Ígnia Emily: Sabré perquè. Poema 193

Sabré perquè – quan s’acabi el temps –
I hauré deixat de preguntar-me perquè –
Crist explicarà cada una de les angoixes
En la bonica aula del cel.

Em dirà el que Pere va prometre –
I jo – en la sorpresa del seu dolor –
Oblidaré la gota d’Angoixa
Que ara em crema – que ara em crema!

 

EN QUÈ PARLEN ELS GITANOS?

Malgrat la insistència de bona part de la informació sobre la llengua dels gitanos, el seu idioma no deriva del sànscrit. Es tracta d’una llengua clarament emparentada amb la resta de les que es fan servir a la vora del curs mitjà del Ganges d’on prové.

El que sabem del cert és que el poble “rom” – que és com ells s’autoanomenen – va desplaçar-se massivament en dos grans grups cap a l’Oest cap a finals del segle XI per una causa desconeguda. Una corrent va arribar a Egipte i acabà passant a la Península Ibèrica, des d’on va seguir emigrant fins Amèrica del Sud. L’altra va fer cap fins a Turquia, Grècia, els Balcans i Europa Central fins a Gran Bretanya i d’allà, una part de la seva població, va anar a Amèrica del Nord.

Actualment, els grups més importants es troben a Turquia, al Brasil i als Estats Units, a més de Bulgària, República Txeca i Eslovàquia, Hongria, Romania i Grècia.

La seva situació sempre ha estat molt difícil, sotmesos a discriminacions i maltractes, a vegades en perill d’extinció. Es creu que un 20% dels gitanos continua practicant el nomadisme.

Els gitanos segueixen conservant en gran part la seva llengua però adoptant, i parcialment subministrant, una part del lèxic esdevingut comú i fent seva la gramàtica de cada lloc.

LA LLENGUA ROMANÍ

La llengua que parlen els gitanos s’anomena “romaní”, paraula derivada de “rom”, i presenta en l’actualitat multitud de variants segons els territoris on es fa servir. Aquestes modalitats van des de simples modificacions a veritables dialectes i fins i tot llengües mixtes.

Cada parlar dels gitanos europeus està caracteritzat per una forta influència de les llengües de l’entorn, sobretot en el lèxic, encara que també, en menor grau, en la fonologia, la morfologia i la sintaxi.

El seu sistema gramatical és anàleg al de les llengües actuals del nord de l’Índia i l’ordre dels elements de les frases és l’habitual dels nostres idiomes: subjecte, verb i predicat.

El cas romaní anomenat directe acull expressa el nominatiu i l’acusatiu, mentre que l’oblic es deriva del genitiu. Com en hindi i en bengalí, amb propòsits sintàctics, es poden afegir posposicions. Els noms són animats o inanimats, sent els animats masculins o femenins i hi ha dos nombres.

Els verbs es marquen segons persona i nombre i només es distingeix el gènere en el participi. Hi ha dos modes, l’indicatiu i l’imperatiu i es distingeixen quatre temps: present, futur, passat imperfet i passat perfecte.

Es tracta d’una llengua extremadament flexible i adaptable, amb una molt elevada consideració entre els seus parlants i per tothom que s’hi acosta.

PARLEM CALÓ

El romaní que es parla tant als Països Catalans com a la resta de la Península i als països relacionats és anomenat “caló” i, a més d’assimilar la seva gramàtica fonamental a la dominant en cada territori, ha adoptat moltes paraules i n’ha transmès d’altres d’ús col·loquial i freqüent.

Pensem, per exemple, en Halar (amb hac aspirada), Xaval, Guipar, Dinyar, Filar, Pispar i Pispa, calés, Cangueli o Paio/Paia.

A Catalunya els nuclis més nombrosos es troben sobretot a Barcelona (Gràcia, Sants, El Raval,,,), Mataró, Manresa, Tarragona, Girona, Figueres, El Prat, Sant Adrià, Lleida i Balaguer, entre d’altres. També se’n troben grups al País Valencià i a les Illes.

