Arxiu de la categoria: Krishna

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Deixa un comentari

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Deixa un comentari

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

LES DIMENSIONS DE L’ACCIÓ SEGONS EL GITA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita – un dels textos fonamentals de l’ètica humanística – es pot llegir com una llarga conversa.

S’inicia amb la descripció d’un camp de batalla i del col·lapse físic i psíquic del guerrer Arjuna, davant la inevitable i propera massacre i segueix amb els arguments de Krishna, la divinització del Bé, que intenta ajudar el desorientat combatent.

I així continua, fins al final, quan la divinitat i el soldat culminen el diàleg establert amb un total acord.

Clar que, entre l’inici i el final, s’acumulen els nombrosos nuclis de l’obra, és a dir, el successius arguments a favor dels comportaments més adients en la peripècia vital de cada persona.

RAONAMENTS GENERALS, PREGUNTES CONCRETES

Però el discurs de Krishna es veu constantment interromput per Arjuna que ha prendre una decisió immediata: combatre o no. Per això apressa el seu interlocutor a anar per feina, a prescindir de doctrines i parlar de coses concretes i intervé sovint amb interpel·lacions com, per exemple, i entre d’altres:

Em confons amb paraules i arguments contradictoris! Diguem d’una vegada com arribaré al déu suprem!! (03.02)

Qui és aquest Brahma? Què és el jo individual? Què és l’acció? Què s’anomena “elemental” i què “diví”? (08.01)

Si creus que puc comprendre-ho, mestre del Ioga, mostra la teva personalitat immortal. (11.04)

Però les rèpliques de Krishna es mantenen invariablement en el fil que el Gita descabdella.

En concret, per a les preguntes anteriors, aquestes respostes són, respectivament:

Tinc l’antiga convicció, príncep sense màcules, que en aquest món es poden prendre dos camins: la disciplina del coneixement o la de l’acció. (03.03)

El Brahma suprem és immortal. El jo individual és anomenat natura. Dels sentiments que originen els éssers s’en diuen actes. L'”elemental” és un ésser transitori, l’esperit és el “diví” i jo mateix sóc el “sacrificat” aquí, en aquest cos. (08.03 – 08.04)

Contempla, Partha, els meus centenars i milers de formes, de tota mena, divinines, amb multitud d’aspectes. Contempla els Aditis, els Vasus, els Rudres, els Asvins, els Maruts. Contempla, Bharata, les moltes meravelles que ningú ha vist abans. (1)

PERÒ, QUÈ ÉS L’ACCIÓ?

Al final del recull, en el divuitè capítol, el clima canvia i Krishna ofereix un dens resum dels textos anteriors. Amb la intenció de fer costat al seu interlocutor, li ofereix una visió detallada del que són les accions humanes i diu a Arjuna:

Aprèn de mi, príncep de forts braços, els cinc factors que, d’acord amb la filosofia dels vedes, intervenen en l’acompliment de totes les accions: les capacitats de l’individu, el seu jo interior, la interpretació que fa dels fets, els mitjans dels que disposa i els esdeveniments externs imprevisibles. (18.13-14)

I, per a deixar ben clara la importància del que acaba d’exposar, afegeix:

Aquests cinc factors estan presents en qualsevol acció que l’home du a terme, ja sigui amb el cos, la paraula o la ment i tant si els fets són correctes com erronis. (18.15)

CLARORS FINALS

Fruit de les explicacions de Krishna, unes estrofes més enllà, Arjuna es declara convençut i, sobretot, decidit a actuar segons els consells rebuts:

Les meves cabòries han desaparegut, Acycuta (2). Gràcies a tu he recuperat l’enteniment. Sóc aquí, sense cap dubte. Faré el que dius. (78.73)

Sanjaya – el narrador que explica a Dhritrashtra, oncle cec d’Arjuna i pare dels Kauraves, els seus enemics – descriu el que està passant en el camp de batalla i evoca l’emoció del moment. Per això finalitza el Bhagavad Gita amb la coneguda estrofa:

Allà on són Krishna, el mestre del Ioga, i Arjuna, l’Arquer, són segures la fortuna, la victòria, la prosperitat i la pau. (18.78)

 

(1) Partha i Bharata són epítets que Krishna adreça a Arjuna: Partha correspon als descendents de Kunthi, la seva mare, i Bharata és el cognom genèric de la família. Aditis, Vasus, etc. són grups de divinitats propis de les antigues creences vèdiques.

