LA VIA SÀNSCRITA

En la majoria de les seves representacions, Shiva – simbòlica síntesi dels impulsos renovadors de l’Univers, de les col·lectivitats i de les persones – alça amb força el seu trishula (tri: tres, shula:llança), és a dir el seu trident.

Es tracta de la màxima demostració del seu mític poder, ja que acull – i projecta – un incomptable nombre de tríades, igualment simbòliques.

Una aproximació al cànon d’aquesta sorprenent  confluència de conceptes triples inclou:
– el passat, el present i el futur,
– els tres “gunes” o qualitats del que ens envolta: sattva (equilibri), rajas (activitat) i tamas (passivitat),
– les divinitats Brahma, Vishnu i el propi Shiva així com els seus correlats: Creació, Preservació i Evolució,
– els modes d’expressió de l’Univers: el físic, el subtil i el causal,
– els poders femenins: voluntat, acció i saviesa,
– els estats de consciència: vigília, somni i son profund,
– els sons primordials de l’Univers (A, U, M) audibles, potser, en el moment del Big Bang i, en tot cas, posteriorment, milions i milions de vegades en boca dels adeptes més variats,
– els tres nadis (ida, pingala i sushumna), subtils canals d’energia presents en la pràctica dels ioguis avançats,
– les natures quantitatives i qualitatives del Cosmos, a més del procés de la seva emergència des de l’Immanifestat.

I, com a colofó i conseqüència d’aquest cúmul de potencialitats, la capacitat de regenerar els tres mons: el físic, el dels avantpassats i el de la ment.

És lògic doncs que, cercant la síntesi i el fer tangibles tots aquests conceptes, es conclogui que el trident de Shiva representa la integritat tant de la col·lectivitat com de l’individu, la irresistible força de les seves realitats transcendentals.

(És possible que l’aplicació d’aquests coneixements a l’acció en millori els resultats? Podem comptar amb que, quan es domina el Trishula, s’aconsegueix la Victòria?)

Quan aquell matí, Chitragriva (Coll Virolat; chitra, virolat, griva: coll), el rei dels coloms, volava esperançat tot buscant menjar per als seus súbdits, va descobrir, sota un arbre, una estesa de grans d’arròs.

Es va posar content. No sabia que es tractava d’un parany: un caçador volia atrapar amb unes xarxes tots els ocells que hi acudissin a esmorzar.

Per això, poc més tard, mentre els coloms s’atipaven pensant en la seva bona sort, van quedar empresonats dins de la malla.

Però Chitragriva no es va posar nerviós. Després de ruminar una estona, va tranquil·litzar el seu seguici:

Qui en les dificultats
manté el cap clar,
amb l’ajut del seu magí
venç totes les dificultats.

Aleshores, cada colom, al mateix temps que els altres, amb el seu bec, va aixecar el filat per sobre del seu cap.

I així, tots plegats, van volar cap a la llibertat.

Les coses petites, quan s’uneixen,
es tornen fortes.
Fins i tot els fils de cotó, entrellaçats,
són impossibles de trencar.

Aquesta història prové del Panxatantra (Cinc Llibres; panxa: cinc, tantra: llibre) un recull d’antiquíssimes faules d’animals, recopilades a l’Índia, en sànscrit, cap al segle III aC (*)

Traduït i versionat des d’aleshores per tot el món, a vegades sencer, a vegades parcialment, el Panxatantra, amb aquest o amb algun altre títol, mai no ha deixat de volar.

(En aquest precís instant, per cert, el breu fragment narrat més amunt acaba d’aturar el seu viatge mil·lenari davant dels ulls del lector i, tal vegada, està niant en el seu cor…)

De fet, el Panxatantra sempre ha servit per al mateix: distreure i educar.

O també, com és aquí el cas, insistir en quin és el millor camí per a avançar, amb pas ferm i malgrat tots els vents interns i externs en contra, cap a l’èpica fita col·lectiva que ens hem proposat.

(*) Disposem d’una bona versió del Panxatantra. Està editada a la Col·lecció Samadhi Marga de R. Dalmau, Editor.

També es pot llegir un altre article sobre aquest llibre imprescindible (“Panxatantra. Els lloros, les grues i la resta de la família.”) a la secció Literatura Sànscrita d’aquest bloc.

Diversos són els desitjos dels homes
i diversos els seus camins:
l’obrer busca feina,
el metge, el malalt i el braman, el devot.
Degota sobre Indra, llum del Soma! (*)

El ferrer – amb plantes màgiques
i plomes dels ocells del cel,
amb pedres encantades
i la dansa de les flames – cerca clients rics.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

Jo sóc un poetastre,
el papà és metge i la mamà, molinera.
Maldem per les riqueses amb tota mena de cabòries.
Anem darrera dels nostres anhels com si fóssim bestiar.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

El cavall vol un carro lleuger,
el seductor, un somriure,
el penis, una clivella peluda
i per l’aigua es deleix la granota.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

Els himnes del Rig Veda transmeten una saviesa profunda i serena, assentada, probablement, en l’observació tranquil·la i perllongada de la Natura.

