Arxiu de la categoria: Literatura vèdica

LES 16.108 ESPOSES DE KRISHNA

Deixa un comentari

Com sabem, Krishna és una de les grans deïtats de l’Hinduisme. Adorat com el vuitè avatar de Vishnu – la divinitat del Bé -, se`l considera el déu que atorga absoluta protecció, compassió, tendresa, amor…

És lògic que, amb aquestes virtuts, Krishna sigui un dels déus més populars arreu i venerat tant ara mateix com des de temps que es perden en el més diluït dels oblits.

LES VUIT PRIMERES

Sigui com sigui, donades les seves sobrenaturals característiques, les ments ben pensants de l’Hinduisme li han atribuït vuit esposes canòniques.

Les obres que tracten la sorprenent trajectòria amatòria de Krishna son excepcionalment nombroses: tres puranes (purana vol dir antic):  el Bhagavata Purana, que promou la devoció a Krishna,  el Vishnu Purana, i el Padma Purana, sobre el déu creador Brahma, a més del Mahabharata i l’Harivamsa, un  suplement del Mahabharata.

Segons tota aquesta informació, cada una de les aquestes mullers presenta trets específics que la distingeixen de les altres set i, sobretot, completen el concepte global del propi espòs.

El grup mereix la singular denominació d’ashtabharya (astha: vuit, bharya: esposa) i està constituït per tres tipus de dones.

El primer bloc està format per la famosa Rukmini, la filla de Bhishmaka, el rei de Vidarbha, regió situada al centre geogràfic del subcontinent indi, i avatar del món material, Satyabhama, avatar dels elements que conformen la realitat, i Jambavati, filla del rei-os Jambavan, a qui ella mateixa va derrotar per a recuperar una celestial joia màgica.

La segona agrupació està formada per Kalindi, filla de Surya, el déu del Sol y de Saranyu, la deïtat del riu Yamuna, provinent de la zona d’arribada dels pobles vèdics a l’Índia, per Nagnajiti que representa l’Est dels reialmes i per Lakshmana originària de les zones de l’Oest.

Finalment, el tercer grup consisteix en la bonica i virtuosa Mitravinda, filla del molt anomenat rei Shibi, un altre descendent del sol, i en la princesa Bhadra, d’una nissaga molt antiga.

Cada una d’aquestes dones va atorgar els orígens, els estímuls i els itineraris a Krishna, per a les innombrables odissees que converteixen la seva vida en exigent exemple per als seus creients.

16.100

A més de les vuit esposes acollides per l’ortodòxia Hinduista, Krishna es va casar també amb altres 16.100 o, segon les escriptures adoptades com a font d’informació, 16.000 noies de nissagues ben diverses.

En tots els casos eren princeses, filles de divinitats o deesses elles mateixes. Havien estat capturades pel rei-dimoni Nakasura i, un cop el diable vençut per Krishna i les noies alliberades, van demanar-li que s’hi casés per a evitar ser rebutjades degut a haver estat sotmeses a un empresonament indigne.

Cada una de les noves esposes de Krishna va rebre un palau i les servents corresponents i, nit rere nit, Krishna, bon espòs, les visitava encarnant-se individualment en personalitats diferents.

Lògicament, nombroses històries les acompanyen. Les més populars són probablement les que les converteixen en lleteres que tenien cura del que un jove Krishna, que tenia l’ofici de pastor, recollia cada nit, o les que les assimila, una a una, a tonades diferents de l’inacabable i riquíssim patrimoni musical de l’Índia.

En tot cas, totes elles ens acompanyen per exemplars aventures que engrandeixen – encara més! – els mèrits del personatge.

VUIT 0 SETZE-MIL CENT-VUIT?

Procliu a adoracions enceses i persistents, Krishna continua expressant les característiques desitjades per les persones que hi dipositen les seves fes. Les creences sobre ell continuen ben vives, estimulant i enfortint els seus fidels.

Motius sempre n’hi ha. L’espècie – vagament – humana és la nostra espècie i els mites, com les llegendes d’origen, juguen un paper fonamental en les nostres societats, recolzats, sovint amb sospitós entusiasme, per preteses autoritats de tota mena, polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals o religioses.

Cadascuna de les vuit dones – o de les setze-mil cent-vuit – de Krishna expressa un simbolisme espiritual de les relacions amoroses. Segons la tradició, la vida del déu Krishna és propera a la de cada ésser humà en tots els temps i llocs i en un univers simbòlic.

(Si vols, lògicament.)

RIG VEDA X 71: SENSE PARAULES… RES!

Deixa un comentari

Quan els homes, savi Brihaspati, guru dels déus, van posar nom al que els envoltava, van revelar els sons de Vak, la deessa dels mots. Tota les belleses i les veritats secretes que duia dins seu van ser així mostrades.

