LA VIA SÀNSCRITA

És amb aquest objectiu que, si sorgeixen dificultats o retards, els protagonistes apel·len a un arsenal d’un poder destructiu absolut. La majoria d’aquestes armes – descrites sovint com “astra” (projectil) – basa la seva infal·libilitat en revertir o incrementar fenòmens naturals (*).

Així, el Varunastra (Varuna és el déu de les aigües) provoca veritables diluvis, el Vayavastra causa anorreadors huracans (Varuna és la divinitat que controla els vents) i l’Agneyastra ocasiona incendis indeturables (agneya és un adjectiu que significa d’Agni, o “de foc”). Hi ha armes més poderoses encara, com el Brahmastra, donat als combatents pel propi Brahma, l’impuls creador de la tríada hindú, capaç d’arrasar la seva pròpia obra.

L’arsenal diví inclou molts més mitjans de destrucció – Vaishnavastra, Nagastra, Narayanastra… – però tots persegueixen una solució definitiva a les agressions: aturar-les de manera immediata i, sobretot, eliminar-les definitivament.

Com indica un dels versos del Rig Veda (RV 1.12.5), aquesta expeditiva però eficaç manera de fer front als atacs sorgeix a la cultura sànscrita des dels seus orígens vèdics. Potser aquesta és una de les causes de la seva pervivència:

Oh Agni llampegant,
sobre qui s’aboca l’oli sagrat,
redueix a cendra els nostres enemics,
que els dimonis protegeixen.

(*) El coneixement del seu ús és fruit de llargues devocions, és a dir d’un acostament intuïtiu al seu origen, a les seves causes, als processos que engeguen i als seus efectes.

Allà dalt, un tènue quest
sembla ocultar, fugaç,
el Sol a la mirada.

Ningú mai no sabrà
si cap ocell – i quin –
ha fet alçar el vol a les Paraules.

Va concloure la seva resposta, afirmant:

Així doncs, en darrera instància, l’aliment que sosté la vida és el propi Sol. Ell és el pare de tots els éssers. És en ell en qui t’has d’aixoplugar.

I, una mica més endavant, Viashampayana, el narrador del Mahabharata, exhorta directament el lector: 

O, ànima devota, escolta els cent-vuit (2) noms del Sol, tal i com van ser dits per Dhaumya a l’il·lustre Yudhisthira:

El propi Dhaumya va complementar aquesta relació explicant els beneficis de tot tipus que comporta incocar el Sol:

Qui recita amb tota l’atenció aquest himne quan el Sol es lleva obté esposa o marit, descendència, riquesa i el record de la seva existència anterior. També aconsegueix paciència i memòria, protecció contra l’aflicció, el foc dels boscos i l’aigua de l’Oceà i obté tot allò que desitja de la forma que desitja.

La traducció dels noms del Sol mostra els atributs que n’expliquen, segons la mitologia sànscrita, els efectes benèfics entre els seus adeptes:

Així, per exemple, “surya” vol dir impulsor, “bhaga” benefactor, “pusha” nodridor, “arka” òrbita, “savita” estimulador, “ananta” infinit, “mitra” amic, “ravi” crit, “priti” pare, “matri” mare, “aditia” primerenc…

L’exuberància d’aquesta simbologia és extensiva a la totalitat de l’omnímode sistema de creences que estructura la cultura sànscrita.

Un cultura, per cert, que sembla ben bé il·luminada tant pel sol com pel seus noms.

(Ja que hi som: esperem que la carrossa amb la que Surya és sovint representat ens porti també a nosaltres tota mena de profits!)

(1) Aquest episodi constitueix el tercer capítol de l’Aranyaka Parva, que forma part, al seu torn, del tercer llibre (Vana Parva) del Mahabharata.

(3) Aquesta relació inclou – si no m’he descomptat! – 112 noms i no pas 108; altres llistes presenten altres totals i alguns altres noms. Es tracta, amb tota probabilitat, de diferències entre les diverses tradicions que presenten el Sol i a criteris divergents sobre els atributs que li són atorgats. Res però que modifiqui el sentit general de la narració.         

Des de més enllà del Bòsfor,
de paisatge en paisatge,
la tórtora ha trobat,
finalment,
l’Arcàdica Babel.