(2) Es tracta d’un dels 108 epítets de Krishna. Significa inamovible, permanent, incanviable…

 

 

GITA GOVINDA: EL COR DEL DÉU OBSCUR (*)

Deixa un comentari

El Gita Govinda, un dels poemes lírics més coneguts i celebrats de la literatura sànscrita, descriu en  una atmosfera pastoral pròpia de Virgili, l’apassionada relació amorosa entre un Krishna adolescent, en aquells moments pastor de vaques, i Radha, dedicada, com ell, a tenir cura d’un ramat.

Però més enllà d’això, el text, a la manera del bíblic Càntic dels Càntics, és una bellíssima celebració de les experiències espirituals de la devoció religiosa.

Composta al segle XII per Jayaveda, l’obra així com la resta dels treballs del poeta, manté encara ara, una profunda influència en la cultura de l’Índia ja que està a la  base de la dansa clàssica del subcontinent i també de la música que l’acompanya.

El Gita Govinda inspira igualment l’important corrent religiós del culte a Vishnu, del que Krishna és el vuitè avatar.

Els tres breus fragments de més avall són un modestíssim  testimoni dels textos.

I una invitació a una lectura completa:

Krishna viu ara al mig del bosc; 
fa temps que ha marxat de casa.
Dorm intranquil a terra

i sempre diu el teu nom.
Guarnit amb una garlanda de flors salvatges,
pateix per no poder estar al teu costat.

El cel està ennuvolat i el bosc s’assembla
al cel: un gran arc de negres branques de tamal.
“Oh Radha, Radha! Porta aquesta ànima tremolosa,
en la profunda mitjanit, al teu estatge d’or “.
Això va dir Nanda i, guiats pel cor de Radha,
els peus de Krishna van trobar el camí més dret
perquè, en la felicitat que tots els alts cors hereten,
tastessin junts el diví delit del seu amor.

… I Krishna demana a Radha:
fes que les paraules surtin
dels teus dolços llavis,
semblants al nèctar que sobreïx de la lluna.
Amb els elixirs dels teus llavis,
feréstega, feréstega dona, porta’m amb tu.

El Gita Govinda és un clàssic de la literatura sànscrita que forma part del patrimoni cultural de la Humanitat.

I de les nostres biblioteques personals!

 

(*) El títol i el text d’aquest article pretenen ser un homenatge i un agraïment a Barbara Stoler Miller (1940 – 1993), estudiosa i traductora de nombrosos textos sànscrits, entre ells una meravellosa versió del Gita Govinda, que, tot fent referència al color de la pell de Govinda, un dels sobrenoms de Krishna, va titular “Love Song of the Dark Lord”.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 31 de juliol de 2017 per toni-f

SALUT SOSTENIBLE. LA PROPOSTA DEL BHAGAVAD GITA

Deixa un comentari

No importa quantes vegades hi hem tornat, ni en quines circumstàncies, sempre que rellegim el Bhagavad Gita hi descobrim estrofes que ens interpel·len de manera directa i personal.

Es tracta sovint de nous reflexos de l’humanisme integrador i universal que hi llueix permanentment però que no havien sabut encara veure.

I també clars senyals per a gaudir d’una vida més agradable i serena.

Entre aquest devessall de consells pràctics, d’aplicació immediata en la vida quotidiana de tothom, podem trobar-hi clares indicacions per a aconseguir o recuperar, però en tot cas mantenir, la salut i el benestar.