No tots però estan adreçats a fenòmens astronòmics, geogràfics o quotidians “seriosos”, més o menys divinitzats i/o convertits en elements dels rituals.

Alguns són plenament humans, adreçats a la família, a un pretendent (o a una pretesa), a un veí barrilaire, etc. Bon exemple és el traduït més amunt, dedicat als desitjos individuals.

Però més enllà de la precisió – i la cruesa – dels retrats, sobta l’actualitat dels trets que destaca. En aspectes ben bàsics, entre els indoeuropeus que van compondre i recollir aquest poema fa quatre o cinc-mil anys i nosaltres mateixos hi ha una clara identitat.

Constatar-ho i, sobretot la ironia crítica que traspua l’himne ens ajudaran potser a distanciar-nos del superflu, prendre perspectiva i resoldre millor la històrica cruïlla en la que estem immersos.

(*) Indra és el rei dels déus de la religió vèdica, prèvia a l’hinduisme, i el Soma, el licor sagrat utilitzat en la seva litúrgia.

El Bhagavad Gita és valorat com a síntesi dels principis de l’espiritualitat i de la filosofia de l’Índia. Les seves pàgines – malgrat que les dificultats que han de superar les seves traduccions ennuvolen a vegades el seu lluminós missatge – contenen un seguit d’estrofes que ho confirmen.

Però aquest famós fragment del Mahabharata és, de fet, un manual per a ajudar a esvair dubtes, prendre decisions i, sobretot, orientar l’acció cap al triomf.

El text està al servei d’aquesta intenció prioritària.

Arjuna, un dels dos protagonistes del diàleg a través del qual el Bhagavad Gita desplega els seus arguments, deixa clara la seva angoixa i – dirigint-se a Krishna – li demana dramàticament consell:

El meu cor se sent feble i trist
i la meva ment no sap quin és el meu deure.
Et pregunto què és millor.
Sóc el teu deixeble; m’he lliurat a tu. Instrueix-me!
BG 2.7

A partir d’aquest moment, el poema exposa de manera metòdica els seus raonaments i estableix els fonaments d’una acció profundament ètica, que basa la seva eficàcia – i la seva acceptació a Occident – en l’atemporalitat i en la validesa universal dels principis que proposa.

Així, Krishna – una de les deu messiàniques encarnacions de Vishnu, la deïtat que simbolitza les energies benèfiques – insta Arjuna a dur a terme la pròpia comesa, és a dir, de manera congruent amb el context bèl·lic en el que se situa l’obra, a lluitar.

Si no combats en aquesta guerra justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i esdevens culpable.
BG 2.33

Després d’aquesta crida a ser fidel a les pròpies responsabilitats individuals, Krishna obre la perspectiva afegint-hi el concepte d’ordre col·lectiu. El seu retorn i, per tant, la reactivació de les energies positives que Vishnu a través d’ell expressa, es produeix sempre que cal restablir l’equilibri trencat.

Cada vegada que l’ordre es marceix,
que el desordre floreix,
em creo a mi mateix.
BG 4.7

Però no n’hi ha prou.

La condició per a la recuperació de l’harmonia i de la felicitat és que cada acció singular manifesti i enforteixi la trajectòria còsmica general que Krishna representa,

Alçat per tant i cull gran glòria;
governa el ric reialme vencent els teus enemics.
Jo mateix els he condemnat en el passat.
Sigues merament la meva mà en aquesta ocasió, hàbil arquer.
BG 11.33

L’última estrofa del Bhagavad Gita ratifica quina és la clau de la victòria.

Per a dir-ho segons la coneguda metàfora bíblica, el que assegura el triomf – i també el goig i la joia – és l'”Aliança” entre l’home (Arjuna) i els principis que impulsen el món (Krishna):

Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
i Arjuna, l’Arquer,
són segures la fortuna, la victòria,
la prosperitat i la pau.
BG 18.78

A dalt de tot del cel, va sentir-se un tro molt fort. Era Indra, el rei dels déus i de les tempestes, que deia: “A partir d’ara, Hanuman serà invulnerable als meus llampecs.”

I tot seguit, Martanda, la resplendent divinitat solar de l’estol dels primordials germans Aditi, va afegir: “Dono a aquest noi una centèssima part de la meva immensa brillantor. I, a més, li ensenyaré l’art de l’eloqüència.”

Entretant, regnant dins de les aigües, Varuna afirmava: “Fins i tot dintre de cent miríades d’anys, ni el llaç amb el que ofego, ni les meves aigües li podran causar la mort.”

“El faig invulnerable al meu ceptre i l’allunyo de tota malaltia”, va afegir Yama, el déu de la mort, i va concloure: “Amb el meu poder, li dono el privilegi d’ignorar per a sempre més el desànim en el camp de batalla.”

