Arxiu de la categoria: Inici

LA NOIA DE LES GRANOTES

Deixa un comentari

(Els personatges que apareixen a la literatura índia antiga són – literalment – milers: divinitats específiques de les activitats més diverses i/o que glorifiquen llocs aparentment negligibles; reis, reines, prínceps i princeses de regnes engolits per l’oblit; savis de tota mena, sacerdots i sants. I també generals i militars de totes les graduacions, cossos i especialitats. I, finalment, pagesos, pescadors i comerciants. 

Els detalls de les seves biografies son sovint repetidament relatades en un allau d’obres que n’aporten informacions fragmentàries, freqüentment contradictòries amb les contigües i en les que és habitual trobar-nos probables coincidències de noms i nissagues corresponents a diferents protagonistes.

El fet no té evidentment remei, més enllà de moltes lectures i, sobretot, d’interès, capacitat de sorpresa i passió per la literatura.)

MANDODARI, LA PANCHAKANYA MÉS PROPERA

Bon exemple d’aquesta realitat és Mandodari, una dona empesa per la seva biografia a formar part de les cinc dones que formen la famosa Panchakanya (pancha, cinc; kanya, dones) el grup que, segons sembla, cal invocar un cop al dia, com a mínim, per a seguir els seus exemples i gaudir de la seva celestial i infal·lible protecció.

Malgrat que hi ha coincidència en els diversos tractats sobre que el seu naixement és fruit de la unió entre Mayasura, un dels reis dels dimonis, i Hena, una nimfa celestial, les notícies sobre la infantesa de la noia són, lògicament, força diverses.

Queda clar, això si, que està vinculada a les granotes. Les versions però, evidentment, són múltiples. Segons alguns autors, Mandodari és en realitat filla d’un déu i d’una deessa adúltera, tornada a ser humana uns anys més tard. Altres versions afirmen que és filla d’una serp, d’altres encara que, de petita, va ser untada amb pasta de sàndal… Totes en justifiquen siguin quins siguin els fets pel seus orígens demoníacs associats a la identitat del seu pare.

On hi ha sempre coincidència és que en l’eclosió de la menuda a l’adolescència va resultar d’una bellesa i d’una saviesa mai vistes abans, veritablement sorprenents.

UN MATRIMONI AMB FOSCOS AUGURIS

Les històries sobre Mandodari no comenten ni els seus festejos ni la identitat dels pretendents, excepte en el cas de Ravana, el rei de l’illa de Lanka, un altre diable que serà després l’enemic de Rama, el coratjós heroi del Ramayana. Ravana, que a més del seu caràcter demoníac era – i continua sent sorprenentment venerat avui dia a algunes contrades de l’Índia – un savi amb una indiscutible autoritat en temes religiosos.

Coneixia a fons els quatre vedes, que contenen tota la saviesa de l’Índia més antiga, i era un destacat seguidor de Shiva, el diví renovador de l’Univers, i reconegut no només per l’hinduisme sinó també pel budisme, el jainisme i els sijs.

Malgrat l’universal fama del nuvi d’impenitent faldiller, Mandodari s’hi va casar, orgullosa de l’empenta i brillantor intel·lectual del seu marit i decidida a corregir-ne el comportament infidel,

Com a dona assenyada, Mandodari sempre va intentar conduir Ravana a la rectitud, aconsellant-lo fins i tot de no sotmetre’s als Navagraha, els nou éssers celestials que, d’acord amb algunes creences, governen els destins humans.

NOVA ETAPA

La vida de Mandodari va ser sempre complexa.

Quan Ravana va segrestar Sita, la dona de Rama, en un bosc on estava exiliada amb el seu home, els fets es van precipitar: el demoníac rei. amb la voluntat d’engrandir el seu harem, també s’hi vol casar.

La vehement negativa de la noia i la invasió de Lanka per a alliberar-la van portar a una situació de gran gravetat i quan el diabòlic rei va voler matar Sita, va ser la pròpia Mandodari qui, aturant-li físicament la mà, ho impedí. Rama pel seu cantó va alliberar la seva esposa i Ravana va morir en la batalla.

Mandodari, vídua i repetint una vegada més la interminable roda de les dificultats de la seva vida, va perdre també fills, parents i amics.

(Aquests fets estan explicats amb pèls i senyals al Yuddha Kanda – Llibre de la Guerra – del Ramayana.)

DESPRÉS DE RAVANA

Malgrat que la versió del Ramayana acceptada com a oficial no en diu res, nombroses edicions alternatives afirmen que Mandodari es va tornar a casar.

Va ser potser una decisió personal de la pròpia Mandodari o bé algun tipus de raó d’estat per a preservar l’estabilitat del regne de Lanka on havia regant el seu difunt marit, mantenint-lo dins l’òrbita de poder de Rama, el vencedor en la guerra, o potser per a preservar la influència de la reina vídua en els afers públics del regne.

Sigui com sigui, Mandodari va continuar fidel als seus compromisos, fins que el seu rastre es dissol en els corriols de la literatura i en el nostre coneixement…

(UNA DE LES CINC

 Mandodari, amb Ahalya, Sita i Tara, pertanyen al Ramayana, mentre que Draupadi apareix al Mahabharata. Entre les cinc, Mandodari és repetidament equiparada a l’aigua: “turbulent a la superfície i profunda en la seva recerca espiritual”, afirmen algunes sentències.

 L’heroïna que observem – senzilla i modesta, impulsada per la llum del coneixement que dona sentit al comportament ètic en una època que envoltada d’impuls, passió i desig – sembla l’instrument que desperta la ment i aconsella la raó quan la irracionalitat es converteix en el centre de tot. Que no sigui escoltada no canvia el seu camí. Per a ella, els deures – o, si es vol, la part dhàrmica dels destins humans – són cap endins, mentre que el paper de l’esposa obedient és el jo extern.

[Podeu accedir a més informació sobre les Panchakanyes a  l’article “Panchakanya: verges sagrades, dones lliures” d’aquest mateix bloc.])

