Al començament, hi ha el començament del Rigveda. És a dir, aquests versos:
Glorifico Agni, capdavanter, l'oficiant del sacrifici, l'oferent de l'oblació, el millor donant de riqueses.
I després, fins arribar a aquest bloc, tota la resta.
Però, poc a poc: al començament - pel que fa a la literatura indoeuropea, per tant, a la "nostra" literatura - hi ha el Rigveda o veda (saviesa) dels versos (rig), que s'inicia efectivament amb les línies de les que proposo una traducció més amunt i que conté la primera mostra literària en qualsevol llengua de la gran família indoeuropea, de la que també formen part el grec, el llatí, el català, etc.
La datació del Rigveda és - a banda de probablement supèrflua - una tasca impossible: no hi referències. Dades astronòmiques extretes del propi text permeten sostenir-ne una antiguitat de cinc o sis-mil anys; d'altres, més conservadors, avancen l'hipòtesi de mil-cinc-cents anys aC.
(A la continuació d'aquest article, segueixo donant dades sobre el Rigveda i proposo la traduccció d'un nou fragment...)
L'interès i la bellesa del sànscrit venen de la seva literatura i també de la pròpia llengua. Les paraules que la formen li donen tota la seva força.
Quan explorem les paraules, al final de tot hi trobem els sons, és a dir, de fet, les vocals perquè - segons els gramàtics sànscrits - sense vocals no hi sons (les consonants tot just les acompanyen) i, per tant, no hi ha paraules. Ni llengua. En qualsevol cas, les vocals del sànscrit són un aspecte més de la seva riquesa: mentre en català en tenim vuit (la a, la i i la u, les dues es, les dues os i la vocal neutra) en sànscrit en disposem de tretze.
Comptem: les tres vocals bàsiques - com en català: a, i i u - poden se curtes o llargues (ja són sis), ara venen els quatre sons que la gramàtica sànscrita anomena díftongs: la e, la o, el so ai i el so au (ja sumen deu) i després cal afegir-hi la l i la r que, a més de funcionar com les nostres consonants, poden formar síl·labes en paraules com krshna, per exemple, i, a més, la r vocàlica pot ser curta o llarga (i ja tenim les tretze),
Probablement, la quantitat de sons disponibles permet formar un gran nombre de paraules, ben precises, per a un gran nombre de conceptes o d'aspectes d'un mateix concepte. I això, probablement, ajuda a l'hora d'escriure...
Sigui com sigui, a la paleta del sànscrit, al racó destinat a les vocals, els escriptors disposen d'una gran varietat de colors.
(Per a alegria i gaudi dels lectors de tot el món, per cert.)
El Ramayana - un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita - ens presenta l'extraordinària vida de Rama, un fill, germà, príncep, espòs, guerrer i rei exemplar. Al llarg dels segles ha estat - i segueix sent - un model de comportament per a les successives generacions de l'Índia. L'obra, sortosament, s'ha incorporat al corpus fonamental de la literatura universal.
L'argument bàsic és senzill i familiar: el marit s'enfronta a un rei enemic que ha raptat la seva esposa. Altres elements ens són també coneguts: els trets fonamentals d'alguns personatges i episodis concrets, com batalles i combats individuals, intervencions divines, descripcions de palaus i de ciutats...
Però molts altres són exclusius del Ramayana. En destaquen el període descrit que s'inicia abans del naixement de l'heroi, la intervenció decisiva en la trama d'animals humanitzats i, sobretot, el llenguatge.
Ric i exuberant, la seva precisió matisa tot el que descriu, especialment els sentiments dels personatges, especialment del propi Rama: enfrontat al seu destí, ple de contradiccions entre els deures de la reialesa i els del matrimoni, pren decisions que l'omplen de dolor. Ple de dubtes, la seva humanitat arrossega el lector.
El Ramayana és un clàssic i, per tant, una obra permanentment moderna.
