ÈPICA SÀNSCRITA. TAMBÉ AL SEGLE V… I AL XXI!

Deixa un comentari

En el roent Sacrifici que fou la batalla – l’arc hi era l’estendard, la ira, el foc, el camp de batalla, les brases, els crits dels valents soldats, els càntics vèdics, les fletxes, les paraules i els reis eren la fusta – Paraśurāma va sacrificar Sahasrārjuna com si es tractés d’una immolació.

Malgrat els seus obvis ressons èpics, aquest text no pertany a cap poema antic, com els sovint comentats en aquest bloc. Es tracta, ben al contrari, d’un molt breu fragment del “Shribhargavaraghavi”, una de les popularíssimes obres del prolífic autor contemporani Rambhadracharya, sobre Rama i Parasurama, dos dels grans protagonistes del conegut Ramayana, que és, com sabem, un dels gegantins poemes del sànscrit clàssic.

GRANS POEMES

Perquè els literats d’aquesta llengua, conservada sorprenentment invariada durant més de tres mil anys, semblen abduïts, ja des del principi de les seves trajectòries individuals, per la poderosa literatura que els ha precedit i en prenen tot sovint episodis com a nucli de les seves obres.

Una exemple ben clar d’aquest fet és l’autor del segle V Kalidasa, un dels grans escriptors de tots els temps, de qui es conserven tres obres de teatre, dos llargs poemes de temàtica diversa i dues narracions èpiques compostes en vers, tot plegat inspirat en personatges, fets i situacions provinents dels Vedes, del Ramayana i del Mahabharata.

Així, afortunadament, encara en podem llegir:

Tenia el sol un halo malaltís al seu voltant.
Enrotllant-se al seu interior, els ulls espantats podien veure
Grans serps retorçades i alegres
Perquè la mort del dimoni tan aviat hauria de ser.

Va caure, ballant com una flama i un llum encegador,
Il·luminant els cels més allunyats, des de molt amunt.
Va caure un llamp de fulles des d’un cel sense núvols
Que va portar la por i els tremolors.

Els elefants van ensopegar i els cavalls van caure,
Els lacais es van empènyer, deixant cadascun el seu lloc,
El terra sota ells tremolava davant l’onatge
De l’Oceà, quan un terratrèmol va sacsejar l’amfitrió.

Aquesta pràctica literària és extraordinàriament prolífica i en trobem nombrosos exemples anteriors i posteriors a Kalidasa i fins a les publicacions actuals. En l’obra d’aquests autors destaquen narracions i poemes que reprenen amb ulls de tots els temps i també dels segles XX i XXI temes inspirats en els clàssics més clàssics, i que es coneixen genèricament com “mahakavya”, mot compost per “maha” (gran, com “mahatma”, per exemple) i “kavya” (poema) és a dir, òbviament, “gran poema”.

EL CAS RAMBHADRACHARYA

Rambhadracharya, l’autor de la citació que encapçala aquest article és un d’aquests autors, però la seva activitat supera àmpliament la literatura ja que, a més de poeta i autor teatral,  és també un destacat líder espiritual, educador, estudiós de la llengua i de la literatura sànscrites, crític literari, filòsof, compositor, cantant, ballarí i director de ballet.

Autor de més 150 llibres de tots els gèneres,  Rambhadracharya, a més de l’obra citada, ha escrit altres tres “mahakavya” a les que podem llegir, per exemple:

Senyor omnipotent, que elimineu l’angoixa dels vostres devots, protegiu-me, que estic sent consumit pel ferotge foc de les penes, que cau impotent sobre el món mundà, que no té cap protector, que és ignorant i que està lligat per les cadenes de l’engany.

Què es pot veure en aquest món caigut, fals i ple de vicis i disputes i governat pels pecats dels humans enganyosos i malvats? Només val la pena veure Rama i els seus cabells que li cobreixen la cara com a un lotus, que és completament feliç, que té la forma d’un nen i que ens dona la llibertat.

DESIG PROFUND

Afortunadament, una estrofa de Rambhadracharya acosta lectores i lectors a textos més immediats, a temes més propers als nostres grans desitjos:

Els qui així canten arriben als peus de Vishnu, la divinitat de l’equilibri, i mai no cauen en el pou del naixement i de la mort.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Literatura sànscrita, Literatures, Poemes el 13 d'octubre de 2021 per toni-f

LES CATORZE OPCIONS DE LES PARAULES SÀNSCRITES

Deixa un comentari

La bellesa i l’interès del sànscrit no rau – només – en la seva gegantina literatura. La llengua en la que les seves obres estan escrites és també, per ella mateixa, un enorme univers de conceptes, connexions i boscos frondosos que, per poc que badem, fa presoner qui, incautament, s’hi endinsa.

Les seves paraules fonamentals – noms, adjectius, pronoms i numerals – varien segons el seu ús en la parla o l’escriptura, és a dir, declinen – com el llatí, per exemple – i per a fer-ho, despleguen una estructura de normes sense ni la més mínima escletxa o excepció (*).

TRES DE CATORZE OPCIONS

Els mots sànscrits adapten les seves formes segons els tres gèneres de la llengua (masculí, femení i neutre), els seus tres nombres (singular, plural i dual) i les vuit funcions gramaticals en les que es distingeixen: nominatiu, vocatiu, acusatiu, datiu, ablatiu, genitiu, locatiu (fins aquí com en llatí) i instrumental, que, com el seu nom ens diu, indica l’eina que es fa servir o qui acompanya qui fa l’acció descrita.

Cada terme sànscrit doncs pot adoptar fins a catorze formes diferents i, quan és utilitzat, com és lògic, sempre n’adopta tres: gènere, nombre i cas.

Així diem “pità” o “pitaram” si, per exemple, el pare (arrel “pitr”) estima o és estimat, però “nadyau” o “nadisu” si dos rius (arrel “nadi”) baixen per la vall o  es veuen o se’n descriuen tres o més.

LES TERMINACIONS

Fins aquí la teoria. Ara cal aplicar-la a cada un dels 20.000 o, segons com es comptin, fins a 2.000.000 de vocables sànscrits.

Sembla complex, però les normes que permeten parlar, escriure i llegir sànscrit d’una manera més o menys acceptable estan a l’abast de tothom que hi esmerci el temps necessari.

Per ella mateixa, l’operació és senzilla: només cal afegir el sufix adient a l’arrel de la paraula que s’utilitza, tenint en compte, això si, les terminacions del mot bàsic que, segons l’exhaustiva fonologia sànscrita, estableix criteris precisos per a cada cas.

Així, per exemple, el nominatiu de la paraula “kanta” (estimat) és kantah, kantam o kanta, segons si ens referim a un ésser masculí, neutre o femení, però si esmentem una germana (“svasr”) en datiu, per exemple, direm “svasre” si el terme està en singular, “svasrbhyam” si és dual o “svasrbhyah” si és plural.