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, Sànscrit, el 22 de maig de 2022 per toni-f

LES 16.108 ESPOSES DE KRISHNA

Deixa un comentari

Com sabem, Krishna és una de les grans deïtats de l’Hinduisme. Adorat com el vuitè avatar de Vishnu – la divinitat del Bé -, se`l considera el déu que atorga absoluta protecció, compassió, tendresa, amor…

És lògic que, amb aquestes virtuts, Krishna sigui un dels déus més populars arreu i venerat tant ara mateix com des de temps que es perden en el més diluït dels oblits.

LES VUIT PRIMERES

Sigui com sigui, donades les seves sobrenaturals característiques, les ments ben pensants de l’Hinduisme li han atribuït vuit esposes canòniques.

Les obres que tracten la sorprenent trajectòria amatòria de Krishna son excepcionalment nombroses: tres puranes (purana vol dir antic):  el Bhagavata Purana, que promou la devoció a Krishna,  el Vishnu Purana, i el Padma Purana, sobre el déu creador Brahma, a més del Mahabharata i l’Harivamsa, un  suplement del Mahabharata.

Segons tota aquesta informació, cada una de les aquestes mullers presenta trets específics que la distingeixen de les altres set i, sobretot, completen el concepte global del propi espòs.

El grup mereix la singular denominació d’ashtabharya (astha: vuit, bharya: esposa) i està constituït per tres tipus de dones.

El primer bloc està format per la famosa Rukmini, la filla de Bhishmaka, el rei de Vidarbha, regió situada al centre geogràfic del subcontinent indi, i avatar del món material, Satyabhama, avatar dels elements que conformen la realitat, i Jambavati, filla del rei-os Jambavan, a qui ella mateixa va derrotar per a recuperar una celestial joia màgica.

La segona agrupació està formada per Kalindi, filla de Surya, el déu del Sol y de Saranyu, la deïtat del riu Yamuna, provinent de la zona d’arribada dels pobles vèdics a l’Índia, per Nagnajiti que representa l’Est dels reialmes i per Lakshmana originària de les zones de l’Oest.

Finalment, el tercer grup consisteix en la bonica i virtuosa Mitravinda, filla del molt anomenat rei Shibi, un altre descendent del sol, i en la princesa Bhadra, d’una nissaga molt antiga.

Cada una d’aquestes dones va atorgar els orígens, els estímuls i els itineraris a Krishna, per a les innombrables odissees que converteixen la seva vida en exigent exemple per als seus creients.

16.100

A més de les vuit esposes acollides per l’ortodòxia Hinduista, Krishna es va casar també amb altres 16.100 o, segon les escriptures adoptades com a font d’informació, 16.000 noies de nissagues ben diverses.

En tots els casos eren princeses, filles de divinitats o deesses elles mateixes. Havien estat capturades pel rei-dimoni Nakasura i, un cop el diable vençut per Krishna i les noies alliberades, van demanar-li que s’hi casés per a evitar ser rebutjades degut a haver estat sotmeses a un empresonament indigne.

Cada una de les noves esposes de Krishna va rebre un palau i les servents corresponents i, nit rere nit, Krishna, bon espòs, les visitava encarnant-se individualment en personalitats diferents.

Lògicament, nombroses històries les acompanyen. Les més populars són probablement les que les converteixen en lleteres que tenien cura del que un jove Krishna, que tenia l’ofici de pastor, recollia cada nit, o les que les assimila, una a una, a tonades diferents de l’inacabable i riquíssim patrimoni musical de l’Índia.

En tot cas, totes elles ens acompanyen per exemplars aventures que engrandeixen – encara més! – els mèrits del personatge.

VUIT 0 SETZE-MIL CENT-VUIT?

Procliu a adoracions enceses i persistents, Krishna continua expressant les característiques desitjades per les persones que hi dipositen les seves fes. Les creences sobre ell continuen ben vives, estimulant i enfortint els seus fidels.

Motius sempre n’hi ha. L’espècie – vagament – humana és la nostra espècie i els mites, com les llegendes d’origen, juguen un paper fonamental en les nostres societats, recolzats, sovint amb sospitós entusiasme, per preteses autoritats de tota mena, polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals o religioses.

Cadascuna de les vuit dones – o de les setze-mil cent-vuit – de Krishna expressa un simbolisme espiritual de les relacions amoroses. Segons la tradició, la vida del déu Krishna és propera a la de cada ésser humà en tots els temps i llocs i en un univers simbòlic.

(Si vols, lògicament.)

RIG VEDA X 71: SENSE PARAULES… RES!

Deixa un comentari

Quan els homes, savi Brihaspati, guru dels déus, van posar nom al que els envoltava, van revelar els sons de Vak, la deessa dels mots. Tota les belleses i les veritats secretes que duia dins seu van ser així mostrades.

Aleshores, els més savis van modelar les paraules amb els seus pensaments, garbellant-les com si les agitessin amb un sedàs. Els que els envoltaven van descobrir-hi l’amistat. Un bon senyal havia acollit el llenguatge.

A través de les cerimònies van establir el pas dels mots per la parla i van implantar-la en els més sensats. Van enlairar-la i escampar-la en bocins i, aleshores, els set  cantaires de la celebració van elogiar-la.

Però alguns que miraven no la veien i altres que escoltaven no la sentien. La llengua només es mostra als qui, com una esposa amorosa, amb un bonic vestit, despulla el seu cos davant de l’estimat.

A una persona que se sent incòmode en aquesta amistat, no l’apressen perquè entengui els sentit dels sons. Viu en la falsedat, com una vaca que no dona llet, perquè les paraules que ha sentit no fan flors ni donen fruits.

Un home que abandona un amic que ha après amb ell no en comparteix les paraules. Qui escolta, escolta en va perquè no coneix els camins.

Aquests amics tenen ulls i orelles, però el que veuen i escolten no és el mateix. Alguns semblen estanys on l’aigua només arriba a la boca o a l’espatlla, d’altres però són com gorgs aptes per a banyar-s’hi.

Quan les intuïcions de la ment són formades en el cor, quan els bramans comparteixen els sacrificis com fan els amics, Alguns es queden enrere per desconeixement i d’altres els superen amb el poder de la pregària.

Els qui no es mouen ni a prop ni lluny, que no són veritables bramans ni espremedors de Soma. Usant les paraules de manera equivocada, teixeixen sobre una trama de draps, sense adonar-se’n.