 

LA SALUT ÉS UN PASSEIG TRANQUIL

Per al Gita, la salut només pot ser el resultat d’un dia a dia equilibrat i tranquil, un passeig encalmat per un camí delitós o davant d’un panorama na obert a totes les llums:

La salut no és ni per a qui menja massa ni per a qui dejuna, ni per a qui dorm massa ni per a qui vetlla.
(BG 06.16)

I tot seguit aclareix, des d’una perspectiva més àmplia, que inclou la resta de les activitats humanes:

El capteniment que allunya tota mena d’afliccions és el que equilibra els àpats i les diversions, allunya l’agitació dels actes duts a terme i harmonitza el dormir i el vetllar.
(BG 06.17)

 

EL QUE SOM, EL QUE MENGEM, EL QUE FEM

Més endavant, a propòsit de l’exposició dels tres tipus de qualitats  que segons el Gita caracteritzen totes les realitats manifestades (1), inclosos els éssers humans i els aliments, el text estableix una clara relació entre els uns i els altres:

Així com la resta de les seves activitats, els aliments preferits per cadascú són de tres menes.
(BG 17.07)

I immediatament detalla quins aliments són avantposats per cada classe de persona i, per tant, els que els afavoreixen:

Els aliments que allarguen la vida, tranquil·litzen, vigoritzen, són saludables, aporten benestar i plaer i resulten saborosos, de gust suau, fortificants i agradables són triats per les persones equilibrades.
(BG 17.08)

Les persones centrades en l’acció s’estimen més els àpats de gust fort, fins i tot amargants, àcids, salats, molt calents, picants, crus o ardents, malgrat que poden causar  indigestions, molèsties i malalties.
(BG 17.09)

Aquells que són passius prenen aliments que han perdut les seves propietats i el seu sabor, d’olor desplaent, cuinats fa temps o que poden contaminar el que els envolta.
(BG 17.10)

 

UN PAS MÉS: OPTAR PER LA SALUT

Per a la síntesi del pensament hindú que el Bhagavad Gita ofereix, l’alimentació i el tipus de vida en el que la nutrició s’emmarca formen part de  processos molt més amplis, fins i tot holístics i, per tant, àmpliament guaridors.

El seu consell és ser conscient dels propis actes amb l’objectiu d’evitar-ne les conseqüències negatives (2).

De fet, segons aquestes creences, avançar cap a un estil de vida més saludable està a l’abast de la majoria, perquè tothom és el responsable últim de les opcions que tria:

Que cadascú se salvi ell mateix, que ningú no es perjudiqui. Cada u és el seu millor amic, però també el seu pitjor enemic.
(BG 06.05)

La salut – el benestar que l’inclou – està doncs, segons el Gita, permanentment disponible.

En tot cas… bon profit!

 

(1)  Es tracta dels “guṇa” – literalment “fil” – que, segons el context, es pot traduir per virtut, mèrit, peculiaritat, atribut, propietat, etc. Cal distingir entre el guna satttva (equilibri), el rajas (activitat) o el tamas (passivitat). En el Gita la paraula pren el sentit concret de natura individual innata.

(2) L’estrofa del Gita, en la que Krishna s’adreça a Arjuna, fill de la reina Kunti i un dels grans herois del Mahabharata, i que inclou aquests conceptes, fa referència als rituals i a les creences bàsiques de l’hinduisme:

Facis el que facis, o mengis, o ofrenis, o donis, o sacrifiquis, fill de Kunti, fes-me’n una oblació i jo desfaré els lligams del karma, del bons i dels mals fruits.
(BG 09.27)

 

BHAGAVAD GITA: ESTRATÈGIES CONTRA ELS DUBTES, EL DESÀNIM I L’ESTRÈS (*)

Deixa un comentari

Situat entre dos exèrcits enfrontats en una guerra que, com totes les guerres, és irreparablement fratricida, Arjuna – un dels grans protagonistes de la immensa epopeia sànscrita del Mahabharata – dubta sobre si ser fidel a la seva condició de guerrer i lluitar contra parents, mestres i amics o bé renunciar al combat i, en conseqüència, trair-se a ell mateix.

Davant de la seva vacil·lació entre dos comportaments igualment dolorosos,  el desorientat Arjuna demana consell a l’assenyat Krishna, conceptualització divinitzada del principi del Bé, present també en el combat.

El diàleg subsegüent, recollit al Bhagavad Gita – fonamentalment, una síntesi de les diverses escoles de pensament de l’Índia de l’època -, inclou nombrosos consells d’aplicació immediata que, a més d’ajudar a resoldre les incerteses de l’heroi, interpel·len directament els lectors d’arreu, en tots els temps.

