gust d’ingerir la dosi prescrita pel metge. El costum no li treu el record d’aquella constant olor agra dels fàrmacs que aviva la presència de noms i cares que ja no hi són. Col·loca amb cura els papers a l’arxivador que els salvaguarda i els augura un demà millor. A continuació, vessa el líquid desgasat a la pica i també pensa que potser el dia següent aprofitarà l’ocasió de prendre’l. S’asseu a la poltrona més propera als finestrals que donen al jardí i tria l’angle que li garanteix una millor visió dels estels amb la senzillesa i la traça de qui sap el que fa. I ja acomodat, tanca els ulls enfront la calma nocturna.

Se sent ple d’orfandat. No només per la manca de pares, també se sent desprotegit de gent i de lloc. De ben menut, els seus tendres pulmons el portaren a ingressar al reputat sanatori antituberculós de Caubet, un dels pocs indrets de l’illa on no arriba l’olor d’aigua salada. Classes de patir, nits compartides amb altres malats als respectius departaments, bates i rostres pàl·lids, i morts prematures. Ara ho recorda i no passa pena. Allà va formar-se com a perenne adolescent i la doctrina va ensenyar-lo a despullar-se de disciplines i ideologies. També va aprendre que no és gens sa estrènyer el cor i que plorar és regar futures branques.  El sanatori ha esta la llavor que ha endreçat l’arbre ferm i frondós, sol dir-se.

I així l’arbre Blai s’adorm, fins que el cant matiner de cadernera fa que aprecii l’inici d’una nova jornada. Es desperta malhumorat. No sap si pel fet de no haver reposat en condicions o per haver traït els seus propòsits la nit anterior. Ha descuidat les cortines obertes i la força del sol li retreu l’enuig. S’aixeca amb parsimònia i es dirigeix al jardí. La claror xoca amb el groc de les calèndules i el vermell de les begònies produint un efecte lumínic que podria encegar-lo i en canvi, li aguditza la visió. El vent bufa amb força fent voleiar les fulles del llorer i els bellveures, i arrastrant amb si l’olor marí barrejat amb el perfum de l’espígol. Olor del poble, ell diu. 

Per fi se sent convençut. La mateixa força de la natura que anit feia coixejar la seva creativitat, avui li brinda tres cames. Decidit, travessa el reixat del parterre i camina els pocs metres que separen la llar de Cala Figuera. Li agrada fer el bany nu. Mentre es treu la poca vestimenta estival que porta, pensa que si existeix l’essència de l’infinit ha de ser necessàriament dintre de l’oceà o del llenguatge. I entén perquè són aquestes les seves dues grans dèries. Ara ja és a tocar aigua i una alenada perspicaç li anuncia que la seva nova obra, tindrà un final amb mar.

(Aquest relat naix durant el procés d’enllestiment del treball d’investigació ‘Blai Bonet: cap terra com sa terra’ que estic escrivint per a la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet).

La Rodoreda deia al pròleg de Mirall
trencat que escriure bé és dir amb la màxima simplicitat les coses
essencials. Donar relleu a cada paraula. Ens deia també que no tothom ho
aconsegueix, i tampoc qui a vegades se’n surt ho fa sempre! Per això mateix,
quan passa, sigui mèrit propi o d’altri, hi resulta una petita sensació de victòria.

El motor d’aquestes ratlles ha estat assaborir He vist el futur en 4D, del poeta català David Caño. Ha passat
temps des que em vaig procurar l’adquisició, i he quedat tossudament
meravellada. Com descriure’l? Potser amb una sentència del seu prologuista: la
revolta pot raure en els fets més senzills.

Vos deixe un tastet!