(A la continuació d'aquesta entrada, he inclòs un brevíssim fragment del primer capítol del segon Cant del Ramayana.)
Hi ha àmbits de la vida quotidiana en els que el sànscrit està molt present. El ioga n'és bon un exemple.
La pròpia paraula ioga prové del verb sànscrit "yuj" (que comparteix, per cert, arrel indoeuropea amb el nostre "jou") i el mot assana, que designa les postures que s'hi adopten, té l'origen en "as", que significa estar assegut, aturat, etc.
El nom d'alguns assanes ho deixen clar.
N'hi ha que es refereixen a animals (bhujangassana, postura de la serp), a plantes (padmassana, del lotus) o a objectes (halassana, de l'arada).
També n'hi ha de personatges (virassana, postura de l'heroi) o d'éssers històrics (Buddhassana, de Buda) o de les parts del cos que hi intervenen (sirsassana, del cap).
I tota la resta.
Quan en parlen, els practicants de ioga diuen paraules sànscrites.
Es tracta d'una llengua que - a més de ser fascinant des del punt de vista lingüístic i literari - vehicula uns coneixements mil·lenaris que continuen vigents i útils avui, entre nosaltres.
El Mahabharata i el Ramayana - les dues grans obres de la literatura sànscrita - són enormes monuments literaris, veritables claus de volta de la literatura universal.
Tant els seus fils argumentals, com nombrosos personatges, situacions, episodis i, fins i tot, convencions literàries corresponen - bàsicament - als de La Ilíada i L'Odissea, però també a d'altres narracions èpiques de la tradició indoeuropea de la que és hereva directa la literatura occidental i que conforma, per tant, el nostre imaginari col·lectiu i personal d'ara mateix.
La lectura de l'èpica sànscrita captiva per la varietat i bellesa dels escenaris en els que es succeeixen un devessall d'episodis de tot tipus, curulls d'escenes d'amor i d'extrema crueltat, d'amistat i de traïció, de violència i de pau, de vergonyós egoisme i de sacrifici heroic i exemplar.
Però l'interès màxim d'aquests dos gegantins poemes està en els seus nombrosos protagonistes i en la multitud de personatges secundaris. Tots plegats conformen un mosaic detallat i profund que retrata totes les facetes de l'ànima humana.
Enfrontats al seu karma i al seu dharma, acarats al seu destí i al seu deure, entre dubtes i certeses, els seus sentiments i els seus actes són com els nostres.
Fins i tot les persones que ignoren les tradicions de l'Índia relacionen la paraula om amb la meditació oriental. I és cert; om és una síl·laba pròpia de l'hinduisme, a més de ser-ho també del jainisme i del budisme. La seva popularitat prové dels nostres esquemàtics coneixements sobre les tradicions espirituals índies i sobre el ioga.
Com saben els practicants d'aquesta disciplina, per a pronunciar om correctament es comença amb la a, es continua amb una u i s'acaba amb la m. Una mica d'atenció suplementària fa adonar-se de que el mantra, empès per l'alè, neix a la gola, segueix al vel del paladar i finalitza als llavis.
Segons els textos sagrats, cada una d'aquestes lletres té el seu significat particular. La a simbolitza l'inici de l'univers i l'estat de vigília que permet percebre'l; la u remet a la consciència interior de l'ésser i de la realitat que l'envolta, característica del somni; la m expressa l'estat previ a la manifestació de la realitat, quan es dorm profundament, sense somiar i la paraula sencera representa la totalitat del cosmos, sense distincions entre l'ésser i el no ésser. En qualsevol cas, amb independència de creences i de doctrines, pronunciar el so om és una experiència profunda i agradable, tranquil·la i poderosa, que connecta, clarament, amb un sentiment de plenitud i de globalitat.