Fins i tot Dasagriva, el guerrer dels deu caps, va anunciar: “La meva maça no l’abatrà en el combat.” A continuació, Shiva, el déu del Canvi, va renunciar al poder de destruir-lo i Vishvakaram, el gran arquitecte d’aquest Univers, va dir: “No podrà ser mort per les meves armes divines i gaudirà d’una llarga vida.”

Finalment, Brahma, el Creador, ho confirmà: “Cap arma no el destruirà” i, dirigint-se al déu del vent, va afegir: “Vayu, el teu fill, conegut com a Hanuman, gràcies a la seva invencibilitat, serà el terror dels enemics i la tranquil·litat dels seus amics. Podrà canviar de forma a voluntat, comportar-se com vulgui i viatjar sense límits segons els seus desitjos; distingit com el més gran saltador, esquivarà qualsevol obstacle i serà cèlebre al final dels Temps.” 

De fet, aquestes profecies que podem llegir al darrer dels set Llibres del Ramayana (*), ja s’han anat desenvolupant davant dels ulls, de la intel·ligència i de les emocions dels lectors en els Cants anteriors i sintetitzen el sentit últim de les emblemàtiques aventures de Hanuman, un dels personatges centrals del gran poema èpic de la literatura sànscrita i universal.

A les seves pàgines, Hanuman, un simi humanitzat, valent i lleial, endut per la seva empenta adolescent, s’ha ficat en un embolic de veritable abast còsmic; després, però, – equipat amb els superpoders que acabem de veure, propis dels superherois de tots els temps i llocs – esdevé un factor clau en el desenvolupament de la narració.

De tota manera, el llibre, del que es coneixen més de dues-centes versions, totes elles de la mateixa validesa i de permanent actualitat durant, com a mínim, els últims tres o quatre-mil anys a tot el Sud-est Asiàtic i ara, sortosament, a tot arreu, va més enllà de la coneguda llegenda indoeuropea de l’esposa raptada per l’enemic i rescatada pel marit, que coneixem també a través de la Ilíada.

El Ramayana, a més de descriure de manera viva i detallada el gran circ de les ambicions humanes i tot el que de sublim i d’abjecte som capaços de fer per a aconseguir-les, retrata un món en el que conviuen simbòlics déus i semidéus, al·legòrics éssers celestials i infernals, tota mena d’animals humanitzats i homes i dones de tota classe, capacitat i condició. És a dir, resumint, concretant i anant per feina, exactament com el nostre, ara mateix.

Es tracta del món real, en la seva totalitat. En ell, entre el sagrat i el profà i el coneixement i la ignorància, creences i personatges amb les ínfules més diverses es disputen la nostra adhesió i/o el nostre rebuig.

Entretant, ens dirigim – convençuts de que ens entenen i pel seu nom! – a animals doméstics de totes les espècies i en fem participar d’altres en humiliants i cruels espectacles, alguns fins i tot vergonyosament sanguinaris.

La diferència rau en que el Ramayana és molt més divertit i variat, resulta inofensiu i sovint beneficiós per a tothom i, sobretot, està admirablement escrit.

Que la Lectura ens acompanyi!

(*) Capítol XXXVI de l’Uttarakanda.

(ALESHORES)

Som al segle VII aC, a l’Índia.

Els valors de la civilització vèdica ja no corresponen a les maneres de viure de la societat. Els ferotges pastors transhumants, arribats fa milers d’anys des de les estepes de l’Àsia Central, s’han convertit en agricultors, en ramaders i fins i tot, urbanitzats, en comerciants i en artesans. I s’han assimilat amb els habitants autòctons.

Però el seu politeisme de base naturalista s’ha mantingut pràcticament igual i, com els fidels són lluny del sentit primer dels himnes vèdics, les funcions sacerdotals dels bramans han esdevingut preeminents. Els cal aclarir el significat dels textos, interpretar-los, traduir-los als nous temps.  El que després serà identificat com a literatura vèdica ha afegit als quatre primers Vedes (el Rig, el Yajur, l’Atharva i el Sama), els Brahmanes que els expliquen, i els Aranyakes (o Llibres del Bosc), que hi aprofundeixen.

Malgrat aquests intents de continuïtat, l’evolució ha estat insuficient. Hi ha massa distància entre les preguntes vives dels creients i les mecàniques i repetitives respostes de la tradició bramànica.  Cal anar més enllà.

(CIMS)

Per a superar la nova situació han sorgit, refusant les doctrines establertes, i quasi bé simultàniament, el jainisme i el budisme. Des de dins del bramanisme, el desenvolupament dels Aranyakes ha cristal·litzat en nous corrents que pretenen atendre els anhels de la societat.

Els textos que exploren la nova societat s’anomenen “upanishads” i aquesta denominació confirma la voluntat de comprensió que, de fet, expressen. La paraula upanishad és un mot compost, format per “upa” (als peus) i “nishat” (seure a sota), que denota clarament el contacte entre qui escolta i qui explica. Sense intermediaris.