A més dels enclavaments gitanos dintre del territori sota administració espanyola, probablement la que té més entitat és la situada a la ciutat de Perpinyà on viuen agrupats en un barri específic.

PARLAR ÉS VIURE

Com la resta de les llengües minoritàries, el romaní sempre ha estat una llengua amenaçada de desaparició i se n’ha dit que el jovent no l’usava. Però ha sobreviscut.

Arreu hi ha grans nuclis que la fan servir i, sense proposar-s’ho, en fan una raó d’identitat, no fent més soroll que el de les pròpies converses.

Si la llengua dels gitanos ha sobreviscut deu segles en condicions d’extrema adversitat, es fa difícil tornar-ne a anunciar, una i altra vegada, l’extinció.

Per a adonar-se’n només cal donar un cop d’ull al web http://www.gitanos.cat/ o a http://www.museuvirtualgitano.cat

LES DIMENSIONS DE L’ACCIÓ SEGONS EL GITA

El Bhagavad Gita – un dels textos fonamentals de l’ètica humanística – es pot llegir com una llarga conversa.

S’inicia amb la descripció d’un camp de batalla i del col·lapse físic i psíquic del guerrer Arjuna, davant la inevitable i propera massacre i segueix amb els arguments de Krishna, la divinització del Bé, que intenta ajudar el desorientat combatent.

I així continua, fins al final, quan la divinitat i el soldat culminen el diàleg establert amb un total acord.

Clar que, entre l’inici i el final, s’acumulen els nombrosos nuclis de l’obra, és a dir, el successius arguments a favor dels comportaments més adients en la peripècia vital de cada persona.

RAONAMENTS GENERALS, PREGUNTES CONCRETES

Però el discurs de Krishna es veu constantment interromput per Arjuna que ha prendre una decisió immediata: combatre o no. Per això apressa el seu interlocutor a anar per feina, a prescindir de doctrines i parlar de coses concretes i intervé sovint amb interpel·lacions com, per exemple, i entre d’altres:

Em confons amb paraules i arguments contradictoris! Diguem d’una vegada com arribaré al déu suprem!! (03.02)

Qui és aquest Brahma? Què és el jo individual? Què és l’acció? Què s’anomena “elemental” i què “diví”? (08.01)

Si creus que puc comprendre-ho, mestre del Ioga, mostra la teva personalitat immortal. (11.04)

Però les rèpliques de Krishna es mantenen invariablement en el fil que el Gita descabdella.

En concret, per a les preguntes anteriors, aquestes respostes són, respectivament:

Tinc l’antiga convicció, príncep sense màcules, que en aquest món es poden prendre dos camins: la disciplina del coneixement o la de l’acció. (03.03)

El Brahma suprem és immortal. El jo individual és anomenat natura. Dels sentiments que originen els éssers s’en diuen actes. L'”elemental” és un ésser transitori, l’esperit és el “diví” i jo mateix sóc el “sacrificat” aquí, en aquest cos. (08.03 – 08.04)

Contempla, Partha, els meus centenars i milers de formes, de tota mena, divinines, amb multitud d’aspectes. Contempla els Aditis, els Vasus, els Rudres, els Asvins, els Maruts. Contempla, Bharata, les moltes meravelles que ningú ha vist abans. (1)

PERÒ, QUÈ ÉS L’ACCIÓ?

Al final del recull, en el divuitè capítol, el clima canvia i Krishna ofereix un dens resum dels textos anteriors. Amb la intenció de fer costat al seu interlocutor, li ofereix una visió detallada del que són les accions humanes i diu a Arjuna:

Aprèn de mi, príncep de forts braços, els cinc factors que, d’acord amb la filosofia dels vedes, intervenen en l’acompliment de totes les accions: les capacitats de l’individu, el seu jo interior, la interpretació que fa dels fets, els mitjans dels que disposa i els esdeveniments externs imprevisibles. (18.13-14)

I, per a deixar ben clara la importància del que acaba d’exposar, afegeix:

