GANDHI ABANS DE GANDHI

Mohandas Karamchand Gandhi és reconegut com un dels capdavanters de la lluita per l’alliberament de l’Índia i  com a impulsor de la no violència arreu del món, però va ser a Sud-àfrica on va iniciar i culminar el desenvolupament de les seves activitats i doctrines.

Gandhi va residir-hi dels 23 i el 44 anys, el fonamental període que porta de la joventut a la maduresa. Va ser entre el 1893 i 1914 quan va convertir-se en un combatiu i expert activista pels drets humans, especialment els dels seus compatriotes que hi eren desplaçats.

LLUITES I INFLUÈNCIES

Ja al 1894, poc després de la seva arribada a Sud-àfrica, va ser anomenat secretari general del partit Natal Indian Congress, des d’on va impulsar iniciatives i reivindicacions a favor d’un tracte igualitari entre tots els ciutadans. Al llarg dels anys, va anar millorant els seus mètodes de lluita i aprofundint els principis teòrics i espirituals en els que es basava.

Entre la multitud d’influències que Gandhi va rebre durant aquest període cal destacar “Resistència Civil” de Thoreau i “El Regne de Déu és dintre teu” de Tolstoi.

DESOBEDIÈNCIA CIVIL. THOREAU

Henry David Thoreau (1817 – 1862) va ser un assagista nord-americà conegut sobretot per dues grans obres: “Walden”, una reflexió al voltant de la vida a la natura, i “Desobediència Civil”, on raona sobre la resistència a les normes imposades per un estat injust.

Les idees de Thoreau han influït en tota mena de camps (l’ecologia, la lluita pels drets civils, la revolució hippy, etc.) i han enriquit un gran nombre de personalitats, des de John F. Kennedy o Martin Luther King, a autors com Marcel Proust o Ernest Hemingway.

Gandhi va conèixer “Desobediència Civil” al 1907 i va quedar-ne tant impressionat que en publicà un resum a Indian Opinion, el diari del seu moviment, destacant que l’autor era un dels impulsors de l’abolició de l’esclavatge als Estats Units i també que:

“…va ser un gran escriptor, filòsof i poeta i també un home pràctic, que no va ensenyar res que no estigués preparat per a posar en pràctica ell mateix.”

EL REGNE DE DÉU ÉS EN VOSALTRES. TOLSTOI

Lleó Tolstoi (1828 – 1910), el gran novel·lista rus, és un clàssic de tots els temps. En els darrers anys de la seva vida va evolucionar cap a la recerca filosòfica. Destaca en el seu ideari la noció de resistència pacífica que va expressar en llibres com “El Regne de Déu és en vosaltres”. Va influir poderosament en grans personalitats del segle XX com, a més de Gandhi, Martin Luther King.

En la seva obra, Tolstoi exposa com la no resistència és una de les claus de la doctrina cristiana. La idea de la no resistència es troba en el Sermó de la Muntanya, on s’insisteix en l’amor als enemics, proposta que Gandhi va recollir de manera insistent en els seus propis escrits i en les seves activitats reivindicatives.

EL PENSAMENT I L’ACCIÓ

A banda de les doctrines de Thoreau i de Tolstoi – i de la sòlida i abundant formació religiosa que Gandhi va aprofundir al llarg de tota la seva vida – va rebre lògicament moltes altres influències. Van ser molt importants, per exemple, el pensador anglès John Ruskin (1819 – 1900) – que va ajudar-lo a modelar bona part de les seves idees sobre economia – o el nord-americà William Mackintire Salter (1853 – 1931) sobre l’ètica de la religió.

En tot cas, van ser aquestes ideologies i les activitats que va portar a terme a Sud-àfrica el que expliquen la seva lluita a l’Índia i l’expansió de la no violència a tot el món.

 

 

 

EL REI DELS CORBS, ELS SEUS MINISTRES I QUÈ FER-NE DE LES ÒLIBES (PANCHATANTRA 4)

Ennuvolat, el rei dels corbs, estava molt amoïnat: cada vespre, quan s’amagava el sol, apareixia Ferotge, el monarca de les òlibes que, acompanyat per alguns dels seus súbdits, atacava els corbs que vivien amb ella i que, en la foscor, no podien defensar-se.

Tip, va decidir posar-hi remei i va consultar els seus ministres.

“Fes les paus amb les òlibes”, va dir-li Novavida, ja que:

 

Si vols saber el que penso
mai lluitis contra el fort.
Qui ha vist mai un núvol
avançar contra el vent?