Uns versos d’una de les primeres d’aquestes obres deixen clara la insatisfacció de partida i quina es desitja que sigui la resposta:

De l’error, porta’ns a la Veritat,
de la foscor, porta’ns a la Llum,
de la mort, porta’ns a l’Eternitat.
(Brihadaranyaka Upanishad)

Els nous textos desenvolupen reflexions i doctrines metafísiques, espirituals i filosòfiques molt diverses, que preludien l’Hinduisme i que continuen, ara, tant actuals com sempre. A més, els upanishads s’agrupen amb el nom col·lectiu de Vedanta, és a dir la fi (anta) dels vedes, dels que són la culminació.

Els més antics, anteriors a l’aparició de l’escriptura a l’Índia, són transmesos oralment fins ser fixats, probablement cap al segle III aC, de manera definitiva. I se n’escriuen d’altres. Al final del procés, conformen un  corpus de 108 upanishads d’acceptació general, malgrat que el seu nombre pot considerar-se major si no s’és gaire estricte ni partidari de l’ortodòxia.

Sigui com sigui, s’ha convingut en resumir-los en quatre “mahavakyas” (maha: gran; vakya: frase) que, tot centrant l’atenció en l’eix Brahman-Atman, és a dir, en l’emmirallament entre l’Absolut i l’essència individual, condensen les noves mirades creences:

– prajñanam brahma (Brahman és el Coneixement)
(Aitareya Upanishad)

– ayam atma brahma (Sóc l’essència individual, que és Brahman)
(Mandukya Upanishad)

– tat tvam asi (Tu ets això)
(Chandogya Upanishad)

– aham brahmasmi (Jo sóc Brahman)
(Brihadaranyaka Upanishad)

(CAMINS)

Els nous camins ja són oberts. Comença una nova manera de veure, de cercar, d’anar més enllà.

A Occident, la primera edició dels Upanishads va fer-se en llatí, a França, a primers del segle XIX. Va seguir-la immediatament una traducció parcial en anglès. La versió en alemany va publicar-se a mitjans del mateix segle. L’obra va acabar d’incorporar-se al nostre fons cultural quan l’hindòleg i fundador de la mitologia comparada Max Müller va fer-ne una edició en anglès pocs anys després.

Però la sistematització dels intemporals principis upanishàdics va venir de la mà de Schopenhauer, que els qualificava de “fruit de la més elevada saviesa humana” i va incloure’n els conceptes bàsics a “El món com a voluntat i representació”. Després, altres filòsofs, com el també alemany Schelling o els nord-americans Emerson i Thoreau, van continuar-ne els comentaris i els reconeixements. Al segle XX, personalitats tant diverses com T. S. Eliot, a “The Waste Land”, o el Premi Nobel de Física del 1933 Erwin Schrödinger, són alguns exemples d’intel·lectuals captivats pels Upanishads.

Entre nosaltres, hem de referir-nos òbviament a l’imprescindible Joan Mascaró. El seu llibre “Els Upanishads” ens enriqueix amb una extensa presentació de les obres i amb la traducció en la seva línia d’absoluta excel·lència d’una selecció dels textos més representatius.

Les vies cap a la Veritat, La Llum i l’Eternitat conviden a la lectura. I a la descoberta.

(QUÈ HI HA MÉS ENLLÀ DE L’HORITZÓ?)

A banda d’esments ocasionals als mandales (llibres) dos a nou del Rigveda, no és fins als himnes aplegats a la desena i última part que els lectors no hi trobem textos específics sobre la Creació de l’Univers.

Dues d’aquestes composicions – el Nasadiya Sukta (10.129) i el Ritam ca Satyam (Ordre i Veritat) (10.190) – ja han estat comentades en aquest bloc (1). Ambdues mostren clares diferències en la descripció de la Gènesi. Cada una de les altres cinc (2) aporta també nous punts de vista. No hi ha “una” doctrina. De fet, no n’hi cap que sigui més – o menys – certa que les altres.

El remarcable Purusha Sukta (Himne de l’Home Còsmic) és una clara demostració d’aquesta riquesa de perspectives. En aquesta ocasió, les setze estrofes del text – de les que s’inclou quí una selecció – recullen i contemplen des de l’òptica vèdica diversos mites compartits amb altres pobles indoeuropeus.

Les primeres estrofes mostren un Purusha – un Home Còsmic – gegantí, d’innegable parentiu tant amb els Titans grecs – les colossals divinitats primordials que van precedir els déus de l’Olimp – com amb la resta d’éssers de característiques similars de les mitologies escandinaves i bàltiques.

Purusha té mil caps,
mil ulls, mil peus.
Cobreix la terra per tots cantons
i la sobrepassa de deus dits.
(1)

Ell és tot això,
i el que ha estat, i el que serà.
Ell és el Senyor de la immortalitat
que creix fins i tot més enllà dels aliments
(2)

El següent grup de versos introdueix el concepte compartit per l’àmbit indoeuropeu del sacrifici, però , en un gest integrador de l’humà amb el transcendent, introdueix la singularitat d’utilitzar el propi Purusha com a ofrena. L’eficàcia de la cerimònia és absoluta ja que genera les estacions, esdevingudes així nous elements del propi sacrifici, i la Saviesa, cristal·litzada en els tres primers Vedes.