Aquests cinc factors estan presents en qualsevol acció que l’home du a terme, ja sigui amb el cos, la paraula o la ment i tant si els fets són correctes com erronis. (18.15)

CLARORS FINALS

Fruit de les explicacions de Krishna, unes estrofes més enllà, Arjuna es declara convençut i, sobretot, decidit a actuar segons els consells rebuts:

Les meves cabòries han desaparegut, Acycuta (2). Gràcies a tu he recuperat l’enteniment. Sóc aquí, sense cap dubte. Faré el que dius. (78.73)

Sanjaya – el narrador que explica a Dhritrashtra, oncle cec d’Arjuna i pare dels Kauraves, els seus enemics – descriu el que està passant en el camp de batalla i evoca l’emoció del moment. Per això finalitza el Bhagavad Gita amb la coneguda estrofa:

Allà on són Krishna, el mestre del Ioga, i Arjuna, l’Arquer, són segures la fortuna, la victòria, la prosperitat i la pau. (18.78)

 

(1) Partha i Bharata són epítets que Krishna adreça a Arjuna: Partha correspon als descendents de Kunthi, la seva mare, i Bharata és el cognom genèric de la família. Aditis, Vasus, etc. són grups de divinitats propis de les antigues creences vèdiques.

(2) Es tracta d’un dels 108 epítets de Krishna. Significa inamovible, permanent, incanviable…

 

 

RIG VEDA 10.97: ELS PODERS CURATIUS DE LES PLANTES

És cert que entre els 1.028 himnes del Rig Veda – col·lecció de textos majoritàriament sagrats, recollida fa més 3.500 anys – els dedicats a assumptes profans – bodes, conflictes domèstics, afers de feina, aficions… – són una ínfima minoria (una cinquantena a tot estirar) i que pràcticament tots es troben al desè llibre del recull. Però hi són. I la seva concentració en un sol volum i la seva temàtica secular els fan destacar entre els altres.

 

UNA COMPILACIÓ ARBITRÀRIA!

Un bon exemple és l’himne 10.97, conegut, a més d’altres noms més o menys descriptius del seu contingut, com “Himne de les herbes remeieres”.

Es tracta en efecte d’un seguit de 23 lloances, peticions i reflexions al voltant d’aquests vegetals tant especials. Els conceptes estan compilats sense cap ordre, com si es tractés d’una llista col·leccionada amb més voluntat de recordar-la que no pas oferir-ne cap projecció narrativa ni doctrinal.

En selecciono alguns exemples.

 

SORGIDES EN TEMPS ANTICS…

Herbes que vau sorgir en temps antics, fins a tres eres abans que els déus; cantaré ara les vostres cent-set formes.

 

Sigueu plenes de joia, tant si floriu com si porteu fruits. Com eugues que guanyen juntes les curses, plenes de vida, feu-me avançar!

Quan prenc aquestes plantes a les mans, anhelant el premi de la curació, torna la força i la malaltia desapareix.

Herbes riques en nutrients, que doneu força… Totes aquestes plantes he trobat aquí, perquè aquest home estigui sa de nou.

Les virtuts curatives de les plantes surten com bestiar des de l’estable. Estalvien l’alè vital de les persones i guanyen per a mi benestar.

A través vostre, extremitat per extremitat, articulació per articulació, com un home molt fort entre els lluitadors, faig fugir la malaltia.

Qua cada una de vosaltres ajudi totes les altres; que cada una estigui a prop de totes les altres. Aconseguiu que les meves paraules guaridores siguin certes.

Volant des del cel, les plantes parlen: cap mal no caurà sobre aquest home a qui enfortim la vida.

Tant plantes que escolteu aquestes paraules com les que sou lluny: veniu ben juntes, que el vostre poder curatiu actuï en aquesta germana vostra.