Però Tornaalavida va aconsellar-li just el contrari:

Amb qui falta a la veritat
mai s’ha d’establir una aliança.
Encara que s’hi comprometi
la seva malícia el farà trencar el pacte.

Però Viulavida, un altre ministre, tenia una opinió ben diferent:

Retirar-se és el millor
ja que t’obre dues portes:
salvar la vida
i preparar-se per a guanyar.

El parer de Viuambempenta també era un altre:

Un sol home, ferm en el seu lloc,
pot combatre cent enemics
per poderosos que siguin.
Per això no has d’abandonar el país.

Llargavida va afegir-hi un nou punt de vista:

Encara que sigui feble, una canya
amb les altres pren i dona força
per a resistir els maltractes,
com fan els rei febles units contra l’enemic.

Vidaferma, en últim lloc, també va dir-hi la seva:

Mira’t amb desconfiança
les mesures de pau i de guerra.
Busca els teus objectius
dient sempre el que més et convingui.

Amb el cap com un timbal, Ennuvolat va parlar amb Vidaforta, l’antic conseller del seu pare que, després d’escoltar-lo atentament, va dir-li:

Les vaques hi veuen per l’olfacte,
les Escriptures són útils als bramans
i la gent fa servir els ulls.
El rei percep per mitjà dels espies.

I així va ser com – després de seguir el consell del ministre el seu pare i enviar espies a tot arreu – el rei dels corbs va saber què havia de fer.

 

(Aquesta història és la primera del tercer llibre del Panchatantra – Pancha, cinc, i tantra, en aquest context, llibre – i tant divertida i instructiva com totes les altres. No faríem bé la nostra feina si no n’aconselléssim la lectura.)

PROXIMITAT I DISTÀNCIA. LLEGIR EL RIGVEDA AL SEGLE XXI

És sorprenent però indubtable: els lectors que sovintegem el Rigveda hi quedem – mai millor dit – literalment atrapats.

Tant li fa quin dels seus 1.028 himnes, ni quin dels seus 10 mandales (o llibres) llegim, i malgrat l’abisme temporal de quatre, cinc o sis mil·lennis que ens separa de la seva composició, hi constatem una manifesta consanguinitat intel·lectual i emocional. Som germans dels seus autors.

Les divinitats invocades solen ser divinitzacions de fenòmens naturals habituals o coneguts en qualsevol contrada del planeta, en qualsevol època. L’actualitat inclosa, naturalment.

Els anhels que es manifesten a través de les peticions que se’ls adreça són el fidel reflex dels nostres propis afanys. Les podríem fer – i, potser, de fet, les fem a divinitats diverses – nosaltres mateixos.

Però, al mateix temps, l’atmosfera que els textos transmeten, les situacions que els versos evoquen ens porten fins a indrets i moments estranyament captivadors, d’un exotisme primordial. Sembla que sempre ens han poèticament envoltat.

Podem apropar-nos a aquestes potents irradiacions literàries per mitjà, per exemple, de les següents estrofes (*):

 

HIMNE A SAVITRI (RV I.35)

1. Primer invoco Agni, el foc benefactor,
després la protecció de Mitra i de Varuna, omnipotents,

i també le Nit, que porta el repòs al món dels vius.
Finalment, convoco Savitri, que fa brollar el Sol, perquè em doni la seva força.

10. Que vingui l’esperit diví,
el bon guia, clement i generós.
Que el déu lloat als capvespres
expulsi dimonis i bruixots.

11. Pels teus antics viaranys en el cel,
sense pols i benignes, Savitri,
vine cap a nosaltres.
Protegeix-nos i parla’ns, oh déu!

 

 

EL MONÒLEG DE LA PARAULA (RV X.125)

1. Acompanyo els Rudra i els Vasu,
els fills d’Aditi i Tots els Déus.
Duc dins meu Mitra i Varura,
Indra i Agni i ambdós Ashvin.

3. Sóc reina i aplego fortunes,
sóc sàvia i primera entre els qui mereixen sacrificis;
els déus m’han difós per tot arreu,
he arribat i m’he establert a molts llocs.

4. Gràcies a mi pren aliment qui s’adona del que veu,
qui respira, qui escolta el que és dit;
fins i tot els que m’ignoren romanen en mi.
Escolta, tu que escoltes, et dic la veritat.

