Que no s'apague la llum

Dues setmanetes d’aventura i un grapadet d’historietes per contar-vos. Gràcies que encara estem de vacances (avui se’ns acaba el chollo) hem pogut fer algunes eixidetes diürnes i nocturnes que han enriquit la nostra estança. D’entre les diürnes, dir-vos que hem estat “di giro” per algunes de les ciutats més boniquetes de la regió de l’Emilia Romagna com són Ferrara i Ravenna. D’entre les nocturnes crec que ens queda catar solament la nit dels dimecres, perquè ja sabem per on van els tirs de la festeta dels dies restants. Com veieu, de moment res de perdre el temps…

Començaré per la informació turística perquè veieu que el non stop va més enllà de la nit. Dijous passat vaig sortir per primera vegada de Bologna per tal de visitar una ciutat de primer ordre (Ferrara) segons els consells que havíem rebut. Certament sí que em va semblar una “bella città” però ja se sap que quan invertixes majors il·lusions… Aleshores resumiré dient-vos que quan vingueu cap ací, no crec que eixa siga una de les destinacions escollides. Tot i que això no significa que compta amb algunes cosetes molt xules com el castell, la catedral i la piazza Ariostea, molt adequada per a fer una siesteta com la que ens pegàrem (de vegades una es pot permetre eixir-se’n de la regla que ella mateixa va imposar: siesta = perdre el temps). Ravenna, en canvi, sí que em va sorprendre. Aprofitant la visita de la mare i la tia d’Àngela (Atenció, millor amic!! Quin arròs al forn ens van preparar, per favoooor!!!), doncs una d’elles és professora d’Història de l’art, ens dirigírem a la ciutat més rica en art bizantí del món mundial. Em reitere una no entesa d’art, però aquesta ciutat hi ha que visitar-la per veure una quantitat indescriptible de mosaics junts en espais reduïts. Vertaderament una passada visitar San Vitale, el mausoleu de Gal·la Placidia o el Baptisteri Neonià. A més, com veieu a la imatge, també vam visitar la tomba de Dante Alighieri, la qual resta en aquesta ciutat. Definiria Ravenna com una joia de la regió. Ací, sense cap mena de dubte, sí que tornaré.

Pel que fa a les nits, encetàrem la setmana experimentat un dels més multitudinaris encontres a Bologna: les nits de dilluns al Corto Maltese. Aquest pub de gom a gom, cervesetes molt baratetes en comparació a la mitjana habitual i un ambient molt acollidor. Recomanable al 100%. Borratxera total i prou econòmica. Dijous també vam viure per primera vegada un botellón a la italiana que ens va deixar bon sabor de boca, la qual cosa vol dir que ens convertirem en assidus al recinte. Solen celebrar-se a la Piazza Santo Stefano, on un munt de gent impressionant seu a terra amb la respectiva colla i amb l’essència de l’esdeveniment (les botelles). Alguns porten la guitarra i canten, altres porten gran castanya i també canten. Un gran espectacle. Igualment recomanable al 100%. Visitàrem alguns pubs inclosos en el ritual i acabàrem a la discoteca on els estudiants entren gratuïtament els dijous. M’estalvie el final. Més del mateix.

El toc dissonant de la setmana el vam viure dissabte en tornar de Ravenna. Havent sopat, Àngela i jo ens disposàvem a veure una pel·liculeta i a gitar-nos acomodades ja amb els nostres pijames. A les 12 toquen campanades i… Sorpresa!! Apareix el nostre company de pis amb un amic i una botella de whisky i ens oferta anar a una festeta a tot un edifici de pisos d’Erasmus people. Ell, igual que nosaltres, no coneixia ningú allí, però va saber convèncer-nos de que en aquesta festa, la invitació era de mínima importància. Evidentment no va trobar en nosaltres cap resistència i pim, pam, pum… A punt i a la festa. Les paraules no són suficients per tal de descriure el que trobàrem en arribar. Era per veure-ho. Tres pisos amb dos apartaments per planta amb totes les portes obertes. Self service i musiqueta diversa en cadascun d’aquests pisos. Gent d’ací i d’allà per tot arreu, més de cent persones seguríssim. I res, nosaltres ‘como Pedro por su casa’… Ens col·locàrem estratègicament al costat del frigorífic d’un dels pisets i cerveseta debades tota la nit pel morro. Xarrucant amb uns i altres i practicant tots els idiomes coneguts (llàstima no haver trobat cap xinés!!  Estic oblidant-me ja!! Tèr, et necessite!!).

