Que no s'apague la llum

M’he promès a mi mateixa i alhora a aquelles persones que vénen a veure’m que he d’escriure el post pertinent a cadascuna de les visitetes. Com que n’he tingut dos en un espai breu de temps, he quedat endarrerida enfront de la feina i ara he de fer un plus d’esforç per tal d’acomplir allò acordat.

Bé, repesquem el punt on ens trobàvem al post anterior.  Acomiadem Dolo i Pau dilluns. Comencem la setmaneta amb grans ànims, la qual cosa preludiava un transcurs suggeridor. A bons resultats, bones ambicions, no és així? I a mitjan  retornaven a terres bologneses les dues periodistes que van explorar aquests territoris el darrer any: Bea i María. Una mica de nostàlgia en tornar a trepitjar la zona, però ens vam encarregar de fer-la esfumar-se i trobe que de nou porten a València un gran record de la ciutat, sí o sí?

Com diu el títol del post, avui el tema són les novetats, doncs s’han fet veure dia sí i dia també aquestes últimes jornades. Algunes descobertes i alguns fets insòlits han esdevingut parcialment protagonistes de l’experiència Erasmus. En primer lloc, entre tanta celebració i tants tipus de vi diversos, va sorprendre als nostres paladars un vinet amb sabor a llepolia. Érem a casa nostra, doncs Saul s’havia compromès a fer-nos un arròs al forn i alguna de les persones invitades– ací tot convidat ha de portar la botelleta de vinet de rigor- va comprar sense cap advertiment aquesta exquisitat. Tots vam quedar bocabadats i preguntant-nos què era aqueix vi i per què aqueix bon gust. Els experts italians ens feren l’explicació de la falla: Es tractava de Fragolino, elaborat amb uva fragola (raïm fresa), la qual cosa justifica tal delícia. I dir-vos que no patiu! No vull privar-vos d’assaborir-lo! Així que una botella de Fragolino viatjarà a la meua maleta al retorn de Nadal!

Altres novetats dignes de mencionar. He començat les classes i la natació! Olé, olé! Açò ja pinta d’un altre coloret, eh? Estic molt contenta amb el meu nou planning, em sent de nou la Vèr responsable! Esdevé gratificant i alhora m’ajuda a no tenir un sentiment de culpa increïble després de cada sortida nocturna. També he hagut de prendre un nou rumb diürn arran del congrés que m’espera la setmana que ve a Madrid! Cal estudiar un poc, que la cosa és ben seriosa! Per a ser-vos totalment sincera, els nervis se’m mengen! El fet d’haver de participar en un esdeveniment tan formal em provoca una ansietat desmesurada! Per sort, sempre hi ha mètodes infal·libles per combatre-la!jeje. I, per suposat, també m’enfortix barbaritats el saber que vaig a retrobar-me amb molts de vosaltres! Quines ganetes, culli!

I com que parlàvem de novetats, he de dir-vos que finalment he deixat en mans d’altra persona el meu taló d’Aquil·les! Sí, senyors… he deixat que l’ex conquilina de Bea em tallara el pèl! Atès que ací són força cars els parruchiere, vaig armar-me de valor i vaig pronunciar les paraules que m’han fet ser de nou una dona amb la frangeta curta: “Va bene, avanti!”. Realment m’agrada com ha quedat. Un estil un tant desenfadat i informal que sintonitza amb l’estil bolonyès. Mil gracietes Adelaide! Eixa vespradeta i les cervesetes promeses arribaran el més aviat possible!

I bé, és el torn del resum de les batalletes més significatives que han vist la llum els últims dies. La primera d’elles fou dijous. I en aquest moment em veig obligada a reproduir les paraules del company Saület al seu diari Erasmus, t’ha quedat que ni brodat, perla! Paraules textuals: “Vingué l’amic Marc i portà la cassalla… jo ja era el més feliç del món. Acabada d’aterrar a Bologna, el sabor de l’anís Tennis va omplir les nostres papil·les gustatives i les d’un grupet d’italians amb els quals sopàrem en casa dels trapis (Àngela i Vero), i acabarem tocant la guitarra i cantant en la plaça on es fan els botellons, fins que, com sempre, arribaren els carabinieri (policies)”. Així fou, gran desgavell i de nou el final que a mi més m’agrada. Seguisc insistint a convidar-vos a viure tot açò! És tot un espectacle! Francisquito, Tèr i Dani ja tenen lloquet en la meua agenda de visites i he de dir-vos que em provoca una il·lusió tremenda!

L’últim incís és d’origen francès. Dissabte van convidar-nos a una festeta francesa de les de lliure accés, és a dir, d’aquelles a les que tots són “amics d’un amic d’una amiga de la xica francesa que organitza la festa” i a la qual ningú coneix ni tan sols en finalitzar la vetllada. Moltíssima gent de procedència molt diversa dansant per dos apartaments oberts al públic en la seua totalitat. De nou comunicació multilingüe, més fluïda a mesura que avançava la nit. Sens dubte, una gran serata que ja va servir per acomiadar Bea. Mil anècdotes que de segur romandran encara en la seua ment, veritat carinyet? Si és que entre La panda del moco (apúntate que somos pocos), el Rey Sol i La busco… quin escàndol, mareeeee! No hem de deixar passar l’oportunitat de reunir-nos tots ací de nou l’any vinent!

I ja per finalitzar, comentar-vos que he escollit una imatge per a aquest post que no és més que el botó de mostra de les nits a Bologna. Huit cerveses per a sis persones? Tira bo! Algú se les beurà!