Tant la resta d’aquests dos himnes. com les altres composicions del Rigveda són, com és fàcil de comprovar, plenament actuals. Tracten del benestar personal i col·lectiu. I de la dignitat i del coratge. Ens trobem davant de veritables clàssics: en enriqueixen cada vegada que els llegim; en diuen, sempre, coses noves.

Fins i tot ara mateix, a les primeres dècades del segle XXI.

 

(*) Podeu accedir als textos complets de les versions dels dos himnes aquí resumits i a les característiques de les divinitats esmentades, a les pàgines del recull d’articles “Rigveda vivent” que inclou també els altres textos sobre el Rigveda publicats al llarg dels anys en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

KUNTI. DEL FOC AL FOC, ENTRE LES FLAMES

En llegir el Mahabharata (el gegantí poema èpic que ens conta la guerra d’extermini entre les dues branques d’una mateixa nissaga, epítom del permanent combat entre el Bé i el Mal) i a l’atzar dels seus divuit llibres, els lectors ens creuem sovint amb la Reina Kunti, mare dels heroics Pandava i tia dels Kurus, els seus mortals enemics.

El tràgic destí que l’empeny i l’empaita i els conflictes que constantment l’acompanyen ens la mostren en inestable equilibri entre l’aferrissada defensa de la seva pròpia identitat, una maternitat amb carnals vincles còsmics i una permanent successió de situacions funestes.

Kunti, però, sempre se’n surt. D’una manera o d’una altra, sempre sobreviu. Fins ara mateix, en aquest text que ara llegeixes.

 

FOC 1: ALTAR

Des de bon començament, la vida de Kunti està marcada pel foc. I per unes condicions externes – canvi de família i de nom, íntima proximitat amb les forces de la natura, virginitat perpètua – que successivament assimila, integra i supera.

Ho deixa clar la seva primera aparició en el Mahabharata (1):

Sura, el monarca dels Yadus, tenia una filla anomenada Pritha. D’acord amb el que havia promès davant del foc, va donar-la al seu oncle, el rei de Kunti que va fer-ne la seva filla adoptiva, tot donant-li el nom del regne.

Un dels bramans que va visitar el palau, complagut per les atencions de la noia, va regalar-li un poderós mantra i, després de regalar-li la fórmula màgica, va afegir: “Fes-lo servir quan vulguis invocar qualsevol ésser del cel. En quedaràs embarassada, però mantindràs la virginitat”.

Kunti va voler provar les paraules del braman i va cridar Surya, el déu del Sol. La divinitat va aparèixer davant d’ella. La noia va quedar en estat i en néixer el seu fill, espantada, va posar el nadó en un cistell que va deixar anar en un riu proper. (2) 

 

FLAMES

La joventut i la maduresa de Kunti van seguir convocant una successió d’obstacles: un matrimoni estèril, més fills d’origen sobrenatural o adoptats, viduïtat, lluites, atemptats, exilis i constants humiliacions a mans dels seus nebots, soledat…

Un tràgic diàleg amb Karna, el fill abandonat en l’adolescència, tot just abans de començar la llegendària batalla que és l’eix del Mahabharata, culmina aquest llarg període i és l’amarg preludi d’infortunis més feixucs encara.

Karna – enrolat en les files dels enemics dels Pandava . diu a Kunti:

Oh, mare, vas abandonar-me així que vaig néixer. Aquest ferida perenne va posar en risc la meva vida i m’ha negat des d’aleshores qualsevol glòria.

M’he compromès a lluitar contra els teus altres fills amb totes les meves forces. No he d’abandonar ni els meus deures ni els meus compromisos.

La narració continua:

Després d’aquestes paraules de Karna, Kunti, tremolant d’angoixa, però admirant l’energia interior del seu primer fill, va respondre:

Malgrat la teva determinació i el teu esforç, els Kuru seran exterminats. El Destí sempre s’adompleix. (3)

 

FOC 2: BOSC

Després dels divuit dies de batalla – divuit, com els llibres que composen el poema – el desconsol assola el país: el preu de la victòria ha estat la seva destrucció i entre els supervivents ja no hi ha bàndols.

El foc – present en la naixença de Kunti – torna a aparéixer en el seu adéu, durant la penitència que, acompanyada per familiars propers, emprèn després de la guerra:

Dhritarashtra, el rei dels Kuru, va agafar el foc sagrat i amb la seva dona i Kunti va marxar al bosc.

Un dia, va llevar-se un vent molt intens. Es va declarar un gran incendi que tot ho cremava.