Benvinguda a Gràcia!

(Per a Jordi Altarriba)

Aleshores començo a somriure enmig de la tristesa.

Després, a mesura que la seva lectura continua, les freqüents referències al Bhagavad Gita confirmen la predilecció del Mahatma per aquesta petita obra mestra sobre el comportament ètic que, feliçment, el sànscrit ens ha llegat.

A la seva pròpia autobiografia, Gandhi explica com el poema es va convertir en el seu llibre de capçalera. Per a il·lustrar com el recull el va ajudar en diversos moments crucials, en reprodueix tres estrofes del segon capítol i una del tercer (3.35).

Aquesta darrera exhorta a acomplir el propi deure. Les anteriors mostren el camí per a dur a terme accions desinteressades i arribar a la plenitud:

Els plaers dels sentits es dilueixen quan se’ls abandona,
però el desig continua.
Ara bé, fins i tot el desig desapareix
per a qui ha vist l’Absolut.
2.59

En qui pensa en els objectes dels sentits
sorgeix l’atracció cap a ells;
l’atracció crea desig
i del desig neix la còlera.
La còlera porta a l’error
i l’error a la incapacitat de raonar;
la incapacitat de raonar
condueix a la mort.
2.62-63

Altres comentaris de Gandhi confirmen que la seva relació amb el Bhagavad Gita era especialment estreta i insistia en que es tractava del seu “diccionari d’ús quotidià”, de la seva “infal·lible guia de conducta”.

Els elogis de Gandhi s’afegeixen a les lloances de personalitats de tot el món: Huxley, Oppenheimer, Thoreau, Hesse, Einstein… El Bhagavad Gita – que inclou, a més, fragments d’una gran bellesa poètica i una síntesi de les filosofies hinduistes – és una lectura altament recomanable, potser, fins i tot, imprescindible. (*)

(*) Com ja va ser anunciat fa uns dies, compartir algunes de les estrofes del Bhagavad Gita partint de la lectura que en fa el Mahatma és l’objectiu de la xerrada pública organitzada a “La Violeta de Gràcia” (Maspons, 6, Barcelona) el proper dimecres 9 d’abril a les 7 del vespre. Tothom hi és convidat.

Ben al contrari, des de les primeres paraules de la primera estrofa (“En el camp del deure…”), queda clar que la vigència de la narració és permanent en el temps i, per tant, dotada de la sorprenent capacitat d’activar-se i esdevenir pertinent cada vegada que és llegida (2):

En el camp del deure,
al país dels Kuru,
què hi fan, bel·licosos,
els meus fills i els Pandava,
pregunta Dhritarashtra a Sanjaya.
(1.1)

A la resta d’aquesta breu però intensa obra mestra de la literatura sànscrita, i més enllà de creences, els valors que el déu Krishna transmet al desorientat heroi Arjuna – que dubta de combatre o no contra parents, mestres i amics – tenen una validesa universal i es revelen especialment útils quan, en qualsevol aspecte de la vida, els reptes que es plantegen fan imprescindible triar entre alternatives aparentment equivalents.

En succint resum, per a resoldre els dubtes, el Bhagavad Gita aconsella actuar sent fidel a un mateix, tenir present que l’acció sempre és preferible a la no-acció i, com ja ha estat vist en aquest bloc, fer-ho sense tenir en compte els fruits que deriven de qualsevol actuació:

Compleix el teu deure.
Res no pot ser més benvingut
que una acció d’acord amb la pròpia natura.
Vacil·lar davant d’aquest dilema és inútil.
(2.31)

El propi Bhagavad Gita destaca la utilitat permanent dels valors que preconitza, sobretot en moments de confusió i de crisi:

Quan la virtut dubta
i la incertesa regna,
el meu esperit
apareix sobre la Terra.
(4.7)

Endinsar-se en les pàgines del Bhagavad és avançar per un camí ple de sentit, perfectament harmònic, ombrejat per la plenitud i per la serenitat. És un viatge possible ara mateix, exactament aquí.