Arribats a aquest punt, he de fer un parèntesi. La nit d’aquest gran espectacle, vaig decidir cridar el meu “segon millor amic” Pèr, i vaig trobar-me amb la gran sorpresa de trobar-vos a tots reunits i en disposició de celebrar els aniversaris de Tèr i Vic. Sincerament, tot i que l’assistència a la festeta aquesta va ser una de les decisions més encertades des que estic ací, si haguera pogut escollir, haguera preferit estar entre tots vosaltres. Quina alegria sentir-vos i quina envegeta em fèieu!! Làtex i tot!! No s’habitueu a no trobar-me entre les penyores de dicho antro, que pels Nadals retornaré amb gana de marcar terreny…

I és que realment, em trobe envoltada de sentiments contradictoris. Estic mel ací, perquè cada dia és una aventura nova, un conèixer gent, llocs i costums diferents, un trecament total amb la monotonia. Però de vegades també enyore moltíssim estar entre les mateixes caretes, als mateixos llocs i escoltant vint vegades les mateixes bajanades. En ambdós casos em sent feliç, simplement és una qüestió d’horaris. Ara em toca ací i després allà. I allò més esperançador és sentir-me genial en el present més immediat sabent que compte amb un demà encara més suggeridor.

Ara sí que sí. Escric el meu primer post des de terres italianes. En resumits comptes – després m’explicaré- puc dir-vos que estic “millor… impossible” a Bolgona. En primer lloc perquè fou arribar a l’estació de tren i directament a casa (sip… açò va ser aplegar a missa i tocar les campanes), la qual cosa he de dir que és un gran avantatge. Després perquè els companys de pis són dos trossets de pa i a més, ja estem coneixent gent molt diversa que fa que augure un gran any…

Després d’aquesta breu introducció he de dir que el meu primer i segon dia no van estar absents d’incidents. Vaig aterrar a l’aeroport de Malpensa a Milà i van assegurar-me que no tindria problemes per agafar trens a Bologna. Així que cap a l’estació em vaig dirigir, amb la gran sort que l’últim tren havia sortit cinc minuts abans de la meua arribada. Total… cap a l’hostal Medusa! Després de passar una nit amb un ull obert i un tancat, vaig tornar a repetir l’operació de fer cap a a l’estació de trens per agafar-ne un que em portés al meu destí. Imagineu-me: amb una maleta d’una dimensió impressionant, amb 40 quilos de pes (més o menys igual que jo… deu quilets avall…), mullada a més no poder perquè havia caigut un ruixat impressionant… Bé, no veieu la viva imatge d’una presa perfecta a la qual assaltar? Doncs això va passar. Quan vaig tractar de pagar el bitllet de tren, vaig adonar-me que tenia la borsa oberta i la meua cartera havia desaparegut. Sort que la tia Emi havia ideat una estratègia i portava alguns diners amagats a la roba interior… I clar, tota la tensió acumulada sumada a aquest colofó final va fer que esclatara en un plor que va durar fins que vaig arribar a Bologna ciutat. “Un casino!” que diuen ací quan alguna cosa surt força desastrosa…

Bé, una vegada superat aquest “sustet” ja ha anat tot de meravella. Després de la tempesta sempre aplega la calma, no? Doncs va ser posar peus a Bologna i respirar tranquil·la. Van venir a rebre’m Àngela (la meua companya de pis), Marta i Saul. Tots tres som aspirants a periodistes valencians, i a penes ens separem per dormir i menjar i de vegades ni això. Van guiar-me fins el piset i em van presentar Andrea i Giovanni, els dos xics italians que viuen amb nosaltres. Després d’organitzar l’equipatge, menjar un poc i descansar un altre poc, Àngela em va portar de “giro” per la ciutat. De veritat he de dir que Bologna té un encant especial. És una ciutat que conserva magistralment un aurèola d’antiguitat. Crida l’atenció que la majoria dels carrers compten amb pòrtics amb estructura diversa. Alguns d’ells pintats, i açò, a més de ser un gran avantatge quan plou, esdevé un dels trets més característics. També hi ha zones que són realment dignes de veure. La Piazza Maggiore és tot un espectacle, a més de comptar sempre amb un ambient inigualable. Els diumenges, a més, sempre hi ha algun que altre espectacle que fa que la vivor augmente. Altra de les zones més xuletes és l’Església di Santo Stefano, que és tota una obra d’art bizantí. Jo no sóc cap entesa d’art, però he de dir que realment crida l’atenció. I, ja, per últim, la zona que a mi “m’ancanta” és el ghetto dels jueus… Aisss… que bonicor!! Uns carrerets vertaderament acollidors plens de balconets amb floretes. A més hi ha uns altaveus col·locats a les cantonades que emeten una musiqueta que connecta amb l’ambient… No vull estendre’m més en la descripció, però tampoc vull deixar d’aconsellar-vos que heu de venir a visitar Bologna!