És més senzill del que sembla. Les terminacions de les arrels sànscrites que acaben en vocal són només quatre i distingeixen entre la dicció llarga i la curta (en total, vuit doncs). Les consonàntiques, que són simplement sis, resulten relativament fàcils perquè els usos de les unes s’acosten molt als de les altres.

APRENDRE SÀNSCRIT

Aprendre sànscrit és una aventura que mai no s’acaba i per a tenir-ne una visió suficient per a entendre-la podem utilitzar diferents sistemes: Universitat, estudiar a casa, en grup o en solitari, amb o sense professor extern…

La veritat és que tots presenten avantatges, però hi ha dos mètodes casolans que funcionen força bé, almenys per a començar. Podem anomenar-los el dels infants i el de les persones sistemàtiques.

Si som metòdics cal utilitzar el més rigorós: aprenem de memòria un text breu, una estrofa del Bhagavad Gita, per exemple, en sànscrit, naturalment, i, amb l’ajuda de diccionaris, gramàtiques i/o mètodes d’aprenentatge, comprenem el sentit de cada paraula. Un cop memoritzat, haurem fet un pas determinant per a arribar al cel – i al zel – dels sanscritistes. Com és natural caldrà repetir la operació tantes vegades com calgui.

I haurem començat.

El sistema dels infants és més senzill. Espavilats com espurnes, quan són menuts, trien la paraula associada al que creuen més urgent: mare, llet, pa,  germà/na, dormir… la reprodueixen el millor que poden i la repeteixen fins que les persones que les envoltem descodifiquem els seus esforços i les criatures pronuncien de manera intel·ligible. I el procés continua fins que l’infant, per fi, parla !

Podem fer alguna cosa similar: prenem una paraula senzilla i propera a nosaltres, a la feina o en moments plaents, per exemple, i la repetim  incansablement fins que forma part de la nostra memòria. I després una altre i una altre i una altre…

És cert. En ambdós casos cal persistència. Com en tots els mètodes, per cert, si volem aconseguir bons resultats.

En qualsevol cas, aprendre sànscrit – o anar-s’hi apropant – s’ho val. El sànscrit és una de les llengües més descriptives – i boniques? – que coneixem, triem les opcions que triem.

 

(*) Comentarem la conjugació dels verbs i les paraules conegudes com indeclinables – preposicions, adverbis, interjeccions i conjuncions – en un proper article.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Sànscrit el 8 de setembre de 2021 per toni-f

ANUGITA (UN BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS DE PAU)

Deixa un comentari

El que hi ha en aquest llibre es pot trobar en altres llocs, però el que no és aquí no és enlloc més. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

 

El Mahabharata, tradicionalment atribuït a l’imaginari Vyasa, és el llibre més llarg del món. Amb 1,8 milions de paraules, té deu vegades la llargada de la Ilíada i L’Odissea juntes i s’ha comparat la seva importància a la de la Bíblia, l’obra de William Shakespeare, Homer, el teatre de l’antiga Grècia o l’Alcorà.

A més de la narració de la Guerra de Kurukshetra i els destins dels kauraves i els pandaves, el Mahabharata conté molt material filosòfic i devocional.

Organitzat en divuit llibres, el sisè dels quals, el Bhishma Parva, narra el lideratge de Bhishma en el bàndol oposat als pandaves durant els primers dies de la guerra i conté les estrofes del Bhagavad Gita, una obra devocional d’interès ètic universal i d’èxit permanent.

Però hi ha, com a mínim, un altre Gita, exposat en un context totalment diferent. L’Anugita (“anu” vol dir posterior, continuació…), que és com es coneix el fragment,  proposa també una llarga sèrie d’interpretacions de la realitat i de consells per a la vida quotidiana. S’ha inclòs en el catorzè volum del monumental poema èpico-doctrinal, anomenat Ashvamedhika Parva (el Llibre del Sacrifici del Cavall).

DE NOU, LA NARRACIÓ  D’UN DIÀLEG

L’Ashvamedhika comença amb el consell de Krishna a Yudhishthira (l’hereu dels pandaves) de beneir el seu reialme celebrant, precisament, la Cerimònia del Cavall, un antic ritual ramader connectat amb el passat migratori dels kurus, i inclou després els 36 capítols de l’Anugita Parva on Krishna, clonant la fórmula narrativa de descriure un diàleg ja utilitzada en el Bhagavad Gita, explica:

-una primera discussió entre un Siddha (un sant) i un descendent laic de Kashyapa, un dels set savis de l’antiga Índia, sobre les successives reencarnacions i la via per a l’emancipació final,

– un segon diàleg entre un braman i la seva dona sobre els tipus de reencarnacions

– i una tercera conversa entre un Mestre i el seu deixeble al voltant de quina és la millor manera de viure.

PÍNDOLES DE SAVIESA PER A ÈPOQUES D’ENTESA

Les estrofes de l’Anugita romanen fidels a l’estil literari del Mahabharata i es presenten en forma de sentències:

Qui veu la seva ànima buida d’olor, gust o tacte, de sons, de pertinences o visions i no sap res, esdevé alliberat. 19.10.

Havent-se alliberat de les impressions dels sentits, hom és atent a Brahma que és etern, suprem, tranquil, estable, perdurable i indestructible. 19.14.

Des del naixement fins a la consecució d’una forma diferent, les accions bones o dolentes i l’acompliment de fets de ment o paraula existeixen en totes els éssers. 20.8.

El que no pot ser olorat pel nas, ni tastat per la llengua, ni tocat pel tacte és assolit per la Ment. 20.12.

Les direccions indicades per la brúixola, el vent, el Sol, la Lluna, la Terra, el foc, Vishnu, Indra, Prajapati i Mitra, aquests són els deu focs del sacrifici. 21. 4.

Tots els objectes de coneixement són Ment. Només el coneixement els percep. L’Ànima Individual, encoberta de forma subtil, viu en el cos que és produït per la llavor vital. 21. 7.

Ignorància, Foscor i Bondat són les tres qualitats de la Ment. Estan connectades les unes amb les altres i es condicionen mútuament.  26. 4

Com un llum que crema en una sala descobreix tot el que hi ha, així fa l’ànima que mostra les diferents potencialitats del cos.28. 11.

No s’ha de pensar en el passat ni sentir ansietat sobre el futur.  S’ha de prescindir del present, temps d’acció, amb el pensament immòbil. 46.42.

Alguns pensen en Brahma com en un arbre, altres consideren Brahma com un gran bosc. Alguns prenen Brahma com si fos immanifestat. Altres creuen que és transcendent i lliure de qualsevol angoixa. 48. 1.

ARRELS PROFUNDES. FRUITS MÉS ENLLÀ DELS TEMPS

El text original de l’Anugita té una antiguitat certa però, com és habitual en les literatures pretèrites, totalment imprecisa i s’ha anat editant, revisant, interpolant i reorganitzant en capítols al llarg de tota la seva història.

En tot cas, l’Anugita és sempre significatiu perquè les idees i els punts de vista ètics de l’original són citats pels estudiosos de la majoria de les escoles de filosofia hindú.

