Arxiu de la categoria: Indra

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Deixa un comentari

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

INDRA. EL REI DELS DÉUS S’APRESSA PELS LABERINTS HUMANS

Deixa un comentari

Dos-cents vuitanta-nou dels mil vint-i-vuit himnes del Rig Veda tenen Indra – el rei dels déus – com a únic protagonista.

Com afirma l’eminent sanscritista Arthur MacDonell (1):

“Indra és invocat de manera individualitzada en la quarta part dels himnes del Rig Veda, molt més sovint que no pas els dirigits a qualsevol altra deïtat. Es tracta del déu preferit nacional dels pobles vèdics.”

MacDonell completa el seu comentari amb precisions sobre el perfil de la divinitat:

“Per altra banda, el seu aspecte és el més antropomòrfic entre els membres del panteó i també el que més investit està de trets mitològics.

Indra és, per sobre de tot, un déu de la tempesta, que venç els dimonis de la sequera i de la foscor, allibera les aigües i conquereix la llum.  En segon terme és el déu de les batalles que ajuda els victoriosos aris a vèncer els enemics aborígens.”

El breu himne 171 del desè mandala completa el retrat d’un Indra en constant contradicció, tant amb la resta dels déus i dels humans com amb ell mateix i les pràctiques cerimonials (2):

Per l’amor a Itat, que esprem el suc, vas empènyer el seu carruatge. Vas sentir la crida de l’oferent de Soma.

Has separat el cap de la pell del rebel Sacrifici i vas portar-lo a la casa de l’oferent de Soma.

O Indra, en un instant, quan vas pensar-hi, vas perdre el mortal Venya pel devot Astrabudhna.

Porta de nou el Sol a l’Est ara que està a l’Oest, o Indra. Fins i tot contra la voluntat dels déus!

lossless BLOC-INDRALes virtuts d’Indra, heretades com sabem per un enfilall de divinitats successives, algunes encara vigents, semblen una projecció dels anhels més bàsics dels seus súbdits humans: aconseguir seguretat i riqueses.

En qualsevol cas, els enfrontaments territorials dels nouvinguts aris amb els multi-ètnics habitants del subcontinent indi van anar deixant pas a una sincrètica convivència.

Malgrat l’aparició d’una visió polifacètica de la realitat, representada per Brahma, Vishnu i Shiva, el culte a Indra i la perspectiva maniquea dels contactes entre diferents col·lectius humans (“nosaltres” som exemple de civilització; “ells”, en canvi, una colla de salvatges) mai no ha deixat d’estar present.

Al llarg dels mil·lennis, els grans desplaçaments de població i les col·lisions  que generen s’han demostrat inherents a l’evolució de la Humanitat.

Sempre s’han produït, molt sovint acompanyats però de situacions inacceptablement tràgiques. A desgrat del creixement d’una consciència de la globalitat de problemàtiques i de solucions, ho estem vivint – encara! – ara mateix.

Els laberints humans pels que Indra s’apressa cap a la sortida semblen seguir conformant la quotidianitat.

 

(1) Arthur Anthony MacDonell (1854 – 1930), llegendari catedràtic de sànscrit a Oxford, és autor de nombrosos i indispensables treballs sobre vèdic i sànscrit. La cita prové de la introducció a l’estudi sobre Indra a “A vedic reader for students”.

(2) Com passa sovint en els himnes del Rig Veda, el text del poema 10.171 dóna per coneguts personatges, situacions i pràctiques cerimonials. Afortunadament, els contextos de cada composició són sovint suficients per a copsar-ne el sentit i la bellesa. Recordem, en tot cas, que el soma és una beguda extreta d’un vegetal desconegut, imprescindible en els sacrificis vèdics.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 7 de setembre de 2016 per toni-f

RIG VEDA IX 112. ENLLÀ DELS ANHELS

Deixa un comentari

Diversos són els desitjos dels homes
i diversos els seus camins:
l’obrer busca feina,
el metge, el malalt i el braman, el devot.
Degota sobre Indra, llum del Soma!
(*)

El ferrer – amb plantes màgiques
i plomes dels ocells del cel,
amb pedres encantades
i la dansa de les flames – cerca clients rics.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

Jo sóc un poetastre,
el papà és metge i la mamà, molinera.
Maldem per les riqueses amb tota mena de cabòries.
Anem darrera dels nostres anhels com si fóssim bestiar.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

El cavall vol un carro lleuger,
el seductor, un somriure,
el penis, una clivella peluda
i per l’aigua es deleix la granota.
Degota sobre Indra, llum del Soma!

640px-Indra_sur_Airâvana_(Banteay_Srei,_Angkor)_(6843503801)

 

 

 

Els himnes del Rig Veda transmeten una saviesa profunda i serena, assentada, probablement, en l’observació tranquil·la i perllongada de la Natura.

No tots però estan adreçats a fenòmens astronòmics, geogràfics o quotidians “seriosos”, més o menys divinitzats i/o convertits en elements dels rituals.

Alguns són plenament humans, adreçats a la família, a un pretendent (o a una pretesa), a un veí barrilaire, etc. Bon exemple és el traduït més amunt, dedicat als desitjos individuals.

Però més enllà de la precisió – i la cruesa – dels retrats, sobta l’actualitat dels trets que destaca. En aspectes ben bàsics, entre els indoeuropeus que van compondre i recollir aquest poema fa quatre o cinc-mil anys i nosaltres mateixos hi ha una clara identitat.

Constatar-ho i, sobretot la ironia crítica que traspua l’himne ens ajudaran potser a distanciar-nos del superflu, prendre perspectiva i resoldre millor la històrica cruïlla en la que estem immersos.

 

(*) Indra és el rei dels déus de la religió vèdica, prèvia a l’hinduisme, i el Soma, el licor sagrat utilitzat en la seva litúrgia.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 7 de juny de 2015 per toni-f