He d’afegir que el que també té un encant especial és la nit bolognesa. Segueix el ritme que a nosaltres ens agrada, és a dir, lluny de protocols, existeix un tipus de marxa anàrquic. Si u vol eixir dilluns, existeix la zona de marxa dels dilluns. Si, pel contrari, preferim mambo un dimecres, igualment existeix la zona de marxa pertinent. Dijous, igual que a València, és el dia de batalla estudiantil per excel·lència i ja després ve el cap de setmana. En fi… que el ritme no pare!! Així les coses, he de dir que aquest tipus de festa és molt diferent al que nosaltres estem acostumats. Res de quinze euros, quinze cervesoles (trobaré a faltar les nostres “vacances a la barra” als concerts!!). Ací una “birra” dimensió estàndard són 4,5 euros… Així que preveig que abusarem bona cosa del rotllo botellón. Hi ha també una zona habilitada, ja que a aquest preu, és evident que tota butxaca es ressent i busca opcions alternatives…

I ja, després de presentar-vos les primeres impressions del paisatge i de la vida nocturna de la ciutat, he de parlar-vos del tercer tresor bolonyès… el menjar!! En una setmaneta ací ja he tingut el plaer de catar la millor pizza de la meua vida (made by el “cuoco” de la casa, Andrea!) i la millor pasta. I, què dir del cafè?? Açò és el paradís del cafè bo!! Encara que de vegades desconnectem i optem pels plaers de la terra, com podeu apreciar a la foto!! També he de dir que el meu costum diari ha sofert certes alteracions: en algunes ocasions he canviat la cervesa pel vi, doncs ací és sagrada la seua presència als grans esdeveniments i conseqüentment, és pecat refusar-lo! Per tant, “allá donde fueres, haz lo que vieres”, no? A més – tot i que imagine que és el comboi de la novetat- quan no hi ha pitos a casa, hi ha flautes! I sempre hi ha alguna cosa a celebrar! Per exemple, anit deixàrem caure que avui començàvem les classes i la notícia va ser rebuda com un motiu de gran festeig! Total… soparot i botella de vi blanc que ens fotérem els quatre de casa! Una risa, xè! I m’encanta!!

Com veieu, pel moment estic deixant-me portar i estic coneixent tot allò que cal conèixer i que formarà part de la meua vida d’ara endavant. Igualment espere rebre-vos per tal que açò forme part també, en major o menor mesura, de la vostra!!

Doncs sí, amb aquesta segona entrada el que pretenc és retre un xicotet homenatge a tota la gent que, ja siga des de fa poc com des de fa moooooooolt, fa que dia a dia em lleve amb un somriure. He de reconèixer que em trobe en un estat de summa debilesa, el qual m’ha portat a redactar aquest text com a preludi de les cròniques a la “ciutat estudiantil per excel·lència d’Itàlia”, si Tèr em permet tal intromissió…

Després de l’explicació de la falla, què millor que encapçalar l’enumeració de valors que “m’ancanten” de la colla que la mítica “A mi el que més m’agrada…” ? Bé, sense més preàmbuls, va per vosaltres!!