 

COM EL CRIT DEL VENT

Més enllà de la societat en la que aquestes paraules sorgeixen, queda clar que els coneixements sobre els efectes de les plantes s’exposen de manera molt general. Cap referència a cap malaltia concreta, ni a cap dels seus resultats específics, ni a com s’han de subministrar.

Estem lluny de la precisió curativa de l’ayurveda i de les prescripcions mèdiques de l’antiga medecina grecoromana, inicialment contemporània dels textos.

Però crida l’atenció la permanència dels afanys del curador. Les seves inquietuds, preguntes i constatacions són equivalents a les de qualsevol terapeuta en qualsevol lloc o moment.

Per a dir-ho amb les mateixes paraules que el propi himne:

Vola ben lluny, malaltia; ves amb el gaig blau. Desapareix com el crit del vent o la pluja de la tempesta.

 

PURANES: ENCICLOPÈDIES QUE TRAVESSEN SEGLES

Poc a poc s’arriba al cim d’una muntanya. Poc a poc s’aconsegueixen els desitjos. Poc a poc s’adquireix la saviesa.
Garuda Purana. 109.

Ajudar i ser amable amb tothom és el màxim sacrifici davant del Senyor de les vuit formes.
Linga Purana. 2.13.35.

La virtut, el benestar i la riquesa són els tres objectius que tots ens esforcem en aconseguir. Els tres s’adquireixen després d’evitar els pecats.
Brahma Purana. 108.

(Els textos de més amunt – com la resta dels destacats en aquest article – provenen dels Puranes, un ampli gènere literari centrat en la descripció de mites, llegendes i altres coneixements tradicionals, desenvolupats al continent indi entre els segles VI i XX, però amb clares traces que n’evidencien un origen molt més antic.

Es tracta de veritables enciclopèdies que inclouen cosmogonia, genealogies de divinitats, reis, herois, savis i semidéus, així com narracions populars i informació sobre pelegrinatges, temples, medecina, astronomia, gramàtica, mineralogia, teologia, filosofia i fins i tot humor, històries d’amor i – com acabem de veure – instruccions per a una vida ètica.)

L’objectiu de la vida és buscar la Veritat i no pretendre assegurar-se el paradís gràcies als rituals religiosos.

Qui posseeix el coneixement de la Veritat l’anomena no-dualitat.
Bhagavata Purana. 1.2.10-11.

(Literalment “purana” vol dir “antic” i, malgrat que es convé en que els considerats més valuosos van set recollits entre els segles III i XVI, s’esmenten ja al Mahabharata i al Ramayana i fins i tot al Rig Veda, dels que es consideren actualitzacions.

En la classificació tradicional sànscrita s’inclouen en la literatura recordada (smriti, és a dir apresa i recordada) i no pas revelada (shruti o escoltada, és a dir els quatre vedes).

Estan redactats en vers i en un sànscrit simple i directe, amb freqüents arcaismes.)

Un bon metge fa diagnòstics encertats i guareix les malalties amb les medecines adients. Similarment, Shiva és anomenat el metge del món per aquells que coneixen els seus principis.
Shiva Purana. 9.17-22.

L’Univers ha emanat de Vishnu. En ell existeix. És ell qui governa vida i destrucció.
Vishnu Purana. 1.14.

Al començament només jo existia. No hi havia res més, ni intern, ni extern. Tot era pura consciència immanifestada. Tot dormia a tot arreu.
Bhagavata Purana. 6.46-47.

(El contingut de cada purana és molt variat i cada un d’ells ha sobreviscut en multitud de manuscrits que contenen, la gran majoria de les vegades, notables diferències.

La col·lecció està formada per divuit grans puranes (mahapuranes) i divuit secundaris (upapuranes). Contenen un total de 400.000 versos.)

T’he descrit el riu Ganges i els països segons el seu ordre la Món. A Kimpurusa i a la resta de contrades hi viuen persones que busquen ser feliços, mantenir-se sans i estar exempts de grans diferències. I a cada paÍs hi ha rius que baixen de les muntanyes.
Markaneya Purana. 56.23.

