Que no s'apague la llum

En record de Teresa Fuster

El cor va començar a bategar-li de forma accelerada. D’improvís va notar com una punxada asfixiant naixia a l’interior del seu l’estómac i guanyava intensitat fins desembocar en un plor nerviós i ofegat, enèrgic però gens escandalós. Va córrer cap a l’estable i va abraçar la Càndida. Era la seva predilecta d’entre totes les vaques de la vaqueria, i sovint lamentava que fos la que menys llet proporcionava, doncs era la menys queixosa i amb qui gaudia millor de les llargues hores de feina. Va estrènyer-la impetuosament mentre el seu cos encara suportava les convulsions de la plorada. A pleret va anar asserenant-se i, davant la mirada indiferent de l’animal, va començar a seguir el traç del mapa de taques del seu cos. A continuació va passar a comptar-les. Una, dues, tres… i així fins a vint i sis. S’ho sabia de memòria. 

Acabat el recompte, va escoltar els tres cops a la porta metàl·lica que comunicaven la intenció del Ramon de reunir-se amb ella. Amb aquell noi compartia la complicitat fraternal d’aquells que són orfes de pare fugit a fer guerra i d’aquells que han hagut de deixar l’escola per culpa del volum de la panxa materna. Així, tots dos plegats, intercanviaven secrets al carrer en lloc del pati escolar. S’hi veien gairebé a diari, i sempre tractaven de fer coincidir el temps de lleure per poder crear móns de boletes, samboris i tres en ratlla.

Llavors, la Teresa va recordar que les restes de llet no venuda la tarda anterior al poble veí l’esperaven a la cuina desitjoses de convertir-se en segones oportunitats amb forma de formatge. És més, si no les atenia aviat, prompte la mare la renyaria fent al·lusió a tots els quefers que calia tenir en compte ‘ara que les coses han canviat’. Així, encara amb una llàgrima regalimant-li per la templa, va parlar al seu col·lega des de l’altre costat de la porta.

       – Què hi ha, Ramon?

       – Teresa, obri’m! Hi ha una gent d’Algemesí que ha vingut a vendre arròs! Els menuts estan jugant a ‘pardalet en rama’ i la mare m’ha donat permís per jugar una estona amb ells! Són tan poc espavilats! He aconseguit enfilar-me tan alt als pins en cada partida que no han estat capaços de trobar-me ni tan sols en una!–exclamava extasiat- Véns? Què dius, véns? 

La Teresa va acostar el rostre a l’aspra portada per tal de sentir-se més pròxima al seu amic. El metall bullia en estar exposat al sol d’un migdia d’estiu i unit a una forta cremor a la galta, la noia va sentir de nou el dolor agut al ventre que havia patit pocs minuts abans. El cos va tornar a agitar-se i aquesta vegada va deixar anar un bram no contingut.

       -No, vés-te’n! No puc venir! I tot per culpa d’aquella panxa grossa!

Va rodar la clau sigil·losament, potser
l’Eva havia reprès el son i preferia no alterar la reconquesta. Li
concediria encara els escassos minuts que trigaria en pujar el cafè a la cafetera. Entre
tant, ell va posar-se a fullejar el diari. Ja a la primera plana va llegir ‘Montilla anuncia que no reeditarà el tripartit’. Ja hi som, va
pensar. Aliances desbaratades i promeses de nous enllaços poc encertats o poc
creïbles, canvis de trajectòria constants… I l’única finalitat, conservar el poder.
La precampanya per la imminent cita a les urnes del novembre següent vestia els
discursos polítics amb un interès electoral tan mal dissimulat que resultava
gairebé esfereïdor. Alterat, va doblar de nou la capçalera i la va llençar al
taulell on s’amuntegaven diàriament follets de propaganda i correu poc
interessant. Va lamentar haver obert el noticiari, va apagar el foc del cafè i
va dirigir-se  a l’habitació.

La claror es filtrava entre les escletxes
de les persianes i entorpia així l’harmònica foscor que els havia acollit
durant la nit. Va
jeure de nou al costat de l’Eva, que va deixar-li entreveure un somriure a ulls
tancats en notar de nou la seva presència. En altres circumstàncies, l’Artur
hagués invertit una mica més d’afecte en aquest despertar, però una estranya
inquietud el rossegava per dintre. La seva companya va endevinar de seguida tal
nerviosisme.

– Ei, què passa?

L’Artur, amb un posat seriós, va respondre
amb altra pregunta:

– Només digues-me la veritat, em veus cara d’imbècil?

L’Eva va riure. L’Artur no en tenia ganes.
Estava vertaderament empipat i no li donava la gana haver de prendre’s la
pràctica governamental com una broma. Pensava en ell com a ciutadà, en la feina
que ja no tenia, en el pis que no sabia com podria seguir pagant d’ara
endavant, en el futur. Si tot això estava en mans d’aquells deshonrats que feien demagògia constant
per tal d’engrescar el seu electorat i el d’altri, la cosa era massa seriosa
com per prendre’s-ho a broma.

Notava molt profundament com la sang bullia
dins les seves venes, les pulsacions tenien un ritme molt més intens de
l’habitual i sense donar temps a l’Eva a pronunciar una resposta, va aixecar-se
i va fer un fort colp de puny a un dels murs de la cambra, just al tros de mur
on hi havia penjats els pòsters de la Candidatura d’Unitat Popular dels Països
Catalans.

Des del llit, la noia s’havia incorporat i
se’l mirava perplexa. No gosava entendre res, però començava a sentir-se
fortament preocupada. Just quan es disposava a emetre un judici a cas de la
situació, l’Artur va tornar a seure a la seva vora, va deixar anar un sospir i
com si el cop hagués normalitzat el seu pols, va asseverar més calmat:

– Som nosaltres qui exercirem el dret a sufragi, ho farem a consciència i els
demostrarem que no ens hem empassat la fal·làcia del que ells entenen per
democràcia.