En una ocasió, durant els seus anys d'aprenentatge, Arjuna - el gran heroi del Mahabharata, conegut per la seva excel·lència en el combat amb arc - participava en una competició amb els seus condeixebles. Quan va arribar el seu torn i tenia la sageta dirigida a l'ocell de fusta que servia d'objectiu, va sentir la veu del seu mestre:
- Què estàs veient, Arjuna? Em veus a mi, i als teus companys, i l'arbre en el que hi ha la diana?
- No, mestre - va respondre el noi -. Només veig el cap de l'ocell, però no pas a tu, ni els companys, ni l'arbre.
- En aquest cas - continuà el mestre - descriu l'ocell que has d'escapçar.
- Em sap greu, mestre - digué Arjuna-. Veig el cap de l'ocell i prou.
El mestre, satisfet per aquestes respostes, va ordenar a Arjuna que disparés la sageta. L'arquer, sense vacil·lacions, va tallar tot d'una el coll de l'ocell de fusta i en va fer caure el cap a terra.
El seu mestre va abraçar-lo o l'anomenada del noi i la fama de la seva eficàcia van créixer i créixer fins arribar als racons més llunyans.
(El Mahabharata és ple d'episodis i de personatges com aquests; el lector viatja de la sorpresa a la delit, de l'interès a l'admiració. El fragment recollit més amunt és una adaptació abreujada del capítol cent-trenta-quatre de l'Adi Parva que es troba al primer dels deu llibres de la gran obra èpica sànscrita.)
Des de fa milers d'anys, cada dia, mentre el sol s'alça i es pon, milions de persones, arreu del planeta, canten o reciten les paraules: "Om. Bhur bhuvah svah, tat savitur vareniam, bhargo devasya dhimadhi, dhiyo yo nah pracodayat".
Es tracta del famós "Gayatri mantra", un breu fragment de l'himne seixanta-dos del tercer llibre (o mandala) del Rigveda, l'obra literària més antiga conservada en qualsevol llengua indoeuropea, escrita en vèdic, l'idioma antecessor del sànscrit.
Aquesta pregària ha estat traduïda a la gran majoria de les llengües del món i n'existeixen multitud de versions. Un text en català, respectuós amb la seva literalitat, pot ser formulat així:
Om. Que a la Terra, a l'aire i al cel aquesta gran glòria del diví Savitri doni vida als nostres anhels.
("Om" és la paraula més sagrada de l´hinduisme i Savitri una divinitat solar que personifica el creixement i la revitalització.) La universalitat del sànscrit (i del vèdic) es manifesta pels mitjans més insospitats. Fins i tot a través d'una aparentment humil pregària que il·lumina amb poquíssimes paraules el perenne afany de trascendència del humans.
Malgrat la distància geogràfica i les diferències lingüístiques entre el català i el sànscrit, les arrels compartides per ambdues llengües perduren més enllà dels segles i força paraules d'un i altre idioma mostren una gran semblança.
Els nostres "pare" i "mare", per exemple, recorden clarament els pitar i matar sànscrits i el mateix passa amb els noms d'alguns números: dos-dva, tres-tri, sis-sas, set-sapta, nou-navan, etc. Un fenomen similar es repeteix en força mots comuns com, entre molts d'altres:
cap-kapitha, dent-danta, déu-deva, serp-sarpe o sucre-sukha. Ioga, per cert, té la mateixa arrel indoeuropea - i el mateix significat general - que "jou" o el verb "junyir".
Un segon cas és de les paraules que han sofert canvis més profunds. La seva filiació comuna és malgrat això evident. Per exemple, "escacs" prové del sànscrit catur anga (és a dir, quatre membres), "sofre" té en sulbari (que vol dir enemic del coure) el seu familiar oriental i "Júpiter" equival a diaus-pitar (pare del cel).
A més, hi ha també algunes paraules sànscrites que s'han incorporat al nostre vocabulari quotidià. Avatar, mantra, guru o nirvana en són mostres ben clares i d'ús general.
