IOGA A LES ARRELS. ASANES AMB NOMS PERSONALS.

Deixa un comentari
A més de portar noms d’elements naturals o descriptius de la forma adoptada pel cos en practicar les diverses asanes del hatha-ioga, moltes es refereixen a personatges històrics, llegendaris o mitològics de la cultura hindú.La diversitat del marc conceptual en el que s’inscriu el ioga i el substrat indoeuropeu on enfonsa les arrels fan que aquestes darreres denominacions reflecteixin un ventall de valors, de situacions i fins i tot de referències literàries que ens són properes i, al mateix temps, sovint, atractivament singulars.

Així, hi ha noms d’asanes que remeten a personatges fàcilment identificables, però d’altres, en canvi, per a la majoria, no ho són tant:

– Entre els primers trobem, per exemple, buddhasana, vinculat, lògicament, al creador del budisme, o hanumanasana, en homenatge al famós protagonista simiesc del Ramayana i prototip de servidor esforçat i lleial.

– Altres asanes – amb denominacions, potser, menys conegudes – fan referència al propi ioga, com matsyendrasana, que recorda el peix llegendari a qui Shiva va ensenyar aquesta disciplina, encarregant-li, a més, que la propagués al seu torn, arreu del món, o gherandasana, que porta el nom de l’autor d’un famós tractat sobre la matèria.

– Els múltiples noms i els diveros aspectes del propi Shiva mereixen igualment una atenció especial: bhairavasana, durvasana, vamadevasana, natarajasana (*), etc.

La llista podria ser més llarga,  però la conclusió seria la mateixa: tots aquests noms conformen una atmosfera molt especial i estableixen uns vincles subtils que transmeten un humanisme universal, inclusiu i acollidor. El profund enriquiment personal de qui hi connecta és obvi i generós.

(*) “nata”: dansa; “raja”: rei; “asana”: postura.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ioga el 29 d'octubre de 2012 per toni-f

SÀNSCRIT: EL PARADÍS DE LES PARAULES COMPOSTES

Deixa un comentari
Com és ben sabut, l’expressivitat i la bellesa del sànscrit provenen de diversos factors; un dels més decisius és la seva facilitat per a combinar dos o més mots per a crear-ne un de nou, és a dir per a formar paraules compostes.Es tracta d’un fenomen universal i en català en fem servir molts al cap del dia: blaugrana, rentaplats, cobrellit, supermercat, allioli, sobretaula… però en sànscrit són molt més abundants i doten els textos en els que apareixen d’una intensitat molt marcada i d’una exactitud extraordinària i enlluernadora.

Hi van aparèixer ja en els textos vèdics, amb una freqüència i unes formes similars a les de l’èpica homèrica, llengua amb la que comparteix, per cert, un origen designat amb una paraula que també és composta: l’indoeuropeu.

La majoria d’aquests nous mots inclouen dues paraules, per exemple: mitravaruna (l’entitat divina dual formada pels déus Mitra i Varuna), matarapriti (la mare i el pare, és a dir, els pares, però conservant també les seves individualitats) o dyavaprithivi (l’espai que inclou el cel i la terra). Els compostos de tres membres són rars, però existeixen: purvakamakritvan (acompliment d’un desig anterior).

El seu ús va continuar durant el període èpic i força dels articles ja publicats en aquest bloc en contenen: Mahabharata (els grans Bharata), Ramayana (el viatge de Rama), Bhagavadgita (el cant del Senyor) i fins i tot noms propis com Yudhishthira (ferm en la batalla). Però són  multitud: maharaja (gran rei), suryaxandra (el Sol i la Lluna), Himalaya (casa de la neu), etc.

El desenvolupament màxim dels mots compostos sànscrits va produir-se al període clàssic, entre els segles III i VIII dC, amb noves paraules cada vegada més llargues i conceptes molt elaborats i inclusius.

Alguns exemples: parvabimbadhara (llavi inferior com el bimba madur, és a dir “llavis vermells com el fruit anomenat bimba quan està madur”) o purvajanmakrita (fet en una vida anterior) o molt més llargs de cinc, nou o fins i tot trenta-cinc paraules!

La deessa Sarasvati – que vetlla pel coneixement i la bellesa en totes les seves formes – sempre ha estat benvinguda (per a utilitzar una paraula composta) en el regne del sànscrit!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 18 d'octubre de 2012 per toni-f

PANXATANTRA: ELS LLOROS, LES GRUES I LA RESTA DE LA FAMÍLIA

Deixa un comentari
Els lloros, com sempre xerren,
atreuen els caçadors,
però les grues, que no obren el bec,
viuen el llibertat.

Aquests quatre versos pertanyen al Panxatantra, un divertit recull de faules, la gran majoria protagonitzades per animals amb comportaments humans, atribuït a Vishnu Sharma i escrit en sànscrit, segons l’opinió més general al s. III dC, però que ben bé podria haver estar compost en època molt anterior.

Presentat com un manual per a instruir tres prínceps especialment beneits, el llibre explica en cinc capítols (d’aquí el nom del recull: panxa, “cinc” i tantra, en aquest context, “llibre”) i més de dues-centes històries, moltes enllaçades les unes amb les altres, com sortir-se’n de les situacions més diverses.

És un llibre molt popular a l’Índia, on s’ha utilitzat ininterrompudament per a educar i distreure els vailets, èrò també, fins i tot, actualment, com a base per a establir models de gestió empresarial.

Més o menys coetani amb les faules d’Esop, el Panxatantra ha tingut una llarga trajectòria, amb una primera traducció al persa al s. IV, amb el nom de Kalila wa Dimna, de la que deriven versions en àrab, que, al seu torn, van donar origen a traduccions en llengües europees, en totes les èpoques. 

N’existeix també un versió refosa a la pròpia Índia al s. XII amb el nom d’Hitopadesha i multitud de versions, resums, seleccions, imitacions, etc. Entre nosaltres, ja el propi Ramon Llull va recollir-ne l’esperit al seu Llibre de les Bèsties.

Aquest fecund procés queda ben reflectit per una altra de les estrofes del propi Panxatantra:

Qui té la ment estreta
pensa: “això és meu, això és seu”;
en canvi, per a una persona amb un gran cor
tothom és la seva família.
  

   

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 4 d'octubre de 2012 per toni-f