LA VIA SÀNSCRITA

El pedigrí de la Mel
Tant li fa a l’Abella –
Un Trèvol és, per a ell,
En qualsevol moment, Aristocràcia.

Si no hagués vist el Sol
Hagués pogut suportar l’ombra
Però la Llum un novell Desert
Del meu Desert ha fet –

Mai no sabem com en som d’alts
Fins que no ens demanen que ens alcem
I llavors si som fidels al pla
Els nostres caps toquen els cels –

L’Heroisme que expliquem
Seria una cosa normal
Nosaltres no clavaríem els Colzes
Per por de ser Reis –

Si no hagués vist el Sol
Hagués pogut suportar l’ombra
Però la Llum un Desert més nou
En el meu Desert ha fet –

Si no fos viva
Quan vinguin els Pit-roigs,
Dona al de la Corbata Vermella
Una molla de Difunts.

Si no pogués agrair-t’ho
Perquè m’hagués tot just adormit
Sàpigues que ho estic intentant
Amb els meus llavis de Granit!

L’Aigua, es revela per la set.
La Terra – pels oceans trobats.
L’exaltació – per l’aflicció –
La Pau – per la narració de les seves batalles –
L’Amor, per l’Osca a la Memòria –
Els Ocells, per la Neu.

Aquesta versió del poema 135 d’Emily Dickinson (que alguns reculls cataloguen amb el número 133) manté les majúscules i minúscules, la puntuació i els guionets establerts per l’Autora. El text intenta un equilibri entre les paraules originals i la parla dels lectors d’aquí, avui.

(*) For Laura (48!), again.