Aleshores, els més savis van modelar les paraules amb els seus pensaments, garbellant-les com si les agitessin amb un sedàs. Els que els envoltaven van descobrir-hi l’amistat. Un bon senyal havia acollit el llenguatge.

A través de les cerimònies van establir el pas dels mots per la parla i van implantar-la en els més sensats. Van enlairar-la i escampar-la en bocins i, aleshores, els set  cantaires de la celebració van elogiar-la.

Però alguns que miraven no la veien i altres que escoltaven no la sentien. La llengua només es mostra als qui, com una esposa amorosa, amb un bonic vestit, despulla el seu cos davant de l’estimat.

A una persona que se sent incòmode en aquesta amistat, no l’apressen perquè entengui els sentit dels sons. Viu en la falsedat, com una vaca que no dona llet, perquè les paraules que ha sentit no fan flors ni donen fruits.

Un home que abandona un amic que ha après amb ell no en comparteix les paraules. Qui escolta, escolta en va perquè no coneix els camins.

Aquests amics tenen ulls i orelles, però el que veuen i escolten no és el mateix. Alguns semblen estanys on l’aigua només arriba a la boca o a l’espatlla, d’altres però són com gorgs aptes per a banyar-s’hi.

Quan les intuïcions de la ment són formades en el cor, quan els bramans comparteixen els sacrificis com fan els amics, Alguns es queden enrere per desconeixement i d’altres els superen amb el poder de la pregària.

Els qui no es mouen ni a prop ni lluny, que no són veritables bramans ni espremedors de Soma. Usant les paraules de manera equivocada, teixeixen sobre una trama de draps, sense adonar-se’n.

Tots els amics s’alegren per l’amic que emergeix amb fam de victòria  en la trobada. Els salva dels errors i els dona aliments. És digne de ser lloat i de guanyar el premi.

Un fa florir la flor dels versos i un altre canta una cançó en l’antic metre sakvari. Un més, el braman, proclama el coneixement dels camins antics, les tradicions dels homes. Un altre estableix les regles del sacrifici.

 

Compost probablement en el si d’un grup dels primers homes que van articular les paraules inicials expressades pels nostres antecessors, l’himne 71 del desè llibre del Rig Veda és una de les primeres reflexions col·lectives sobre la parla. Els comentaris religiosos del text acompanyen la dimensió social del fenomen.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit, el 24 de gener de 2022 per toni-f

BENVINGUDA A L’ALBA – RIG VEDA VII.77 (EPIDÈMIA 4)

Deixa un comentari

(A partir d’avui – solstici d’hivern d’aquest 2020 -, i fins els 21 de juny de l’any vinent, el dia tornarà a recuperar terreny a la nit.

La llum s’anirà imposant a la foscor, il·luminant amb la seva força el nostre combat quotidià contra la pandèmia, mesures preventives i vacunes incloses.)

Ha brillat intensament, com una noia jove que bressola criatures i ajuda a moure’s per primer cop tot el que és viu.
Ha portat Agni – el foc – a escalfar homes i dones, infants i avis. L’Alba ens ha dut la llum, ha expulsat les penombres.

Mirant-ho tot, estesa arreu, ha sorgit, immensa. S’ha alçat i ha resplendit intensament, amb els tons blancs del seu esplèndid vestit tot al voltant.
Ha lluït, bellíssima, amb els colors daurats de la seva pell. Ha aparegut, mare dels ramats i guia dels dies.

Menant el Sol – la mirada dels déus! -,  la propícia Senyora condueix el seu Corser blanc i bell a examinar-ho tot plegat.
Distingida pels seus rajos, es veu, rutilant, com visita tot el món portant el seu meravellós tresor.

“Acostat a nosaltres, allunya l’enemic, prepara’ns una àmplia pastura lliure de perills.
Espanta els que ens odien, ofereix-nos riqueses i, tot cantant, aboca’ns recompenses, Dama opulenta.

Envia el teu esguard més resplendent per a il·luminar-nos, concedeix-nos dies més i més llargs, oh Alba, oh Deessa.
Dona’ns aliments, tu que tens tot el que és preciós, generosa, rica en carros, bous i cavalls.

Oh Usas, deessa de l’Alba, nascuda noble, filla del cel, que els sacerdots amb els seus himnes fan poderosa,
Descobreix-nos vastes i glorioses riqueses i, vosaltres, déus, protegiu-nos sempre, amb totes les benediccions!”

(Tornar als himnes del Rig Veda – que interpreten el món amb una mirada primigènia – ens acosta potser a veritats netes d’interferències pretesament culturals, lliures d’acumulades connotacions més o menys erudites.