(1) La guerra de les galàxies: “Fa molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana…

(2) Precisament sobre el Bhagavad Gita – i, de manera més concreta, sobre la vinculació de Gandhi amb aquest poema – faré aviat una lectura comentada d’algunes de les seves estrofes. La conversa tindrà lloc el proper dimecres 9 d’abril a les 7 de la tarda al Centre de Cultura Popular “La Violeta de Gràcia”, al número 6 del carrer Maspons de Barcelona. Es tracta d’un acte públic al que tothom està convidat.

Els casos extrems són els 289 himnes dedicats a Indra (el rei de les divinitats i déu ell mateix de les tempestes), cada un dels quals n’exposa aspectes complementaris, o els 218 que descriuen els poderosos i canviants reflexos del foc, deïficat en Agni.

De fet, és lògic que sigui així.

Els seus compiladors van ser, com a mínim, tants com els membres de les deu famílies a qui són tradicionalment atribuïts cada un dels seus llibres (o mandales) en els que s’ordena el recull.

Per altra banda, la seva composició, duta a terme, segons els càlculs més conservadors, al voltant del 2000 aC, es va allargar durant més de cinc-cents anys.

Sortosament, les matisacions, les desigualtats i, fins i tot, les contradiccions són inevitables, freqüents i, sobretot, enriquidores.

Les respostes a l’enigma plantejat per la Creació participen d’aquesta diversitat.

A més d’esments ocasionals al llarg dels llibres dos a nou, els himnes centrats en l’origen de l’Univers van ser recollits al desè, considerat el més recent – si és que una obra creada fa quatre-mil anys pot ser considerada recent! – s’afirma que per maduració del pensament vèdic durant els segles anteriors. Es tracta de poc més de mitja dotzena de composicions que examinen els Inicis des de totes les perspectives.

El famós Nasadiya Sukta (10.129) ja ha estat objecte d’un article anterior. Qui sap si la profunda visió cosmogònica del sintètic 10.190 n’és un bon contrapunt:

L’Ordre i la Veritat
van néixer de la calor esdevinguda flama.
D’allà va sorgir la Nit;
d’allà l’Oceà onejant.

D’aquesta resposta – amb tants ressons de la Gènesi bíblica – brollen, fecundes, noves preguntes.

Potser la més sorprenent és si “la calor esdevinguda flama” del segon vers prefigura – o no – una referència (intuïtiva…) al Big Bang!

Shakuntalà és un d’aquests personatges intemporals que, a partir dels seus orígens a la cultura vèdica, ens acompanya al llarg dels segles, modulant-se a ella mateixa segons on i quan se’ns presenta. La sorprenent acumulació de situacions mítiques que determinen els successius relats de la seva vida apareix a les ficcions de tot el món.

La història bàsica és simple, amb trets fàcilment identificables, malgrat les variants amb poca incidència en l’esquema central de la narració.

Shakuntalà és fruit de la seducció d’un asceta per una diablessa que, abandonada a la vora d’un riu, és alimentada pels ocells – d’aquí, òbviament, el seu nom, ja que Shakuntalà vol dir ‘protegida pels ocells’ i ‘shakunta’, ocell en sànscrit – i, recollida per un braman, viu en estreta comunió amb la Natura.

La bellesa de la noia fa que se n’enamori un rei caçador. Quan ella queda embarassada i el rei marxa, li dona una anell que li servirà de prova del seu amor i de la seva paternitat. Shakuntalà va a la cort, però perd l’anell en creuar un altre riu i, quan arriba al seu destí, el rei no la reconeix.

Més tard, l’anell apareix a la panxa d’un peix i quan, finalment, la joia arriba al rei, el monarca ho recorda tot, va a buscar a la noia i reconeix el seu fill.

(Afegim que aquest fill s’anomena Bharata i és el primer de la llegendària nissaga creadora de l’Índia.)  

Probablement, la primera notícia sobre aquesta història es troba al Padma Purana. Els puranes (‘purana’ vol dir antic) són reculls de coneixements històrics, religiosos i llegendaris de la tradició hindú, considerats una actualizació dels Vedes.