Tots els amics s’alegren per l’amic que emergeix amb fam de victòria  en la trobada. Els salva dels errors i els dona aliments. És digne de ser lloat i de guanyar el premi.

Un fa florir la flor dels versos i un altre canta una cançó en l’antic metre sakvari. Un més, el braman, proclama el coneixement dels camins antics, les tradicions dels homes. Un altre estableix les regles del sacrifici.

 

Compost probablement en el si d’un grup dels primers homes que van articular les paraules inicials expressades pels nostres antecessors, l’himne 71 del desè llibre del Rig Veda és una de les primeres reflexions col·lectives sobre la parla. Els comentaris religiosos del text acompanyen la dimensió social del fenomen.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica, Sànscrit, el 24 de gener de 2022 per toni-f

“COM FAIG IOGA, PARLO SÀNSCRIT”

Deixa un comentari

L’optimista afirmació del títol d’aquest article és, bàsicament, vàlida: els practicants de ioga utilitzen un abundant repertori de paraules sànscrites per a referir-se als seus exercicis i, sobretot, a la sòlida base filosòfica que els conté.

Però el sànscrit és una llengua integral, que descriu amb precisió la totalitat de les emocions i especulacions humanes, els fenòmens de la natura i les nostres activitats (ioga inclòs, per cert). I ho fa amb absoluta exactitud, de manera sovint reveladora de nous aspectes i matisos.

Clar que, pels seus orígens, el ioga fa servir paraules sànscrites i, per aquest motiu pot afirmar-se que el sànscrit és la llengua del ioga i, per tant, que qui fa ioga parla sànscrit.

 

TOPANTS

El lèxic sànscrit que utilitza el ioga, els camins pels que avancen els qui trepitgen els seus camins, són d’una precisió terminològica – i topogràfica – absoluta. En un mapa imaginari hi trobaríem panorames i racons d’una riquesa conceptual d’una enorme profunditat. Per exemple:

((Dharma)

La paraula “dharma”, per exemple, a més de ser el fil conductor del Mahabharata, té el sentit de “deure”, però també de virtut, norma o vocació i, fins i tot, de legislació. O, en l’altre extrem del seu pol conceptual, del principi que genera i governa l’Univers. El seu origen és el mot sànscrit “dhri” que vol dir aguantar, mantenir, preservar…

(Iama)

Els iames són els deures recomanats per la filosofia del ioga i descriuen els controls de la conducta necessaris per a una vida ètica. Deriven dels ensenyaments dels Vedes i conformen un codi de comandaments morals en forma de regles. Estan contingut en els Yoga Sutras de Patañjali, una col·lecció d’aforismes sobre la teoria i la pràctica del ioga.

(Jñana-ioga)

La paraula composta “jñana-ioga” – és a dir ioga de la saviesa, del saber, del coneixement, etc. – indica el camí cap al benestar a través de la intuïció directa del Jo, mitjançant l’aplicació constant del discerniment entre el Real i l’Irreal. La ruta transcorre a través de la meditació i d’altres pràctiques d’interiorització.

(Pranayama)

El pranayama és la pràctica – i la ciència – iòguica de centrar-se en la respiració. En sànscrit, prana significa “força vital”, i yama “agafar el control”. Les tècniques de ioga tenen com a finalitat absorbir, dirigir i acumular el prana i condueixen a l’increment de les energies vitals.

(Sarvangasana)

Es tracta d’una de les postures bàsiques del ioga ja que el cos descansa de forma invertida sobre les espatlles . La circulació de la sang i la respiració en sentit contrari a l’habitual provoquen la revitalització general del practicant. La paraula és el fruit de la combinació dels termes “sarva” (tot), “anga” (membre) i “asana” (postura).

(Savasana)

El terme prové de “sava”, que literalment vol dir cadàver, i d’”asana” que designa  la postura que l’imita. Mantenir-se estirat a terra, perfectament immòbil i relaxat calma el sistema nerviós, els pensaments i les emocions. Produeix un notable descans.  Normalment es realitza al final de les sessions de ioga.

(Tantra)

La paraula tantra prové de l’arrel sànscrita que significa “teixir” i es refereix a textos, sovint presentats com un diàleg entre un déu i una deessa., que tenen com a objectiu ensenyar que tot és digne del màxim respecte, fins i tot les pràctiques tradicionalment profanes.

 

ARA. AQUÍ

El coneixement a Europa i a Amèrica del sànscrit s’inicia a través dels primers colonitzadors del subcontinent indi per part de comerciants portuguesos i anglesos al segle XVII i l’arribada del ioga a Occident es va produir als darrers anys del segle XIX, concretament als Estats Units, de la mà de Swami Vivekananda.

Avui, tant el sànscrit com el ioga formen part del fons cultural comú a una gran part de la Humanitat i, per als practicants de ioga, aprendre sànscrit és, a més d’un enriquidor viatge intel·lectual, la oportunitat d’aprofundir en els seus exercicis ja que condueix a una millor comprensió d’uns coneixements amb clars beneficis des de tots els punts de vista.

Parlar sànscrit obre la porta a un millor ioga, perquè el sànscrit és, efectivament, la llengua del ioga.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Ioga, Sànscrit, el 12 de desembre de 2021 per toni-f

LES CATORZE OPCIONS DE LES PARAULES SÀNSCRITES

Deixa un comentari

La bellesa i l’interès del sànscrit no rau – només – en la seva gegantina literatura. La llengua en la que les seves obres estan escrites és també, per ella mateixa, un enorme univers de conceptes, connexions i boscos frondosos que, per poc que badem, fa presoner qui, incautament, s’hi endinsa.

Les seves paraules fonamentals – noms, adjectius, pronoms i numerals – varien segons el seu ús en la parla o l’escriptura, és a dir, declinen – com el llatí, per exemple – i per a fer-ho, despleguen una estructura de normes sense ni la més mínima escletxa o excepció (*).

TRES DE CATORZE OPCIONS

Els mots sànscrits adapten les seves formes segons els tres gèneres de la llengua (masculí, femení i neutre), els seus tres nombres (singular, plural i dual) i les vuit funcions gramaticals en les que es distingeixen: nominatiu, vocatiu, acusatiu, datiu, ablatiu, genitiu, locatiu (fins aquí com en llatí) i instrumental, que, com el seu nom ens diu, indica l’eina que es fa servir o qui acompanya qui fa l’acció descrita.