Quan els homes van celebrar el Sacrifici
amb Purusha com a ofrena,
la primavera va ser la beguda sagrada,
l’estiu, la teia i la tardor, l’oblació.
(6)

D’aquest Sacrifici, en el que tot va ser ofert,
van néixer els himnes i els càntics del Rigveda,
els versos del Samaveda
i les fòrmules sacrificials del Yajurveda.
(9)

Les estrofes recollides a continuació refermen l’adopció de l’herència indoeuropea i la seva adaptació a les circumstàncies concretes de la societat vèdica.

El concepte de fragmentació d’un gegant per a utilitzar els seus membres per explicar l’origen de les diferents parts del món és característic tant de Purusha com d’Ymir, el seu mític parent escandinau de qui, segons la seva pròpia tradició, van néixer els núvols, la terra, les roques, els rius i els llacs i la resta d’elements de la Natura.

Per altra banda, com ja va ser exposat en aquest mateix bloc (3), l’estructuració de la societat en estaments segons les seves funcions és compartida pel poble vèdic amb altres pobles com, entre d’altres, el germànic, i està també present a les idees platòniques expressades a La República.

Quan van dividir l’Home,
en quantes parts van trossejar-lo?
Què van fer-ne de la seva boca, dels seus dos braços?
Com anomenaren les seves cuixes? i els seus peus?
(11)

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(12)

L’última estrofa completa la descripció del Sacrifici iniciada a la sisena insistint en una successió de nocions també compartida.

Per un cantó, per mitjà d’un joc de paraules a l’entorn dels diversos significats del mot “sacrifici”, integra novament cerimònia i ofrena, ritu i Purusha, en un únic concepte, en segon lloc, fa d’aquest nou ritual l’accés als Sadhyas, unes divinitats singularitzades per la seva antiguitat (com el Titans citats més amunt) i converteix finalment així l’Home en eix de la Creació.

Els déus van sacrificar el Sacrifici al Sacrifici;
aquest van ser els primers rituals.
Aquests poders arribaren al cel
on viuen els Sadhyas, els déus antics.
(16)

Les arrels comunes dels pobles indoeuropeus que posa de manifest aquest himne – i la resta de composicions ancestrals a les que el Rigveda ens convida – són tant evidents com profundes.

Sortosament, el seu Humanisme i la seva concepció holística de l’Univers continuen presents.

Ni que sigui, potser, per mitjà de la lectura.

(1) Es tracta dels articles “La Creació segons el Rigveda (RV 10.129) – Nasadiya Sukta” i “Gènesi vèdica: RV 10.190 (Creació 2)”, ambdós a la secció Literatura vèdica.

(2) La sèrie completa inclou els himnes 10.72, 10.81-2, 10.90, 10.121, 10.129, 10.130 i 10.190.

(3) A l’article “Estaments, colors, braços, funcions… un altre llegat que perdura” de la secció Hinduisme. La traducció de la dotzena estrofa inclosa aquí és la mateixa que en aquell text.

Quan es fa referència al Mahabharata, és freqüent citar el vers:

El que no és en aquest poema no es troba enlloc més.

Es posen així de relleu dos aspectes fonamentals d’aquesta extraordinària composició èpica de la literatura sànscrita.

Per un cantó, s’al·ludeix a la sorprenent extensió de l’obra: dos-cents mil versos conformen, per mitjà d’un milió vuite-centes mil paraules, una narració continguda en divuit llibres que inclouen, al seu torn, un nombre variable d’altres llibres. El resultat és un volum gegantí: deu vegades la Ilíada i l’Odissea juntes o bé tres Bíblies seguides, una darrera l’altra.

El seu contingut és també meravellosament ric: un nucli de protagonistes format per una vintena de reis i reines, guerrers, sacerdots, savis, déus i semidéus, un centenar d’importants altres personatges i més d’un miler de caràcters auxiliars desenvolupen un intens argument principal que és acompanyat per tota mena de narracions secundàries i de tractats de tot tipus – entre ells l’enlluernadora espurna espiritual del famosíssim Bhagavad Gita – cada u d’ells mereixedors, per separat i mèrits propis, d’una lectura atenta i plaent.

Però la cita – que correspon a l’estrofa 53 del capítol LXIII de l’Adi Parva – o Llibre (Parva) del Començament (Adi) – (1) no és completa. El text complet enuncia:

Tot el que s’ha dit fins ara sobre la virtut, la riquesa, el plaer i l’alliberament (2) pot ser trobat en altres indrets, però… el que no és en aquest poema no es troba enlloc més!

En efecte – a través dels variadíssims textos que ofereix – el llibre mostra les virtuts, els vicis, els desitjos, els conflictes i la resta de circumstàncies i afanys que acompanyen els homes i les dones de al llarg dels temps i a tot arreu.

Una altra estrofa del mateix Adi Parva (la 385 del Capítol II) ho constata:

Així com els pensaments tenen la seva base en els sentits, aquesta narració estableix els fonaments dels deures i de les virtuts de la Humanitat.