El cant VII.77 – probablement compost durant la secular migració dels pobles ramaders del centre d’Àsia, cap a un Sud més fèrtil – ens ofereix, a més de la certesa de la Llum, una ordenada presentació i invocació de l’aurora, qui sap si permanentment útil, avui – ara! – també, aquí.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 21 de desembre de 2020 per toni-f

RIG VEDA 10.97: ELS PODERS CURATIUS DE LES PLANTES

Deixa un comentari

És cert que entre els 1.028 himnes del Rig Veda – col·lecció de textos majoritàriament sagrats, recollida fa més 3.500 anys – els dedicats a assumptes profans – bodes, conflictes domèstics, afers de feina, aficions… – són una ínfima minoria (una cinquantena a tot estirar) i que pràcticament tots es troben al desè llibre del recull. Però hi són. I la seva concentració en un sol volum i la seva temàtica secular els fan destacar entre els altres.

 

UNA COMPILACIÓ ARBITRÀRIA!

Un bon exemple és l’himne 10.97, conegut, a més d’altres noms més o menys descriptius del seu contingut, com “Himne de les herbes remeieres”.

Es tracta en efecte d’un seguit de 23 lloances, peticions i reflexions al voltant d’aquests vegetals tant especials. Els conceptes estan compilats sense cap ordre, com si es tractés d’una llista col·leccionada amb més voluntat de recordar-la que no pas oferir-ne cap projecció narrativa ni doctrinal.

En selecciono alguns exemples.

 

SORGIDES EN TEMPS ANTICS…

Herbes que vau sorgir en temps antics, fins a tres eres abans que els déus; cantaré ara les vostres cent-set formes.

 

Sigueu plenes de joia, tant si floriu com si porteu fruits. Com eugues que guanyen juntes les curses, plenes de vida, feu-me avançar!

Quan prenc aquestes plantes a les mans, anhelant el premi de la curació, torna la força i la malaltia desapareix.

Herbes riques en nutrients, que doneu força… Totes aquestes plantes he trobat aquí, perquè aquest home estigui sa de nou.

Les virtuts curatives de les plantes surten com bestiar des de l’estable. Estalvien l’alè vital de les persones i guanyen per a mi benestar.

A través vostre, extremitat per extremitat, articulació per articulació, com un home molt fort entre els lluitadors, faig fugir la malaltia.

Qua cada una de vosaltres ajudi totes les altres; que cada una estigui a prop de totes les altres. Aconseguiu que les meves paraules guaridores siguin certes.

Volant des del cel, les plantes parlen: cap mal no caurà sobre aquest home a qui enfortim la vida.

Tant plantes que escolteu aquestes paraules com les que sou lluny: veniu ben juntes, que el vostre poder curatiu actuï en aquesta germana vostra.

 

COM EL CRIT DEL VENT

Més enllà de la societat en la que aquestes paraules sorgeixen, queda clar que els coneixements sobre els efectes de les plantes s’exposen de manera molt general. Cap referència a cap malaltia concreta, ni a cap dels seus resultats específics, ni a com s’han de subministrar.

Estem lluny de la precisió curativa de l’ayurveda i de les prescripcions mèdiques de l’antiga medecina grecoromana, inicialment contemporània dels textos.

Però crida l’atenció la permanència dels afanys del curador. Les seves inquietuds, preguntes i constatacions són equivalents a les de qualsevol terapeuta en qualsevol lloc o moment.

Per a dir-ho amb les mateixes paraules que el propi himne:

Vola ben lluny, malaltia; ves amb el gaig blau. Desapareix com el crit del vent o la pluja de la tempesta.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 6 de novembre de 2018 per toni-f

PROXIMITAT I DISTÀNCIA. LLEGIR EL RIGVEDA AL SEGLE XXI

Deixa un comentari

És sorprenent però indubtable: els lectors que sovintegem el Rigveda hi quedem – mai millor dit – literalment atrapats.

Tant li fa quin dels seus 1.028 himnes, ni quin dels seus 10 mandales (o llibres) llegim, i malgrat l’abisme temporal de quatre, cinc o sis mil·lennis que ens separa de la seva composició, hi constatem una manifesta consanguinitat intel·lectual i emocional. Som germans dels seus autors.

Les divinitats invocades solen ser divinitzacions de fenòmens naturals habituals o coneguts en qualsevol contrada del planeta, en qualsevol època. L’actualitat inclosa, naturalment.

Els anhels que es manifesten a través de les peticions que se’ls adreça són el fidel reflex dels nostres propis afanys. Les podríem fer – i, potser, de fet, les fem a divinitats diverses – nosaltres mateixos.

Però, al mateix temps, l’atmosfera que els textos transmeten, les situacions que els versos evoquen ens porten fins a indrets i moments estranyament captivadors, d’un exotisme primordial. Sembla que sempre ens han poèticament envoltat.