Cada terme sànscrit doncs pot adoptar fins a catorze formes diferents i, quan és utilitzat, com és lògic, sempre n’adopta tres: gènere, nombre i cas.

Així diem “pità” o “pitaram” si, per exemple, el pare (arrel “pitr”) estima o és estimat, però “nadyau” o “nadisu” si dos rius (arrel “nadi”) baixen per la vall o  es veuen o se’n descriuen tres o més.

LES TERMINACIONS

Fins aquí la teoria. Ara cal aplicar-la a cada un dels 20.000 o, segons com es comptin, fins a 2.000.000 de vocables sànscrits.

Sembla complex, però les normes que permeten parlar, escriure i llegir sànscrit d’una manera més o menys acceptable estan a l’abast de tothom que hi esmerci el temps necessari.

Per ella mateixa, l’operació és senzilla: només cal afegir el sufix adient a l’arrel de la paraula que s’utilitza, tenint en compte, això si, les terminacions del mot bàsic que, segons l’exhaustiva fonologia sànscrita, estableix criteris precisos per a cada cas.

Així, per exemple, el nominatiu de la paraula “kanta” (estimat) és kantah, kantam o kanta, segons si ens referim a un ésser masculí, neutre o femení, però si esmentem una germana (“svasr”) en datiu, per exemple, direm “svasre” si el terme està en singular, “svasrbhyam” si és dual o “svasrbhyah” si és plural.

És més senzill del que sembla. Les terminacions de les arrels sànscrites que acaben en vocal són només quatre i distingeixen entre la dicció llarga i la curta (en total, vuit doncs). Les consonàntiques, que són simplement sis, resulten relativament fàcils perquè els usos de les unes s’acosten molt als de les altres.

APRENDRE SÀNSCRIT

Aprendre sànscrit és una aventura que mai no s’acaba i per a tenir-ne una visió suficient per a entendre-la podem utilitzar diferents sistemes: Universitat, estudiar a casa, en grup o en solitari, amb o sense professor extern…

La veritat és que tots presenten avantatges, però hi ha dos mètodes casolans que funcionen força bé, almenys per a començar. Podem anomenar-los el dels infants i el de les persones sistemàtiques.

Si som metòdics cal utilitzar el més rigorós: aprenem de memòria un text breu, una estrofa del Bhagavad Gita, per exemple, en sànscrit, naturalment, i, amb l’ajuda de diccionaris, gramàtiques i/o mètodes d’aprenentatge, comprenem el sentit de cada paraula. Un cop memoritzat, haurem fet un pas determinant per a arribar al cel – i al zel – dels sanscritistes. Com és natural caldrà repetir la operació tantes vegades com calgui.

I haurem començat.

El sistema dels infants és més senzill. Espavilats com espurnes, quan són menuts, trien la paraula associada al que creuen més urgent: mare, llet, pa,  germà/na, dormir… la reprodueixen el millor que poden i la repeteixen fins que les persones que les envoltem descodifiquem els seus esforços i les criatures pronuncien de manera intel·ligible. I el procés continua fins que l’infant, per fi, parla !

Podem fer alguna cosa similar: prenem una paraula senzilla i propera a nosaltres, a la feina o en moments plaents, per exemple, i la repetim  incansablement fins que forma part de la nostra memòria. I després una altre i una altre i una altre…

És cert. En ambdós casos cal persistència. Com en tots els mètodes, per cert, si volem aconseguir bons resultats.

En qualsevol cas, aprendre sànscrit – o anar-s’hi apropant – s’ho val. El sànscrit és una de les llengües més descriptives – i boniques? – que coneixem, triem les opcions que triem.

 

(*) Comentarem la conjugació dels verbs i les paraules conegudes com indeclinables – preposicions, adverbis, interjeccions i conjuncions – en un proper article.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Sànscrit, el 8 de setembre de 2021 per toni-f

ANUGITA (UN BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS DE PAU)

Deixa un comentari

El que hi ha en aquest llibre es pot trobar en altres llocs, però el que no és aquí no és enlloc més. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

 

El Mahabharata, tradicionalment atribuït a l’imaginari Vyasa, és el llibre més llarg del món. Amb 1,8 milions de paraules, té deu vegades la llargada de la Ilíada i L’Odissea juntes i s’ha comparat la seva importància a la de la Bíblia, l’obra de William Shakespeare, Homer, el teatre de l’antiga Grècia o l’Alcorà.

A més de la narració de la Guerra de Kurukshetra i els destins dels kauraves i els pandaves, el Mahabharata conté molt material filosòfic i devocional.

Organitzat en divuit llibres, el sisè dels quals, el Bhishma Parva, narra el lideratge de Bhishma en el bàndol oposat als pandaves durant els primers dies de la guerra i conté les estrofes del Bhagavad Gita, una obra devocional d’interès ètic universal i d’èxit permanent.

Però hi ha, com a mínim, un altre Gita, exposat en un context totalment diferent. L’Anugita (“anu” vol dir posterior, continuació…), que és com es coneix el fragment,  proposa també una llarga sèrie d’interpretacions de la realitat i de consells per a la vida quotidiana. S’ha inclòs en el catorzè volum del monumental poema èpico-doctrinal, anomenat Ashvamedhika Parva (el Llibre del Sacrifici del Cavall).

DE NOU, LA NARRACIÓ  D’UN DIÀLEG

L’Ashvamedhika comença amb el consell de Krishna a Yudhishthira (l’hereu dels pandaves) de beneir el seu reialme celebrant, precisament, la Cerimònia del Cavall, un antic ritual ramader connectat amb el passat migratori dels kurus, i inclou després els 36 capítols de l’Anugita Parva on Krishna, clonant la fórmula narrativa de descriure un diàleg ja utilitzada en el Bhagavad Gita, explica:

-una primera discussió entre un Siddha (un sant) i un descendent laic de Kashyapa, un dels set savis de l’antiga Índia, sobre les successives reencarnacions i la via per a l’emancipació final,

– un segon diàleg entre un braman i la seva dona sobre els tipus de reencarnacions

– i una tercera conversa entre un Mestre i el seu deixeble al voltant de quina és la millor manera de viure.