Però el Mahabharata té, encara, un tercer nivell ja que va més enllà de la narració propiament dita i de la interpretació dels fets que descriu. La seva lectura aclareix el sentit més profund dels esdeveniments que exposa i incrementa la capacitat d’interioritzar el seu veritable significat:

Així com el sol dispersa la foscor, les paraules d’aquest poema sobre el deure, el profit, el desig i la transcendència dilueixen la ignorància.

Així com la lluna plena, amb la seva tènue claror, obre les poncelles del nenúfar, la llum d’aquest poema desplega els pètals de la intel·ligència humana.

(Estrofes 85 i 86 del capítol I de l’esmentat Adi Parva.)

De fet, – els seus assidus lectors ho constatem i hi convenim – les pàgines del Mahabharata obren la ment, afinen la sensibilitat, augmenten la capacitat d’analitzar i de comprendre i, per tant, ajuden a que la quotidianitat sigui més plena, conscient i feliç.

Perquè – per a dir-ho sens dubte millor – amb paraules del propi Adi Parva (I.84):

En un món envoltat per les tenebres de la ignorància, aquest poema – com si fos un remei contra la ceguesa – obre els ulls al Coneixement (3).

(1) Bona part de l’Adi Parva descriu el contingut i la intenció del propi Mahabharata; es tracta, molt probablement, d’un dels primers usos de metaliteratura, o de literatura sobre ella mateixa. Les cites d’aquest article en provenen.

(2) Aquests objectius de la vida de les persones constitueixen el “purusharta” (finalitats humanes): dharma (virtut), artha (riquesa), kama (plaer) i moksha (alliberament). Són una de les bases de l’hinduisme. Més avall, a la versió de les estrofes 85 i 86, es proposen traduccions alternatives d’aquests mateixos conceptes: deure, profit, desig i transcendència).

(3) Pot haver-hi millor propòsit personal per al 2015 que llegir – o rellegir – el Mahabharata. Els lectors tenim la fortuna de disposar d’una excel·lent traducció d’Artur Martí i de Josep M. Duch de la ja clàssica versió abreujada feta per Kamala Subramaniam (Col·lecció Samadhi Marga; Rafael Dalmau, Editor). També es pot accedir al text en traduccions íntegres o no, en anglés i en francès, gratuïtes a internet i a edicions convencionals a les llibreries.

Cada vegada que mirem l’Ossa Major, a més de tenir el goig de contemplar els set grans estels d’aquesta constel·lació tant coneguda, estem veient una gegantina al·legoria dels llegendaris Set Savis de la tradició sànscrita (1).

Els Saptarishis (sapta: set; rishi: savi), representats per a sempre al firmament, són els set savis primordials del gènere humà, acceptats de manera inqüestionable pels seus creients i amb una presència implícita i més o menys esparsa a les literatures vèdica i sànscrita, ja des del Rig Veda,

Venerats com a grans patriarques i coneixedors de les Escriptures, compositors de nombrosos llibres i himnes, descobridors de mantres, formuladors de l’Ayurveda o capdavanters de les primeres nissagues recordades, els noms dels Saptarishis es repeteixen en un eco interminable: Gotama, Bharadvaja, Vishvamitra, Jamadagni, Vashista, Kasyapa, Atri…

De fet, però, aquests noms són els que formen l’actual i catorzè grup de Saptarishis, ya que, segons la desmesurada i abissal perspectiva temporal de la cultura vèdica, a cada manvantara, o període de 4.320.000 anys en els que regna i legisla un dels successius Manus – metafòrics progenitors de les successives Humanitats -, correspon un grup de set rishis específics.

En tot cas, es considera que tots i cada un dels savis apareguts en aquest planeta ha nascut directament de la ment de Brahma, per la seva pura voluntat, sense cap intervenció aliena, i comparteix amb el gran déu que expressa el procés de Creació, la seva intel·ligència germinal.

Probablement per aquest motiu, al Rig Veda, els tangencials esments als Set Savis ens els mostren benèvols, clarividents i poderosos:

Els savis van obrir un camí per a les vaques que estaven dins de la cova; els set sacerdots, amb la força dels seus pensaments, van obligar-les a avançar (RV 3.31.5).

Els déus i els set savis, que s’havien establert en l’ascetisme en els temps antics, van parlar de la dona del braman… (RV 10.109.4).

I al Bhagavad Gita, quan Krishna descriu i s’identifica amb l’Univers, proclama la seva personificació en un dels Saptarishis més antics:

Dels Grans Savis, jo sóc Bhrigu… (BG 10.25) (2)

Però rastres literaris a banda, és al cel on sembla que sempre s’ha buscat, i potser s’hi pot trobar, cada nit, ben brillant, emmirallat en la precisa mecànica dels estels, el potencial i reconfortant anhel de la saviesa més serena.