Una aula estèticament lligada a la seva funcionalitat, circumdada per un
prestatge amb llibres de diferents mides i diferents tonalitats, farcits de realitats i ficcions llunyanes i d’ara. I a
dintre, dotze alumnes amb ulls nerviosos, moguts per la voluntat d’aconseguir
millores en l’art d’escriure i atrets per l’estímul inicial que generen les
noves coneixences. Durant els primers moments compartits, les postures denoten
inquietud, desig de saber de què va tot això.

Jo em posiciono també al costat de la curiositat. Curiositat barrejada amb
una mica de neguit, per millor dir. Serà cosa dels començaments, em dono com a
resposta. Fa uns anys, ja feia saber en aquest petit espai propi que la tardor sempre ha estat per mi l’estació dels inicis. És com si,
després de la treva estival, tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que
aleshores se’ns representa en forma d’apunts i bolígrafs, mànigues llargues i
paraigües.

L’ànsia es dissipa a mesura que la matèria comença a prendre forma en
paraules de la professora i l’aprenentatge comença a ser més una garantia que
una quimera. S’intueix un increment en els ànims i en l’entusiasme de
l’alumnat, i això fa que els rostres esdevinguin més somrients dues hores
després del tret de sortida.

Vista la peça base d’aquest trencaclosques, respiro
alleugerida. Les primeres impressions del programa, les directrius i els
companys d’aventura són bons. Llavors, queden satisfetes les expectatives
inicials. No obstant això, la meva part més racional em recorda que el trajecte
acaba de començar, i queda feina per fer.

Quan som al punt d’encetar la tercera hora de rellotge,
l’ambient és molt més distés en aquesta aula. Ens hem fet partícips els uns als
altres de les respectives cartes de presentació i això ens permet parlar-nos
amb una complicitat menys freda. La partida ha començat i això es manifesta en
les primeres ratlles i les primeres aportacions particulars. El grup és força
heterogeni pel que fa a edats i formacions, i opina Dolors que això és positiu
per una qüestió de complementarietat.

Just quan acomiado el recinte, és aquesta idea la que em
vagueja pel cap camí a casa. Francament no puc imaginar com serà la fi d’aquest
projecte que encetem avui tots plegats, però el ben cert és que d’aquest primer
encontre, marxo amb la sensació reconfortant que provoca el fet de compartir
dèries.

Cançó de vesprada

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.

Camp i camp.
Es vessa al mig
una campana vespral…

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
¿Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?

S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.

Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

                   (Marià Villangómez)

Avui, posar-me a escriure aquesta entrada és més un deure que un plaer. Senyals forasters han estat colpint-me al llarg del dia i m’hi han empès. Al metro llegia un article de Sebastià Alzamora on afirmava que ‘la llibertat, sigui de la mena que sigui, es fonamenta sempre en la responsabilitat’. Una hora després, i mentre ja em rumiava el fer una nova aportació al meu espai, veig que algú s’ha anticipat i ha sabut abocar a un text les impressions sobre  temes que últimament m’han estat íntims companys de viatge. És hora, llavors, de dir-hi la meua! 

No voldria que aquest escrit adoptés un to de queixa, tot i que cal precisar que el seu motor han estat una sèrie de daltabaixos que, sense cap permís, han esdevingut quotidianitat. I així tinc ben present allò que deia el poeta al voltant d’una generació ‘hereva d’un temps de dubtes i renúncies’.

Dubtes, molts! I renúncies… infinites! Ben cert que estem condemnats a ser lliures, condemnats a encaminar aquesta llibertat angoixosa cap al destí que creiem més convenient. I ens posem a jugar amb variables, perquè allò et convé d’una manera, i allò altre pot ser positiu d’una altra, i encara allò que no contemplaves, és el més adequat per això i allò… I de cop ens trobem amb mil opcions a atendre i amb la insuficiència de vint i quatre hores diàries. Llavors notem  que perdem oxigen i ens ofega el dilema aquell de ‘treballar per viure’ o més bé ‘viure per treballar’? Quin martiri!

Necessitat de refugi. Indestriablement, la ment viatja enrere i ens porta als feliços anys universitaris, ‘tan pròdigs en experimentacions’ (com bé va definir un/a lector/a d’aquest bloc en un dels seus comentaris), allà on les renúncies no existien, els dubtes eren més innocents i  el futur semblava somriure d’una manera tan irreal com plenera.

Aterratge. De nou al món real, aquell futur d’ençà ja és present i se’ns planta al davant mostrant la seva cara més ingrata. Però com deia ratlles enrere, no pretenc queixar-me, perquè, certament, no en tinc de raons per fer-ho. Pretenc només constatar el xivarri emocional dels primers intents d’encertar el que creus que és el teu lloc. I si parle en termes iniciàtics és per tal de situar-m’hi en la inexperiència, en les primeres descobertes, en les capacitats poc assumides i en un llarg i poc conegut etcètera. Tot plegat fa que cada pas siga una avaluació. Que cada moment siga presses. Que cada moment siga ànsia.

Així tenim l’ordre de les coses, i si l’entenem com un nou episodi d’aquella sèrie de dubtes heretats que ens assalten ara sí i ara també (i que en el fons sabem que tard o d’hora resoldrem) se m’ocorre sentir les menudes angoixes com aquell regust amarg que té la cervesa, que refresca tant i fa tant bé…

Encetem any nou.

Avinentesa precisa per a balanços i apreciacions particulars, per autoavaluacions, per a escollir allò que sí i allò que no i per a brindis plens d’esperances.

En un temps així, en definitiva, mai està de més repassar versos que ens continuen instruint a cada lectura (llegir la resta de l’article).

I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui!
Bon 2010!