PÍNDOLES DE SAVIESA PER A ÈPOQUES D’ENTESA

Les estrofes de l’Anugita romanen fidels a l’estil literari del Mahabharata i es presenten en forma de sentències:

Qui veu la seva ànima buida d’olor, gust o tacte, de sons, de pertinences o visions i no sap res, esdevé alliberat. 19.10.

Havent-se alliberat de les impressions dels sentits, hom és atent a Brahma que és etern, suprem, tranquil, estable, perdurable i indestructible. 19.14.

Des del naixement fins a la consecució d’una forma diferent, les accions bones o dolentes i l’acompliment de fets de ment o paraula existeixen en totes els éssers. 20.8.

El que no pot ser olorat pel nas, ni tastat per la llengua, ni tocat pel tacte és assolit per la Ment. 20.12.

Les direccions indicades per la brúixola, el vent, el Sol, la Lluna, la Terra, el foc, Vishnu, Indra, Prajapati i Mitra, aquests són els deu focs del sacrifici. 21. 4.

Tots els objectes de coneixement són Ment. Només el coneixement els percep. L’Ànima Individual, encoberta de forma subtil, viu en el cos que és produït per la llavor vital. 21. 7.

Ignorància, Foscor i Bondat són les tres qualitats de la Ment. Estan connectades les unes amb les altres i es condicionen mútuament.  26. 4

Com un llum que crema en una sala descobreix tot el que hi ha, així fa l’ànima que mostra les diferents potencialitats del cos.28. 11.

No s’ha de pensar en el passat ni sentir ansietat sobre el futur.  S’ha de prescindir del present, temps d’acció, amb el pensament immòbil. 46.42.

Alguns pensen en Brahma com en un arbre, altres consideren Brahma com un gran bosc. Alguns prenen Brahma com si fos immanifestat. Altres creuen que és transcendent i lliure de qualsevol angoixa. 48. 1.

ARRELS PROFUNDES. FRUITS MÉS ENLLÀ DELS TEMPS

El text original de l’Anugita té una antiguitat certa però, com és habitual en les literatures pretèrites, totalment imprecisa i s’ha anat editant, revisant, interpolant i reorganitzant en capítols al llarg de tota la seva història.

En tot cas, l’Anugita és sempre significatiu perquè les idees i els punts de vista ètics de l’original són citats pels estudiosos de la majoria de les escoles de filosofia hindú.

 

Els poetes han explicat abans aquests fets, nous poetes els tornen a explicar ara, altres poetes explicaran aquestes mateixes històries en el futur. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, el 9 de juny de 2021 per toni-f

BENVINGUDA A L’ALBA – RIG VEDA VII.77 (EPIDÈMIA 4)

Deixa un comentari

(A partir d’avui – solstici d’hivern d’aquest 2020 -, i fins els 21 de juny de l’any vinent, el dia tornarà a recuperar terreny a la nit.

La llum s’anirà imposant a la foscor, il·luminant amb la seva força el nostre combat quotidià contra la pandèmia, mesures preventives i vacunes incloses.)

Ha brillat intensament, com una noia jove que bressola criatures i ajuda a moure’s per primer cop tot el que és viu.
Ha portat Agni – el foc – a escalfar homes i dones, infants i avis. L’Alba ens ha dut la llum, ha expulsat les penombres.

Mirant-ho tot, estesa arreu, ha sorgit, immensa. S’ha alçat i ha resplendit intensament, amb els tons blancs del seu esplèndid vestit tot al voltant.
Ha lluït, bellíssima, amb els colors daurats de la seva pell. Ha aparegut, mare dels ramats i guia dels dies.

Menant el Sol – la mirada dels déus! -,  la propícia Senyora condueix el seu Corser blanc i bell a examinar-ho tot plegat.
Distingida pels seus rajos, es veu, rutilant, com visita tot el món portant el seu meravellós tresor.

“Acostat a nosaltres, allunya l’enemic, prepara’ns una àmplia pastura lliure de perills.
Espanta els que ens odien, ofereix-nos riqueses i, tot cantant, aboca’ns recompenses, Dama opulenta.

Envia el teu esguard més resplendent per a il·luminar-nos, concedeix-nos dies més i més llargs, oh Alba, oh Deessa.
Dona’ns aliments, tu que tens tot el que és preciós, generosa, rica en carros, bous i cavalls.

Oh Usas, deessa de l’Alba, nascuda noble, filla del cel, que els sacerdots amb els seus himnes fan poderosa,
Descobreix-nos vastes i glorioses riqueses i, vosaltres, déus, protegiu-nos sempre, amb totes les benediccions!”

(Tornar als himnes del Rig Veda – que interpreten el món amb una mirada primigènia – ens acosta potser a veritats netes d’interferències pretesament culturals, lliures d’acumulades connotacions més o menys erudites.

El cant VII.77 – probablement compost durant la secular migració dels pobles ramaders del centre d’Àsia, cap a un Sud més fèrtil – ens ofereix, a més de la certesa de la Llum, una ordenada presentació i invocació de l’aurora, qui sap si permanentment útil, avui – ara! – també, aquí.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 21 de desembre de 2020 per toni-f

A LA LLOTJA AMB EL CARRETÓ DE FANG (O JA ÉS D’OR?)

Deixa un comentari

Si enlloc d’estar compartint aquest text fóssim en un teatre, mereixeríem disposar d’una bona llotja. Ens delectaríem així, amb espai i comoditat, amb la representació de Mirchakatika (“El carretó de fang”), una de les grans obres del teatre universal.

Mentre esperem el gaudi, fem-ne cinc cèntims….

A PRIMERA VISTA

Mirchakatika és efectivament una gran obra de teatre, escrita en sànscrit i perfectament representable en qualsevol època, aquesta inclosa. La seva indiscutible singularitat prové de la qualitat del seu argument que, a través de deu actes d’un sorprenent dinamisme, presenten l’amor foll entre Charudata – un noble empobrit – i Vasantasena – una bella cortesana.