A mi el que més m’agrada és… L’arròs caldós!! (i no l’arròs al forn). Tenir sempre al costat algú disposat a acompanyar-me amb una cerveseta. Cerveseta  o cubates i au!! Viure anàrquicament i fer-li cas al cos quan demana cobrir la necessitat primitiva de calmar la set… ja siga dilluns, dimarts, divendres o diumenge. Fer barra al Capri quan la set té pressa i la gent no està a punt. Dormir-me als sofàs del Làtex i en qualsevol lloc mínimament còmode – o no – enmig d’una de les nostres vetllades nocturnes. Una vegada resolt l’assumpte de la son, m’agrada també optar per una doble malta en lloc d’un got de llet. Les nits de “groupies” amb backstage inclòs – de vegades el que també va inclòs és el papo, no Tèr?-. Fer recol·lecta de personal rotllo “hermanitas de la caridad” i emportar-nos al cosí de Miquel Gil. Que Paweta traga tot el seu geni i la seua vena més “nazi” davant els Kens que esmorzen al Manxego… I enmig de tal disputa, m’agrada rebre una telefonada de Dani dient-me “Volem anar a la Velvet, què diem, Ximo + 10??”

També m’agrada des de temps enrere alcoholitzar-me amb Vic… (sip… tot i el seu caràcter violent). Xiqui, tu ja saps que qui mal comença, mal acaba… i no em sembla apropiat recrear textualment els nostres inicis… M’”ancanta” també que Turry i Esmeraldo es tiren “fletxes de l’amor” a la Velvet (Béee… he tergiversat un poc la història!!). Anar de sopar amb Esme i Inma i quasi no sopar… ara… el que sí férem és demanar un pitxer de cervesa per cap i tenir el valor de portar-nos les litrones per al camí… Ah!! I que em regalen una xapeta de “¿¿Te vienes a mi Kely??” jeje. Sou totals!! Vos estime “a manta” SSSAAS?? I que sapigueu que a les festetes italianes, sempre estarà present la xapeta pel que puga passar… jajaja. També m’agrada que el vostre major desig de cara a la meua persona siga “papa’t a mitja Itàlia i l’altra meitat el segon quatrimestre”. Ah!! I també m’ancanta que, per la nit, quan estic al mar, puge la marea…

Afegir que tinc especial devoció pel  “pasotisme” (no podia faltar la saviesa de la tia Emi en algun dels meus escrits) d’Enric via telefònica i via msn… Cari, els teus monosíl·labs són únics!! I ja saps que sempre acceptaré les teues propostes matrimonials… després dels 40, eh?? Llit d’obra i tot el que toque!! També m’agrada que sàpigues perdonar-me si alguna vegada t’he estropejat un papo perquè em feia pipi i necessitava que m’acompanyares… Tu sí que eres un amic!! (Imagine quant em vas odiar… Sorry again!!). Que Tèr a dia d’avui encara no sàpiga distingir entre Palla i Cordell. Que Pèr s’enamore perdudament d’una Marta inexistent. Que la companya de pis de Dani siga una Marta existent. Que eixa Marta existent siga amiga de Bea (beas!!). M’ancanten les nits “de casualitats”!. Que Fanita quan pixa s’esguita. I que eres més dolceta que la mel, guapa!! I en lo propiuo que estem ens hem de recórrer mitja Itàlia juntes!  Que Marina sempre té gana de mambo… com jo!! I sempre que acabe amb ella és per a tronar a casa després de les 12 del migdia. Volta al marcador… i olé! I d’eixos dies que acabem juntes, els que més m’agraden són els del Trinquet o els dels jubilats de l’Alcúdia!! I també m’agraden els teus cd’s “d’allà” que ja ens alerten que “no es lo mismo hacer el sexo a que te hagan el amor”… jajaja… Zero cas a Pascu, eixa musiqueta està “muy bien”.

M’agrada també que Santi refuse la meua “simple” proposta de ser el meu Travolta. I igualment m’agrada anar “no disfressada” de Sendy liberal. Que Tèr acabe disfressada de Marilyn hippy amb perruca de pèl negre “a lo afro” i amb sabatilles de valenciana d’horta i tricorn de Guàrdia Civil. Que Dani es desperte disfressat amb la citada disfressa de Marilyn. Que les nostres festes acaben amb la visiteta de rigor de les “forces d’ocupació” i que Tèr sempre inicie un enfrontament amb ells perquè “jo sóc llicenciada en dret i vostés no poden entrar ací sense una ordre judicial” (jajaja… fes-te la wai!!). I el que més m’agrada és que moltes d’aquestes festes acaben també amb visiteta a l’hospital per “motivos varios”, tot i que tots sabem quin és realment el motiu. En fi… Tira bo!!

