KUNTI. DEL FOC AL FOC, ENTRE LES FLAMES

Deixa un comentari

En llegir el Mahabharata (el gegantí poema èpic que ens conta la guerra d’extermini entre les dues branques d’una mateixa nissaga, epítom del permanent combat entre el Bé i el Mal) i a l’atzar dels seus divuit llibres, els lectors ens creuem sovint amb la Reina Kunti, mare dels heroics Pandava i tia dels Kurus, els seus mortals enemics.

El tràgic destí que l’empeny i l’empaita i els conflictes que constantment l’acompanyen ens la mostren en inestable equilibri entre l’aferrissada defensa de la seva pròpia identitat, una maternitat amb carnals vincles còsmics i una permanent successió de situacions funestes.

Kunti, però, sempre se’n surt. D’una manera o d’una altra, sempre sobreviu. Fins ara mateix, en aquest text que ara llegeixes.

 

FOC 1: ALTAR

Des de bon començament, la vida de Kunti està marcada pel foc. I per unes condicions externes – canvi de família i de nom, íntima proximitat amb les forces de la natura, virginitat perpètua – que successivament assimila, integra i supera.

Ho deixa clar la seva primera aparició en el Mahabharata (1):

Sura, el monarca dels Yadus, tenia una filla anomenada Pritha. D’acord amb el que havia promès davant del foc, va donar-la al seu oncle, el rei de Kunti que va fer-ne la seva filla adoptiva, tot donant-li el nom del regne.

Un dels bramans que va visitar el palau, complagut per les atencions de la noia, va regalar-li un poderós mantra i, després de regalar-li la fórmula màgica, va afegir: “Fes-lo servir quan vulguis invocar qualsevol ésser del cel. En quedaràs embarassada, però mantindràs la virginitat”.

Kunti va voler provar les paraules del braman i va cridar Surya, el déu del Sol. La divinitat va aparèixer davant d’ella. La noia va quedar en estat i en néixer el seu fill, espantada, va posar el nadó en un cistell que va deixar anar en un riu proper. (2) 

 

FLAMES

La joventut i la maduresa de Kunti van seguir convocant una successió d’obstacles: un matrimoni estèril, més fills d’origen sobrenatural o adoptats, viduïtat, lluites, atemptats, exilis i constants humiliacions a mans dels seus nebots, soledat…

Un tràgic diàleg amb Karna, el fill abandonat en l’adolescència, tot just abans de començar la llegendària batalla que és l’eix del Mahabharata, culmina aquest llarg període i és l’amarg preludi d’infortunis més feixucs encara.

Karna – enrolat en les files dels enemics dels Pandava . diu a Kunti:

Oh, mare, vas abandonar-me així que vaig néixer. Aquest ferida perenne va posar en risc la meva vida i m’ha negat des d’aleshores qualsevol glòria.

M’he compromès a lluitar contra els teus altres fills amb totes les meves forces. No he d’abandonar ni els meus deures ni els meus compromisos.

La narració continua:

Després d’aquestes paraules de Karna, Kunti, tremolant d’angoixa, però admirant l’energia interior del seu primer fill, va respondre:

Malgrat la teva determinació i el teu esforç, els Kuru seran exterminats. El Destí sempre s’adompleix. (3)

 

FOC 2: BOSC

Després dels divuit dies de batalla – divuit, com els llibres que composen el poema – el desconsol assola el país: el preu de la victòria ha estat la seva destrucció i entre els supervivents ja no hi ha bàndols.

El foc – present en la naixença de Kunti – torna a aparéixer en el seu adéu, durant la penitència que, acompanyada per familiars propers, emprèn després de la guerra:

Dhritarashtra, el rei dels Kuru, va agafar el foc sagrat i amb la seva dona i Kunti va marxar al bosc.

Un dia, va llevar-se un vent molt intens. Es va declarar un gran incendi que tot ho cremava.

Mantenint-se ferms com troncs d’arbres, Kunti, el rei i la reina Gandhari van ser engolits per les flames.

I així va ser com els tres van trobar-se amb la mort.

 

BRASES

Una presència de Kunti va morir fa milers d’anys en els boscos propers a l’Himalàia.

Però ens en queden – ben vives – les brases.

Kunti, com sempre, sobreviu.

Ni que sigui literàriament.

 

(1) I. Adi Parva (El Llibre del Començament). Capítol LXVII. Versió de les estrofes 130 a 142.

(2) Claríssims ressons bíblics: foc sagrat, mare verge per intervenció sobrenatural, nadó confiat a un riu… Mites compartits entre les tradicions indoeuropea i semita!

(3) V. Udyoga Parva (El llibre de l’Esforç). Selecció d’estrofes dels capítols CXLV i CXLVI. Aquest tràgic diàleg ha estat objecte de nombroses dramatitzacions, dom en el recull “Kahini” de Rabindranath Tagore o en la novel·la “El déu de les coses petites” d’Arundhati Roy.

(4) XV. Ashramavasika Parva (El llibre de l’Ermitatge). Selecció d’estrofes del capítol XXXVII.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 25 de febrer de 2018 per toni-f