 

Però l’obra és molt més que una complexa – i apassionant – història d’amor. S’hi produeixen fets dramàtics i d’altres propis d’una comèdia, i hi apareixen també arguments polítics, domèstics, policíacs, de crítica social, amb robatoris, assetjaments sexuals i intents de violació, agressions físiques, judicis i condemnes a mort i, per sort, amnisties reials inesperades.

A més, i, sorprenentment, no és cap seqüela – ni preqüela – de cap situació derivada o propiciada per alguna obra èpica ni vèdica, com és habitual en la majoria d’obres de teatre sànscrites.

En tot cas – i aquí sí que cal remetre’s a la tradició clàssica -, el primer capítol de l’obra ens presenta lògicament els protagonistes dels fets narrats, els seus interlocutors més destacats i, és clar, el nucli i el marc costumista en el que es desenvolupa la història.

El diàleg entre Vasantasena – la protagonista – i Mandanika – la seva serventa -n’és un bona mostra:

Mandanika: No és un rei, ni un favorit, ni un braman, ni un comerciant… De qui s’ha enamorat la princesa?
Vasantasena: Vas estar amb mi al parc on hi ha el temple de Kama, la deessa de l’amor?
Mandanika: Sí, senyora. Ah… ara ho veig! És l’home que et va reconfortar quan vas demanar protecció? El seu nom és Charudata.
Vasantasena: Bé, Mandanika, bé. Ho has endevinat.
Mandanika: Senyora, diuen que és pobre.
Vasantasena: Aquesta és la raó per la qual l’estimo. Una cortesana que posa el seu cor en un home pobre home no mereix cap retret.

EL CARRETÓ ÉS EL VINCLE

Al llarg de la representació es van precisant subtilment els diversos caràcters dels personatges de l’obra i van apareixent, per sobre dels fets exposats, el que realment va succeint en les seves relacions i els vincles que lentament, com un mecanisme de rellotgeria, els van apropant i allunyant els uns als altres.

Ajuda també a la fascinació dels fets narrats el fet que els deu capítols de Mirchakatika succeeixen en només sis dies i la utilització d’esdeveniments  aparentment accidentals per a construir una història perfectament travada.

Bon exemple, en són l’espectacle d’una tempesta en la que l’heroi allunya la temença de la seva estimada i ella n’esperona la passió o l’aparició del fill del protagonista i del sentiments maternals que desperta en Vasantasena, anècdota que, per cert, dona títol a l’obra.

Rohasena (el fill de Charudata): No m’agrada gens aquest carretó d’argila, Randanika. Vull jugar amb el meu.
Randanika: Quan el teu pare torni a ser ric, podràs jugar amb el teu carret d’or.
Vasantasena (que entra en escena): De qui és aquest menut? No porta cap ornament, però la seva mirada em fa feliç el cor.
Randanika. És el fill de Charudata. Jugava amb un carretó que pertany al fill d’un veí. Però m’ha dit: “No m’agrada aquest carro d’argila. Dona’m el meu, que és d’or”.
Vasantasena: Pensar que aquest menut ha de patir perquè els altres són rics… Ai, poderós destí! La fortuna dels homes és tan vacil·lant com les gotes d’aigua que cauen sobre un fulla de lotus. (Llàgrimes.) No ploris, fill meu. Aviat tornaràs a jugar amb un carretó d’or.

AMB EL REI

El possible autor de Mirchakatika és Sudraka (literalment “Petit Servent”), envoltat com és habitual per les fugisseres boires de tota mena de dubtes, un rei que sembla haver viscut 110 anys, cap al segle V dC, i del que no es té cap altra referència que la seva eventual autoria de la història del carretó de fang i, probablement, d’un parell d’obres menors.

El dramaturg va saber augmentar la solidesa de l’argument per la utilització alterna del sànscrit, parlat pels protagonistes principals, i de diversos llenguatges pràcrits – perfectament comprensibles per les audiències – utilitzat pels personatges secundaris. També els canvis en l’ús del vers i de parlaments en prosa contribueixen a bastir una història d’una consistència sense escletxes.

Una de les últimes escenes de l’obra – el retrobament dels protagonistes en unes circumstàncies veritablement dramàtiques – és un argument suplementari per a reiterar que ens trobem davant d’un text d’altíssima qualitat.

Charudata:
Ets una ombra de Vasantasena?
⁠O ets tu mateixa baixada del cel?
O, potser en plena bogeria, crec veure’t, estimada?
⁠O ets plena de vida davant meu?

Has tornat del cel,
d’on t’he pogut rescatar?
Té algú altre la teva figura?
Ets tu aquesta altra?

Vasantasena. [S’aixeca amb llàgrimes i cau als seus peus.]:
Oh noble Charudata, soc realment la malaurada que ha caigut en aquesta profunda pena.

UNA DARRERA SORPRESA

L’Epíleg de Mirchakatika torna a portar l’espectador a una situació imprevista, posant-lo davant no pas de fets imaginaris sinó de la seva pròpia vida quotidiana, això si, però, en un embolcall majestuós. El treu de l’atmosfera de fantasia proposada i el torna a la realitat, potser també allunyada, però, d’allò que és possible.

En les darreres paraules de l’obra, un narrador s’acomiada de l’espectador exclamant:

Que per camins justos puguin caminar els bramans
I que alta estima mereixin les seves altes noces.
Que els reis siguin sempre entronitzats per camins justos
I que la terra, submisa, inclini el seu cap agraït.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 6 de juliol de 2020 per toni-f

COVID-19. PELS CAMINS DE L’AYURVEDA

Deixa un comentari

Ens ha agafat per sorpresa.

Malgrat les alarmants notícies de la llunyana Xina i de la veïna Llombardia, no havíem previst que la pandèmia provocada pel covid-19 trasbalsaria tant profundament les nostres vides quotidianes.

Però els fets són els fets i moren a centenars les nostres àvies i els nostres avis i els professionals que els atenien. I també parents, amics i persones properes.

La Medecina convencional sembla menys operativa del que esperàvem i refiar-nos més o menys pacientment, a casa, del que ens diuen que està passant sembla poc compatible amb la nostra pretesa adaptabilitat.

I, sobretot, mortalment arriscat.