 

Els poetes han explicat abans aquests fets, nous poetes els tornen a explicar ara, altres poetes explicaran aquestes mateixes històries en el futur. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 9 de juny de 2021 per toni-f

ALGUNES ESPURNES DEL BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS QUE SOM

Deixa un comentari

Quan algú renuncia a fer el que cal per temença o por a les dificultats es deixa conduir pels seus propis límits. 18.8

La intel·ligència procedeix de la serenitat: entén quan actuar i quan no, què cal fer i què no, què causa temor i què no, què és la dependència i què l’alliberament. 18.30

La precipitació porta a percebre incorrectament què cal fer, quina és l’acció correcta i quina no ho és. 18.31

Les decisions preses en la foscor dels pensaments perceben els errors com encerts i tot ho jutja a l’inrevés.18.32

Cal persistir en la pròpia comesa encara que no condueixi a l’èxit immediat. Totes les empreses es veuen afectades per incorreccions com el fum que sempre acompanya el foc.18.48

Quan algú medita en la calma i el silenci, quan els seus pensaments i les seves paraules són en pau, quan la seva decisió és la llibertat i actua sense egoisme ni ostentació, serè d’esperit, no sent ni angúnies ni temors. 18.52 i 53

Si creus que no cal combatre, la teva decisió no tindrà cap sentit. La teva naturalesa t’hi portarà.18.59

Encoratjat per la teva pròpia tasca, que sorgeix de la teva naturalesa, inevitablement faràs el que cal fer, malgrat que dubtis d’avançar.18.60

Has escoltat aquestes paraules amb atenció concentrada? Han marxat els teus dubtes? 18.72

Els dubtes han desaparegut i gràcies a les teves paraules he recuperat el seny. La incertesa ha marxat. Faré com dius.18.73

SÍNTESI

Així com el Bhagavad Gita és sovint anomenat “la síntesi de l’Hinduisme”, el seu divuitè capítol podria ser conegut com “la síntesi del Gita” ja que, en setanta-vuit estrofes, ens porta l’essencial de tot el recull.

N’he extret els textos que semblen més adients per als temps que som.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Trajectes clars el 15 de març de 2021 per toni-f

BENVINGUDA A L’ALBA – RIG VEDA VII.77 (EPIDÈMIA 4)

Deixa un comentari

(A partir d’avui – solstici d’hivern d’aquest 2020 -, i fins els 21 de juny de l’any vinent, el dia tornarà a recuperar terreny a la nit.

La llum s’anirà imposant a la foscor, il·luminant amb la seva força el nostre combat quotidià contra la pandèmia, mesures preventives i vacunes incloses.)

Ha brillat intensament, com una noia jove que bressola criatures i ajuda a moure’s per primer cop tot el que és viu.
Ha portat Agni – el foc – a escalfar homes i dones, infants i avis. L’Alba ens ha dut la llum, ha expulsat les penombres.

Mirant-ho tot, estesa arreu, ha sorgit, immensa. S’ha alçat i ha resplendit intensament, amb els tons blancs del seu esplèndid vestit tot al voltant.
Ha lluït, bellíssima, amb els colors daurats de la seva pell. Ha aparegut, mare dels ramats i guia dels dies.

Menant el Sol – la mirada dels déus! -,  la propícia Senyora condueix el seu Corser blanc i bell a examinar-ho tot plegat.
Distingida pels seus rajos, es veu, rutilant, com visita tot el món portant el seu meravellós tresor.

“Acostat a nosaltres, allunya l’enemic, prepara’ns una àmplia pastura lliure de perills.
Espanta els que ens odien, ofereix-nos riqueses i, tot cantant, aboca’ns recompenses, Dama opulenta.

Envia el teu esguard més resplendent per a il·luminar-nos, concedeix-nos dies més i més llargs, oh Alba, oh Deessa.
Dona’ns aliments, tu que tens tot el que és preciós, generosa, rica en carros, bous i cavalls.

Oh Usas, deessa de l’Alba, nascuda noble, filla del cel, que els sacerdots amb els seus himnes fan poderosa,
Descobreix-nos vastes i glorioses riqueses i, vosaltres, déus, protegiu-nos sempre, amb totes les benediccions!”

(Tornar als himnes del Rig Veda – que interpreten el món amb una mirada primigènia – ens acosta potser a veritats netes d’interferències pretesament culturals, lliures d’acumulades connotacions més o menys erudites.

El cant VII.77 – probablement compost durant la secular migració dels pobles ramaders del centre d’Àsia, cap a un Sud més fèrtil – ens ofereix, a més de la certesa de la Llum, una ordenada presentació i invocació de l’aurora, qui sap si permanentment útil, avui – ara! – també, aquí.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 21 de desembre de 2020 per toni-f

LLUMINOSA NIT – RIG VEDA X.127 (PANDÈMIA 3)

Deixa un comentari

Vestida de festa, se’ns ha apropat la Deessa Nit; s’ho mira tot amb els seus milers d’esguards.

Immortal, omple l’ampli espai entre la Terra i el Cel, les fondàries i les alçades. Amb la seva llum esborra les onades de foscor.

S’acosta a l’Alba, a la seva germana, i li deixa el lloc; la foscor es va esvaint.

“T’has atansat avui a nosaltres. Tornem a casa, a reposar, com ocells que van a l’arbre.”

– Els vilatans han anat a les seves llars com els animals amb potes i els que tenen ales i fins i tot els falcons que tot ho persegueixen.-

“Allunya la lloba i el llop, allunya el lladre. Oh Nit plena d’onades, que ens sigui fàcil creuar-te!

Foscor – densa, negra, acolorida – has vingut a mi. Matinada, cancel·la la com si fossin deutes!

T’he portat aquesta cançó com el pastor du el ramat. Acull-la, Nit, filla del Cel; accepta aquest elogi com si fos ofert a un conqueridor.”

L’himne 127 del desè llibre del Rig Veda és l’únic entre els 1.125 cants del recull que tracta el tema de la nit. Benigne i positiu, ens la presenta il·luminada per milers d’estels, acostant-se a l’alba i al nou dia, a la certesa de la llum.

(Es tracta d’una nit lluminosa, que referma la seguretat en la represa, per cert.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 de novembre de 2020 per toni-f

LA SAVIESA ÉS BENESTAR – PANDÈMIA 2 (*)

Deixa un comentari

RIG VEDA: VIURE EN EL PLANETA

Que la teva mirada vagi cap al sol, que la teva vida viatgi amb el vent. Fes camí cap al cel o cap a la terra, segons sigui la teva natura; o entra dins les aigües, si aquest és el teu destí. Arrela’t a les plantes amb totes les teves forces.
RV.X. 16. 3.

Vola lluny, malura, com el gaig blau. Desapareix amb la cançó del vent, amb la pluja.
RV. X. 97. 13.

(El Rig Veda (“El saber de les estrofes”) és una col·lecció d’himnes, la majoria sagrats, escrits llengua sànscrita. És la col·lecció de  texts més llarga i més antiga mai escrits en cap llengua indoeuropea. Van ser recopilada cap al 1500 aC.)