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

                   (Miquel Martí i Pol)

Un cop vaig llegir en un dels blocs que conformen aquesta xarxa que hi ha cançons que, inevitablement, associes a un moment precís de la teua història. És just quan em dispose a encetar la redacció del que ha estat el darrer cap de setmana que s’engega l’aparell radiofònic mental al meu cap i ressonen Els Pets tot descrivint l’insospitat fenomen (atès el diluvi protagonista dels dies precedents) que va atorgar un plus a a la sortida: “Bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia. Damunt els caps un sol ben insolent, il·lumina descarat l’espectacle de la gent”…

Per tal de contextualitzar una mica l’assumpte, puntualitzaré que les darreres setmanes no han estat un bassal d’oli en quant a tranquil·litat per motius ben diversos, i això ens mou a pensar en la idea d’aprofitar els dies no laborables lluny del tràfec que s’esdevé a la ciutat comtal a fi de calmar-nos per dintre i per fora. Així, pensat i fet. Ens pengem el cartell d’”out of order” i… a fer país!

Partim dissabte al matí amb una lleugera idea de què visitar (quelcom veí de la zona de la Garrotxa, on havíem reservat per dormir), però sense cap itinerari marcat per tal d’ajustar-nos al perfil d’excursió sense cap altra llei que no fos fer simplement el que ens plagués. Les propostes de visitar llocs amb renom de la geografia catalana van sortint a ritme de grups autòctons. Així decidim fer la primera incursió a l’estany de Banyoles (el llac natural més gran de Catalunya) i aprofitem aquesta estada entre medi aquàtic i medi terrestre per inaugurar dos dies naturalment rics amb la dosi de puresa i tranquil·litat necessària que els nostres cossos començaven a reclamar amb certa ànsia.

Cal matisar que, com si la sort s’hagués congraciat amb nosaltres, al bon oratge va sumar-se altre detall peculiar mereixedor de la categoria non plus ultra: el fet de viatjar en octubre ens va permetre gaudir de la temporada de color tardoral, provocada pel canvi de fullatge dels arbres (teniu fotografia com a botó de mostra). Però seguim amb el viatge més enllà de tota qualitat corpòria dels seus elements. Travessem la frontera comarcal de la Garrotxa i ens dirigim a la zona volcànica d’Olot. Posem en pràctica una mica d’excursionisme muntanya endins que compta amb una quota de risc generada pel fet de voler innovar en senderes. Tot i això, arribem sans i estalvis al cràter del volcà de Santa Margarida i rebem l’avinentesa amb la fascinació que desperta qualsevol indret al qual mai abans has tingut accés. Satisfets amb el resultat de l’anada, ens tombem al sol i combinem un entrepà de fuet de la zona amb l’encreuat d’un periòdic del dia. Així llavors, marxem a visitar altre volcà (el del Croscat) amb la panxa plena i amb el curiós coneixement que una excursió bestial és un “safari” i les vocals que fan truita són “ou”. Ara mateix això em fa pensar en com de petit és l’abast de les nostres exigències…

Arriba l’hora de conèixer la població que ens acollirà per dormir, que no és altra que aquella que dóna el toc càlid a la fotografia adjuntada. Santa Pau és una vila medieval del segle XIV que ens va fer transportar-nos, per moments, als seus orígens. Allà, la poca concurrència -les úniques evidències de civilització érem els quatre turistes en comunió amb l’escassa població autòctona- se sumava a una encisadora manca d’agitació i de presses. Era com si tot funcionés amb el règim mínim de revolucions per mantenir el motor engegat. Per tant, no fou cap gesta haver d’adaptar-nos al ritme emergent i carregar les bateries fins la jornada següent.

Diumenge ens aixequem amb un nou detall fortuït (sembla que l’encadenament de successos sortosos sigui el fil conductor de la història, oi?). De nou el fet de viatjar un 24 d’octubre ens permet tenir una hora més de vida – de son, en el nostre cas-. Jo em deixo guiar cap a un nou descobriment geogràfic: la Fageda d’en Jordà, el bosc de fajos més extens de Catalunya. La particularitat d’aquest bosc és que està constituït per fajos d’una excepcional alçada que contrasten amb els contorns plans de la zona volcànica. Així llavors, ens dedicàrem una passejada entre el frescor generat per tal vegetació i l’agradable espectacle dels colors. D’allà marxàrem a la capital comarcal (Olot), ciutat considerada una de les millors garanties catalanes de bon nivell de vida per la qualitat del seu entorn natural sumada a l’alta quantitat de serveis ofertada.

Explorat el territori, mamprenem el viatge de tornada. Tot i això, patim una mica de síndrome d’abstinència i decidim fer una parada a Rupit, altre famós poblet medieval situat a la vall de Collsacabra (a la comarca d’Osona). Automàticament, tornem a ralentitzar tots els nostres actes i esdevé tota una lliçó de salut mental i física! I ara sí… just en aquest moment acariciem l’àpex dels objectius marcats per a aquest parell de dies. 

Així les coses, carretera i manta… i cap a Barcelona! Les llargues cues de cotxes que esperen accedir a la ciutat ja pronostiquen el caòtic retorn. Mentre hi penso, continuo gaudint dels últims instants d’aquesta treva, i a la meva ment encara ressonen els Pets amb la seva captivadora melodia:

… “Bon dia”… I bateria, i trompeta i guitarres…

… “Bon dia”… I bateria, i trompeta i guitarres…

“Aquí, on, de vegades,
obrir la finestra és com obrir-se les venes”
(Pasternak)

Temps enrere, atès el meu estat d’èxtasi emocional, vaig voler aprofitar-lo i vaig crear un post on feia una oda a l’encís del bon humor. Curiosament, avui aprofitaré el neguit que em creen unes sensacions ben contràries i tractaré d’endreçar un post que giri al voltant dels moments, dies o períodes que qualifiquem (vés a saber per què) com “negres”.  Tot plegat, esdevé interessant el fet que dos extrems anímics m’hagin mogut a la redacció. Potser el quid de la qüestió radica en què tota situació límit obliga a prendre mesures, tot i que sigui mitjançant un pacte implícit amb la pròpia persona i tot i que sigui únicament deixant testimoni escrit.