L’estrofa que descriu l’estat d’ànim de qui no està segur de què ha de fer confirma aquesta validesa universal i intemporal, ja que reflecteix una situació que reconeix tothom que hagi dubtat alguna vegada:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment està confusa. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble, m’he lliurat a tu. Instrueix-me!  (2.7)

 

BHAGAVAD GITA: UNA MÀQUINA DE DECIDIR

Les respostes de Krishna proposen sempre un allunyament del dilema per tal de situar-lo en una dimensió més àmplia, que n’aclareixi tant els límits com el caràcter.

Segons aquesta nova perspectiva, l’origen del dubte es troba dins de qui vacil·la. La condició per a veure-hi clar fora és veure-hi clar dins, és a dir prendre consciència de la pròpia identitat:

Els teus pensaments depenen de les teves conviccions; la teva identitat està formada pels teus valors. Ets allò en el que creus. (17.3)

És només a partir d’aquí que es pot tornar a avançar, amb seguretat, allunyat de qualsevol vacil·lació:

És millor dur a terme la pròpia comesa, fins i tot de manera imperfecta, que no pas fer, sense errades,  la feina d’un altre. Fent la pròpia tasca ningú incorre en error. (18.47)

 

COM SUPERAR ELS OBSTACLES, UN A UN

Els sintètics consells de Krishna orienten  Arjuna – i els lectors del Gita – per a vèncer les principals dificultats que es troben en qualsevol viatge:

Centra’t en cada acció, no pas en els fruits que en puguis obtenir. No et moguis tampoc per a aconseguir cap resultat concret, però no deixis mai de fer el que has de fer. (2.47)

Qui es concentra en el que fa i retira els sentits del que l’envolta – com fa la tortuga quan amaga els seus membres – es manté ferm en el seu propòsit. (2.58)

Regula les teves energies. Fes respiracions tranquil·les i profundes. Observa la teves inspiracions i expiracions. (4.29)

Qui és moderat en el menjar i en el dejuni, que actua amb calma i és mesurat en el dormir i en la vigília es manté allunyat del desànim. (6.17)

 

MÉS ENLLÀ DE DUBTES, DESÀNIMS I TENSIONS

La proposta del Bhagavad Gita està basada en una ètica humanista de valor universal, més enllà de tota creença, ja que remet, de fet, a cada consciència individual.

A més, la validesa dels seus consells es fonamenta en uns resultats comprovats una i altra vegada, al llarg dels temps.

L’horitzó de dibuixa sembla perfectament versemblant, indiscutiblement lògic:

En aquest camí, no hi ha esforç inútil ni obstacles que impedeixin avançar.  Fins i tot una petita passa allunya dels neguits. (2.40)

Bon viatge!

 

(*) Per a Laura

ELS AVATARS DE VISHNU, ÉS A DIR, L’EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Deixa un comentari

Cada vegada que l’Ordre llangueix
i la confusió s’estén, em creo a mi mateix
i, Era rere Era, per tal de restablir l’harmonia
– per al rescat del Bé i la destrucció del Mal -, 
em torno a fer present.
(BG 4.7-8)

Aquestes paraules de Krishna al Bhagavad Gita (1) deixen ben clara la seva funció regeneradora de l’Univers i la relativa freqüència de la presència dels avatars de Vishnu (2) dels que ell mateix forma part.

The_painting_by_an_artist_from_RaghurajpurDe fet, la capacitat de Vishnu per a “baixar” a la Terra (avatar significa “descens” en sànscrit) és la seva característica més distintiva.  N’és tant d’especial, que ha donat fins i tot lloc a una paraula específica. Es tracta del mot compost “dashavatara” (dasha = deu), ja que a les nou vegades que, segons la tradició, s’ha fet present fins ara, cal afegir-ne una desena que arribarà a la fi de la Kali Yuga, és a dir, a la fi de nostra l’Era (3).

Però el que enriqueix el concepte del dashavatara i de cada una de les presències de Vishnu  és que descriuen – de manera esquemàtica i aproximada, és cert, però sorprenentment precisa – l’Evolució de les Espècies, des de l’aparició dels peixos a l’eclosió dels humans, passant per les diverses etapes evolutives , milers d’anys abans de que la teoria fos formulada per Darwin a mitjans del segle XIX.

 

Deu presències

Els primers tres avatars remeten a l’aparició dels peixos, dels rèptils i dels mamífers terrestres apareguts al planeta fa uns 500, 300 i 200 milions d’anys respectivament.