RAMAYANA: EL MÓN ÉS LA TOTALITAT

Després d’arrencar la brillant Muntanya de les Herbes Remeieres dels cims de l’Himàlaia, Hanuman, el simi, devot amic de Rama, il·luminat per la lluïssor de les plantes, volà cap on era l’heroi ferit.

Allà, després d’haver inhalat aquelles meravelloses flors i fulles, Rama es va curar de totes les seves ferides i els que havien estat morts en el combat  van tornar també a la vida, com qui es desperta quan la nit s’acaba. Text extret del RAM. VI. LXXIV.

(El Ramayana és el text sagrat de l’hinduisme, una màgica epopeia i una de les fites de la literatura universal. Narra en 24.000 versos les aventures de Rama per vèncer Ravana, el seu demoníac rival, i estar amb la seva esposa Sita. Es creu que l’origen del text se situa al segle VII aC.)

MAHABHARATA: EL PREU DE LES VICTÒRIES

Fill de Kunti, la felicitat i l’angoixa van i venen constantment, com les estacions d’hivern i estiu. Sorgeixen només de la percepció dels sentits i s’han d’acceptar sense ser molestades. Una persona capaç d’aquesta tolerància és cridada a l’alliberament de tota misèria.

Els grans vidents, coneixedors de la veritat, han conclòs que l’ànima i la realitat espiritual són inalterables i que el cos material temporal no té cap fonament de certesa. L’ànima s’impregna del cos i és indestructible. Ningú no pot destruir l’ànima incommensurable i eterna, però segur que el cos acabarà.

(El Mahābhārata és una de les dues grans narracions èpiques sànscrites. Explica la lluita entre dos grups de cosins i conté nombrosos materials filosòfics i devocionals. El seu tema central va ser probablement compilat cap al segle III aC. i fa referència a fets ocorreguts cap la segle VIII. Es tracta del poema més llarg del món ja que compta amb uns 200.000 versos i se’l considera equivalent a la Bíblia, els treballs de William Shakespeare, les obres d’Homer, els drames grecs o l’Alcorà.)

BHAGAVAD GITA: MIRAR ENDINS

Qui veu inacció en l’acció i acció en la inacció, és savi entre els homes i pot realitzar tot el que es proposi. BG. 4. 18.

Qui no té saviesa ni fe i, alhora, té dubtes, va perdut. Per a l’ànima que dubta, no hi ha felicitat. BG. 4. 40.

Hi ha harmonia en qui no menja en excés ni observa un dejuni complet, no n’hi ha tampoc en qui dorm massa ni en aquell que està sempre despert. BG. 6. 16.

(El Bhagavad Gita (La Cançó de Déu) és un breu fragment de 700 versos incorporat tardanament al  Mahabharata.  Presenta una síntesi dels principis hinduistes i és el més conegut dels seus textos. Va ser probablement compost al segle II aC.)

CHARAKA SAMHITA: LA SALUT, PRIMER         

La vida és de quatre tipus: Sukha (feliç), Duhkha (infeliç), Hita (bona) i Ahita (dolenta).

Sukham-Ayuh és una vida lliure de malalties corporals o psíquiques, dotada de vigor, capacitat, energia, vitalitat, activitat, coneixement, èxits i gaudiments. El contrari és l’Asukham-Ayuh.

Hitam-Ayuh és la vida d’una persona que sempre està disposada a fer el bé a tots els éssers vius, veraç, honesta, tranquil·la, autocontrolada, que fa passos després d’examinar cada situació, virtuosa, sense conflictes amb els altres, respectant el que sigui digne, dedicat a la comprensió, al coneixement i a la serenitat de la ment, la caritat i la pau. El contrari és l’Ahitam-Ayuh.

L’objectiu de l’Ayurveda és ensenyar allò que condueix al Sukham-Ayuh i al Hitam-Ayuh.
Extret de CS. I. 1. 1-30.

(El Charaka Saṃhitā és un text sànscrit sobre l’Ayurveda (medecina tradicional índia). Anterior al segle II aC., descriu les antigues teories sobre el cos humà, etiologia, simptomatologia i teràpies per a un ampli catàleg de malalties. També inclou  seccions sobre la importància de la dieta, higiene, prevenció i altres disciplines dirigides a conservar i recuperar la salut.)

HATHA YOGA PRADIPIKA: INSTRUCCIONS PER AL CAMÍ

La realització arriba als que practiquen amb constància. Com pot aconseguir-la la persona inactiva? No és llegint tractats que es pot atènyer l’equilibri.
HYP I.65

Mentre la respiració sigui irregular, la ment serà inestable; quan la respiració es calmi, s’aconseguirà harmonia i llarga vida.

Mentre al cos hi ha l’aire de la respiració, hi ha vida. La mort és la desaparició de  l’aire de la respiració. Per tant, és necessari conservar l’aire de la respiració.
HYP II. 2-3.

(El Haṭha Yoga Pradīpikā (Llum sobre el Hatha Yoga) és un manual de ioga del segle XV, escrit per Svātmārāma i basat en els ensenyaments de la nissaga de Matsyendranath. És un dels textos sobre Hatha Yoga més influents.)

 

(*) Es va publicar un primer article sobre la pandèmia del covid-19 el 09.04.2020. El trobareu una mica més avall, en aquesta mateixa pàgina.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 20 d'octubre de 2020 per toni-f

ALGUNS PENSAMENTS AL BOSC

Deixa un comentari

Com un home abraçat per la seva estimada,
que no percep res, ni dins ni fora d’ell mateix,
tampoc qui és acollit per l’Ésser infinit
no s’adona de res, ni extern ni intern.
 
Aquesta és la seva forma veritable,
aquella en la que s’han acomplert
tots els desitjos que eren anhels de l’Ésser.
En ella no hi ha ni afanys ni patiments.
 
(Brihadaranyaka Upanishad, IV, 3, 21.)

El text anterior és un brevíssim fragment del Brihadaranyaka Upanishad – literalment el Gran Upanishad del Bosc (abreviat amb les sigles BrUp) -, probablement el primer de la llarga sèrie de textos filosòfico-doctrinals que va destil·lar la cultura sànscrita entre els segles VII aC i XV dC i que, com sabem i gaudim, continua enriquint-nos.

El Brihadaranyaka és de fet la recuperació d’algunes seccions del Satapatha Brahmana (un recull de rituals religiosos que inclou nombrosos mites sobre la Creació i el Diluvi), una part al seu torn d’un dels quatre grans textos fundacionals de l’hinduisme, el Yajur Veda, centrat igualment en cerimonials i sacrificis, però amb importants textos de caire més global.


Com el seu propi nom delata, el Brihadaranyaka pertany a la tradició dels  textos “aranyaka” – és a dir “al bosc” -, que, amb afany rupturista, deixen clar amb el seu nom genèric que es tracta de reflexions fetes lluny de les tradicions clàssiques i tradicionals de l’època.