El fill del primer rei de Vaishali va ser Hemacandra; el seu fill va ser Sucandra; el seu fill va ser Dhumrashva; el seu fill va ser Sriñjaya; el seu fill va ser Sahadeva; el seu fill va ser Krishashva; el seu fill va ser Somadatta, que va celebrar deu vegades el sacrifici del cavall; el seu fill va ser Janamejaya; el seu fill va ser Sumati.
Vishnu Purana. 1.14.

(La influència dels puranes en la societat índia ha estat – i continua sent – molt profunda ja que ha originat reiterades síntesis entre creences i ritus diversos, entre llegendes i història, entre pràctiques individuals i celebracions socials, entre les tradicions i els successius nous costums.

Els textos expliquen i integren divinitats regionals, però – com hem vist – també tracten tota mena de temes generals, a més de mols altres de seculars.)

La pluja, la calor, la neu, el dia, la nit, el crepuscle i també el benestar i el malestar es deuen a Dhruva, l’Estel Polar.

Les persones ens fem passar la gana amb els productes, els líquids i les herbes remeieres que creixen gràcies a la pluja que el Sol eleva i fa caure amb els seus rajos.

Tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, quan el Sol es lleva, la nit entra dins l’aigua. Per tant, les aigües s’escalfen durant el dia i es refreden per la nit.
Brahmanda Purana. 1.2.22.7, 23.40, 24.20.

 

 

EL SÀNSCRIT QUE JA PARLEM

Gràcies al contacte amb altres cultures hem anat incorporant a la nostra llengua paraules que – al menys al començament – no ens han estat pròpies.

Quan cal diem, per exemple, airbag, ego, gueisha o quiniela d’origen anglès, llatí, japonès o castellà respectivament. Clar que els parlants d’altres llengües usen també termes d’origen català. Barraca o paella, allioli, entremès o capicua en són algunes mostres.

Aquest fenomen – que els filòlegs anomenen manlleu o préstec lèxic . sempre ha estat present en totes les llengües, però s’ha generalitzat en els últims decennis a causa de la globalització.

 

Manlleus del sànscrit

Així, utilitzem les paraules “avatar”, “guru”, “karma” o “mantra”, totes elles provinents del sànscrit i el sentit de les quals ens és ben conegut, malgrat que ni “mantra” ni “karma” són encara incloses al Diccionari de l’Institut.

Hem de remarcar però que, en tots els casos, el significat original de les paraules sànscrites és més ampli – i, a vegades, lleugerament diferent – que el sentit que els donem en català.

El terme “avatar”, per exemple, és definit al Diccionari com el descens d’una deïtat a la Terra o l’estat d’algú que canvia d’opinió. El Diccionari Sànscrit-Català precisa però que el mot s’usa principalment per a referir-se als deu descensos del déu Vishnu.

Amb “guru” el fenomen és similar. Mentre el Diccionari ho enllesteix amb un lacònic “mestre espiritual hindú”, el seu homònim sànscrit-català dona com a primera correspondència “pesat, pesant, feixuc” i no és fins a la quarta que inclou “mestre” i “preceptor espiritual”, per a continuar després amb quasi un centenar de notes explicatives més.

“Mantra” té en sànscrit el sentit directe i immediat de paraula sagrada o de pregària. No és fins  a un quart o cinquè terme que no apareix una referència a algun sentit proper al nostre concepte del mot, ja que fa referència a “coneixements dels encantaments” i “de les fórmules sagrades”.

I la situació de “karma” és molt semblant ja que originalment vol dir “acte, fet, obra…” i no és fins molt més avall en la multitud de definicions acollides al Diccionari Sànscrit-Català que no apareix una referència a “producte, resultat, efecte”.

 

Calc: una altra aproximació

A aquests apropaments entre el sànscrit i el català amb diferents graus de fidelitat hem d’afegir una situació ben diferent: la paraula “no-violència” és un calc – un calc semàntic per a ser exactes – extremadament precís del seu equivalent sànscrit.