Com he avançat al preàmbul, parlàvem de moments “negres” com a sinònim de moments difícils, de perill, de malaurança (tot i que, al meu parer, té el seu encant l’obscuritat!). La causa d’aquests moments té un efecte negatiu directe o indirecte en els individus implicats i també en aquells que hi circumden. I per això mateix, tenim dret a sentir-nos angoixats i a jutjar negativament el nostre entorn. És gairebé quelcom innat, com una reacció fisiològica de defensa.

És clar, hi ha diferències graduals dintre d’aquests “negres” als quals ens referim. Injustícies més o menys alienes, però no per més alienes inexistents. En canvi, només ens adonem quan ens són properes. És llavors quan comencem a dissenyar un esquema amb el volum de casos “negres” reals al món, amb la causalitat que se’n deriva i el patiment que desencadenen. És tant que inclús pensar-hi és d’un esforç quasi inhumà!

Com t’afecten? El teu cervell només és capaç de processar conceptes capitanejats pel prefix “in”: situacions injustes, respostes insuficients, esforços inútils, etc… I és tal el grau en què has interioritzat la dinàmica (ara deixe una mica de banda el plural inclusiu per tal de referir-me a mi mateixa) que fins i tot acabes castigant cada ratlla de l’escrit que has decidit mamprendre en forma de denúncia – o simple alleujament- perquè inclús la pròpia autoavaluació esdevé d’una severitat rigidíssima (pot ser, hauré d’esperar fins demà per penjar l’entrada, ja que avui dubte que vegi el the end).

Continuem amb l’espedaçament d’aquests moments de negror. On són els límits? Són moments en els quals aconseguim sentir-nos força egoistes davant l’experimentació d’una quota mínima de plaer i/o benestar. Sembla que aquest “pecat” traeix i trenca amb l’equilibri de malestar secretament pactat. I en canvi, son aquests petits símptomes de millora els quals esdevindran clarobscurs, convertint-se així en la peça clau del trencaclosques i en allò més esperançador de l’assumpte. Així llavors, seran aquests els que ens faran mirar endavant amb esperit constructiu i de superació, tot i que encara siguin febles les percepcions de les pròpies possibilitats.

Curioses les dualitats de la vida, oi?

Imagine que molts de vosaltres, així com jo, ja des de menuts, us heu mostrat neguitosos i reticents a tots els canvis que porta amb si l’inici de la tardor. És, d’entre les quatre estacions de l’any, aquella tacada amb més connotacions negatives. És com si, després d’una treva (òbviament, el parèntesi estival), tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que aleshores se’ns representa en forma de material escolar, mànigues llargues i paraigües.

 
Adés s’ha projectat en mi una melangia semblant a la dels dies que precedien a la “tornada al cole” que m’ha mogut a rememorar aquelles molestes sensacions d’inquietud, potser resultat d’ésser al bell mig de les jornades més grises i fredes del mes de setembre… o potser, perquè, al cap i a la fi, encara continue sent un tant antipàtica davant els habituals començaments tardorals…

El passat juliol deixava enrere Itàlia i moltes més coses. D’entre elles, la vida universitària. I ara què? D’on vinc i cap on vaig? Dubtes, dubtes i més dubtes que em vaig veure obligada a transformar en petites decisions i perfils de projectes força llunyans a la seua concreció.

Aplegats a aquest punt, l’enderiament a no trencar radicalment el quefer estudiantil s’enfronta amb l’afany (i la necessitat!) de començar a atényer un cert grau d’independència econòmica, únicament assolible per la via del jornaler. Descobreixo, però, que no són per força incompatibles i, tot i que és obvi que no resultarà gaire fàcil fer front a ambdós responsabilitats, penso en l’Ovidi quan recitava allò de “bon vent i barca nova!”.

I així és com comença a prendre forma el que serà una nova etapa vital, inserida en un òptim teló de fons: Barcelona! Dit així, bé sembla un esdeveniment digne de rebre amb salts de goig que, qui sap perquè, no he sabut interpretar com a tal. Neda endins de mi alguna cosa que obstaculitza la plètora d’alegria i m’empetiteix davant la notícia. No sabria pas com explicar-ho. Tal vegada és la grandesa de la ciutat comtal, potser l’obligació d’haver de respondre davant un nivell acadèmic considerable (no em veig amb esma d’utilitzar l’adjectiu “professional”), la pressió inexorable d’haver d’incorporar-me al món laboral, la nova casa, els nous companys… o senzillament la por que em genera aquesta desconeguda fase que, tot i que sempre m’agrada donar noms i cognoms als conceptes, continua sent òrfena.

 
En suma, tot depèn de l’efímera decisió que efectuem en un determinat instant: perquè açò sí i allò altre no? I una vegada decidits, sols resta mirar endavant…

Fou per aquestes dates quan, un any enrere, encetava el bloc on penjaria assíduament notícies que us farien sabedors del transcurs del temps a Bologna. Avui ho meditava i, fent càlculs, m’he adonat que són ja cinc mesos que la feina (i alhora plaer) ha quedat estancada. Així doncs, l’aniversari ha estat l’estímul i l’empenta a reactivar de nou “Que no s’apague la llum”.

Allò escaient a hores d’ara seria una explicació per justificar aquest temps d’absència. Bé sabem que a l’estiu, aquells que estem exempts de responsabilitats, trobem una àmplia oferta d’oci que, especialment els que pequem de ser culs de mal seient, explotem fins a límits insospitats. Aquesta ha estat la raó que ha eclipsat tot allò mínimament vinculat al sedentarisme (seure’s, pensar, reflexionar, abocar a un quadern qualsevol idea digna de treure’n profit, etc…) i jo, lluny de l’exculpació, he sabut aprofitar-me’n del meu “jo” més mandrós. Tot i això, tard o d’hora faré un ajust de comptes i convertiré en quelcom tangible les últimes històries de viatges i visites que han entretingut les darreries de l’experiència a Itàlia. Com avançament, adjunte imatge que la companya, amiga – i amant perquè no voldràs! Jajaja- Esme va fer-me quan ja teníem els dies contadets, tot i fent gala dels seus dots artístics.