AYURVEDA: UNA VISIÓ DE L’UNIVERS

Per aquest motiu, apropar-se a l’Ayurveda – ayur: vida, veda: coneixement – pot ser un dels camins més profitosos a recórrer.

Perquè, efectivament, l’Ayurveda és una doctrina curativa global que va molt més enllà de remeis d’herboristeria, de massatges, d’olors exòtiques i d’altres activitats comercialitzades i més o menys folklòriques. Es tracta d’una ciència integral de la salut i del benestar humans, basada en una conceptualització general de les persones, de la societat, de la natura i. fins i tot, de l’Univers.

Alguns estudiosos afirmen que té l’origen en temps prehistòrics i que alguns dels conceptes de l’Ayurveda han existit des de l’època de la civilització de la vall de l’Indus, o potser abans. En tot cas, es va desenvolupar significativament durant el període vèdic – juntament amb una molt abundant literatura científica – i ha continuat evolucionat fins avui mateix.

L’Ayurveda posa l’accent en l’equilibri dins de cada persona i amb el de qui ens envolta. La supressió de les necessitats naturals no és saludable, ja que aquests desajustos ens porten a les malalties, però – per contra – l’Ayurveda pot prevenir i resoldre la majoria de les dolències de tothom, en totes les èpoques i llocs, incloses les conseqüències de les pandèmies.

ABANS, DURANT, DESPRÉS (1)

Segons l’Ayurveda les causes de les pandèmies són  els canvis extrems i erràtics en el clima, és a dir en les temperatures, els vents i les pluges i les sequeres. La deterioració d’aquests factors té al seu torn com a motor l’Adharma, és a dir la indulgència en la manca de comportaments ètics.

Per altra banda, morim prematurament si practiquem una dieta o un estil de vida equivocats.

Per tant, en un brot epidèmic, aquests dos fets – la dieta i l’estil de vida – conflueixen. Un comportament adequat ens pot ajudar a prevenir-lo o a disminuir-ne la gravetat.

Segons l’Ayurveda  protegir-nos d’una epidèmia no consisteix només en tenir cura de nosaltres mateixos. És bàsic també evitar contactes amb els altres i imprescindible rentar-se les mans immediatament després de cada trobada que hagi inclòs proximitat.

La prevenció té un paper important per a evitar aquests riscos. Però el que és encara més pertinent és alliberar el nostre cos de les susceptibilitats a contraure malalties, defugint qualsevol entorn propici a la proliferació d’infeccions.

Un contagi només afecta quan el cos o el teixit corporal són febles i susceptibles.

UNA VIDA SANA

Per tant, prendre el tipus adequat d’aliments en quantitat i qualitat i fer-ho de la manera pertinent és essencial per a prevenir qualsevol afecció,  fins i tot en plena crisi vírica.

Així, entre d’altres recomanacions específiques de l’Ayurveda, però de fàcil execució en un entorn quotidià, es recomana:

– Prendre una dieta lleugera.
– Utilitzar cereals – arròs, blat, ordi… – de fàcil digestió.
– Introduir períodes de dejuni entre els àpats.
– Fer exercici de forma judiciosa.
– No beure líquids en excés.
– Evitar una dieta excessivament rica en verdures.
– Eliminar la presa de dolços i les receptes amb components avinagrats o àcids.
– Dormir exclusivament durant la nit.

UNA VIDA ORDENADA

L’Ayurveda recomana també un vida ètica que, segons cada persona, pot incloure:

– Practicar la veracitat, la compassió i la caritat.
– Seguir un codi de conducta individual i social basat en el bé comú.
– I, per a les persones creients, adoptar hàbits religiosos.

En tot cas, queda clar que en l’Ayurveda la prevenció d’una malaltia – crisis pandèmiques incloses – està centrada en l’individu més que no pas en els elements patògens.

Es pot resumir també que els brots epidèmics tenen l’origen en la “no justícia” (Adharma) i que el seu tractament de prevenció té com a objectiu eliminar la susceptibilitat de l’organisme que en pot resultar amfitrió.

SOBREVIURE ÉS INSUFICIENT (2)

Un dia a altre deixarem enrere el confinament que – com hem pogut deduir – és un dels remeis més fàcils i eficaços per a superar les pandèmies.

Però es fa difícil pensar que en sortirem com hi hem entrat. Hem experimentat pèrdues, tristors, dubtes i altres emocions afortunadament poc freqüents. I estem en una etapa amb un futur professional o acadèmic, com a mínim, incert.

A banda de que avenços científics assegurin un futur amb menys pandèmies i que les estructures sanitàries dugin a terme intervencions de prevenció i de cura ràpides i eficaces, sense les lamentables retards i vacil·lacions que sempre ens envolten – però que aquests dies són clamorosos – caldrà fer camí més enllà des del punt de vista individual. Sembla la manera més segura d’anar, ni que sigui mínimament, més previnguts que aquesta vegada.

Com ens indica l’Ayurveda. Per exemple.

 

(1) Per a la proposta de les tres properes seccions m’he basat en les aportacions de la Dra. Priyanka Shandilya, experta divulgadora de l’Ayurveda a la revista electrònica Medium que, per cert, recomano.

(2) Manllevo el títol d’aquesta secció de la novel·la post-apocalíptica Station Eleven (hi ha edició en castellà amb el mateix títol) de l’escriptora canadenca Emily St. John  Mandel. “Sobreviure és insuficient” és una frase que hi repeteix un dels seus personatges, que al seu torn l’adopta de l’episodi 122 de la sèrie de televisió Star Treck Voyager.

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici el 9 d'abril de 2020 per toni-f

ALEXANDRE A L’ÍNDIA: “SE T’HAN ACABAT LES CONQUESTES”, LI DIU CHANAKYA

Deixa un comentari

Alexandre, furiós, ple de ràbia, es va retirar a la seva tenda i, estès a terra, sense agrair el que havia aconseguit fins aleshores, s’adonà de que no travessar el Ganges era l’admissió de la seva derrota.

Així descriu Plutarc a la seva biografia d’Alexandre a Vides Paral·leles els sentiments del gran conqueridor al 326 aC, en no poder atacar l’emperador Chandragupta, situat a l’altra riba del riu. El fet, a més, va posar fi a les conquestes del líder macedoni a l’Àfrica i a l’Àsia, començades 12 anys abans.

