L’ESQUIROL, ELS SIMIS I EL PONT A LANKA (RAMAYANA, VERSIÓ ALTERNATIVA)

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

 

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

F

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

 

 

 

GANDHI: … LA NO-VIOLÈNCIA ÉS EL CAMÍ

En convertir la virtut individual i privada en pràctica pública i col·lectiva, Gandhi ens indica el camí cap a una Humanitat més humana:

– La no-violència és la força més poderosa del món. Una persona que usa la no-violència exerceix un poder superior al de qualsevol brutalitat.

– Una llei injusta és, per ella mateixa, un tipus de violència. Cal resistir-s’hi per mitjà de la no-violència.

– El poder d’una persona no violenta sempre és més gran que el que tindria si fos violenta. Per a la no-violència no hi ha derrota possible.

– El coratge dels no violents és enormement superior al dels violents.

– El poder no prové de factors físics. Emana d’una voluntat indomable.

– Els febles mai no poden perdonar. El perdó és l’atribut dels forts.

– La no-violència és una llei universal que actua en totes les circumstàncies.

– La no-violència és una qualitat que no prové del cos sinó de l’ànima.

– La no-violència és la força més gran de la que disposa la Humanitat. És més poderosa que l’arma de destrucció més potent inventada per la ingenuïtat de l’home.

– La no-violència és una pràctica en constant procés d’evolució. Les seves extraordinàries possibilitats encara estan inexplorades.

La substitució de la llei del més fort per la proposta del bé compartit és, sens dubte, un nou pas en l’evolució dels éssers humans.

Avui pot ser, com, per altra banda, probablement, cada dia, el millor moment per a fer-lo.

 

ALLUNYA, ALBA, LA FOSCOR (RV 10.172)

Vine en la plenitud
de la teva bellesa;
el vigorós aplec que s’apropa
continua el seu camí!

Vine amb els millors auguris
– amb els més generosos -,
entonant un himne de lloances
i de certeses.

Seguim en marxa
i, plens d’ambició,
alcem, més alt, major,
el nostre afany.

Allunya, Alba,
la foscor!
Derrota-la
amb la teva excel·lència.

L’himne 172 del desè Mandala (o, en aquest context, Llibre) del Rig Veda va ser compost – com la resta de textos inclosos al recull – fa més de quatre-mil anys.

 

 

 

 

(La secció “Literatura vèdica” d’aquest bloc conté versions d’altres himnes i informació sobre diversos aspectes d’aquesta etapa inicial de la Cultura Universal.)

 

LA LLEBRE I EL LLEÓ (PANCHATANTRA 3) (*)

– Us queda clar? Va dir el lleó Bhasuraka, amb el seu posat perdonavides als animals que havien intentat pactar amb ell. I va afegir: – A partir d’ara, m’enviareu, cada migdia, un de vosaltres per a dinar.

Resignats, des d’aquell dia, cérvols, senglars, búfals i la resta d’espècies del bosc, tal com havien quedat, subministrava, un darrera l’altre, un dels seus per a satisfer les exigències del lleó.

Quan va ser el torn de la llebre, mentre anava cap al cau on l’esperava el seu botxí, no deixava de ruminar:

 

En què pot la intel·ligència no prevaldre?
En què pot fracassar la determinació?
Què pot no ser dominat per l’orgull ferit?
Què pot no ser vençut pel coratge?

Quan va arribar davant de Bhasuraka, ja tenia la solució.

– Creus que aquestes són hores? M’estic morint de gana! A més, ets tant poca cosa que amb tu no en tinc ni per a l’aperitiu! – Va dir el lleó quan la va veure.

– Perdoneu, Majestat! Com sóc tant menuda, els altres animals m’han enviat cap a vos amb cinc companyes més, però a mig camí, ens ha sortit al pas un col·lega vostre.

– On aneu? – ens ha preguntat. – Som el dinar de Bhasuraka. – li hem respost.

– Aleshores aquell lleó s’ha cruspit les altres cinc llebres i m’ha dit: – Aquest bosc és meu i de ningú més i, tot mirant-me fixament ha afegit: – Aquest Bhasuraka és un miserable! Vés a buscar-lo i que se’m presenti aquí immediatament!! Ja li ensenyaré jo qui és el gran emperador d’aquest regne!!!

– He vingut de seguida, Altesa, però aquell lleó m’ha retardat i…

Mentre la llebre parlava, Bhasuraka anava perdent el món de vista i al final no ha pogut més i cridant i gesticulant va interrompre la llebre:

– Porta’m on és aquest traïdor desagraït. Ja li ensenyaré jo qui mana aquí.`Això s’ha d’acabar, perquè com és sabut:

Qui no aixafa al naixement
malaltia o enemic,
per això que permet créixer
aviat serà destruït.