Podem apropar-nos a aquestes potents irradiacions literàries per mitjà, per exemple, de les següents estrofes (*):

 

HIMNE A SAVITRI (RV I.35)

1. Primer invoco Agni, el foc benefactor,
després la protecció de Mitra i de Varuna, omnipotents,

i també le Nit, que porta el repòs al món dels vius.
Finalment, convoco Savitri, que fa brollar el Sol, perquè em doni la seva força.

10. Que vingui l’esperit diví,
el bon guia, clement i generós.
Que el déu lloat als capvespres
expulsi dimonis i bruixots.

11. Pels teus antics viaranys en el cel,
sense pols i benignes, Savitri,
vine cap a nosaltres.
Protegeix-nos i parla’ns, oh déu!

 

 

EL MONÒLEG DE LA PARAULA (RV X.125)

1. Acompanyo els Rudra i els Vasu,
els fills d’Aditi i Tots els Déus.
Duc dins meu Mitra i Varura,
Indra i Agni i ambdós Ashvin.

3. Sóc reina i aplego fortunes,
sóc sàvia i primera entre els qui mereixen sacrificis;
els déus m’han difós per tot arreu,
he arribat i m’he establert a molts llocs.

4. Gràcies a mi pren aliment qui s’adona del que veu,
qui respira, qui escolta el que és dit;
fins i tot els que m’ignoren romanen en mi.
Escolta, tu que escoltes, et dic la veritat.

Tant la resta d’aquests dos himnes. com les altres composicions del Rigveda són, com és fàcil de comprovar, plenament actuals. Tracten del benestar personal i col·lectiu. I de la dignitat i del coratge. Ens trobem davant de veritables clàssics: en enriqueixen cada vegada que els llegim; en diuen, sempre, coses noves.

Fins i tot ara mateix, a les primeres dècades del segle XXI.

 

(*) Podeu accedir als textos complets de les versions dels dos himnes aquí resumits i a les característiques de les divinitats esmentades, a les pàgines del recull d’articles “Rigveda vivent” que inclou també els altres textos sobre el Rigveda publicats al llarg dels anys en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 28 de març de 2018 per toni-f

ALLUNYA, ALBA, LA FOSCOR (RV 10.172)

Deixa un comentari

Vine en la plenitud
de la teva bellesa;
el vigorós aplec que s’apropa
continua el seu camí!

Vine amb els millors auguris
– amb els més generosos -,
entonant un himne de lloances
i de certeses.

Seguim en marxa
i, plens d’ambició,
alcem, més alt, major,
el nostre afany.

Allunya, Alba,
la foscor!
Derrota-la
amb la teva excel·lència.

L’himne 172 del desè Mandala (o, en aquest context, Llibre) del Rig Veda va ser compost – com la resta de textos inclosos al recull – fa més de quatre-mil anys.

 

 

 

 

(La secció “Literatura vèdica” d’aquest bloc conté versions d’altres himnes i informació sobre diversos aspectes d’aquesta etapa inicial de la Cultura Universal.)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 25 de setembre de 2017 per toni-f

EL RIG VEDA, REFLEX D’ESTELS

Deixa un comentari

Cap a on va el vostre brillant carruatge, Herois?
¿Qui l’ha guarnit per a un viatge feliç,
partint, gloriós, a trenc d’alba   
i visitant cada casa, cada matí?
 
On aneu al capvespre, Ashvins? I l’aurora?
On reposeu durant el dia? On passeu les nits?
¿Qui us acull, com fa la vídua amb el germà del seu marit
o la donzella que atrau el seu fadrí?

De matinada, amb veu clara i alta, convoqueu a la pregària
i a les llars acompanyeu el sacrifici.
Però, qui defugiu?
I a quines libacions us feu presents, semblants a Prínceps?
 
Com si fóssiu caçadors perseguint dos elefants salvatges,
us oferim oblacions a l’albada i al foscant.
Als qui us invoquen en els moments adequats,
vosaltres, Resplendents Senyors, assegureu força i aliments. 
 
Aquestes quatre estrofes inicien el quarantè himne del desè mandala del Rig Veda (RV 10.40), un text que, al llarg d’una quarantena de versos més, continua descrivint la resta de beneficis que els Ashvins pretesament atorguen.

El poema conté els trets bàsics de la mitologia vèdica: els Ashvins – dos genets i aurigues (el mot prové de “ashva”, és a dir “cavall”)  – aporten, segons les intemporals creences del subcontinent indi,  tresors, salut i benestar i allunyen la mala sort i la tristor.

Els dos germans conformen un dels mites fundacionals de la cultura indoeuropea: compartim amb els nostres congèneres nombrosos antecessors afins, com els  greco-romans Càstor i Pòl·lux, altres divinitats equivalents bàltiques i anglosaxones i personatges llegendaris com Ròmul i Rem o Aquil·les i Pàtrocle.