Sóc la primera en fer-se’n creus davant l’espai de temps que he deixat de banda un projecte que des d’un inici vaig encarar amb tanta il·lusió i gana. I, de fet, aquesta deixadesa també ha estat el que ha actuat com a llast. No em veia amb forces per sintetitzar tot allò ocorregut, més al llarg d’aquests mesos que, com ja he dit, semblen haver-se duplicat en la mesura que s’ha multiplicat el meu principi actiu a l’hora de mobilitzar energies. Tot i això, mai no és tard per rectificar. És més, momentàniament, sent un inigualable desig de reprendre els escrits, tot i que sigui fent un salt en el temps que absorbeix l’allau d’activitat estival.

Un poema de Miquel Martí i Pol (inclòs al poemari d’Estimada Marta) m’ha fet obrir els ulls en aquest sentit i m’ha portat a la conclusió taxativa de que els impulsos redaccionals han de seguir el seu flux, ja que, en cas contrari, esdevé un càstig privar-se de fer néixer unes quantes línies quan aquest acte es manifesta quasi com una necessitat fisiològica. I… més endavant ja diré d’altres coses!

Discretament, però amb aquella força

que no se sap ben bé d’on procedeix,

vull deixar dit això que dic, les coses

elementals i clares que em commouen:

uns sentiments, uns anhels, uns neguits,

el fer i desfer senzill de cada dia.

Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,

intensament feliç moltes vegades.

Vull deixar dit això que dic i prou.

Més endavant ja diré d’altres coses.

(Miquel Martí i Pol)

Dies enrere dedicava un post a la raresa natural del bon humor. Ofuscada en un mar de qüestions retòriques al voltant d’allò que el genera vaig aconseguir donar a llum un grapat de línies que poc després abocava a l’ordinador. No obstant això, sovint em copegen demandes vinculades al fet d’obtenir una possible explicació. D’improvís n’arriba un dels motius. Quants cops heu escoltat allò d’”estàs com l’oratge”? Doncs aquí hi radica el quid de la qüestió. Primavera i alegrança hi fan lliga. Deu ser per això que d’entre les quatre estacions de l’any, aquesta n’és la meua predilecta. Em lleve amb unes inacabables ganes de sortir al carrer i en fer-ho, l’espectacle visual no deixa de delectar-me.  El sol i el seu captivador poder de protecció en tocar suaument tot allò que se li exposa. La natura, en gratitud, desplega les seues millors gales en forma de flors i fruits. La gentada, igualment agraïda, també l’obsequia amb somriures i goig. I que bonic tot plegat!

Sota aquest pretext esdevé el dia a dia a Bologna. El règim de visites segueix el seu curs i aquesta vegada ha estat el torn de Laia i Isaac, que han estat testimonis dels primeres efectes primaverals a la ciutat. Si cerquem l’adjectiu escaient per definir el que ha estat la visita, sens dubte és tranquil·la. L’estança ha estat de curta durada (només dos dies sencers) i en conseqüència no hem pogut fixar un programa perfectament adaptat als meus desitjos. Calia decidir: blanc o negre. O el que és el mateix: ritme diürn o nocturn. Finalment la balança va decantar-se per aprofitar la llum del dia. El temps, a més, hi estava d’acord. No puc més que reafirmar-me en que ha estat una òptima elecció!

Clareja dissabte i ens n’adonem perquè hem tingut problemes amb les persianes i el sol, sense cap permís, adquireix el rol de despertador. Ens espera una jornada de turisme local. Francament, sempre em ve de gust convertir-me en guia i passejar-me per la ciutat, tot i haver repetit aquest procés un munt de cops. La parella mostra una ferma obsessió per satisfer el desig d’empassar-se quantes més delícies italianes possibles (pasta, pizza, gelat, cafè, etc…) i jo els concedisc tal plaer. I me’l concedisc a mi igualment, per descomptat! Aquesta vegada, gràcies al bon temps, l’itinerari compta amb un nou punt: pícnic als giardini della Montagnola, fet que comença a estar molt en voga dintre dels nostres costums diaris. Però tornem al punt on ens trobàvem. Bellissima caminada amanida amb l’avantatge de poder immortalitzar cada detall amb la nova càmera fotogràfica de Ly. Qualitat envejable de les imatges, l’adjunta n’és un exemple!

Paral·lelament a aquest retrobament, he d’apuntar que aquesta setmana ha estat caracteritzada per una gran ànsia generada pel festeig de la laurea de Gio, un dels meus companys de pis. A l’Itàlia és força típic el fet de celebrar la fi dels estudis universitaris amb aquest element decoratiu (la làurea), corona elaborada amb fulles de llorer. Com a coinquilina, vaig haver d’assolir un mínim de responsabilitat consistent en contactar amistats del laureato, en adquirir un possible regal (gran tasca: què pot regalar-se a una persona que compta inclús amb un robot que pren cura de les tasques domèstiques?) i en mantenir serè tot el “percal” des del front bolonyès. Dissabte nit emprenem el viatge amb un bus llogat (rotllo acomiadament de solter) cap a Borghi, localitat pertanyent a la província de Forlì-Cesena (Emilia Romagna) i propera a San Marino on Gio té una espectacular casa de camp. El viatge no està exempt de complicacions, ens perdem i triguem dues hores per tal de recuperar el camí exacte. Tot i això, no s’estén el pànic. La gent manté la calma i com si ens trobéssim a un local, es beu i es fuma dalt l’automòbil com a avantsala de la festa. Finalment, a mitja nit arribem al punt de destí. Òptima organització: degustació d’exquisitats made by mamma Giovanni (un dels artífex culinaris de qui millor record m’emporte!), barra amb cambreres i begudes alcohòliques varies, tres grups musicals de diferents estils encarregats d’amenitzar la vetllada… i tot emmarcat dins d’un immillorable teló de fons: la muntanya de la regió!