La seva popularitat prové de l’Adi Parva, el primer dels divuit llibres del Mahabharata (1) i, sobretot, de la mà de Kalidasa, literat del segle V dC, autor de celebradíssimes obres de poesia lírica i èpica i d’obres de teatre que, amb un llenguatge que adquireix amb ell la seva màxima maduresa, fa un retrat precís de personatges i de situacions. Shakuntalà és considerada la seva obra mestra.

És lògic doncs que fos Shakuntalà una de les primeres obres sànscrites traduïdes a una llengua occidental, concretament a l’anglès, per part de William Jones, al 1789.

L’admiració que se n’inicià aleshores va despertar l’entusiasme de Goethe i, amb ell, d’un gran nombre d’escriptors, lingüistes i filòsofs. Fou precisament Shakuntalà la primera de les tres obres sànscrites que va adaptar Cèsar August Jordana a la Col·lecció Popular Barcino, al 1927 (2).

Música per a ballet, obertures i òperes han utilitzat als segles XIX i XX Shakuntalà com a motiu inspirador i, a partir del 1961, Bollywood ha difós repetidament la seva història a l’Índia i a tot el món.

És pràticament segur que la paradigmàtica vida de Shakuntalà seguirà captivant per raons subtils i imperceptibles i fent servir mitjans insospitats – com, per exemple, potser, aquest article d’aquest bloc – els cors dels dones i dels homes d’arreu.

Aquest fet confirmarà, per cert, una vegada més, l’afirmació del propi Mahabharata sobre els seus continguts:

Tot el que es troba en aquest llibre també està en altres llocs, però el que no hi és tampoc no està enlloc més (3).

(1) Adi Parva, capítols LXIX a LXXIV.

(2) Trobareu informació suplementària sobre Goethe, Jordana i altres autors a l’article “Bojos pel sàsncrit, també” d’aquest mateix bloc.

(3) Suggereixo, provisionalment, aquesta versió de l’estrofa 53 del capítol LXII de l’Adi Parva, a l’espera d’un text millor. Alguna proposta?  

Perquè obscurs?
A qui la negror espanta?
A qui la no-negror?
Sou Temps?
Saviesa?
Memòria de l’Inici?
Records d’abans dels Records?

Convideu al Zènit
des d’on veure el Tot?

Es tracta, evidentment, d’una divertida caricatura, però que, com tota exageració, denota un fet real: la llengua sànscrita és particularment procliu a les paraules amb una extensa gamma de significats; és a dir, presenta una notable abundància de mots polisèmics.

En català, i en la resta de llengües, aquest fet també es produeix. Un banc pot ser, posem per cas, un tipus de seient, un gran grup de peixos o una entitat diguem-ne financera, entre d’altres possibilitats; la paraula ratolí pot referir-se a un animal o a un estri per a desplaçar el cursor en una pantalla d’ordinador; una copa pot ser d’arbre o bé un recipient per a beure.

Però els estudiosos estan d’acord en que en el sànscrit la freqüència del fenomen és molt alta i l’abundància de significats diferents clarament major que a la resta de llengües.

A l’article sobre pranayama publicat en aquest mateix bloc encara no fa un any, ja s’hi assenyalava que “prana” vol dir respiració però també alè, aire, vent, vida, existència, força, vigor, vitalitat, essència, ésser, ànima i principi vital. Per la seva banda, “ayama” té el sentit de control i igualment de retenció, de restricció i, fins i tot, d’expansió i d’ampliació.

Hi ha molts més exemples possibles.

El mot “asana” designa les postures que s’adopten en practicar ioga i també parada, acampada, estatge i seient, a més d’altres significats, i el terme “sandhi”, que es refereix sovint a la influència mútua en la pronunciació d’unes paraules i les contigües, es fa servir igualment amb el sentit de juntura, articulació, límit, espai entre el cel i la terra, vagina, alba i crepuscle i molts altres encara.

De fet, en general, la polisèmia és el resultat de la utilització d’una mateixa paraula en situacions diverses i amb connotacions diferents: el ratolí d’un ordinador recorda el rosegador i la copa d’un arbre té, sovint, una forma similar a l’estri per a beure.

I tant un cas com l’altre es donen en abundància en el sànscrit: milers i milers d’obres escrites en aquesta llengua al llarg d’un enorme nombre de segles, durant els quals l’idioma s’han mantingut inalterable, han propiciat un ús extensiu i intensiu del seu lèxic.