En aquesta llengua per a dir “no-violència” cal utilitzar el terme “ahimsa”, és a dir la partícula “a” (un prefix de negació) afegida a “himsa” que correspon – entre d’altres accepcions – a “violència”.

El procés, que és habitual en totes les llengües i en els àmbits més diversos, genera neologismes en el moment de fer l’apropiació, que posteriorment esdevenen acceptats de manera natural.

 

Un ús freqüent

Però a més d’aquests mots d’ús més o menys habitual, usem també molts altres termes d’origen sànscrit en situacions de tota mena.

Així, per exemple i entre molts altres possibles, quan diem “ayurveda”, ens referim òbviament al sistema de medicina tradicional indi. El mot és un compost fomat per “ayus” (que vol dir “vida” en sànscrit i que ha canviat la essa final per una erra pel veïnatge amb la ve contIgua) I “veda” que, com els lectors d’aquest bloc sabem, vol dir “coneixement”.

“Himàlaia”, que designa la coneguda cadena de cims, vol dir “casa del fred” (“hima”: fred, gelabror…” i “laya”: residència, casa, etc.).

L’ús de la paraula “ioga” és també molt generalitzat i es refereix òbviament a la disciplina d’origen hindú que té per objecte assolir el domini del cos i de la ment. En sànscrit té el mateix sentit, però també un munt d’altres connectats amb el seu origen. El mot prové de “yuj”que, a banda de la seva semblança amb el terme català, com correspon a la compartida rel indoeuropea, vol dir “col·locar el jou”.

Finalment “Viagra” – el popular citrat de sildenafil, afanyosament cercat en franges d’edat més aviat avançades i usat, amb plenitud d’esperances, per a tractar la disfunció erèctil – té el seu expectant homófon sànscrit en “vyhagra”, que té el sentit de tigre.

 

Mirar el món com és

Com tots els manlleus, els préstecs lingüístics sànscrits ens donen accés a nous coneixements, a, de fet, noves maneres de veure el món i, malgrat que alguns cauran en desús, en vindran de nous. Segur.

En tot cas, els manlleus del sànscrit ens posen en contacte amb les singulars virtuts d’aquesta llengua mil·lenària, probablement la que més fets descriu i, en tot cas, la que, gràcies a la multitud de sentits que ens ofereix la immensa majoria de les seves paraules, la que millor ho fa,

Veiem així el món com és.

SATYAVATI CONTRA EL PATRIARCAT

– Tothom em veu! No accediré al teu desig!! (*)

Va dir Satyavati (l’Alè, vati, de la Veritat, Satya) a Parashara, el braman que, captivat per la bellesa de la noia que l’ajudava a creuar el riu Yamuna, volia fer-la seva.

 

Després d’aquestes paraules, el braman, sorprès per la maduresa d’aquella adolescent decidida a prendre el control de la seva vida, va cobrir la zona amb una densa boira. Però ella insistí en els seus recels:

En acceptar la teva abraçada perdré la virginitat!

Obstinat, Parashara li concedí que es mantingués verge després d’estar junts. Aleshores Satyavat plantejà encara una altra exigència:

– Vull que el meu cos faci la olor més dolça.

El braman va accedir a aquesta no petició i Satyavati, cada vegada més forta i coratjosa, màgicament, després d’unir-se al braman, va parir tot seguit un jove ja format. Es tractava de Vyasa, el savi redactor del Mahabharata i, anys més tard, protagonista de nombrosos fets memorables.

 

PRODIGIOSA SATYAVATI

Satyavati és un dels personatges centrals de la gran obra èpica sànscrita: a més de ser la mare del seu llegendari compilador, era besàvia dels cosins que, anys més tard, s’enfrontarien en la Guerra de Kurushetra, motiu central del llibre.

Però la seva pròpia vida, pel fet descrit i també a causa de molts altres motius, va ser un veritable prodigi.