La mitologia – i el lèxic – s’encarreguen d’acostar-los a la història de la Humanitat.

Matsya (“peix” en sànscrit) rescata el primer home – el conegut Manu- del Diluvi Universal; Kurma (“tortuga”) porta sobre la seva closca la muntanya amb la que déus i dimonis baten l’Oceà per a aconseguir el nèctar de la immortalitat i Varaha (“senglar”) venç un poderós dimoni que havia segrestat el planeta.

Després d’aquesta primera etapa protagonitzada per animals, Vishnu adopta formes externes que, sense acabar d’identificar-s’hi, l’acosten a l’aparença humana.

509px-Force-of-change-evolution.BLOCPrimer com a Narasimha (nara és un dels substantius sànscrits per a dir “home” i simha significa “lleó)”. Aquest home-lleó – que, segons les creences hindús acabà amb la vida del dimoni Hiranyakashipu – està mitològicament emparentat amb multitud d’éssers llegendaris, híbrids d’humans i d’animals, com les sirenes, els centaures o el benigne déu Ganesha representat com un home amb cap d’elefant.

El segueix l’encarnació en forma de Vamana (literalment, “nan”) que remet immediatament a la baixa estatura atribuïda als neandertals, els nostres antecessors més immediats. Gràcies al seu enginy va regnar sobre el cel i la terra, tot desterrant el dimoni al mons inferiors.

Després d’encarnar-se en animals i en semi-humans, Vishnu va fer-se present per mitjà de quatre figures plenament humanes.

Primer, com a Parashurama o “Rama de la destral” (4) que va vèncer els guerrers que atacaven el regne del seu pare i després com a Rama que, auxiliat per un exèrcit de simis, va matar el demoníac rei Ravana, raptor de la seva esposa.

En tercer lloc, Vishnu va adoptar la personalitat de Krishna, aliat de la nissaga dels pandava al Mahabharata i coprotagonista del Bhagavad Gita i finalment va ser assimilat a Buda, el gran reformador espiritual (5).

La desena i darrera presència de Vishnu encara s’ha de produir. Tindrà lloc al final de la nostra Era, la Kali Yuga (2) i s’anomenarà Kalki, paraula derivada de “kalka” que significa brutícia i fa clarament referència a la gran neteja que es produirà al final dels nostres temps com a preludi a una nova Humanitat.

 

Mil noms

En tot cas, més enllà dels deu avatars continguts en la creença dels dashavatares, la presència de la funció cohesionadora que Vishnu representa és una realitat permanent.

El propi hinduisme ho preconitza atribuint un miler de noms a Vishnu.  Els  sahasranama (sahasra: mil, nama: nom) són objecte de recitacions devotes per part dels  vishnuites, una de les seves branques.

I el propi Bhagavad Gita en preconitza la universalitat:

Sóc l’essència que viu en tots els éssers.
En Sóc el començament, el centre i la fi.
Sóc Vishnu. El Sol, entre les llums del cel,
la Lluna, entre les constel·lacions..
(BG 10. 20 – 21)

 

(1) Krishna és un dels avatars de Vishnu, l’impuls preservador de l’Univers divinitzat a la Trimurti, la tríada que reuneix al seu torn les activitats còsmiques de creació, manteniment i evolució.

Aquest mateix bloc conté altres traduccions de l’estrofa 4.7. Vegeu els articles “Ara mateix...” o “Una crida…”.

(2) Llegiu aquí un altre article sobre Vishnu.

(3) Més informació sobre la Kali Yuga a l’article “Pinten bastos…” publicat mesos enrere.

(4) Parashu és la paraula sànscrita per a destral i Rama, que literalment vol dir plaent, agradable, estimat,  etc. és el nom de diversos personatges, entre ells el següent avatar de Vishnu, com es cita a continuació a l’article.

(5) Com a resultat de la seva popularitat entre els fidels hindús, Buda va substituir diverses divinitats com a avatar de Vishnu, al segle VIII dC.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 3 d'agost de 2016 per toni-f

EL CAMÍ DEL CONEIXEMENT I DE L’ACCIÓ (GITA – II)

Deixa un comentari

L’interès que sempre ha despertat el Bahagavad Gita – un intens poema de 700 estrofes que forma part de la gegantina obra èpica Mahabharata – respon probablement a que combina una lluminosa espiritualitat universal amb una proposta filosòfica personalista que dona sentit immediat a l’activitat individual.