(1) La creença en els Set Savis és compartida a l’ïndia per hinduistes, sijs i jainistes i apareix també entre els grecs i els romans així com en àmbits no indoeuropeus, com l’hebreu i el japonès (i, fins i tot, inesperadament, al popular videojoc Pokemon!).

(2) Al desè llibre del Bhagavad Gita on s’inclouen aquests paraules, Krishna es descriu com la causa última de totes les realitats materials i espirituals.

El text complet de l’estrofa vint-i-cinc és el següent:

Dels Grans Savis, jo sóc Bhrigu;
de les vibracions, jo sóc l’Om transcendent;
dels sacrificis, jo sóc el cant dels noms sagrats;
de les realitats inamovibles, jo sóc l’Himàlaia.

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.

La tradició popular índia manté viva la devoció a un grup de cinc dones llegendàries, protagonistes de diversos episodis de la narrativa èpica del subcontinent. Tres – Ahalya, Tara i Mandodari – ens arriben des dels versos del Ramayana i les altres dues – Kunti i Draupadi – provenen del Mahabharata.

Les Panchakanya – pancha: cinc, kanya: verge -, com se les anomena col·lectivament, continuen sent venerades avui en tant que dones exemplars, més enllà de marits, fills, pares, poliàndries o adulteris i dels tràgics esdeveniments dels que són protagonistes.

Aquestes icones de la perenne identitat femenina sobrepassen el paper de filles, d’esposes o de mares de personatges masculins rellevants i despleguen destins individuals singulars i admirables per a tothom, en totes les èpoques.

Ramayana. Impuls centrípet

Ahalya, per exemple, jove esposa de Gautama – un dels ancians Set Savis de la tradició hindú – és seduïda per Indra, personificació del sobirà de la jerarquia celestial. Maleïda per adulteri i condemnada a ser invisible – o, potser, a convertir-se en còdol – recupera la seva identitat a causa de la seva devoció a Rama, una de les encarnacions de Vishnu, el principi benefactor divinitzat.

Les altres dues kanya del Ramayana tenen intervencions destacades en els esdeveniments que les envolten.

Tara és la dona del rei Vali – ambdós esposos simis humanitzats – que pretesament vídua es forçada a casar-se amb el seu cunyat, esdevingut precipitadament nou monarca. Quan Vali reapareix, només la intel·ligència i la bondat de Tara eviten, en part, una venjança bèl·lica literalment fratricida.

Per la seva banda, Mandodari és l’esposa del demoníac rei Ravana, el raptor de Sita (1), que desencadena amb el seu delicte la persecució i la guerra empreses pel seu marit legítim. Malgrat que no aconsegueix fer alliberar Sita, l’amor incondicional de Mandodari pel seu home és un exemple permanent d’afecte conjugal.

Mahabharata. Amunt i enllà

Al seu torn, Kunti i la seva nora Draupadi (2) comparteixen parentiu, escenari literari i poliàndria, a més de desterraments i les conseqüències d’una guerra d’extermini.

Kunti té quatre fills naturals, però roman verge després de cada fecundació. El primer, il·legítim, amb el déu Súrya, és a dir el símbol del Sol, i els altres tres, mentre està formalment casada amb el rei Pandu – condemnat a no tenir descendència biològica -, fruit de les relacions amb altres divinitzacions: Dharma (el Deure), Vayu (el Vent) i Indra. Kunti adopta també els dos bessons tinguts fora del matrimoni per la segona dona de Pandu, que consta així com pare formal de cinc nois, coneguts com a els Pandava.

Draupadi, finalment, es casa amb els cinc germans acabats d’esmentar i, com la seva sogra, recupera la virginitat després d’estar amb cada un d’ells. La seva fidelitat als marits i a ella mateixa la fan objecte de tota mena d’humiliacions i d’agressions per part dels seus enemics, que mai no aconsegueixen però doblegar-ne la majestuosa dignitat.

En qualsevol cas, ambdues són, per la seva capacitat d’amor universal i, per tant, de la seva autoritat, les veritables – però secretes – caps de casa de la seva família i esdevenen decisives per als homes que les envolten.

Dignitat impertorbable

Però, per sobre d’aquestes complexes trajectòries personals, les kanya comparteixen uns trets comuns que són, al capdavall, el que les converteix en arquetips.

Cap d’elles té, per exemple i per motius diversos, un model matern de qui aprendre el rol social imposat a les dones i totes pateixen pèrdues familiars greus (pares, marits, fills…) i el maltracte, sovint físic, d’una societat ferotgement discriminatòria. Tot plegat les empeny més enllà dels seus deures tradicionals de filles, germanes, esposes o mares i les converteix en exemples ètics col·lectius.

Romanen verges ja que la seva puresa s’assenta sobre el fet de no trencar cap codi humà, excepte les injustes ortodòxies de les societats patriarcals. És per aquest motiu que mai no perden la seva veritable integritat.

Distingeixen el que és veritablement correcte de l’error. Persisteixen en les seves conviccions malgrat tots els obstacles. Mostren sempre una profunda saviesa, un coneixement superior del sentit real de la vida. Evidencien una invencible força espiritual.

