LA VIA SÀNSCRITA

El Ramayana – un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita – ens presenta l’extraordinària vida de Rama, un fill, germà, príncep, espòs, guerrer i rei exemplar. Al llarg dels segles ha estat – i segueix sent – un model de comportament per a les successives generacions de l’Índia. L’obra, sortosament, s’ha incorporat al corpus fonamental de la literatura universal.

L’argument bàsic és senzill i familiar: el marit s’enfronta a un rei enemic que ha raptat la seva esposa. Altres elements ens són també coneguts: els trets fonamentals d’alguns personatges i episodis concrets, com batalles i combats individuals, intervencions divines, descripcions de palaus i de ciutats…

Però molts altres són exclusius del Ramayana. En destaquen el període descrit que s’inicia abans del naixement de l’heroi, la intervenció decisiva en la trama d’animals humanitzats i, sobretot, el llenguatge.

Ric i exuberant, la seva precisió matisa tot el que descriu, especialment els sentiments dels personatges, especialment del propi Rama: enfrontat al seu destí, ple de contradiccions entre els deures de la reialesa i els del matrimoni, pren decisions que l’omplen de dolor. Ple de dubtes, la seva humanitat arrossega el lector.

El Ramayana és un clàssic i, per tant, una obra permanentment moderna.

(A la continuació d’aquesta entrada, he inclòs un brevíssim fragment del primer capítol del segon Cant del Ramayana.) 

Hi ha àmbits de la vida quotidiana en els que el sànscrit està molt present. El ioga n’és bon un exemple.

La pròpia paraula ioga prové del verb sànscrit “yuj” (que comparteix, per cert, arrel indoeuropea amb el nostre “jou”) i el mot assana, que designa les postures que s’hi adopten, té l’origen en “as”, que significa estar assegut, aturat, etc.

El nom d’alguns assanes ho deixen clar.   

N’hi ha que es refereixen a animals (bhujangassana, postura de la serp), a plantes (padmassana, del lotus) o a objectes (halassana, de l’arada).

També n’hi ha de personatges (virassana, postura de l’heroi) o d’éssers històrics (Buddhassana, de Buda) o de les parts del cos que hi intervenen (sirsassana, del cap).

I tota la resta.

Quan en parlen, els practicants de ioga diuen paraules sànscrites.

Es tracta d’una llengua que – a més de ser fascinant des del punt de vista lingüístic i literari – vehicula uns coneixements mil·lenaris que continuen vigents i útils avui, entre nosaltres.

El Mahabharata i el Ramayana – les dues grans obres de la literatura sànscrita – són enormes monuments literaris, veritables claus de volta de la literatura universal.

Tant els seus fils argumentals, com nombrosos personatges, situacions, episodis i, fins i tot, convencions literàries corresponen – bàsicament  – als de La Ilíada i L’Odissea, però també a d’altres narracions èpiques de la tradició indoeuropea de la que és hereva directa la literatura occidental i que conforma, per tant, el nostre imaginari col·lectiu i personal d’ara mateix.

La lectura de l’èpica sànscrita captiva per la varietat i bellesa dels escenaris en els que es succeeixen un devessall d’episodis de tot tipus, curulls d’escenes d’amor i d’extrema crueltat, d’amistat i de traïció, de violència i de pau, de vergonyós egoisme i de sacrifici heroic i exemplar.

Però l’interès màxim d’aquests dos gegantins poemes està en els seus nombrosos protagonistes i en la multitud de personatges secundaris. Tots plegats conformen un mosaic detallat i profund que retrata totes les facetes de l’ànima humana. 

Enfrontats al seu karma i al seu dharma, acarats al seu destí i al seu deure, entre dubtes i certeses, els seus sentiments i els seus actes són com els nostres.

Ells són al mirall en el que ens mirem.

  
  

Fins i tot les persones que ignoren les tradicions de l’Índia relacionen la paraula om amb la meditació oriental. I és cert; om és una síl·laba pròpia de l’hinduisme, a més de ser-ho també del jainisme i del budisme. La seva popularitat prové dels nostres esquemàtics coneixements sobre les tradicions espirituals índies i sobre el ioga.

Com saben els practicants d’aquesta disciplina, per a pronunciar om correctament es comença amb la a, es continua amb una u i s’acaba amb la m. Una mica d’atenció suplementària fa adonar-se de que el mantra, empès per l’alè, neix a la gola, segueix al vel del paladar i finalitza als llavis.

Segons els textos sagrats, cada una d’aquestes lletres té el seu significat particular. La a simbolitza l’inici de l’univers i l’estat de vigília que permet percebre’l; la u remet a la consciència interior de l’ésser i de la realitat que l’envolta, característica del somni; la m expressa l’estat previ a la manifestació de la realitat, quan es dorm profundament, sense somiar i la paraula sencera representa la totalitat del cosmos, sense distincions entre l’ésser i el no ésser.

En qualsevol cas, amb independència de creences i de doctrines, pronunciar el so om és una experiència profunda i agradable, tranquil·la i poderosa, que connecta, clarament, amb un sentiment de plenitud i de globalitat.