LA VIA SÀNSCRITA

Segons els Vedes, estem a l’inici del Kali Yuga, la més nefasta de les quatre eres que conformen la concepció cíclica del temps, pròpia de les creences del subcontinent indi.

D’acord amb aquesta cosmogonia, Brahma – el principi creador de la tríada vèdica – viu durant cent anys. Cada un dels seus anys té 365 dies i cada un dels seus dies una durada de 4.320.000 anys humans. És dins d’aquests dies de Brahma que cal distingir quatre eres, clarament relacionades, per cert, amb les Edats descrites per Hesíode i amb el concepte d’Etern Retorn de Nietzsche.

LES ENORMES DIMENSIONS DELS TEMPS

La primera d’aquestes eres, anomenada Krita Yuga, es perllonga durant 1.728.000 anys, la segona – o Treta Yuga – durant 1.296.000, la següent – Dvapara Yuga – dura 864.000 i la darrera, el Kali Yuga en el que ens trobem, 432.000.

Però a cada Yuga, a més de l’extensió, disminueixen també el dharma, la saviesa, els coneixements, la capacitat intel·lectual, l’esperança de vida, l’estabilitat emocional i la força física.

A L’ULL DE L’HURACÀ

Així doncs, durant el Kali Yuga en el que ens trobem, els governants han passat de promoure el benestar general a convertir-se en perills públics i hi ha grans migracions a la recerca d’aliments. Per altra banda, a nivell individual, prevalen els valors materials i creix la violència.

Pinten bastos! perquè, a més, no s’albira cap solució ni a curt, ni a mig, ni a cap termini i només portem cinquanta dels més de quatre-mil segles de l’era en la estem: aquest Kali Yuga va començar quan Krishna va marxar de la Terra durant la batalla que descriu el Mahabharata, és a dir, segons alguns càlculs, entre el 17 i el 18 de febrer del 3102 aC.

VIES DE FUGA?

D’acord amb la mitologia vèdica, Vishnu, el gran impuls preservador, torna a la Terra al final de cada Kali Yuga. La propera vegada – que serà la desena – s’encarnarà en Kalki i, damunt del seu cavall blanc, anunciarà l’arribada d’un nou Krita Yuga, és a dir d’una nova era daurada.

Si preferim no esperar tant, podem fer com Arjuna quan, davant de l’holocaust que estava a punt de començar en forma de veritable guerra d’extermini i totalment col·lapsat pel dubte sobre quin era el seu deure, va seguir el consell que Krishna va oferir-li per mitjà del Baghavad Gita (II.14):

La calor i el fred, el plaer i el dolor procedeixen del món dels sentits, o Arjuna! Venen i van. Són fugaços. Aprèn a transcendir-los. 

Baladrers. Esvalotats. En grupets de quatre o cinc o, potser, en colles de quinze, de vint… Quina quadrilla!

Arribaran desordenats, sense saber d’on vindran, ni on aniran. S’aturaran aquí com podran no fer-ho, o aterrar una mica més enllà. O més ençà. Poc després, qui sap si en vindrà un altre, tot sol, com despistat. I s’afegirà a la resta. I s’hi confondrà.

Enjogassats, belluguets, s’empenyeran sense malícia. Espigolaran el terra sense saber ben bé què hi buscaran, si és que hi buscaran alguna cosa. Pujaran, baixaran, s’enfilaran per tot arreu, en equilibris impossibles. Cauran, hi tornaran o ho deixaran córrer.

Aleshores, sense motiu aparent, alguns s’aturaran un instant en mig d’un gest.

Pau parcial, imprevista i efímera.

Quina piuladissa sense ordre ni concert! Estaran contents. Semblaran riure. En tot cas, xerraran, interrompent-se els uns als altres. El gust de sentir el propi cant?

De sobte, sense que hagi passat res, almenys que ho sembli, obeint potser a una indicació imperceptible, un d’ells alçarà el vol, i després dos més, i finalment tota la resta. Apressats, velocíssims.

Adés amuntegats, adés dispersos, marxaran en una direcció desconeguda, amb certesa arbitrària i atzarosa.

Llavors, pensarem: “Goita! Ja no hi són!”