En el gegantí doll de saviesa mil·lenària que posa al nostre abast la literatura vèdica – els textos conservats, escrits a l’Índia, abans dels segles VII-IX aC, en antic sànscrit, o vèdic – es distingeixen dos grans grups: els anomenats
shruti – és a dir, que han estat “escoltats” (
shruti ve de l’arrel
shru, “sonar, proclamar…”) pels homes que els han compost – i els textos
smriti (de
smr, “memoritzar”), que són “recordats”.
Segons la tradició, els primers, són d’origen diví i han estat revelats directament als homes. Els seus autors han transmès allò que han “escoltat”; han convertit el “so còsmic de la veritat” en mantres que els humans podem verbalitzar.
Textos shruti
Els textos shruti estan formats per quatre grups de reculls. Formen, de fet, un conrínuum, ja que cada un és l’evolució dels anteriors.
Els primers en els temps són els quatre vedes (veda significa “coneixement” en sànscrit): el Rigveda, el Yajurveda, el Samaveda i l’Atharvaveda.
Venen, després, els seus comentaris, per aquest ordre: els brahmanes, els aranyakes i els upanishads.
Els brahmanes van ser escrits pels sacerdots (pels bramans) i estan destinats a la seva pròpia consulta, ja que expliquen com dur millor a terme els rituals que emanen de cada veda. També inclouen narracions mitològiques i tractats filosòfics. Contenen les llavors del que ha estat i continua sent l’hinduisme. Són essencials per a apropar-se a la cultura de l’Índia i, per extensió, de tota la humanitat, inclosa la nostra, lògicament.
Els aranyakes o “llibres del bosc” són, també, fonamentalment textos litúrgics, però inclouen descripcions de rituals considerats arriscats i que, per tant, havien de apresos i practicats en llocs segurs i solitaris, allunyats de les poblacions.
Per últim, els upanishads – literalment “seure a prop” – són textos filosòfics, alguns molt profunds i de gran bellesa, que expliquen l’essència dels vedes. En són, de fet, la culminació i, per tant, també són coneguts com vedanta o “fi dels vedes”.
Transmissió, conservació, actualitat
Tots aquests textos – es tracta de milions de paraules – van ser transmesos oralment: memoritzats i repetits perquè fossin memoritzats i repetits i memoritzats i repetits… fins que, probablement al segle III aC, van ser fixats per mitjà de l’escriptura.
Alguns d’ells, especialment del Rigveda, continuen sent recitats o cantats avui, arreu del món, per milions de persones.
El “so còsmic de la veritat” – formulat en forma de mantres – continua ressonant entre nosaltres.