És sens dubte per aquests motius que el seu testimoni – el seu mantra – continua tant present:

El record de les cinc verges sagrades
– Ahalya, Draupadi, Kunti, Tara i Mandodari –
venç fins i tot les majors dificultats.

(1) L’article “Amb Sita, enllà del temps” de la categoria “Literatura sànscrita” d’aquest mateix bloc  conté informació suplementària sobre aquest personatge.

(2) L’article “Sí, es cert – diu Draupadi -, m’he casat amb els cinc germans Pandava” de la mateixa categoria indicada anteriorment amplia les dades referides a aquesta protagonista.

Primeres notes:
En la tarda del suburbi,
esberla la remor el crit trencat
d’una garsa invisible.
Irrompen al cor el bosc,
la vall, el rierol,
el camp de blat tendral.
(L’esquerp paisatge urbà
acull aires rurals.)

I també, més tard:
Ni esmerla ni perdiu
en el burg captiu encara,
però el sec i breu i brusc riall
de la garsa aparentment esparsa.
(Ecos terrals)

Ara:
Ha estat sols un instant.
(És, per tant, l’Eternitat.)

Ja des dels inicis, els pobles indoeuropeus veiem la societat estructurada en diversos estaments cada un dels quals hi té una funció específica, diferenciada de la resta.

El propi Rigveda – el recull d’himnes dels indo-aris, recopilat al voltant del 1700 aC però que inclou referències a fenòmens astronòmics del 4000 aC – dona fe d’aquest punt de vista.

El poema Purushasukta (Himne de Purusha), que narra la creació de l’univers pel mític “Home Còsmic”, proclama:

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(RV 10.90.12)

Aquesta divisió de la societat segons les funcions – anomenades varna (“color” en sànscrit) (*) – que hi desenvolupem els humans va ser codificada no gaire més tard pel llegendari erudit Manu que, a través de les seves Lleis, va assignar a cada tipus de persona unes tasques determinades.

El braman, és a dir, el sacerdot, estudia i ensenya les Escriptures, celebra sacrificis i fa i rep ofrenes; el kshatriya, o guerrer, té el deure de protegir les persones; el vaishya, agricultor o comerciant, ha de tenir cura del bestiar, conrear la terra o fer negocis i, finalment, el shudra, o criat, té com a funció servir els tres grups anteriors.

La doctrina segons la qual cadascú neix en un o altre estament social – i té, per tant, unes obligacions i no unes altres – depèn del seu karma, o, dit d’una altra manera i simplificant molt, les accions bones o dolentes dutes a terme durant l’existència que en modelen la consciència i condicionen les seves encarnacions futures.

El Bhagavad Gita – un dels textos més populars de l’Índia i conegut a tot el món, que insta a l’acompliment del propie deure – deixa clar què determina el dharma – o conjunt de comeses – de cada un:

Els deures dels bramans,
dels kshatriyes, dels vaishyes i dels shudres
estan distribuïts segons les qualitats
que neixen de la seva pròpia natura.
(BG XVIII.41)

Les tres estrofes que segueixen l’anterior detallen quines són les virtuts corresponents a cada varna:

Serenitat, autodomini, austeritat, puresa,
tolerància, honestedat, coneixement, saviesa i fe.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els bramans.

Heroisme, poder, determinació, destresa en la batalla,
valentia, generositat i autoritat.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els kshatriyes.

L’agricultura, la ramaderia i el comerç
són els deures innats dels vaishyes,
mentre que el servei
ho és dels shudres.

L’estructuració de la societat en estaments és una concepte àmpliament compartit. L’antropòleg francès Georges Dumézil va situar aquests mateixos conceptes en, entre d’altres, els antics pobles iranians, en les idees platòniques sobre la república i en la mitologia romana.

Però no cal anar tant lluny.

La desaparició de l’Imperi Romà d’Occident i la subsegüent eclosió de la societat feudal va propiciar l’aparició de formes d’organització social i política més adaptades al nou estadi històric i van emergir – o reaparèixer? – col·lectius amb funcions similars a les desenvolupades fins aleshores en altres moments i indrets de l’espai indoeuropeu.

A Catalunya, aquestes institucions va prendre el nom de “braços”. El braç militar agrupava la noblesa, l’eclesiàstic, la jerarquia religiosa i el reial estava format pels representants de les ciutats a les que el rei n’havia concedit el privilegi.

De fet, però, institucions equivalents romanen plenament vigents ara mateix, ben a prop: perviuen – encara! – algunes monarquies, jerarquies religioses segueixen tenint presència institucional, pes social i, sovint, influència política i cúpules militars continuen formant part de les estructures de molts estats.

El llegat indoeuropeu va més enllà dels àmbits lingüístic i literari. Es tracta d’un conjunt de valors que ha modelat la nostra societat al llarg de la història i que segueix conformant-la.

(I fins i tot, molt probablement, les nostres creences i els nostres comportaments individuals!)

(*) També, segons algunes interpretacions, desqualificades com a castes.