La llebre va recordar la sentència:

El guerrer que,
en boig desig per la batalla,
no compara les forces enfrontades,
com una arna cau entre les flames.

però, lògicament, no va dir res i, tal i com havia previst, va fer anar Bhasuraka fins un pou que coneixia.

– És aquí dins – va dir la llebre, assenyalant-ne l’interior.

Aleshores, Bhasuraka s’hi va abocar tot fent un rugit. Veient el seu propi reflex a l’aigua del fons i escoltant l’eco del seu propi crit, va creure que el reptava el seu rival, va llençar-se dins per a atacar-lo i allà es va ofegar.

I així va ser com una modesta llebre va vèncer un enemic més gros. I és que ja ho diu i ho repeteix la dita:

Qui és llest, és fort;
però, poden trobar-se seny i rampell?
La llebre va fer servir la ràbia a flor de pell
per a portar el lleó fins a la mort.

 

(*) La faula que conté aquest article és el tercer que sobre aquest llibre – central en la literatura popular de tot arreu en tots els temps – ha estat publicat al bloc.

El text “Els lloros, les grues i la resta de la família” inclou força informació sobre l’obra, a més d’uns apunts sobre les virtuts de la discreció. Podeu llegir-lo AQUÍ.

El segon porta un títol prou explícit: “Unitat. Fins i tot els coloms ho saben”. Podeu accedir-hi des d’aquest ENLLAÇ.

 

Lúcida Emily: poema 135. L’Aigua, es revela per la set (*).

L’Aigua, es revela per la set.
La Terra – pels oceans trobats.
L’exaltació – per l’aflicció –
La Pau – per la narració de les seves batalles –
L’Amor, per l’Osca a la Memòria –
Els Ocells, per la Neu.

 

 

 

 

 

 

Aquesta versió del poema 135 d’Emily Dickinson (que alguns reculls cataloguen amb el número 133) manté les majúscules i minúscules, la puntuació i els guionets establerts per l’Autora. El text intenta un equilibri entre les paraules originals i la parla dels lectors d’aquí, avui.

 

(*) For Laura (48!), again.

GITA GOVINDA: EL COR DEL DÉU OBSCUR (*)

El Gita Govinda, un dels poemes lírics més coneguts i celebrats de la literatura sànscrita, descriu en  una atmosfera pastoral pròpia de Virgili, l’apassionada relació amorosa entre un Krishna adolescent, en aquells moments pastor de vaques, i Radha, dedicada, com ell, a tenir cura d’un ramat.

Però més enllà d’això, el text, a la manera del bíblic Càntic dels Càntics, és una bellíssima celebració de les experiències espirituals de la devoció religiosa.

Composta al segle XII per Jayaveda, l’obra així com la resta dels treballs del poeta, manté encara ara, una profunda influència en la cultura de l’Índia ja que està a la  base de la dansa clàssica del subcontinent i també de la música que l’acompanya.

El Gita Govinda inspira igualment l’important corrent religiós del culte a Vishnu, del que Krishna és el vuitè avatar.

Els tres breus fragments de més avall són un modestíssim  testimoni dels textos.

I una invitació a una lectura completa:

Krishna viu ara al mig del bosc; 
fa temps que ha marxat de casa.
Dorm intranquil a terra

i sempre diu el teu nom.
Guarnit amb una garlanda de flors salvatges,
pateix per no poder estar al teu costat.

El cel està ennuvolat i el bosc s’assembla
al cel: un gran arc de negres branques de tamal.
“Oh Radha, Radha! Porta aquesta ànima tremolosa,
en la profunda mitjanit, al teu estatge d’or “.
Això va dir Nanda i, guiats pel cor de Radha,
els peus de Krishna van trobar el camí més dret
perquè, en la felicitat que tots els alts cors hereten,
tastessin junts el diví delit del seu amor.

… I Krishna demana a Radha:
fes que les paraules surtin
dels teus dolços llavis,
semblants al nèctar que sobreïx de la lluna.
Amb els elixirs dels teus llavis,
feréstega, feréstega dona, porta’m amb tu.

El Gita Govinda és un clàssic de la literatura sànscrita que forma part del patrimoni cultural de la Humanitat.

I de les nostres biblioteques personals!