A l’altra banda del corrent l’esperava efectivament una gran armada. Segons la informació coneguda pels grecs – i, de nou, recollida per Plutarc – estava composta per vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d’infanteria, vuit mil carros i sis mil elefants.

Fossin aquestes dades exactes o exagerades, es tractava d’una enorme força militar, reunida, en part almenys, gràcies a les indicacions de Chanakya, el mentor i conseller de l’emperador de l’Índia.

CHANAKYA, UNA INFLUÈNCIA CONTÍNUA

Chanakya (c. 350-283 aC) és considerat el gran guia política del creador de l’Imperi Maurya (322-185 aC), primer gran reialme del que es té constància històrica i que va dominar, pràcticament, la totalitat del subcontinent indi.

Format a la famosíssima Universitat de Taxila, a l’actual Pakistan, també hi fou professor de ciències polítiques i econòmiques. Fou un gran coneixedor dels Vedes i de la resta de disciplines que s’hi ensenyaven, des de dret a ciències militars i, sobretot i també, un gran home d’estat.

A més de la seva influència en la Història de l’Índia, Chanakya és reconegut com un gran intel·lectual de qui es conserven dues grans obres: l’Arthashastra – sobre política monetària i fisal i relacions internacionals, entre d’altres – i el Nitishastra, una col·lecció d’aforismes de caire personal.

Les seves teories van ser aplicades fins al segle XII i van ser “redescobertes” a les primeries del segle XX. En l’actualitat, és una referència indiscutible entre les classes intel·lectuals, econòmiques i polítiques dirigents de l’Índia.

ARTHASHASTRA, LA CLAU DE VOLTA

L’Arthashastra és “el” llibre de Chanakya i el seu títol ja és prou explícit sobre el contingut: “artha” té aquí el sentit de riquesa, mentre “shastra” vol dir coneixements o ciència.

Ajudarà probablement a comprendre millor el sentit de l’obra si tenim en compte que “artha” conforma – juntament amb “dharma” (deure, justícia), “kama” (desitjos) i “moksha” (alliberament espiritual) – un dels quatre grans objectius de la vida humana segons les doctrines hinduistes més bàsiques.

El text explora l’ètica col·lectiva que manté la societat estructurada i amb un ordre adient per al progrés individual. Es tracta d’un estudi molt aprofundit que aconsella el rei sobre tota mena de fets i situacions que poden comportar tensions de qualsevol tipus, des de desastres naturals a guerres contra enemics externs, i detalla instruccions precises per a situacions de fam i epidèmies, però també projectes d’irrigació, construcció d’obra pública, impostos, legislació civil i mercantil, economia, mercats i comerç, selecció de ministres, diplomàcia i normes sobre agricultura, mineralogia, ramaderia, medicina, boscos o vida salvatge:

L’arrel de la felicitat és el Dharma (ètica), l’arrel del Dharma és Artha (economia, política), l’arrel d’Artha és el bon govern, l’arrel del bon govern és l’equilibri interior, l’arrel de l’equilibri interior és la humilitat, l’arrel de la humilitat es troba en el servei als avis.

Sense govern, creix el desordre. En absència de bon govern, els forts engoleixen els febles. En presència de bon govern, els febles resisteixen els forts.

És el poder i tan sols el poder el que, quan és exercit pel rei amb imparcialitat i proporcionalment a la culpabilitat tant del seu fill com del seu enemic, manté tant aquest món com el proper. El rei just i victoriós administra la justícia d’acord amb el Dharma, el Shanta (sistema legal), Nyaya (edictes legislatius) i Vyavahara (proves, conducta).

El rei ha de protegir les mercaderies, els boscos i els elefants, així com els embassaments i les mines ja establertes i també n’ha de construir de noves.

NITISHASTRA, L’ÀMBIT PRIVAT

El Nitishastra torna a ser – almenys pel seu títol – un manual de bona política, però el seu contingut sembla no tenir elació directa amb l’Arthashastra ja que és una llarga sèrie de sentències sobre una vida tranquil·la i ordenada i fa sobretot referència a la vida indiviual i de família i amb els cercles més propers de veïnatge i d’amistats.

La seva extensió tampoc no és comparable amb la de l’altre obra de Chanakya. La seva cinquantena de pàgines no pretenen confrontar-se amb les més de nou-centes de l’Arthashastra.

Els seus consells tenen, però, una aplicabilitat major i més immediata:

Prescindim d’un parent per a salvar una família, d’una família per a salvar un poble, d’un poble per a salvar un país i d’un país per a salvar-se un mateix.

L’estudiant, el servent, el viatger, la persona famolenca, l’home atemorit, el guardià i l’administrador; aquests set haurien de ser despertats si s’adormissin.

Els peixos, les tortugues i els ocells fan créixer les seves cries mitjançant la vista, l’atenció i el tacte. També ho fan les bones persones per a protegir els seus companys.

Com l’or que es posa a prova polint-lo, tallant-lo, escalfant-lo i batent-lo, l’home hauria de ser valorat per les seves renúncies, la seva conducta, les seves qualitats i les seves accions. (*)

LA PAU, LA MILLOR SOLUCIÓ

En aquesta acumulació de consells alguns semblen d’una utilitat més universal que d’altres. Bona prova podria ser aquest provinent de l’Arthashastra:

Quan el progrés és el mateix en la pau i en la guerra, s’ha de preferir la pau. En la guerra hi ha molts desavantatges: grans pèrdues i enormes despeses, sobretot. I també estar lluny de casa.

Tots hi estem d’acord. Fins i tot Alexandre, probablement.

 

(*) Hi ha més citacions del Nitishastra a l’article “Chanakya. Un Maquiavel…” publicat nteriorment en aquest mateix bloc.

   

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 de desembre de 2019 per toni-f

VÈNCER EL CANÍBAL (L’OPCIÓ DE BHIMA)

Deixa un comentari

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 d'octubre de 2019 per toni-f

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Deixa un comentari

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

UPANISHADS, L’HIMALÀIA DE L’ÀNIMA

Deixa un comentari

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

 

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 22 de juliol de 2019 per toni-f