ELS DÉUS SÓN LLUM…

Però els versos versionats més amunt van més enllà d’aquestes simbòliques caracteritzacions. Per mitjà del context en el que es formulen  les preguntes, identifiquem clarament els moments en els que els Ashvin es fan visibles, és a dir a l’alba i al crepuscle.

És, per tant, normal que siguin també coneguts com a Estels del Matí i del Vespre, és a dir els planetes Venus i Mercuri, que tenen òrbites similars a la de la Terra, per tant, mai no s’allunyen de la del Sol.

De fet, la identificació dels déus amb els estels deriva ja de la pròpia paraula “deva”, que vol dir “déu” en sànscrit, però també, entre d’altres significats, “que brilla en el cel”. El mot prové de fet de la rel indoeuropea “div”,  és a dir “brillar” i està – potser – relacionada amb el nostre “diví”.

… I EL RIG VEDA, EL SEU MIRALL

A més de la seva importància literària, el Rig Veda  ens transmet una sorprenent quantitat – i qualitat – d’informació sociològica, cultural, religiosa, mitològica i, també, astronòmica.

Que els himnes del Rig Veda facin possible assimilar divinitats amb fenòmens naturals o astronòmics és un fet relativament freqüent en el recull. Surya (el Sol)  hi és molt present, així com Dyaus i Prithivi (el Cel i la Terra) o Ushas (l’Aurora), per exemple.

Però que el Rig Veda sigui un veritable codi astronòmic no depèn, només, dels seus continguts. Els treballs del professor  de Ciències de la Computació de la Universitat d’Oklahoma Subhash C. Kak demostren una relació evident  entre l’estructura de l’obra i la distància entre la Terra i el Sol, els períodes siderals de diversos planetes i les dimensions i orientació dels altars vèdics.

El Rig Veda és, segons paraules del propi professor Kak, “un Stonehenge fet de paraules” i, en tot cas, un llibre que reflecteix, com un mirall, el que veiem cada nit als Cels.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit el 11 de maig de 2017 per toni-f

RV 10.146: PASSEJANT PEL BOSC AMB ELS VEDES, ARA.

Deixa un comentari

El bosc sempre ens ha cridat. Riqueses i misteris són el que hi busquem. I hi trobem.

Sunbeam_-_2Cada arbre, cada arbust, cada matoll és el preàmbul de noves sorpreses i, tot sovint, com lluminoses espurnes en la nit, inesperats i fugaços moviments delaten el pas de sigil·losos animals o de veloços ocells.

I, de fet, riqueses i misteris són el que – segons l’himne 146 del desè mandala del Rig Veda i les nostres passejades – hi hem anat descobrint:

Arayani, Alè del Bosc
que sembles immòbil,
perquè no busques estatge?
No tens cap por de res?
 
Quan el cant dels ocells
acompanya el dels grills,
passeges alegre
com una Reina al so dels picarols.
 
Però, en el foscant,
sembla que un ramat pastura entre les ombres,
o que hi ha una casa al final del corriol
i cada cruixit intimida,
 
Es diria que algú crida el seu bestiar,
o que talla llenya amb la destral.
Qui s’atarda al bosc
creu que cada so és un xiscle.

L’Alè del Bosc és benigne
(llevat que algú s’hi amagui!).
S’hi mengen el fruits més dolços
i cada racó és el millor jaç.

Et lloo Mare Boscana.
Perfumada amb riques aromes,
regales les collites
més saboroses!

Aquest himne del Rig Veda – únic dedicat al bosc i a la seva divinització entre els 1.028 del recull – preludia l’ús d’aquests indrets pels rishis vèdics com a lloc per a les seves recerques religioses i espirituals.

Els resultats d’aquestes especulacions porten el nom d’Aranyaka (literalment, “fet al bosc”) que, conjuntament amb els quatre vedes i les meditacions conegudes amb el nom d’upanishads, conformen el textos “shruti” o escoltats directament de – o revelats per – les divinitats i començats a recollir cap al 2000 aC.

Des d’aleshores ençà els boscos (si convenim en que la literatura, en el fons, diu sempre la veritat) mai no han deixat d’acollir encuriosits somniadors de totes les condicions. Els valors que els vedes identifiquen se’ns revelen permanents i universals.

Darrerament, per exemple, colles i caminants solitaris, plens d’expectatives de salut integral, peregrinem per les nombrosíssims arbredes de les nostres contrades per a prendre el que eufemísticament anomenem “banys de bosc”.

Muziekbos_panoramic

Que Arayani – la deessa de tots els boscatges, de tots el temps i de tot arreu – ens guiï i ens acompanyi en les nostres passejades!

(I – ja que hi som i si no és demanar massa- també en les nostres lectures…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 17 de novembre de 2016 per toni-f

INDRA. EL REI DELS DÉUS S’APRESSA PELS LABERINTS HUMANS

Deixa un comentari

Dos-cents vuitanta-nou dels mil vint-i-vuit himnes del Rig Veda tenen Indra – el rei dels déus – com a únic protagonista.