M’”ancanta” la Tèr “voyeur”… i que ella i Ly visquen amb el nostre homòleg nord-americà! I que per tal de fer palés el nostre humor el portem al cinema a veure “Cabeza de muerte” en la seua primera visita al poble. A rodar i a parar… Enrique Costa meneja raó… Tot allò que envolta a “Garcieta i estos” esdevé perillós… doncs acabarem emborratxant al ianqui i el que és pitjor… la jugadeta de la casalla (xupito de casalla per al ianqui Vs xupito d’aigua per als de la terreta) va ser un poc bruta…

També m’agrada la Neus filosòfica, la qual no necessita “pas” companyia, doncs gaudeix de la seua soledat i la pren com a un premi i no com a un càstig (tah poh flipah!!). També m’agrada anar a unes jornades a “fer país” i que cinc maromos ens conviden a sopar amb ells a Neus i a mi… I el que més m’agrada d’aquesta història és que va… i ens resulten simpàtics! I ens n’anem a València de festa amb ells – o amb una mínima representació de la colla- dos nits abans de volar cap a Itàlia… ( aquesta va per als del Bea).

I, per suposat, m’agrada que al meu desé sopar d’acomiadament, m’atorgueu la banda de “regina del non stop” perquè recorde a Bologna totes les històries que he resumit en aquest text i seguisca llevant-me a diari amb el somriure habitual. No tinc més paraules… M’ANCANTEU!!!

Aquest primer post com a presentació de rigor. El perquè d’aquest quadern bitàcora??

En primer lloc, la idea ja portava mastegant-la algun temps. I, és just ara que ha decaigut en gran manera el ritme non stop, que he pogut dedicar un temps a totes eixes idees que abans restaven totalment aparcades perquè el nostre estil de vida estival exprimia tot el meu temps i el meu espai.

En segon lloc, perquè considere que és una bona forma de recapitular tota experiència viscuda quan ets fóra de casa i compartir-la així amb els teus. A més, com que el temps no decapita l'escriptura i sí algun que altre record, estic segura que serà bonic rememorar dintre d'un temps el quefer diari actual tantes vegades com em vinga - i/o us vinga- de gust.

També pense que resultarà molt positiu a l'hora de mantenir-me en contacte amb la llengua, doncs, de segur arribaran els inevitables moments de desig de desconnectar. A més, com a informadora que se suposa que estic a punt de ser, no em vindrà mal posar en marxa els meus dots comunicatius i estar mínimament vinculada amb allò que vinc estudiant els darrers quatre anys. Bé sabem que l'any Erasmus no resulta massa prometedor acadèmicament parlant...

Així doncs, aquestes són les tres raons de pes que m'han portat a tirar endavant la idea del bloc, tot i això encara queda una, no menys important... I és que, tal vegada, a través d'aquest nou mitjà, podem estar tots en contacte. Per això es prega participació a fi que el bloc tinga el toc de dinamisme per al qual ha estat pensat. Ja sabeu, comentaris, anècdotes des dels diferents punts de la geografia europea en els quals estem repartits, acudits (de poble, com no!! Tot un poble en moviment!!), crítiques (tant destructives -la nostra especialitat- com constructives...) En fi.. us considere suficientment originals com per a plantejar-vos jo cap suggeriments. Així doncs, ho deixe a les vostres mans. Jo, per la meua part, m'implicaré al màxim i tractaré d'actualitzar i contar-vos cosetes com més aviat possible.

Per últim, he d'afegir que l'element catalitzador que ha fet que accelerara el procés de creació del bloc és que... ara sí que sí... comença el compte enrere... En breu travessaré fronteres cap a terres italianes... I començant amb intimitats, la pregunta és... Com em sent a 8 dies de l’esperada data de partida?? La veritat és que si poguérem mesurar el meu actual estat anímic percentualment, crec que les dades oscil·larien entre el 85% de tristesa i el 15% d'alegria... Imagine que açò és perquè encara resten vestigis d'aquest estiu que, sense cap mena de dubte, em prenc la llibertat de qualificar amb matrícula d'honor. Aleshores, quan experimentem un benestar immillorable sempre ens mostrem reticents que qualsevol tipus de canvi puga alterar l'estat d'eixes sensacions.

 Tot i això, de segur que el destí ens depararà a tots un gran any i en breu es capgirarà aquesta balança anímica...