El Brihadaranyaka és un dels textos fonamentals i fundacionals de les creences hinduistes, ja que explora les teories del Vedanta (traduït usualment com “Culminació dels Vedes” o, també, i probablement millor, “Cim de la Saviesa”) i tracta molts conceptes primerencs i teories fonamentals per a aquest feix de creences.

CADA PERSONA ÉS L’UNIVERS (I L’UNIVERS, CADA PERSONA)

Com la majoria de textos sànscrits, el Brihadaranyaka Upanishad està ordenat en llibres, capítols i finalment estrofes que són les encarregades d’exposar els temes proposats, ja es tracti d’una narració – com és el cas del Ramayana, per exemple – o bé un contingut doctrinal, com en aquest upanishad o en el Bhagavad Gita, que ja coneixem.

El Brihadaranyaka inclou himnes sobre tota mena d’aspectes de l’existència humana, com, per exemple, l’ètica o el coneixement de la realitat.

Segons el teu desig és la teva voluntat,                                  
segons la teva voluntat són els teus actes,
segons els teus actes és el teu destí.
 
Ets bo si fas coses bones,
dolent si fas maldats.
Sempre obtens el que fas. 
(BrUp, IV.4.5)

De la irrealitat, condueix-me a la realitat.
De la foscor, condueix-me a la llum.
De la mort, condueix-me a la immortalitat.
(BrUp, I.3.28)

També presenta ensenyaments sobre la creació de l’Univers, la natura de la realitat, l’ànima humana i la seva relació amb Atman (el Jo, entre moltes altres possibles traduccions) i també sobre les premisses de l’alliberament, la realització de si mateix i, lògicament, Braman (l’Absolut).

I, a més de multitud d’altres temes doctrinals i ontològics, inclou reflexions al voltant de les característiques i indivisibilitat de les ànimes, de fet una de sola, immanent i transcendent, i la seva unitat amb tot l’univers a través dels éssers orgànics i inorgànics.

UNA PERMANENT INVITACIÓ

En la història de les religions i la cultura índies, els upanishads juguen un paper essencial. Les seves propostes desenvolupen les idees espirituals dominants i provoquen i indiquen el pas des del ritualisme vèdic a nous paràmetres doctrinals i a noves institucions.

Es coneixen 108 upanishads, dels quals les primeres obres van ser  memoritzades durant segles per generacions successives i transmesos oralment.

Els primers són anteriors a la nostra Era i cinc d’ells clarament pre-budistes (segle VI aC). De la resta, 95 formen part del cànon compost des dels últims segles del primer mil·lenni aC fins al segle XV. Els nous upanishads van continuar ser compostos en èpoques més recents i tracten sovint temes no directament connectats amb els Vedes.

Aquest univers és una trinitat
i està fet de nom, forma i acció.
Tots tres són un: l’Esperit de vida.
Tot és u i també tots tres.
 
L’Immortal és ocult pel real.
L’Esperit de vida és l’Immortal.
El nom i la forma són el real
i tots dos oculten l’Esperit.
(BrUp, I.6.1)
 
 
Quan creiem en la dualitat
entre el si mateix i el no si mateix,
el que hom veu, ensuma, tasta, percep,
escolta, toca i coneix sempre sembla un altre.
 
Però quan tot és el Si Mateix
no hi ha consciència
de res altre que el propi Si Mateix.
(BrUp, IV.5.15)

 

 

A LA LLOTJA AMB EL CARRETÓ DE FANG (O JA ÉS D’OR?)

Deixa un comentari

Si enlloc d’estar compartint aquest text fóssim en un teatre, mereixeríem disposar d’una bona llotja. Ens delectaríem així, amb espai i comoditat, amb la representació de Mirchakatika (“El carretó de fang”), una de les grans obres del teatre universal.

Mentre esperem el gaudi, fem-ne cinc cèntims….

A PRIMERA VISTA

Mirchakatika és efectivament una gran obra de teatre, escrita en sànscrit i perfectament representable en qualsevol època, aquesta inclosa. La seva indiscutible singularitat prové de la qualitat del seu argument que, a través de deu actes d’un sorprenent dinamisme, presenten l’amor foll entre Charudata – un noble empobrit – i Vasantasena – una bella cortesana.

 

Però l’obra és molt més que una complexa – i apassionant – història d’amor. S’hi produeixen fets dramàtics i d’altres propis d’una comèdia, i hi apareixen també arguments polítics, domèstics, policíacs, de crítica social, amb robatoris, assetjaments sexuals i intents de violació, agressions físiques, judicis i condemnes a mort i, per sort, amnisties reials inesperades.

A més, i, sorprenentment, no és cap seqüela – ni preqüela – de cap situació derivada o propiciada per alguna obra èpica ni vèdica, com és habitual en la majoria d’obres de teatre sànscrites.

En tot cas – i aquí sí que cal remetre’s a la tradició clàssica -, el primer capítol de l’obra ens presenta lògicament els protagonistes dels fets narrats, els seus interlocutors més destacats i, és clar, el nucli i el marc costumista en el que es desenvolupa la història.

El diàleg entre Vasantasena – la protagonista – i Mandanika – la seva serventa -n’és un bona mostra:

Mandanika: No és un rei, ni un favorit, ni un braman, ni un comerciant… De qui s’ha enamorat la princesa?
Vasantasena: Vas estar amb mi al parc on hi ha el temple de Kama, la deessa de l’amor?
Mandanika: Sí, senyora. Ah… ara ho veig! És l’home que et va reconfortar quan vas demanar protecció? El seu nom és Charudata.
Vasantasena: Bé, Mandanika, bé. Ho has endevinat.
Mandanika: Senyora, diuen que és pobre.
Vasantasena: Aquesta és la raó per la qual l’estimo. Una cortesana que posa el seu cor en un home pobre home no mereix cap retret.

EL CARRETÓ ÉS EL VINCLE

Al llarg de la representació es van precisant subtilment els diversos caràcters dels personatges de l’obra i van apareixent, per sobre dels fets exposats, el que realment va succeint en les seves relacions i els vincles que lentament, com un mecanisme de rellotgeria, els van apropant i allunyant els uns als altres.

Ajuda també a la fascinació dels fets narrats el fet que els deu capítols de Mirchakatika succeeixen en només sis dies i la utilització d’esdeveniments  aparentment accidentals per a construir una història perfectament travada.

Bon exemple, en són l’espectacle d’una tempesta en la que l’heroi allunya la temença de la seva estimada i ella n’esperona la passió o l’aparició del fill del protagonista i del sentiments maternals que desperta en Vasantasena, anècdota que, per cert, dona títol a l’obra.

