Sabré perquè – quan s’acabi el temps –
I hauré deixat de preguntar-me perquè –
Crist explicarà cada una de les angoixes
En la bonica aula del cel.
Em dirà el que Pere va prometre –
I jo – en la sorpresa del seu dolor –
Oblidaré la gota d’Angoixa
Que ara em crema – que ara em crema!
Un Pertot d’Argent
Amb Cordes de Sorra
Per a evitar que s’esborri
El Camí anomenat Terra –
El pedigrí de la Mel
Tant li fa a l’Abella –
Un Trèvol és, per a ell,
En qualsevol moment, Aristocràcia.
Si no hagués vist el Sol
Hagués pogut suportar l’ombra
Però la Llum un novell Desert
Del meu Desert ha fet –
Mai no sabem com en som d’alts
Fins que no ens demanen que ens alcem
I llavors si som fidels al pla
Els nostres caps toquen els cels –
L’Heroisme que expliquem
Seria una cosa normal
Nosaltres no clavaríem els Colzes
Per por de ser Reis –
Si no hagués vist el Sol
Hagués pogut suportar l’ombra
Però la Llum un Desert més nou
En el meu Desert ha fet –
La sort no és casual –
És feina –
El car somriure de Fortuna
És guanyat –
L’Origen del Tresor
És aquella Moneda fora d’ús
Que vàrem menysprear –
Un mot és mort,
Quan és dit,
Diuen alguns.
Jo dic que justament
Comença a viure
Aquell dia.
Si no fos viva
Quan vinguin els Pit-roigs,
Dona al de la Corbata Vermella
Una molla de Difunts.
Si no pogués agrair-t’ho
Perquè m’hagués tot just adormit
Sàpigues que ho estic intentant
Amb els meus llavis de Granit!
L’Aigua, es revela per la set.
La Terra – pels oceans trobats.
L’exaltació – per l’aflicció –
La Pau – per la narració de les seves batalles –
L’Amor, per l’Osca a la Memòria –
Els Ocells, per la Neu.
Aquesta versió del poema 135 d’Emily Dickinson (que alguns reculls cataloguen amb el número 133) manté les majúscules i minúscules, la puntuació i els guionets establerts per l’Autora. El text intenta un equilibri entre les paraules originals i la parla dels lectors d’aquí, avui.
(*) For Laura (48!), again.