DIÀLEG PER A BLOCEls seus divuit capítols transcriuen el diàleg entre el guerrer Arjuna i el déu Krishna, avatar del principi benèfic del Cosmos, divinitzat al seu torn amb el nom de Vishnu.

La conversa entre l’heroi i la divinitat explora els principals topants  de la doctrina sobre el coneixement, el deure, l’acció i la resta d’idees-força de les creences hinduistes.

…………………………………………………………

La selecció de les estrofes versionades a partir d’aquí pretén oferir una breu panoràmica del segon capítol del Bhagavad Gita, que resumeix els eixos essencials de l’obra.

Precedeixen cada text unes notes que el contextualitzen i n’aclareixen els termes menys comuns.

…………………………………………………………….

Arjuna, angoixat i dubitatiu per haver d’enfrontar-se en combat mortal a membres de la seva pròpia família, s’adreça aKrishna que l’acompanya en la batalla:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment no em diu quin és el meu deure. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble. M’he lliurat a tu. Instrueix-me! (BG 2.7)

 

Krishna recorda a Arjuna que el deure d’un guerrer (o kshatriya) és combatre en les guerres justes, com la plantejada en aquesta ocasió. Incomplir el propi deure (o dharma) – sigui quina sigui la situació a la que cal fer front – és l’error més greu:

Tingues sempre present el teu deure i no vacil·lis. No hi ha res més legítim per a un kshatriya que una guerra justa. (BG 2.31)

 

L’acompliment del propi deure requereix concentrar-se en aquest objectiu, malgrat les dificultats, diu la divinitat al guerrer. Per a reforçar la seva determinació, Krishna recorda a Arjuna quin és el seu llinatge:

Aquest camí avança en una única direcció, descendent de Kuru. Els pensaments dels qui no tenen aquest propòsit són incomptables i es dispersen en tots els sentits. (BG 2.41)

 

L’acompliment del propi deure es manifesta en cada acció, ja que n’és tant sols una conseqüència. Dhanañjaya és un dels sobrenoms d’Arjuna; vol dir “afortunat”:

Cada acció és, per ella mateixa, inferior a la intenció de dur-la a terme amb l’únic propòsit de ser fidel al propi deure. Busca recer, Dhanañjaya, en aquesta unitat de pensament. Mereixedors de compassió són els qui actuen moguts per la consecució d’uns resultats concrets. (BG 2.49)

 

Krishna posa exemples de l’entorn quotidià d’Arjuna per a aclarir el sentit del es seves paraules:

Qui retira els seus sentits del que l’envolta, com fa la tortuga quan amaga els seus membres, té la ment estable. (BG 2.58)

 

Els resultats immediats de la concentració són la serenitat i l’absència de patiments:

En un estat de serenitat, cessen tots els sofriments, perquè en una ment en calma es fixa aviat la unitat de pensament. (BG 2.65)

 

La lucidesa i la pau interior reclamades per Arjuna a l’inici del capítol culminen el procés de fidelitat a un mateix i de concentració mental descrit per les respostes de Krishna:

La persona auto-controlada està desperta quan és de nit per a la resta dels éssers, de la mateixa manera que és de nit per al savi quan els altres semblen desperts. (BG 2.69)

………………………………………………………………..

El Bjhagavad Gita continua durant setze capítols més. Estrofa rere estrofa, proposa a cada lector el seu propi camí personal cap a l’auto-coneixement i l’acció plena.

Com en qualsevol altra bona lectura, la decisió de seguir-lo o no ja és, per ella mateixa, un viatge enriquidor.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 7 de març de 2016 per toni-f

11 DE SETEMBRE 2015: AMB EL GITA A LA MERIDIANA

Deixa un comentari

Diguin el que diguin, el Bhagavad Gita – o Gita com es coneix entre els amics i que ocupa divuit dels capítols del sisè llibre del Mahabharata, la immensa obra èpica sànscrita – és un himne de combat, un Manual de Campanya per a vèncer.