Rohasena (el fill de Charudata): No m’agrada gens aquest carretó d’argila, Randanika. Vull jugar amb el meu.
Randanika: Quan el teu pare torni a ser ric, podràs jugar amb el teu carret d’or.
Vasantasena (que entra en escena): De qui és aquest menut? No porta cap ornament, però la seva mirada em fa feliç el cor.
Randanika. És el fill de Charudata. Jugava amb un carretó que pertany al fill d’un veí. Però m’ha dit: “No m’agrada aquest carro d’argila. Dona’m el meu, que és d’or”.
Vasantasena: Pensar que aquest menut ha de patir perquè els altres són rics… Ai, poderós destí! La fortuna dels homes és tan vacil·lant com les gotes d’aigua que cauen sobre un fulla de lotus. (Llàgrimes.) No ploris, fill meu. Aviat tornaràs a jugar amb un carretó d’or.

AMB EL REI

El possible autor de Mirchakatika és Sudraka (literalment “Petit Servent”), envoltat com és habitual per les fugisseres boires de tota mena de dubtes, un rei que sembla haver viscut 110 anys, cap al segle V dC, i del que no es té cap altra referència que la seva eventual autoria de la història del carretó de fang i, probablement, d’un parell d’obres menors.

El dramaturg va saber augmentar la solidesa de l’argument per la utilització alterna del sànscrit, parlat pels protagonistes principals, i de diversos llenguatges pràcrits – perfectament comprensibles per les audiències – utilitzat pels personatges secundaris. També els canvis en l’ús del vers i de parlaments en prosa contribueixen a bastir una història d’una consistència sense escletxes.

Una de les últimes escenes de l’obra – el retrobament dels protagonistes en unes circumstàncies veritablement dramàtiques – és un argument suplementari per a reiterar que ens trobem davant d’un text d’altíssima qualitat.

Charudata:
Ets una ombra de Vasantasena?
⁠O ets tu mateixa baixada del cel?
O, potser en plena bogeria, crec veure’t, estimada?
⁠O ets plena de vida davant meu?

Has tornat del cel,
d’on t’he pogut rescatar?
Té algú altre la teva figura?
Ets tu aquesta altra?

Vasantasena. [S’aixeca amb llàgrimes i cau als seus peus.]:
Oh noble Charudata, soc realment la malaurada que ha caigut en aquesta profunda pena.

UNA DARRERA SORPRESA

L’Epíleg de Mirchakatika torna a portar l’espectador a una situació imprevista, posant-lo davant no pas de fets imaginaris sinó de la seva pròpia vida quotidiana, això si, però, en un embolcall majestuós. El treu de l’atmosfera de fantasia proposada i el torna a la realitat, potser també allunyada, però, d’allò que és possible.

En les darreres paraules de l’obra, un narrador s’acomiada de l’espectador exclamant:

Que per camins justos puguin caminar els bramans
I que alta estima mereixin les seves altes noces.
Que els reis siguin sempre entronitzats per camins justos
I que la terra, submisa, inclini el seu cap agraït.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 6 de juliol de 2020 per toni-f

TOTES LES VERITATS SÓN AL BRAHMASUTRA

Deixa un comentari

Ara, doncs, pensem en Brahman
BS I.1

Aquest vers – o “sutra”, o, per a nosaltres, aforisme – és el primer dels 555 que configuren el Brahmasutra, és a dir i com és fàcil de deduir, els “Sutres sobre Brahman”, el déu de la Creació en la tríada hinduista, o també, com en aquest cas, la pròpia Creació o, encara, la totalitat de la Realitat.

UNA VISIÓ GLOBAL…

El Brahmasutra és – juntament amb el Bhagavad Gita i el monumental conjunt dels primers tractats filosòfics anomenats Upanishads – una obra fonamental de la literatura sànscrita. Es tracta efectivament d’una de les tres grans col·leccions de conceptes que conformen la totalitat de la filosofia hinduista.

Imaginativament atribuït a Vyasa – segons les llegendes, autor també dels quatre Vedes, del Mahabharata i dels Puranes, però que, recordem i siguem benèvols, literalment, significa “compilador” – el Brahmasutra sistematitza i resumeix les idees anteriors a ell mateix i és, de fet, el text fundacional de l’escola Vedanta de la filosofia hindú.

Es creu que, en la seva forma actual, és obra del també més o menys misteriós filòsof Badarayana que la va compondre – o “compilar” – entre el 400-450 aC i el 200 de la nostra era.

En tot cas, els 555 sutres estan ordenats en quatre grans capítols que globalment tracten del possible accés al sentit de l’existència humana i de l’Univers i, en darrera instància, i des d’un punt de vista metafísic, a la Realitat Primària i Última, és a dir, segons els hinduistes, ni més ni menys que el propi Brahman.

Les deduccions ensenyen les diferències
La pluralitat no és irreal
La percepció no revela l’ésser
BS I. 1.

… I APROFONDIDA

Malgrat el sentit sovint críptic  de molts dels seus sutres – estem davant d’una obra altament tècnica, probablement escrita fa uns quants mil·lennis -, els axiomes del Brahmasutra ens van col·locant metòdicament davant d’una llarga successió de propostes que les traduccions i els prolixos comentaris que sovint les acompanyen s’esforcen – a vegades amb un resultats d’escassa consistència – per aclarir-nos.

L’ésser i la consciència no són un
La consciència no és eterna
La consciència és capaç de canviar
BS I. 1

El primer capítol tracta de la metafísica de la realitat absoluta i és conegut com “Samanvaya”, és a dir Harmonia, ja que sincronitza els continguts de diversos sutres anteriors continguts especialment en els Upanishads i, a vegades, conflictius. Aquest equilibri remet repetidament al concepte de Brahman com a l’origen, el desenvolupament, el retorn i l’inevitable fi del món tal com el coneixem.

El capítol següent – anomenat “Avirodha”, és a dir no-contradicció – refuta les afirmacions d’altres doctrines filosòfiques o religioses, com el Jainisme o el Budisme, basant-se, sempre i de manera estrictament fidel, en els textos vèdics. Referma la identitat entre Atman (simplificant molt, el Jo) i el propi Brahman, convicció màxima de l’hinduisme més pur i dur i net.

…a causa de les paraules que denoten els esdeveniments
i de les històries explicades als Upanishads.
És per aquest motiu que no cal la il·luminació del foc,
però es necessita tot el treball.
BS III

En tercer lloc, el Brahmasutra examina les condicions per a aconseguir una emancipació definitiva de creences limitadores. Insisteix en la natura dels coneixements espirituals i en les vies per a aconseguir-los: la teoria de la mort i de la reencarnació, el karma, la importància de l’acció correcta, de la llibertat de la voluntat, el lliure albir i, sobretot, de la meditació.

Finalment, en el seu capítol més curt, el Brahmasutra lloa els efectes últims de la llibertat i de l’emancipació espirituals, fites últimes de la vida humana, insistint en la identitat entre Brahman i Atman, coneguda, reconeguda i refermada, una vegada més, a través de la meditació.

Fem el Discurs amb la ment.
I pel mateix mètode, segueix després
aquella ment que respira
i que està unida al guia capdavanter,
amb els elements …
BS. IV

ENLLÀ I ENDINS

Sabent-ho o no, milers i milers de persones, probablement milions, al llarg dels segles, a l’Índia però també, cada vegada més, una mica per tot arreu, han fet seus o han tingut en compte els estímuls que els aforismes del Brahmasutra fan germinar en ments i cors.