 

(*) El títol i el text d’aquest article pretenen ser un homenatge i un agraïment a Barbara Stoler Miller (1940 – 1993), estudiosa i traductora de nombrosos textos sànscrits, entre ells una meravellosa versió del Gita Govinda, que, tot fent referència al color de la pell de Govinda, un dels sobrenoms de Krishna, va titular “Love Song of the Dark Lord”.

SALUT SOSTENIBLE. LA PROPOSTA DEL BHAGAVAD GITA

No importa quantes vegades hi hem tornat, ni en quines circumstàncies, sempre que rellegim el Bhagavad Gita hi descobrim estrofes que ens interpel·len de manera directa i personal.

Es tracta sovint de nous reflexos de l’humanisme integrador i universal que hi llueix permanentment però que no havien sabut encara veure.

I també clars senyals per a gaudir d’una vida més agradable i serena.

Entre aquest devessall de consells pràctics, d’aplicació immediata en la vida quotidiana de tothom, podem trobar-hi clares indicacions per a aconseguir o recuperar, però en tot cas mantenir, la salut i el benestar.

 

LA SALUT ÉS UN PASSEIG TRANQUIL

Per al Gita, la salut només pot ser el resultat d’un dia a dia equilibrat i tranquil, un passeig encalmat per un camí delitós o davant d’un panorama na obert a totes les llums:

La salut no és ni per a qui menja massa ni per a qui dejuna, ni per a qui dorm massa ni per a qui vetlla.
(BG 06.16)

I tot seguit aclareix, des d’una perspectiva més àmplia, que inclou la resta de les activitats humanes:

El capteniment que allunya tota mena d’afliccions és el que equilibra els àpats i les diversions, allunya l’agitació dels actes duts a terme i harmonitza el dormir i el vetllar.
(BG 06.17)

 

EL QUE SOM, EL QUE MENGEM, EL QUE FEM

Més endavant, a propòsit de l’exposició dels tres tipus de qualitats  que segons el Gita caracteritzen totes les realitats manifestades (1), inclosos els éssers humans i els aliments, el text estableix una clara relació entre els uns i els altres:

Així com la resta de les seves activitats, els aliments preferits per cadascú són de tres menes.
(BG 17.07)

I immediatament detalla quins aliments són avantposats per cada classe de persona i, per tant, els que els afavoreixen:

Els aliments que allarguen la vida, tranquil·litzen, vigoritzen, són saludables, aporten benestar i plaer i resulten saborosos, de gust suau, fortificants i agradables són triats per les persones equilibrades.
(BG 17.08)

Les persones centrades en l’acció s’estimen més els àpats de gust fort, fins i tot amargants, àcids, salats, molt calents, picants, crus o ardents, malgrat que poden causar  indigestions, molèsties i malalties.
(BG 17.09)

Aquells que són passius prenen aliments que han perdut les seves propietats i el seu sabor, d’olor desplaent, cuinats fa temps o que poden contaminar el que els envolta.
(BG 17.10)

 

UN PAS MÉS: OPTAR PER LA SALUT

Per a la síntesi del pensament hindú que el Bhagavad Gita ofereix, l’alimentació i el tipus de vida en el que la nutrició s’emmarca formen part de  processos molt més amplis, fins i tot holístics i, per tant, àmpliament guaridors.

El seu consell és ser conscient dels propis actes amb l’objectiu d’evitar-ne les conseqüències negatives (2).

De fet, segons aquestes creences, avançar cap a un estil de vida més saludable està a l’abast de la majoria, perquè tothom és el responsable últim de les opcions que tria:

Que cadascú se salvi ell mateix, que ningú no es perjudiqui. Cada u és el seu millor amic, però també el seu pitjor enemic.
(BG 06.05)

La salut – el benestar que l’inclou – està doncs, segons el Gita, permanentment disponible.

En tot cas… bon profit!

 

(1)  Es tracta dels “guṇa” – literalment “fil” – que, segons el context, es pot traduir per virtut, mèrit, peculiaritat, atribut, propietat, etc. Cal distingir entre el guna satttva (equilibri), el rajas (activitat) o el tamas (passivitat). En el Gita la paraula pren el sentit concret de natura individual innata.

(2) L’estrofa del Gita, en la que Krishna s’adreça a Arjuna, fill de la reina Kunti i un dels grans herois del Mahabharata, i que inclou aquests conceptes, fa referència als rituals i a les creences bàsiques de l’hinduisme:

Facis el que facis, o mengis, o ofrenis, o donis, o sacrifiquis, fill de Kunti, fes-me’n una oblació i jo desfaré els lligams del karma, del bons i dels mals fruits.
(BG 09.27)