Mantenint-se ferms com troncs d’arbres, Kunti, el rei i la reina Gandhari van ser engolits per les flames.

I així va ser com els tres van trobar-se amb la mort.

 

BRASES

Una presència de Kunti va morir fa milers d’anys en els boscos propers a l’Himalàia.

Però ens en queden – ben vives – les brases.

Kunti, com sempre, sobreviu.

Ni que sigui literàriament.

 

(1) I. Adi Parva (El Llibre del Començament). Capítol LXVII. Versió de les estrofes 130 a 142.

(2) Claríssims ressons bíblics: foc sagrat, mare verge per intervenció sobrenatural, nadó confiat a un riu… Mites compartits entre les tradicions indoeuropea i semita!

(3) V. Udyoga Parva (El llibre de l’Esforç). Selecció d’estrofes dels capítols CXLV i CXLVI. Aquest tràgic diàleg ha estat objecte de nombroses dramatitzacions, dom en el recull “Kahini” de Rabindranath Tagore o en la novel·la “El déu de les coses petites” d’Arundhati Roy.

(4) XV. Ashramavasika Parva (El llibre de l’Ermitatge). Selecció d’estrofes del capítol XXXVII.

 

 

OM: LES DIMENSIONS DE LA CONSCIÈNCIA (MANDUKYA UPANISHAD)

La paraula Om ho és tot. El passat, el present i el futur. I també tot el que hi ha més enllà de tots els temps.

Sens dubte tot això és Brahman i aquest Atman (el Si Mateix) també és Brahman. Té quatre dimensions,

La primera dimensió és Vaishvanara (l’Home Universal) en estat de vigília. S’hi és conscient del que és extern i s’hi gaudeix dels elements densos. Té set membres i dinou boques.

La segona dimensió és Taijasa (la Lluminositat), el món dels somnis. S’hi és conscient del que és intern i s’hi gaudeix de les impressions mentals. Té set membres i dinou boques.

Quan la persona adormida no té cap desig ni cap somni, es troba en la tercera de les dimensions d’Atman, la del son profund, la de Prajña (la Intel·ligència Pura). Conscient d’ella mateixa i centrada en ella mateixa, hi gaudeix de la seva pròpia benaurança.

Aquesta consciència tot ho governa. Tot ho sap i tot ho crea. És l’origen de tot i tot ho dissol; és l’inici i el final de tota existència. És la causa de tot.

Ni conscient del que és dins ni del que és fora, ni tampoc de l’estat intermedi. No centrada en res excepte en la pròpia consciència, però ni totalment conscient ni totalment inconscient del que és invisible; aïllada, imperceptible, desproveïda de tota connotació, impensable, indefinible, essencialment de la natura de l’autoconsciència, negació de tota existència, curulla de pau, de suprema benaurança, essencialment una. Aquesta és la quarta dimensió d’Atman, només real quan s’hi accedeix.

Om és la forma verbal d’Atman i està format per quatre sons: A, U i M. Cada so és una de les seves dimensions i cada dimensió, un dels seus sons.

La dimensió de Vaishvanara és l’estat de vigília i el seu so és A, el primer. A causa de la seva omnipresència i prioritat qui en té coneixement ateny els seus propis objectius.

La dimensió de Taijasa és el somni; el seu so és U, el segon. Manifesta la seva superioritat i la seva natura intermèdia. Qui ho sap incrementa el flux dels seus coneixements i esdevé igual a tot. Ningú ignorant de Brahman ha nascut mai en la seva família.

Prajña, que es manifesta en la dimensió del son profund, és el so M, el tercer. És la mesura i el final i qui ho sap, a causa del seu coneixement, tot ho amida i de tot esdevé el suport.

El transcendent i unitari estat de suprema beatitud, mancat d’existència sensible, és el so inaudible. El quart aspecte d’OM és certament Atman. Qui ho sap, per mitjà del seu si mateix, penetra en el Si Mateix.

 

DINS I FORA. SUBTIL I DENS. TEORIA I PRÀCTICA

El Mandukya Upanishad – del que el text anterior proposa una nova versió – és la més breu de les més de 200 obres sànscrites que, entre els segles VII aC i XV dC, reflexionen sobre el principi creador (Brahman) i el si mateix. És atribuït al rishi Mandukya, segons algunes fonts un dels recopiladors del Rig Veda.

Des de poc després de ser difós i fins ara mateix, el text ha estat objecte de multitud d’estudis i traduccions. Entre nosaltres, tenim la fortuna de comptar amb el treball de Joan Mascaró (1).