El professor Michael Coulson, conegut, a més de per altres obres remarcables, per un mètode d’aprenentatge del sànscrit especialment útil, ens comenta el fet amb aquestes paraules:

A causa de la llarga història de la llengua i de les nombroses fonts de les que extreu el seu vocabulari, moltes paraules sànscrites tenen molts significats diferents.

Sigui com sigui, els múltiples estrats de sentits dels mots sànscrits ens ofereixen un tresor conceptual variat i abundant.

Com no sentir-se més i més interessat, saber-se progressivament més i més ric, a mesura que es va descobrint l’exuberant fertilitat de la llengua i de la literatura sànscrites?

(Per cert, si el català fos tant propens a la polisèmia com el sànscrit, quins ecos evocaria des del Diccionari el nom – per exemple – de Pau Casals? Potser el músic? El patriota? El combatent per la pau? La mirada de l’Ètica davant de l’Horror, de l’Amor davant de la Por? O tal vegada el so profund i subtil d’un violoncel? O la meravellosa melodia del Cant dels Ocells? La vila de Prada de Conflent? El volàtil fum de la seva pipa? El concert compartit amb els Kennedy? La pluja fina que queia sobre la Jackie quan, gentil, feliç i fràgil, se n’acomiadava aquella fosca nit, a la porta il·luminada de la Casa Blanca? El seu discurs a les Nacions Unides, que ens va honorar per a sempre? La platja de Sant Salvador que el Mestre tant estimava? Aquelles onades menudes, suaus, transparents i tranquil·les que hi continuen portant – ara mateix, ara mateix, ara mateix… – bocinets dels nostre mar antic i sempre nou?)

La frase – convertida en consigna de mobilització – va ser popularització per Gandhi en la seva llarga lluita per l’alliberament del seu païs i resumeix de manera clara, curta i directa el pensament pacifista.

De fet, malgrat que la seva difusió ha tingut lloc en una època relativament propera, el concepte de no-violència està present en els textos sànscrits fins i tot des d’abans de que la llengua adoptés aquest nom.

Ja al Rig Veda – el primer gran recull de textos literaris en una llengua indoeuropea, en aquest cas el vèdic, compilat uns 3.000 anys aC – la idea ja hi és present.

Malgrat que la paraula no-violència no hi apareix de manera literal, diversos himnes en glossen l’esperit:

Comú sigui el nostre pensament,
Com un de sol cantin els nostres cors,
Units estiguin els nostres esperits.
Que sempre hi hagi acord entre nosaltres.
RV. 10.191.4

La divulgació del concepte d’ahimsa i de les seves múltiples dimensions té en el Mahabharata – l’enorme obre èpica amb la que la literatura sànscrita ha enriquit la cultura universal, anb fragments del segle IX aC – la seva potentíssima base de llençament, ja que hi apareix de manera reiterada:

La no-violència és el deure més elevat. La no-violència és l’autocontrol més elevat. La no-violència és el regal més elevat. La no-violència és la penitència més elevada. La no-violència és el sacrifici més elevat. La no-violència és el poder més elevat. La no-violència és l’amic més elevat. La no-violència és la felicitat més elevada. La no-violència és la veritat més elevada. La no-violència – és el missatge diví més elevat.
Anusasana Parva. CXVI. 37-40.

Al Bhagavad Gita, Krishna engloba repetidament la no-violència entre les virtuts que han d’adoptar els qui, com Arjuna, volen vèncer en la seva lluita personal:

El respecte als déus, als bramans, als mestres i als savis,
La puresa, la rectitud,
La continència i la no-violència
Conformen l’acció austera.
BG 17.14

També Patañjali inclou la no-violència en el seu recull d’aforismes sobre la pràctica del ioga:

Quan la no-violència està fermament establerta, cessa l’hostilitat.
YS 2.35

Afortunadament, més enllà d’aquestes arrels expressades en sànscrit, el concepte – i la pràctica – de la no-violència s’ha estès per tot el planeta i en totes les llengües (*) i il·lumina el camí d’una Humanitat cada més humana.