Com afirma l’eminent sanscritista Arthur MacDonell (1):

“Indra és invocat de manera individualitzada en la quarta part dels himnes del Rig Veda, molt més sovint que no pas els dirigits a qualsevol altra deïtat. Es tracta del déu preferit nacional dels pobles vèdics.”

MacDonell completa el seu comentari amb precisions sobre el perfil de la divinitat:

“Per altra banda, el seu aspecte és el més antropomòrfic entre els membres del panteó i també el que més investit està de trets mitològics.

Indra és, per sobre de tot, un déu de la tempesta, que venç els dimonis de la sequera i de la foscor, allibera les aigües i conquereix la llum.  En segon terme és el déu de les batalles que ajuda els victoriosos aris a vèncer els enemics aborígens.”

El breu himne 171 del desè mandala completa el retrat d’un Indra en constant contradicció, tant amb la resta dels déus i dels humans com amb ell mateix i les pràctiques cerimonials (2):

Per l’amor a Itat, que esprem el suc, vas empènyer el seu carruatge. Vas sentir la crida de l’oferent de Soma.

Has separat el cap de la pell del rebel Sacrifici i vas portar-lo a la casa de l’oferent de Soma.

O Indra, en un instant, quan vas pensar-hi, vas perdre el mortal Venya pel devot Astrabudhna.

Porta de nou el Sol a l’Est ara que està a l’Oest, o Indra. Fins i tot contra la voluntat dels déus!

lossless BLOC-INDRALes virtuts d’Indra, heretades com sabem per un enfilall de divinitats successives, algunes encara vigents, semblen una projecció dels anhels més bàsics dels seus súbdits humans: aconseguir seguretat i riqueses.

En qualsevol cas, els enfrontaments territorials dels nouvinguts aris amb els multi-ètnics habitants del subcontinent indi van anar deixant pas a una sincrètica convivència.

Malgrat l’aparició d’una visió polifacètica de la realitat, representada per Brahma, Vishnu i Shiva, el culte a Indra i la perspectiva maniquea dels contactes entre diferents col·lectius humans (“nosaltres” som exemple de civilització; “ells”, en canvi, una colla de salvatges) mai no ha deixat d’estar present.

Al llarg dels mil·lennis, els grans desplaçaments de població i les col·lisions  que generen s’han demostrat inherents a l’evolució de la Humanitat.

Sempre s’han produït, molt sovint acompanyats però de situacions inacceptablement tràgiques. A desgrat del creixement d’una consciència de la globalitat de problemàtiques i de solucions, ho estem vivint – encara! – ara mateix.

Els laberints humans pels que Indra s’apressa cap a la sortida semblen seguir conformant la quotidianitat.

 

(1) Arthur Anthony MacDonell (1854 – 1930), llegendari catedràtic de sànscrit a Oxford, és autor de nombrosos i indispensables treballs sobre vèdic i sànscrit. La cita prové de la introducció a l’estudi sobre Indra a “A vedic reader for students”.

(2) Com passa sovint en els himnes del Rig Veda, el text del poema 10.171 dóna per coneguts personatges, situacions i pràctiques cerimonials. Afortunadament, els contextos de cada composició són sovint suficients per a copsar-ne el sentit i la bellesa. Recordem, en tot cas, que el soma és una beguda extreta d’un vegetal desconegut, imprescindible en els sacrificis vèdics.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 7 de setembre de 2016 per toni-f

HIMNES EN FLAMES (RIG VEDA I.1)

Deixa un comentari

“Foc” – que en vèdic (i en sànscrit) es diu “agni” i designa també la divinitat que expressa la combustió dels cossos – és la primera paraula del Rig Veda.

Plameny BlocDesprés, en els altres 1.027 himnes del recull – com a protagonista d’unes 200 composicions o esmentat una mica a tot arreu – continua tenint-hi una presència destacada.

El foc il·lumina i escalfa el Rig Veda. Des de sempre.

És fàcil imaginar els nostres llunyans avantpassats, reposant al voltant de les fogueres, al final de les llargues jornades per les estepes asiàtiques, seguint, Sud enllà, la lenta  migració  dels seus ramats,

Podem intuir igualment com compartien aleshores les cabòries del dia, el benestar i la seguretat que les flames els aportaven i el sentit profund que tot plegat potser tenia.

D’aquells instants van sorgir-ne, plausiblement, textos com el traduït més avall (i que tant recorda, per cert – parcialment almenys – el nostre popular parenostre).

Foc! T’omplo de lloances,
sacerdot a cada casa,

diví oficiant del sacrifici,
oferent de l’oblació,
immillorable donant de riqueses.