Era filla d’una nimfa i del rei Vasu i va néixer dins d’un peix; aquest fet va donar-li un fort flaire a l’animal i motivà la seva petició de bona olor a Parashara. Va ser també a causa de la seva sentor que el rei va lliurar-la a un pescador. Ell li ensenyà a passar els viatgers d’una riba a l’altra del riu Yamuna, un dels grans afluents dels Ganges.

Al llarg de la seva vida, Sayavati, sempre conscient de la seva marginació en tant que dona i de la soledat que aquest fet comportava, va anar subvertint els valors patriarcals i superant els límits de la seva existència perifèrica.

 

MATRIMONI REIAL

Pocs anys més tard de l’episodi del Yamuna, quan Shantanu – el rei de la gran ciutat d’Hastinapura – va anar a caçar a la vora de riu, va sentir-se captivat per una olor deliciosa. Tot seguint-la, va arribar a la cabana de Satyavati i, en veure-la, va quedar seduït per la seva bellesa.

El pare de la noia – sens dubte instruït per ella – no li concedí la seva mà si no accedia a que el seu nét heretés el regne i va dir al rei:

– El fill nascut d’aquesta noia serà instal·lat en el teu tron i no faràs ningú altre el teu successor.

 

Shantanu va tornar molt entristit al seu palau ja que havia anomenat hereu el fill que ja tenia. El noi, però, en saber quina era la causa de l’aflicció del seu pare, va anar a veure el pescador per a insistir en la sol·licitud paterna, però el pescador no es va moure de la seva negativa.

– El fill que naixerà d’aquesta noia serà el nostre rei, va assegura-li aleshores el príncep.

El pescador no estava convençut d’aquesta afirmació: No dubto de la teva paraula però potser els teus fills sí ho faran.

Em declaro brahmacharya i, en el celibat més absolut, em dedicaré exclusivament a l’estudi i a la meditació, va respondre-li el fill del rei.

Aquestes paraules van concloure la conversa i el pescador va acceptar casar la seva filla – que, a cada transició, evolucionava i creixia – amb el rei d’Hastinapura.

 

SOBIRANIA EN PERILL

Del matrimoni de Matsyavati i Shantanu van néixer dos fills, però ambdós van morir sense descendència i, després del decés dels seu marit,  la reina va raonar:

– Els fills neixen tant del pare com de la mare. Els dos hi tenen els mateixos deures i els mateixos drets. No hi ha dubte de que he fer-hi tant com pugui.

 

Decidida a que el regne no caigués en altres mans, i tornant a superar els comportaments patriarcals, va voler que fos la seva sang la que dirigís els destins d’Hastinapura i va recórrer al seu primogènit, tingut a les ribes del Yamuna.

Vyasa va tenir fills amb les dues vídues del seu germà petit, l’últim hereu. La primera – davant l’aspecte feréstec del nuvi – va tancar els ulls durant l’encontre i el fill engendrat va néixer cec; la segona – pel mateix motiu – va empal·lidir en veure’l i el nadó resultant tenia la pell totalment blanca.

Aquests fets van encendre una ferotge enemistat entre els dos grups de descendents que van abocar, al cap dels anys, a la guerra que narra el Mahabharata.

 

VIDA PLENA

La determinació de Satyavati la mostra segura dels seus objectius i decidida a aconseguir-los malgrat les convencions socials i polítiques i les voluntats dels homes que l’envolten. Ella venç, un a un, cada obstacle que se li presenta.

La seva mort – lúcida i valenta entre les flames de la selva, anys després de la guerra – confirmen el seu tarannà, la seva invencible voluntat.

Satyavati emergeix dels estrets marges que l’envolten, es fa responsable de les seves tries i de les seves decisions. Trencant els estereotips masclistes i patriarcals, aconsegueix una vida plena.

 

(*) Totes les citacions provenen de l’Adi Parva (Primer llibre del Mahabharata).

A més d’arribar-nos per aquesta obra també poder accedir-hi a través de l’Harivamsa, un apèndix del Mahabharata, i del Devi Bhagavata Purana, que proclama la feminitat com a origen de tota existència.