Primer, al propi continent indi, on ha calgut explicar i comentar cada vegada amb més detall, a mesura que el temps ha separat els lectors interessats dels orígens del text, el sentit de cada sutra. Se’n conserven dotzenes. Els més nombrosos i útils se situen entre el segles X i XVI. Sovint, són fàcilment consultables a internet, tant els més antics com també d’altres, pràcticament contemporanis.

I després, com qui diu, ara, doncs, les traduccions a l’alemany i a l’anglès de Paul Deussen (1883) i de George Thibaut (1890 – 1904) respectivament, que han estat decisives per a la seva difusió a Occident i la seva proximitat a nosaltres.

En qualsevol cas, els Brahmaputra apel·len insistentment a la nostra capacitat d’anar més enllà i més endins de les aparences immediates.

(Llegim, llegim. I siguem més.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Literatura sànscrita, Sànscrit el 1 de juny de 2020 per toni-f

COVID-19. PELS CAMINS DE L’AYURVEDA

Deixa un comentari

Ens ha agafat per sorpresa.

Malgrat les alarmants notícies de la llunyana Xina i de la veïna Llombardia, no havíem previst que la pandèmia provocada pel covid-19 trasbalsaria tant profundament les nostres vides quotidianes.

Però els fets són els fets i moren a centenars les nostres àvies i els nostres avis i els professionals que els atenien. I també parents, amics i persones properes.

La Medecina convencional sembla menys operativa del que esperàvem i refiar-nos més o menys pacientment, a casa, del que ens diuen que està passant sembla poc compatible amb la nostra pretesa adaptabilitat.

I, sobretot, mortalment arriscat.

AYURVEDA: UNA VISIÓ DE L’UNIVERS

Per aquest motiu, apropar-se a l’Ayurveda – ayur: vida, veda: coneixement – pot ser un dels camins més profitosos a recórrer.

Perquè, efectivament, l’Ayurveda és una doctrina curativa global que va molt més enllà de remeis d’herboristeria, de massatges, d’olors exòtiques i d’altres activitats comercialitzades i més o menys folklòriques. Es tracta d’una ciència integral de la salut i del benestar humans, basada en una conceptualització general de les persones, de la societat, de la natura i. fins i tot, de l’Univers.

Alguns estudiosos afirmen que té l’origen en temps prehistòrics i que alguns dels conceptes de l’Ayurveda han existit des de l’època de la civilització de la vall de l’Indus, o potser abans. En tot cas, es va desenvolupar significativament durant el període vèdic – juntament amb una molt abundant literatura científica – i ha continuat evolucionat fins avui mateix.

L’Ayurveda posa l’accent en l’equilibri dins de cada persona i amb el de qui ens envolta. La supressió de les necessitats naturals no és saludable, ja que aquests desajustos ens porten a les malalties, però – per contra – l’Ayurveda pot prevenir i resoldre la majoria de les dolències de tothom, en totes les èpoques i llocs, incloses les conseqüències de les pandèmies.

ABANS, DURANT, DESPRÉS (1)

Segons l’Ayurveda les causes de les pandèmies són  els canvis extrems i erràtics en el clima, és a dir en les temperatures, els vents i les pluges i les sequeres. La deterioració d’aquests factors té al seu torn com a motor l’Adharma, és a dir la indulgència en la manca de comportaments ètics.

Per altra banda, morim prematurament si practiquem una dieta o un estil de vida equivocats.

Per tant, en un brot epidèmic, aquests dos fets – la dieta i l’estil de vida – conflueixen. Un comportament adequat ens pot ajudar a prevenir-lo o a disminuir-ne la gravetat.

Segons l’Ayurveda  protegir-nos d’una epidèmia no consisteix només en tenir cura de nosaltres mateixos. És bàsic també evitar contactes amb els altres i imprescindible rentar-se les mans immediatament després de cada trobada que hagi inclòs proximitat.

La prevenció té un paper important per a evitar aquests riscos. Però el que és encara més pertinent és alliberar el nostre cos de les susceptibilitats a contraure malalties, defugint qualsevol entorn propici a la proliferació d’infeccions.

Un contagi només afecta quan el cos o el teixit corporal són febles i susceptibles.

UNA VIDA SANA

Per tant, prendre el tipus adequat d’aliments en quantitat i qualitat i fer-ho de la manera pertinent és essencial per a prevenir qualsevol afecció,  fins i tot en plena crisi vírica.

Així, entre d’altres recomanacions específiques de l’Ayurveda, però de fàcil execució en un entorn quotidià, es recomana:

– Prendre una dieta lleugera.
– Utilitzar cereals – arròs, blat, ordi… – de fàcil digestió.
– Introduir períodes de dejuni entre els àpats.
– Fer exercici de forma judiciosa.
– No beure líquids en excés.
– Evitar una dieta excessivament rica en verdures.
– Eliminar la presa de dolços i les receptes amb components avinagrats o àcids.
– Dormir exclusivament durant la nit.

UNA VIDA ORDENADA

L’Ayurveda recomana també un vida ètica que, segons cada persona, pot incloure:

– Practicar la veracitat, la compassió i la caritat.
– Seguir un codi de conducta individual i social basat en el bé comú.
– I, per a les persones creients, adoptar hàbits religiosos.

En tot cas, queda clar que en l’Ayurveda la prevenció d’una malaltia – crisis pandèmiques incloses – està centrada en l’individu més que no pas en els elements patògens.

Es pot resumir també que els brots epidèmics tenen l’origen en la “no justícia” (Adharma) i que el seu tractament de prevenció té com a objectiu eliminar la susceptibilitat de l’organisme que en pot resultar amfitrió.

SOBREVIURE ÉS INSUFICIENT (2)

Un dia a altre deixarem enrere el confinament que – com hem pogut deduir – és un dels remeis més fàcils i eficaços per a superar les pandèmies.

Però es fa difícil pensar que en sortirem com hi hem entrat. Hem experimentat pèrdues, tristors, dubtes i altres emocions afortunadament poc freqüents. I estem en una etapa amb un futur professional o acadèmic, com a mínim, incert.

A banda de que avenços científics assegurin un futur amb menys pandèmies i que les estructures sanitàries dugin a terme intervencions de prevenció i de cura ràpides i eficaces, sense les lamentables retards i vacil·lacions que sempre ens envolten – però que aquests dies són clamorosos – caldrà fer camí més enllà des del punt de vista individual. Sembla la manera més segura d’anar, ni que sigui mínimament, més previnguts que aquesta vegada.

Com ens indica l’Ayurveda. Per exemple.

 

(1) Per a la proposta de les tres properes seccions m’he basat en les aportacions de la Dra. Priyanka Shandilya, experta divulgadora de l’Ayurveda a la revista electrònica Medium que, per cert, recomano.