Que el Foc,
venerat pels savis,
tant antics com actuals,
porti aquí els déus

i, a través del Foc,
resplendent fill dels herois,
aconsegueixi fortuna,
la prosperitat de cada dia.

Foc, essència del culte,
ets protecció i amor universals,
fins i tot per a les divinitats!

Foc, docte oferent,
el més digne d’elogis,
vine amb les altres deïtats!

Perquè només tu,
Foc pietós,
afavoriràs l’erudit Angiras

A tu, cada dia,
matí i tarda, et portem
el nostre homenatge amb el pensament,

celebrant de la cerimònia del sacrifici,
brillant pastor de la Llei Sagrada
que creixes en la  teva pròpia llar.

Foc, a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici
i acompanya’ns fins al benestar!

Ganga Bloc

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 2 de juliol de 2016 per toni-f

DOS OCELLS VÈDICS A L’ARBRE DEL CONEIXEMENT. RV I.164. 20-22 (*)

Deixa un comentari

Dos ocells, amics fidels,
van allotjar-se al mateix arbre.
Un d’ells en menja la fruita madura;
l’altre s’ho mira dejú.

Mentre els ocells, incansables, celebren cantant
el seu fragment d’Immortalitat entre els Savis,
el poderós Pastor de l’Univers,
el més Savi de tots, penetra en l’ignorant.

Els ocells que prenen mel
i nien en aquest arbre
diuen que és dalt de tot de la capçada on hi ha els millors fruits,
però que només en menja qui no coneix el Pare. 

342px-Phaenicornis_flammeus_Fiery_Red_Bird_Male_and_Female

La majoria dels 1.028 himnes que recull el Rig Veda (1) mostren una elaborada interpretació poètica i espiritual de la Natura o de l’entorn humà del o dels seus autors. Alguns, però, són complexes especulacions i riques associacions de conceptes teològics i filosòfics que constitueixen veritables laberints.

Entre aquests darrers es troba l’I.164 (2), que mostra una extraordinària acumulació de símbols, símils i imatges, la majoria creuats i entrecreuats entre ells, fins a proposar un enigma irresoluble, almenys per als lectors posteriors.

Les seves estrofes 20 a 22 (amb clars ecos del bíblic Arbre del Bé i del Mal) en són un bon exemple.

La versió oferta més amunt intenta traslladar aquest clima literari i intel·lectual als seus lectors d’aquí, avui.

Bon vol!

 

(Amb M. F.)

 

(1) “Els versos (rig) del coneixement (veda)”, és un recull d’himnes religiosos i filosòfics, però també profans, recollits entre els segles XV a XX aC. Es tracta dels textos indoeuropeus conservats més antics.

(2) El Rig Veda – convencionalment abreujat amb la sigla formada per les inicials erra i ve majúscules – està organitzat en deu llibres (o “mandales”, paraula que, segons el context, també pot significar “cercle”, “esfera”, “òrbita”, etc.), identificats amb xifres romanes o aràbigues. Els himnes inclosos en cada mandala i les estrofes dins de cada himne es determinen pel seu número d’ordre, designats  amb numeració aràbiga.

 

(*) Aquest article ha estat inclòs al volum editat en pdf que inclou els onze textos sobre ocells publicats al llarg dels anys, en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica, Ocells el 23 d'abril de 2016 per toni-f

(TOTES) LES RESPOSTES SÓN AL RIG VEDA

Deixa un comentari

El Rig Veda és – amb tota probabilitat – el llibre més antic de la Humanitat (1).

Flying_Blue_Sunrise - CòpiaFruit de les observacions de la Natura i d’ells mateixos per part dels clans indoeuropeus que van instal·lar-se primer a l’actual Pakistan i després per tota l’Índia, el Rig Veda reflecteix la lenta transformació de les seves primeres intuïcions i interpretacions en una cultura completa i complexa de la que som hereus i que continuem expandint.

El seu miler d’himnes són la mirada més incontaminada i la descripció més precisa del que, des de sempre, hem sentit els éssers humans en el cor i pensat amb l’intel·lecte, siguem on siguem en el planeta.

El sanscritista Jean Herbert ens ho diu ben clar:

Tots els savis, en totes les èpoques, compresa la nostra, reconeixen sense reserves que les escriptures considerades per nosaltres les més antigues, en especial el Rig Veda, contenen la veritat més alta en la seva totalitat; la resta en són únicament comentaris.

Per això, en la confusió del dia a dia que ens assetja, en la cridòria que ens allunya de la serenor i en l’oblit del que ens uneix, obrir de nou les pàgines del Rig Veda – anant més enllà de símbols efímers i de creences transitòries – pot ajudar a recuperar la perspectiva, a posar cada opció al lloc que li pertoca.

Els fragments citats a continuació són una brevíssima mostra, entre moltes altres possibles, del que cada lectora i cada lector podem trobar-hi (3):

1. Ha vingut aquesta Llum,
la més bella de totes les llums.
Nascuda brillant,
creix en la brillantor.
Ha marxat la Nit
i, en llevar-se,
el Sol ha fet néixer el Matí.