L’endemà l’estat dels assistents presenta la seua cara més pèssima: tots es troben derrotats! Jo, per contra, i fent els honors al meu títol de regina del non stop, em trobava motivada per encarar altra gran serata, sense cap catalogació predefinida (el que surta… bo!). Així doncs, vaig acomboiar la parella d’hostes (recent tornada de visitar Venècia) i ens n’anàrem de soparet. La meua agitació contrastava amb un més que justificat estat de decaïment dels dos nuvis, així que el resultat fou una conversa farcida de records i rialles, condimentada amb el toc d’humor de Ly que mantenia ben presents els inoblidables anys a l’institut dels Èvols. Quanta falta ens feia aquest encontre, reineta!

Dilluns és torn de partença. Ens llevem amb calma i decidim acceptar la seductora proposta del temps, que sens dubte ens convida a sortir a fare un giro. En sintonia amb un ritme més que pausat, passem el temps asseguts a Piazza Santo Stefano, gaudint de la sensació de no tenir cap deure pendent! I així arriba la trista hora de marxar. Com sempre, finisc amb un balanç. Ha estat una visita que s’escapava dels meus plans. Gran emoció quan va aplegar-me la notícia d’aquest buit a l’agenda per venir a trobar-me! I gran emoció també adés, quan rememore els moments viscuts i deixe acte de constància mitjançant aquest escrit d’un reencontre que ja forma part de les millors memòries d’aquesta meua experiència!

Tots aquells que han vingut a visitar-me fins al moment, han tingut una peremptòria fixació en visitar Venècia. Certament és una ciutat atípica, força seductora. Tot i això, segons el meu punt de vista, resta a l’ombra d’altres ciutats de la geografia italiana. Coneixedora d’aquesta especial ànsia, vaig visitar per tercera vegada la capital de la regió del Vèneto per tal de satisfer els meus.

Tot i que el temps no ens va regalar la seua millor cara, vam passejar per la Piazza San Marco, on trobem la basílica homònima (un tant curiosa, estèticament parlant), el Palau Ducal i el campanar. Una vegada recorregut el centre històric, vam fer una travessia en vaporetto i vam travessar el canal que ens va portar a l’illa de la Giudecca. Per tal d’apaivagar l’apetit, vam anar a parar a una trattoria familiar on ens van fer una autèntica demostració de cuina italiana. Mamma mia!! Quina exquisitat! I ja més relaxats, vam desfer el camí escodrinyant minuciosament les ofertes de les paradetes exposades al públic pels carrers principals de la ciutat.

Dissabte, torn de Bologna per tal de desconnectar una mica de línies ferroviàries, horaris, corregudes a contratemps i marxa d’amunt i avall en general. En efecte, vam llevar-nos quan la son va quedar del tot satisfeta i vam fer una colazione com Déu mana abans d’encetar la jornada turística. Lluny del recent adquirit rol de regina dels mapes, doncs els dies previs vaig haver de potenciar al màxim la meua capacitat de desxifrar codis intel·ligibles (Venècia és una bogeria!), els meus peus recorregueren quasi per inèrcia el centre de la ciutat. El circuit, sense cap dubte, el tinc ja ben conegut!

He de reconèixer aplegats a aquest punt que, en aquest context, he acabat d’entendre el significat de la paraula paciència. Creixem, abandonem la llar per motius diversos (els estudis han estat el meu motiu!) i ens acomodem fàcilment a un estil de vida quasi anàrquic. Per aquesta raó, ens atabalem sobremanera quan hem de “fer-nos càrrec” de la família al complet, més tenint en compte que t’impliques al màxim per tal que tot surta segons els teus pronòstics. L’esforç psíquic i físic és realment enorme! Així doncs, dissabte nit vaig desistir, vaig decidir concedir-me un canvi d’aires  momentani i vaig sortir en busca d’amistats i cervesetes, que sempre esdevé una combinació força desestressant.

Diumenge al matí, com un clau, a punt per una nova aventura! El destí escollit fou Rimini i ens va moure el fet d’unir el meu pare amb una terra on hi té cultivats certs records laborals. Ens trobàrem amb una ciutat tranquil·la i poc concorreguda tenint en compte l’època en que ens trobem (és ben coneguda pel seu mar i la seua activitat turística estival). Com que en un breu espai de temps vam passejar pel centre històric, vam optar per desplaçar-nos a la República de San Marino gràcies a la connexió directa que hi ha des de terra riminesa via autobús. No obstant, l’oratge aquest dia ens la va jugar ben jugada i ens va brindar una espectacular nevada (podeu comprovar-ho a la imatge), tant és així que en sortir del bus vam haver d’arrecerar-nos sota cobert atenent la impossibilitat d’anar enlloc. Bitllet d’anada i tornada malbaratat i retorn a casa mullats de dalt a baix! Una vertadera llàstima!

Com he apuntat anteriorment, tot i que m’ha provocat una profunda satisfacció compartir cinc dies amb la família, s’han donat moments en els quals la meua serenitat ha sofert grans alts i baixos. Potser pel desig de tenir tot sota control, qui sap? Avui ha estat l’acomiadament. A penes fa una hora (escric al quadern el que després abocaré a l’ordinador) he vençut l’última batalla i ara sent una mica de nostàlgia en pensar que fins juliol no els hi veuré de nou. Francament, estic contenta. Sóc conscient que també tots tres (pares i germà) s’han esforçat moltíssim en fer-me la vida més còmoda i fàcil al llarg del temps d’estança. El secret hi resideix, aleshores, en trobar d’equilibrar la balança d’ambdues parts. En aquest cas, pense, el resultat ha estat excel·lent!