(2) Manllevo el títol d’aquesta secció de la novel·la post-apocalíptica Station Eleven (hi ha edició en castellà amb el mateix títol) de l’escriptora canadenca Emily St. John  Mandel. “Sobreviure és insuficient” és una frase que hi repeteix un dels seus personatges, que al seu torn l’adopta de l’episodi 122 de la sèrie de televisió Star Treck Voyager.

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici el 9 d'abril de 2020 per toni-f

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Deixa un comentari

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

ALEXANDRE A L’ÍNDIA: “SE T’HAN ACABAT LES CONQUESTES”, LI DIU CHANAKYA

Deixa un comentari

Alexandre, furiós, ple de ràbia, es va retirar a la seva tenda i, estès a terra, sense agrair el que havia aconseguit fins aleshores, s’adonà de que no travessar el Ganges era l’admissió de la seva derrota.

Així descriu Plutarc a la seva biografia d’Alexandre a Vides Paral·leles els sentiments del gran conqueridor al 326 aC, en no poder atacar l’emperador Chandragupta, situat a l’altra riba del riu. El fet, a més, va posar fi a les conquestes del líder macedoni a l’Àfrica i a l’Àsia, començades 12 anys abans.

A l’altra banda del corrent l’esperava efectivament una gran armada. Segons la informació coneguda pels grecs – i, de nou, recollida per Plutarc – estava composta per vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d’infanteria, vuit mil carros i sis mil elefants.

Fossin aquestes dades exactes o exagerades, es tractava d’una enorme força militar, reunida, en part almenys, gràcies a les indicacions de Chanakya, el mentor i conseller de l’emperador de l’Índia.

CHANAKYA, UNA INFLUÈNCIA CONTÍNUA

Chanakya (c. 350-283 aC) és considerat el gran guia política del creador de l’Imperi Maurya (322-185 aC), primer gran reialme del que es té constància històrica i que va dominar, pràcticament, la totalitat del subcontinent indi.

Format a la famosíssima Universitat de Taxila, a l’actual Pakistan, també hi fou professor de ciències polítiques i econòmiques. Fou un gran coneixedor dels Vedes i de la resta de disciplines que s’hi ensenyaven, des de dret a ciències militars i, sobretot i també, un gran home d’estat.

A més de la seva influència en la Història de l’Índia, Chanakya és reconegut com un gran intel·lectual de qui es conserven dues grans obres: l’Arthashastra – sobre política monetària i fisal i relacions internacionals, entre d’altres – i el Nitishastra, una col·lecció d’aforismes de caire personal.

Les seves teories van ser aplicades fins al segle XII i van ser “redescobertes” a les primeries del segle XX. En l’actualitat, és una referència indiscutible entre les classes intel·lectuals, econòmiques i polítiques dirigents de l’Índia.

ARTHASHASTRA, LA CLAU DE VOLTA

L’Arthashastra és “el” llibre de Chanakya i el seu títol ja és prou explícit sobre el contingut: “artha” té aquí el sentit de riquesa, mentre “shastra” vol dir coneixements o ciència.

Ajudarà probablement a comprendre millor el sentit de l’obra si tenim en compte que “artha” conforma – juntament amb “dharma” (deure, justícia), “kama” (desitjos) i “moksha” (alliberament espiritual) – un dels quatre grans objectius de la vida humana segons les doctrines hinduistes més bàsiques.

El text explora l’ètica col·lectiva que manté la societat estructurada i amb un ordre adient per al progrés individual. Es tracta d’un estudi molt aprofundit que aconsella el rei sobre tota mena de fets i situacions que poden comportar tensions de qualsevol tipus, des de desastres naturals a guerres contra enemics externs, i detalla instruccions precises per a situacions de fam i epidèmies, però també projectes d’irrigació, construcció d’obra pública, impostos, legislació civil i mercantil, economia, mercats i comerç, selecció de ministres, diplomàcia i normes sobre agricultura, mineralogia, ramaderia, medicina, boscos o vida salvatge:

L’arrel de la felicitat és el Dharma (ètica), l’arrel del Dharma és Artha (economia, política), l’arrel d’Artha és el bon govern, l’arrel del bon govern és l’equilibri interior, l’arrel de l’equilibri interior és la humilitat, l’arrel de la humilitat es troba en el servei als avis.

Sense govern, creix el desordre. En absència de bon govern, els forts engoleixen els febles. En presència de bon govern, els febles resisteixen els forts.

És el poder i tan sols el poder el que, quan és exercit pel rei amb imparcialitat i proporcionalment a la culpabilitat tant del seu fill com del seu enemic, manté tant aquest món com el proper. El rei just i victoriós administra la justícia d’acord amb el Dharma, el Shanta (sistema legal), Nyaya (edictes legislatius) i Vyavahara (proves, conducta).

El rei ha de protegir les mercaderies, els boscos i els elefants, així com els embassaments i les mines ja establertes i també n’ha de construir de noves.

NITISHASTRA, L’ÀMBIT PRIVAT

El Nitishastra torna a ser – almenys pel seu títol – un manual de bona política, però el seu contingut sembla no tenir elació directa amb l’Arthashastra ja que és una llarga sèrie de sentències sobre una vida tranquil·la i ordenada i fa sobretot referència a la vida indiviual i de família i amb els cercles més propers de veïnatge i d’amistats.

La seva extensió tampoc no és comparable amb la de l’altre obra de Chanakya. La seva cinquantena de pàgines no pretenen confrontar-se amb les més de nou-centes de l’Arthashastra.

Els seus consells tenen, però, una aplicabilitat major i més immediata:

Prescindim d’un parent per a salvar una família, d’una família per a salvar un poble, d’un poble per a salvar un país i d’un país per a salvar-se un mateix.

L’estudiant, el servent, el viatger, la persona famolenca, l’home atemorit, el guardià i l’administrador; aquests set haurien de ser despertats si s’adormissin.

Els peixos, les tortugues i els ocells fan créixer les seves cries mitjançant la vista, l’atenció i el tacte. També ho fan les bones persones per a protegir els seus companys.

Com l’or que es posa a prova polint-lo, tallant-lo, escalfant-lo i batent-lo, l’home hauria de ser valorat per les seves renúncies, la seva conducta, les seves qualitats i les seves accions. (*)

LA PAU, LA MILLOR SOLUCIÓ

En aquesta acumulació de consells alguns semblen d’una utilitat més universal que d’altres. Bona prova podria ser aquest provinent de l’Arthashastra:

Quan el progrés és el mateix en la pau i en la guerra, s’ha de preferir la pau. En la guerra hi ha molts desavantatges: grans pèrdues i enormes despeses, sobretot. I també estar lluny de casa.

Tots hi estem d’acord. Fins i tot Alexandre, probablement.

 

(*) Hi ha més citacions del Nitishastra a l’article “Chanakya. Un Maquiavel…” publicat nteriorment en aquest mateix bloc.

   

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 de desembre de 2019 per toni-f

VÈNCER EL CANÍBAL (L’OPCIÓ DE BHIMA)

Deixa un comentari

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 d'octubre de 2019 per toni-f