(*) Destaca entre nosaltres l’obra i l’exemple de Lluís M. Xirinacs (1932-2007) que va fer de la no-violència l’eix del seu combat per la Llibertat.

  
 

Conseller dels dos primers emperadors de l’imperi Maurya – que es va estendre pel subcontinent indi entre el 322 i el 185 aC -, ens ha deixat dues grans obres. Per una banda, l’Arthashastra, un tractat de política econòmica i d’estratègia política (artha: riquesa, etc.; shastra: teoria, ciència…) i, per l’altra, el Neetishastra que tracta sobre la forma ideal de vida (en aquest context, neeti por ser traduït per saviesa política).

També ens n’ha arribat un recull de 455 consells que mostren un viu interès per la condició humana, una admirable capacitat d’observació i també, sovint, un xic d’humor.

Heus aquí una brevíssima mostra:

– És millor no tenir rei a tenir-ne un de dolent.
– El perfum de les flors es difon en la direcció del vent; la bondat viatja en totes direccions.
– Una vegada hagis començat una tasca, no temis el fracàs i no l’abandonis. Qui treballa amb determinació aconsegueix la felicitat.
– Els llibres són tant útils als beneits com els miralls als cecs.
No revelis els teus pensaments fins al moment de posar-los en pràctica i amaga’ls amb la ferma voluntat de portar-los a terme.
– Qui viu al nostre cor està a prop fins i tot en la llunyania, però qui no hi està és lluny malgrat que el tinguem al costat.
– No et preocupis pel passat ni t’amoïnis pel futur. El savi només s’ocupa del present.
– La serp, el rei, el tigre, l’abella, el nen petit, el gos d’un altre i el boig… cap d’aquests set ha de ser despertat quan dorm. 

Més enllà de les creences i dels costums que denoten alguns aquests aforismes, la seva utilitat (i el mig-somriure que amb freqüència desperten) continua tant vàlida avui com fa vint-i-cinc segles.

Des del primer article aparegut fins el de l’altre dia, els lectors d’aquest bloc i l’autor dels seus textos hem compartit cinc desenes de trams de Via Sànscrita. Els paisatges travessats formen un breu mosaic del riquíssim panorama que el sànscrit ha modelat en la cultura universal i en l’evolució humana.

La força profunda que ha esculpit cims i valls, rius i mars ja va ser albirada pels científics que, a mitjans del segle passat (Albert Einstein, Neil Bohr o Robert Openheimer, entre d’altres), van trobar reflexos de la veritat que cercaven en les coincidències entre la visió integradora i no-dualista de l’univers que el sànscrit articula i transmet i la física quàntica que ells estaven explorant.

En paraules de dos eminents físics, guardonats aleshores amb el Premi Nobel:

Després de conèixer la filosofia de l’Índia, algunes de les idees sobre física quàntica que havien semblat tant improbables, prenen de sobte molt sentit.
(Werner Heisenberg) 

El Vedanta ensenya que la consciència és singular però que tots els esdeveniments tenen lloc en una única consciència universal en la que no hi ha multiplicitat de jos… La pluralitat que percebem és solament una aparença; no és real.
(Erwin Schrödinger)

Aquesta mateixa confluència entre la manera de percebre i de ser conscients de la realitat i d’un mateix que emana de la llengua i dels textos sànscrits, per una banda, i la recerca científica més avançada, per l’altra, insisiteix en indicar-nos cap a on seguim dirigint-nos avui, ara mateix.

El camí indicat als passats anys vuitanta per l’investigador de la NASA Rick Briggs continua obert:

La precisió del sànscrit… despertarà la capacitat dels éssers humans per a utilitzar la seva innata capacitat mental més alta amb un impuls que, inevitablement, transformarà el món. De fet, el simple aprenentatge del sànscrit per un gran nombre de persones representa, en ell mateix, un salt quàntic en la consciència.

(Si al lector d’aquest text li sembla bé, podem tornar-ne a parlar dintre de quaranta-nou articles – o salts quàntics! – més.)

En el seu conjunt, aquestes trenta-tres deïtats expliquen als seus devots perquè les coses són com són: la Terra (Prithvi) i el Cel (Dyaus), l’alba (Ushas), la mort (Yama), el Sol (Surya), i tota la resta.