Aquest origen indoeuropeu comú es manifesta en el lèxic, però també en un munt de mites que resulten familiars per als uns i per als altres.
Amb arrels que s'enfonsen en els mil·lennis anteriors a la nostra era fins penetrar el nucli de la cultura indoeuropea, la literatura en llengua sànscrita ha estat el vehicle per a la creació de nombrosíssimes obres mestres en tota mena de gèneres.
El preludi d'aquesta excel·lència es troba en el Rigveda, una col·lecció d'himnes, majoritàriament religiosos però també descriptius de fets quotidians, redactada en vèdic, una llengua anterior al sànscrit, propera a l'avèstic, idioma del zoroastrisme a l'antiga Pèrsia i amb clares semblances amb altres llengües d'arrel indoeuropea com el grec clàssic i el llatí.
Després d'un llarg període de desenvolupament de la literatura vèdica, es produeix l'eclosió del sànscrit amb grans obres èpiques. El Mahabharata - una obra bellíssima i gegantina, que supera en llargada més de vuit vegades l'Odissea i La Ilíada juntes - i el Ramayana, en són les mostres més destacades.
A partir del s. III dC, s'inicia una fèrtil època, anomenada clàssica, caracteritzada per obres dramàtiques, poètiques i narratives de gran qualitat, que s'allarga durant 500 anys. S'inicia aleshores l'apogeu literari de les llengües vernacles com, entre d'altres, l'hindi i el marathi.
Des de mitjans del segle XX, una munió d'autors que no renuncien a seguir utilitzant la llengua que, durant molts segles, ha transmès ininterrompudament la cultura del subcontinent indi, ha reprès la publicació de tota mena d'obres, en tota mena de gèneres.
El sànscrit és la llengua en la que ha estat escrit un veritable univers literari, amb immensos oceans i grans continents, altes serralades i fèrtils valls, racons deliciosos i panorames de vertiginosa bellesa.
La literatura sànscrita és un univers per descobrir.
Quan William Jones - el reconegut filòleg anglès del segle XVIII - va descobrir i estudiar el sànscrit, va escriure:
"La llengua sànscrita, sigui quina sigui la seva antiguitat, té una estructura meravellosa; més perfecta que el grec, més rica que el llatí i més exquisidament refinada que ambdues, però tenint amb elles una afinitat més forta - tant en les arrels dels verbs i en les formes de la gramàtica - que la que podria haver-se produït per accident. Es tracta d'una proximitat tan clara que, de fet, cap filòleg podria examinar-ne els trets, sense creure que han sorgit d'una font comuna, que, potser, ja no existeix."
Però més enllà d'aquestes afirmacions, que els estudiosos posteriors han confirmat, la lectura de les obres escrites en aquesta llengua, permeten gaudir d'una literatura excel·lent i acompanyar tota mena de personatges en situacions en les que, fins i tot, nosaltres, lectors catalans del segle XXI ens sentim involucrats.
Inesperadament, enmig de les cabòries quotidianes, un parell de cueretes passaven l'espona a la cantonada, com si esperessin algú.
Primetes, elegantíssimes amb el seu plomatge blanc, gris i negre, com qui no vol la cosa, passejaven amunt i avall, tot lluint desmenjadament les seves llargues cues i amb el cos en perfecte equilibri sobre les fràgils potes que movien amb sorprenent rapidesa.
Aquest matí, tot creuant la Via Favència, en el grup d'arbres que fa menys esquerp el breu passeig central, per primer cop aquest hivern, he sentit cantar una merla.
Els seus refilets virtuosos anuncien que ha tornat entre nosaltres per a evitar el cruel fred del Nord. Ara convocarà la femella i construirà el seu niu en un racó secret.
Dintre d'uns mesos, m'adonaré potser del seu silenci. Haurà marxat. Feina feta.
L'any vinent però, per aquestes dates, tornarà a ser aquí.