Com revela el propi text, més enllà del seu evident interès cultural, doctrinal i filosòfic, la lectura del Mandukya Upanishad examina metòdicament i des d’angles escrupolosament successius els diversos aspectes del mot “om” (2), sovint utilitzat en el ioga i en la meditació, on pot – potser – utlitzar-se com a marc per a una pràctica més profitosa.

 

(1) “Els Upanishads a cura de Joan Mascaró”. Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2005.

(2) Altres articles sobre OM en aquest bloc:

– un comentari general en aquest ENLLAÇ
– OM en altres textos sànscrits en aquest ALTRE

També pot ser útil recuperar AQUÍ la lectura del text ja publicat sobre els Upanishads.

 

LA NO VIOLÈNCIA ÉS EL MITJÀ, LA VERITAT ÉS L’OBJECTIU (ALGUNS TEXTOS DE GANDHI)

“Vaig trobar-me amb que l’expressió ‘resistència passiva’ era interpretada de manera molt restrictiva, com si es tractés únicament d’una arma dels febles contra els forts, d’una arma que fins i tot podia caracteritzar-se per l’odi o per manifestar-se com un tipus de violència.

Era evident que havíem de crear una nova manera d’anomenar la nostra lluita… havíem de trobar la forma d’expressar totes les dimensions del combat que dúiem a terme i explicar quins eren els seus fonaments.”

(Aquestes paraules de Gandhi expliquen le gènesi del terme “satyagraha”, que va designar des de començaments del segle XX, el moviment que ell encapçalava, a Sudàfrica.)

 

 

Satyagraha: insistència en la veritat

Satyagraha és una paraula composta formada pels mots sànscrits “satya” (veritat) i “agraha” (insistència) (1), en la que el propi Gandhi va anar aprofundint al llarg dels anys, associant-la sovint a les activitats de resistència civil:

– Satyagraha, de la que la resistència civil és una faceta més, és per a mi la llei universal de la vida.

– Satyagraha és una arma essencialment espiritual.

– Satyagraha no depèn de circumstàncies externes, sinó que obté tota la seva força de l’interior de les persones.

– Satyagraha no comença ni acaba amb al desobediència civil.

– Satyagraha no és predominantment desobediència civil, sinó una tranquil·la i irresistible cerca de la Veritat.

 

Veritat i no violència

Gandhi – empès per les seves profundes creences hinduistes (2) – va reflexionar també sobre el concepte de Veritat i la seva relació amb la no violència:

– Ni la violència ni la mentida, sinó la no violència i la veritat són la nostra raó de ser.

– El camí de la Pau és el camí de la Veritat. La veracitat és fins i tot més important que el pacifisme.

– La veritat és la meva religió i la no violència l’única via per a la seva realització.

– La propagació de la veritat i de la no violència pot fer-se menys per mitjà dels llibres que vivint realment en aquests principis.

 

Finalitat i mitjans

A més d’aquestes i moltes altres consideracions sintètiques del mateix caire, que condensen el nucli de la seva concepció transcendent de la no violència i dels drets humans, Gandhi també va desenvolupar el seu pensament de manera més articulada:

“La No Violència i la Veritat estan tan entrellaçades que és pràcticament impossible distingir-les i separa-les.

Són com les dues cares d’una mateixa moneda.”

En qualsevol cas:

“La No Violència és el mitjà i la Veritat, l’objectiu,”

 

 

(1) Per a fer-se més càrrec del sentit universal i intemporal del combat gandhià, pot ser útil seguir el camí traçat per Nietzsche – que, a més de filòsof, era catedràtic de filologia clàssica – per a qui “la filologia és l’art de llegir lentament”.

Si fem cas del seu criteri i “llegim lentament” el terme “satya”, ens adonem de que prové de “sat”, un dels diversos participis de “as”, verb que correspon al nostre “ser”

“Satya”, per tant, a més de “veritat”, vol dir “existència” i, en darrer terme, “realitat”.

 

(2) Gandhi va créixer en un entorn de devoció vishnuïta i la seva formació filosòfica es va desenvolupar, fonamentalment, en la tradició de l’Advaita Vedanta (vedisme no dualista).

Per altra banda, Satya/Veritat i Ahimsa/No Violència són els dos primers preceptes de Yama i Niyama, el conjunt de deu normes de comportament ètic, pròpies de l’hinduisme i del ioga.