Aquesta vegada són dos raons de pes les que m’han portat a editar una nova entrada del bloc. En primer lloc, la visita de la família al complet que ha aprofitat per venir a trobar-me aquests dies de Pasqua i, en segon lloc, el fet de passar un parell de dies a una de les regions més meravelloses que s’hi troben a la península itàlica: la Toscana.

Allò idoni hagués estat viatjar amb cotxe, però donada la impossibilitat, vam explotar al màxim les possibilitats ofertades per les circumstàncies i vam gaudir d’allò més de l’espectacle paisagístic de la zona a través dels finestrals del tren. Amb aquest teló de fons iniciàvem l’excursió a Florència, conscients del repte que suposava visitar aquesta concreta ciutat en aquestes dates concretes. Indefectiblement, vam topar amb unes cues inacabables que esdevingueren un obstacle grandíssim a l’hora de visitar els principals museus (com la galeria de l’Acadèmia o els Musei degli Uffici), així que vam empassar-nos les ganes de veure en viu i en directe el David de Miquel Àngel i els quadres de major renom de Botticeli. Què hi farem!

En compensació, vam decantar-nos per propostes menys seductores però igualment pleneres. Guiats per un fervent interès del meu pare, vam acudir a una mostra d’artefactes que van veure la llum a mans d’artesans florentins gràcies als codis de Leonardo da Vinci. Més enllà d’exposicions i amb el rerefons d’un immillorable temps que dotava d’un plus d’encant al viatge, vam recórrer els més bells racons de la ciutat: la Piazza della Signoria (centre cívic de la vida florentina que compta amb la rèplica del David), el magnífic Ponte Vecchio (com s’observa a la imatge) amb l’aurèola d’antiguitat que l’envolta i l’impressionant Piazza del Duomo amb els tres monumentals edificis que composen un espectacle visual de marbre (el Duomo, el baptisteri i el campanar de Giotto). L’últim delit fou visitar el Palazzo Pitti i els circumdants jardins de Boboli on natura i arquitectura es fonen en una única expressió artística i on es gaudeix d’unes suggeridores vistes panoràmiques de la ciutat. Tot i que tracte de sintetitzar al màxim allò viscut, puc assegurar que cap adjectiu conté la força que hi requereix l’espectacularitat fiorentina. Senzillament, digna de veure.

Després d’aquesta plaent excursió, retornem a Pisa abatuts. Sopem i el meu pare proposa anar a visitar la torre inclinada. Ningú percep tal insinuació amb gaire entusiasme, tot i això decidim complaure’l i fem una passejada per tolerar millor la digestió. I així és com ens dirigim a la Piazza dei Miracoli (on es troben els tres tresors de la ciutat: el Duomo, el baptisteri i la coneguda torre). La solitud regna a Pisa i es fon amb el nostre cansament, malgrat tot, el trajecte paga la pena. L’endemà al matí, ja reposats, tornem a visitar la zona per no perdre’ns cap detall a la llum del dia. Per entretenir-nos fins al migdia, recorreguem la ciutat circumdant el riu Arnus i observem que també hi ha coses que, tot i que s’escapen del reclam turístic, gaudeixen d’un cert encant (il Ponte di Mezzo, l’esglèsia de San Francesco, la Piazza dei Cavalieri, etc…). Havent dinat, agafem de nou el tren cap a Bologna. Llar, dolça llar! Res com la comoditat de casa després de dos dies esgotadors…

Com llegiu, d’entre les experiències de tarannà ben divers que m’ofereix l’Itàlia, també hi ha lloc per al gust de conèixer els seus racons més sorprenents. La visita dels meus n’és només la tapadura. A més de gaudir de l’experiència visual, aquesta situació em permet altres gojos com ara compartir temps i espai amb la família i conèixer la gastronomia italiana sense cap tipus de limitació econòmica (que sovint n’és un gran obstacle!)

Hi ha dies que suren pel meu cos sensacions força generoses que surten del no res. Quan açò es dóna tracte per tots els mitjans d’aprofitar-me’n i deixar acte de constància d’aquest momentani estat de complaença. Avui és un botó de mostra i he decidit, lluny d’enfrontar-me amb el món exterior, concedir-me una treva amb mi mateixa. Més quan sé que hi tinc el temps de la meva part…

Bé sabem que la vida a Bologna durant el temps que he tingut a Neus amb mi (llevat del breu parèntesi d’estudi) ha estat bastant agitada. Vertaderament, tant la ment com el cos em demanaven a crits una alternança d’hàbits, doncs tots dos es trobaven en un estat d’esgotament desfermat.

 Per tant, decidisc regalar-me un dia ric en rutines relaxants i fortament tranquil·litzadores: passeig aquàtic a la piscina, tasques domèstiques a un ritme més que considerat, concentració il·limitada en la música que més m’agrada, assaboriment absolut de literatura en italià… I com de gratificador esdevé tot plegat quan inverteixes un cent per cent en dedicació! Hi resta una satisfacció que no aconseguisc descriure amb paraules! Tal vegada perquè en dies com aquest, el que sovint em sembla magne es redueix a minuciós i cap paraula em sembla suficientment propera a allò real…

D’entre altres tasques, aquella que em disminueix sobremanera tota tensió física i psíquica és l’escriptura. Hi ha dies que em plante al davant de l’ordinador i no aconseguisc treure cap peça mínimament satisfactòria. Altres, en canvi, observe com naixen línies i més línies i com, sense cap pretensió inicial d’obtenir cap sentit lògic, surt un discurs quasi rodó. I escric i escric… I me n’adone de l’insospitada capacitat de relacionar confusos conceptes ( em colpeja sempre a la ment l’idea vaticinada per Los Rodríguez a la mítica La puerta de al lado: “ideas circulares, palabras que no paran de girar en mi interior”) que en altres moments hauria deixat per inconnexos.