Així, per exemple, el confiat creient que es dirigeix a Soma (la beguda sagrada utlitzada a les cerimònies religioses), li prega:

Oh, gota de Soma, porta riqueses,
com una vaca dòcil, porta el jou.
(8.48)

En tot cas, a més dels altres elements dels rituals religiosos – Agni (el foc) i Vac (la paraula) – el panteó vèdic reuneix tot el que és perceptible en grups de déus: els Vasu inclouen  tots els déus de la Terra, els Rudra congreguen els que viuen a l’Aire i els Aditi els que es mouen pel Cel. A més, a vegades, totes les divinitats són requerides conjuntament amb el nom genèric de Visvadeva (Visva: tots; deva: déus):

Acompanyo els Rudra i els Vasu,
els fills d’Aditi i Visvadeva.
(10.125)

Alguns d’entre ells són sovint invocats per parelles, com Indra i Agni (donants de prosperitat), Mitra i Varuna (multiplicador dels ramats) o els dos bessons Asvin (els grans benefactors):

Porto en mi Mitra i Varuna,
Indra i Agni i ambdós Asvin.
(10.125)

De tots ells, però, el preeminent, tant pels seus atributs com per la freqüència de les seves aparicions al Rigveda, és el ja citat Indra, victoriós capitost dels guerrers i déu de les tempestes:

El déu que ja posseïa el Coneixement
en el moment de néixer,
el primer a protegir els altres déus
amb el poder del seu pensament…
és Indra.
(2.12)

(*) El Rigveda és una col·lecció d’himnes sagrats, probablement el text més antic conservat, escrit en una llengua indoeuropea, datat cap a 1500 aC. Podeu trobar-ne informació a l’article “Rigveda, la saviesa més antiga” a la Categoria “Literatura vèdica” d’aquest mateix bloc.

Qui sap, si algun dia, enduts per l’anhel de Coneixement i de Bellesa, trobarem aquests Versos del Mahabharata (1):

Arjuna va acostar-se a l’arc
i va caminar-hi al voltant d’acord amb els ritus.
Aleshores, va agafar l’arma, l’aixecà
i l’encordà en un cloure d’ulls.

Aleshores, probablement, al fons del nostre cor, brollarà el record del següent Cant d’Homer (2):

Quan l’enginyós Ulisses,
el gran arc hagué vist de pertot,
l’aixecà de seguida
i el collà sense gens de fatiga.

I, finalment, s’alçarà potser dins nostre, lentament però amb força, com una flama lluminosa i càlida, la certesa de que, amb aquests textos, els dos grans poemes èpics de les literatures sànscrita i grega, evoquen un mateix fet. Perquè, en efecte, a més, els nostres dos herois parteixen d’idèntiques circumstàncies prèvies: després d’una llarga absència, tornen disfressats al seu lloc d’origen, on ningú no els reconeix.

Però les coincidències continuen: un cop superada la mateixa prova amb un arc d’idèntiques propietats i revelada la seva veritable identitat, combaten i derroten els seus oponents, abans d’obtenir una amorosa recompensa similar: Arjuna, la mà de la princesa Draupadi i Ulisses, el retrobament amb la seva esposa Penèlope.

Aquestes coincidències no són fenòmens aïllades.

Nombrosos episodis de les èpiques grega i sànscrita són també recollits per altres tradicions culturals de l’àmbit indoeuropeu i estan presents, per exemple, als mites fundacionals de Roma, a les llegendes escandinaves i irlandeses o a l’epopeia de Guilgameix.

Sembla clar que les llengües indoeuropees, a més de compartir unes estructures lingüístiques comunes, pouen les seves llegendes d’un fons mític i simbòlic amb evidents afinitats.

Els hereus dels nòmades sorgits de les planúries del centre d’Àsia – amb Arjuna i Ulisses al capdavant – somniem somnis semblants i ens els expliquem els uns als altres amb llengües particulars.   

(1) Versió resumida de la Secció CLXL de l’Adi Parva.
(2) Versió resumida del Cant XXI a la traducció de L’Odissea de Carles Riba.