12. O Alba, difon avui
la Llum entre nosaltres.
Protectora de l’Ordre,
allunya els nostres enemics.
Porta’ns bons auspicis,
dóna’ns riqueses,
fes néixer cants d’alegria.

(Himne a l’Alba. RV 1.113)

 

1. Escurça els nostres camins, o Pushan (4),
fes a un costat els obstacles.
Roman entre nosaltres.
Ves davant nostre.

6. Senyor de tota Prosperitat,
millor portador de l’Espasa d’Or,
fes que les riqueses
siguin fàcils de guanyar.

9. Usa els teus poders,
dóna’ns seguretat i aliments,
dóna’ns vigor.
Troba el millor camí.

(Himne a Pushan. RV 1.42)

 

2. Junts, quedem d’acord.
Que els nostres pensaments
busquin els punts de trobada.
Que els déus antics ens sentin unànimes.

3. Unit estigui el Consell,
en una Assemblea Comuna,
amb una ment unida
en el mateix propòsit.

4. Que una sigui la nostra voluntat,
que un sol cor ens porti
a un acord compartit
per tots nosaltres.

(Himne a la Concòrdia. RV 10.191)

 

Quan obrim el Rig Veda i busquem entre els seus poemes els que millor puguin il·luminar les nostres passes immediates, connectem, forçosament, amb les nostres arrels més profundes i tenim, en conseqüència, la Veritat individual i col·lectiva més a prop.

Cada lector i cada lectora – en fer la seva providencial i pròpia tria – pot trobar-hi les respostes que hi buscava.

 

(1) El Rig Veda conté 1.028 himnes, organizats en 10 llibres – o Mandales – dedicats a les deïtats primordials de l’Hinduisme. No hi ha acord sobre la seva antiguitat, però fins i tot les opinions més conservadores sostenen que va ser recopilat al voltant del segle XV aC. Els seus continguts remeten, però, a un passat molt més remot.

(2) Jean Herbert (1897-1980) va ser un eminent orientalista francès, especialitzat en mitologia hindú. Va publicar nombrosos textos sobre el Bhagavad Gita, ioga i espiritualitat.

(3) El títol i l’origen dels fragments seleccionats estan indicats al final de cada un d’ells. Les xifres inicials de cada estrofa correspon al seu ordre dintre de cada himne. Les versions incloses intenten oferir un text entenedor en el català del 2015, respectant al màxim els versos sànscrits originals.

(4) Pushan és la divinitat vèdica responsable dels viatges i dels camins.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 9 de desembre de 2015 per toni-f

RIG VEDA IX 112. ENLLÀ DELS ANHELS

Deixa un comentari

Diversos són els desitjos dels homes
i diversos els seus camins:
l’obrer busca feina,
el metge, el malalt i el braman, el devot.
Degota sobre Indra, llum del Soma!
(*)

El ferrer – amb plantes màgiques
i plomes dels ocells del cel,
amb pedres encantades
i la dansa de les flames – cerca clients rics.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

Jo sóc un poetastre,
el papà és metge i la mamà, molinera.
Maldem per les riqueses amb tota mena de cabòries.
Anem darrera dels nostres anhels com si fóssim bestiar.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

El cavall vol un carro lleuger,
el seductor, un somriure,
el penis, una clivella peluda
i per l’aigua es deleix la granota.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

640px-Indra_sur_Airâvana_(Banteay_Srei,_Angkor)_(6843503801)

 

 

 

Els himnes del Rig Veda transmeten una saviesa profunda i serena, assentada, probablement, en l’observació tranquil·la i perllongada de la Natura.

No tots però estan adreçats a fenòmens astronòmics, geogràfics o quotidians “seriosos”, més o menys divinitzats i/o convertits en elements dels rituals.

Alguns són plenament humans, adreçats a la família, a un pretendent (o a una pretesa), a un veí barrilaire, etc. Bon exemple és el traduït més amunt, dedicat als desitjos individuals.

Però més enllà de la precisió – i la cruesa – dels retrats, sobta l’actualitat dels trets que destaca. En aspectes ben bàsics, entre els indoeuropeus que van compondre i recollir aquest poema fa quatre o cinc-mil anys i nosaltres mateixos hi ha una clara identitat.

Constatar-ho i, sobretot la ironia crítica que traspua l’himne ens ajudaran potser a distanciar-nos del superflu, prendre perspectiva i resoldre millor la històrica cruïlla en la que estem immersos.

 

(*) Indra és el rei dels déus de la religió vèdica, prèvia a l’hinduisme, i el Soma, el licor sagrat utilitzat en la seva litúrgia.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 7 de juny de 2015 per toni-f