Enguany ha estat el primer any que el tretze de març no m’he llevat envaïda d’entusiasme. Atès que aquest estat d’agitació desmesurada ha estat l’essència d’aquest particular dia al llarg dels darrers vint i dos anys, quin ha estat el motiu de l’excepció? Tal vegada és que ací és tal el meu empenyiment a viure tot allò que se’m presenta al davant amb un màxim d’intensitat que el fet de complir un any més ha estat exempt del toc insòlit del que ha gaudit fins avui al meu àlbum vital.

Aplegats a aquest punt, em ve a la ment una frase que un amic va dir-me ací a Itàlia, i és que al cap i a la fi “sono le persone che fanno i posti”. Quanta raó! En veritat han estat certes persones les que han dotat d’especial bellesa aquest esdeveniment. Dues amistats més que pròximes (Neus i Fanita) han fet acte de presència al festeig que va tenir lloc a casa meva i també Fabio (excompany de pis i amic d’ençà que vam viure junts a València) s’ha desplaçat a terres romagnoles per tal d’estar al meu costat en aquesta data tan senyalada. En efecte, han estat ells, junt a la meva nova gent, els que han fet significatiu aquest acte de constatació del pas del temps.

Com he apuntat, els meus companys i jo vam organitzar una festa d’aniversari “a porte aperte” a casa, és a dir, tothom podia assistir sense cap tipus de restricció. Així és com vam albergar una cinquantena de persones que van poder gaudir de l’espectacle que va oferir-nos el grup musical amateur d’uns amics (conegut sota el nom de Le arance di Bandini), doncs van tenir el detall de delitar-nos amb un concert acústic a domicili.

Aquest fou el regal més atípic de la nit, tot i que van haver altres de natura misteriosa. Molts presents de mans de la gent “de la família”. Per tal de citar exemples, indumentària negra per a la col·lecció (com hi veieu a la imatge). Veges tu quina idea allò de negra!jeje. D’entre altres atipicitats, em van regalar un home amb cartell inclòs que declarava “sono il tuo regalo” i també alguna que altra proposició indecent que encara advoca per un possible acompliment. En veritat, un munt d’excentricitats que van provocar-me, d’entre tantes sensacions, moltíssima il·lusió!

Com era d’esperar, l’encontre va finalitzar quan un dels veïns va donar veu d’alarma, tot dient que l’endemà era dia laborable i un munt d’explicacions més que justificables. Així que vam tancar la paradeta i vam tractar de traslladar-nos a algun local. Però el fet d’intentar harmonitzar un ramat de persones comporta certes complicacions, com ara el risc de dispersió, la qual vam assolir en un tres i no res. Fanita i Neus van desaparèixer sota la custòdia d’Andrea Imola (fiable al cent per cent) i van topar-se amb un quebequés (natural de Quebec) que ja va passar prou calvari suportant un discurs codificat en diverses llengües. I és que Neus, eufòrica en conèixer gent natal d’on va estar visquent durant quatre mesos, va tractar de posar en pràctica l’escàs francès après. I a la temptativa hi ha que sumar l’estat d’embriaguesa i el munt de llengua autòctona que ha hagut de parlar aquests dies. Així que, en un acte de germanor, proclamava en un italià tacat d’accent francès: “Quebequà!!! Tu seG mio fGatello!”. Què puc dir al respecte? Segons testimonis, la cara del receptor del missatge era d’allò més suggeridora…

L’endemà, submergides en un mar de ressaca, Fabio-despertador ens fa obrir els ulls amb un gran “bon dia!”: “arrivo alle 9.00 in stazione!”. Amb cap èmfasi, Neus-cordepedra (tot i que és ben sabut que és tot cuirassa) m’acompanya a recollir-lo. L’excompany de pis aplega en un estat d’agitació que contrasta amb el nostre abatiment. Es mostra disposat a recórrer la ciutat de dalt a baix, visites museístiques incloses (hi ha que apuntar que és un fanàtic de l’art), així que l’aprovisionem de mapa i el convidem a fer el recorregut tot sol. Ens sap greu però… haver dormit tan poc i tenir el llit a pocs metres esdevé força temptador!

Surt una jornada esplèndida i aprofitem per menjar-nos unes pizzes al parco della Montagnola i per tombar-nos al sol una estona. Com n’és de reconfortant! Ipso facto, faig de guia al nouvingut, però la ruta turística es veu alterada per la febra que comença a afectar-lo. Una vertadera llàstima! Quan haja de contar què és el que a fet a Bologna, només podrà explicar com de blanques són les parets de la meua habitació!

L’estampeta del dia és d’allò més captivadora. Tot ésser vivent es troba baix els efectes col·laterals de la nit anterior. Com que sempre hi ha qui hi fa front amb més esma, aquest cop les valentes vam ser Sophie, Neus i jo. Un dissabte és un dissabte… i no hi ha que desafiar la llei! Tot i que inicialment érem un grup reduït, Neus va encarregar-se de conformar una peculiar colla, doncs va arreplegar gent de tota raça i condició (de fet, retorna a Colònia amb una agenda telefònica nodrida de números italians). Novament una fi digna de lloança! Amb poca integritat física i cap integritat psíquica vam aconseguir fer el camí de tornada a casa. Hi ha alguna cosa més entranyable que tenir present l’afany de superació siga quina siga la circumstància?

El colofó final no deixa de tenir la seva gràcia. Diumenge, sota els efectes demolidors de dues inoblidables nits, vaig haver d’enfrontar-me a l’indefugible deure pendent: repassar allò que fou l’esforç de tota la setmana (és a dir, la matèria d’examen de l’endemà). Tota una gesta, no cal dir! Tot i això, també a nivell acadèmic vaig rebre un atípic regal: superar amb escreix la primera missió avaluable del curs!