Kṛṣṇa_on_the_chariot_of_Arjuna - CòpiaÉs cert que el poema comença amb un heroi (Arjuna) confús i desmoralitzat, però continua amb encesos i raonats encoratjaments a la lluita i – com veurem al finals d’aquestes línies – culmina amb una clara visió de la Victòria.

Demà, a la Meridiana, no ens caldrà cap entusiasme suplementari. Prou que ens omplirà els cors la nostra voluntat de Llibertat.

Però mai no fan mal uns bons fonaments, sobretot si provenen – com és el cas – d’un dels grans textos de la nostra herència cultural universal.

N’he triat i versionat alguna de les estrofes més representatives i m’he permès afegir-hi els corresponents comentaris contextualitzadors.

(Les xifres a l’inici de cada estrofa corresponen, la primera, al capítol on es troba i, la segona, a l’ordre de l’estrofa dins del capítol.)

Krishna, l’encarnació de Vishnu, el principi bondadós de la trimurti – tríada divina hindú – auriga del seu dubitatiu parnt i amic Arjuna, l’exhorta amb passió:

BG 2.3
No actuïs com un covard.
Fer-ho no és digne de tu.
Allibera’t d’aquesta vulgar feblesa del cor!
Alça’t, foc damunt dels enemics!

Més endavant, el propi Krishna insisteix en convèncer Arjuna amb els mateixos versos que, dos o tres mil anys després de ser recollits al Mahabharata, van cantar els presoners indis davant dels atònits soldats de l’exèrcit colonial britànic, mentre els duien als camps de concentració, a la presó, a la tortura i, alguns, a la mort, durant la Guerra d’Independència de l’Índia finalitzada al 1947:

BG 2.23
Les espases no el tallen, el foc no el crema,
l’aigua no el mulla, el vent no el resseca.
L’Esperit de Llibertat no pot ser tallat,
ni cremat, ni mullat, ni ressecat.

Durant la resta del segon capítol, l’encarnació de Vishnu continua desplegant arguments doctrinals per a reforçar la validesa i la capacitat de convicció dels seus consells:

BG 2.33
Si no lluites en aquesta contesa justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i n’esdevens responsable.

BG 2.40
En aquest combat, no hi ha esforç inútil
ni obstacles per a aconseguir la Victòria.
Fins i tot una passa petita en el Camí del Deure
allibera dels pitjors perills.

Des de moltes de les estrofes del segon capítol del Gita a la majoria de les del divuité, el diàleg entre el cada vegada més convençut Arjuna i el sempre pacient i didàctic Krishna, desplega el que es coneix com a “síntesi hindú”, un feix de doctrines que, tot combinant dels principis dels aleshores naixents sistemes de pensament anomenats samkhya i ioga, supera els darrers estrats dels fossilitzats vedisme i bramanisme i aferma, en aquest cas, les conviccions dels combatents.

El divuité continua insistint en que lluitar és ineludible i en millora les raons:

BG 18.48
Ningú no hauria d’abandonar el seu deure,
fins i tot si no el pot dur a terme amb perfecció,
perquè totes les tasques estan envoltades de defectes,
com tot foc pel fum.

BG 18.59
Si tancat dins de tu mateix,
decideixes no lluitar,
la teva decisió en cap cas no té sentit.
La teva natura t’hi obligarà.

La darrera estrofa del Gita és cantada per Sañjaya, el conseller del rei cec, pare i oncle dels contendents, que explica el que succeeis al camp de batalla.

Les seves paraules – amb una o altra formulació – sempre ressonen en el cor dels combatents:

BG 18.78
Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
allà on és l’arquer Arjuna,
hi ha una direcció clara
i fortuna, prosperitat i Victòria.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 10 de setembre de 2015 per toni-f

HUMOR SÀNSCRIT: “ESPERA’T UN SEGUNDET”, VA DIR KRISHNA, TOT RIALLER.

Deixa un comentari

Els textos sànscrits més coneguts sacralitzen déus i reis, guerrers, princeses i bramans i teoritzen, savis i prolixos, sobre filosofia, cosmogonia i tota mena de coneixements.

Humor

 

Però, en contrast amb aquests aspectes, diguem-ne, seriosos, la vida quotidiana emergeix amb tota la seva puixança per mitjà d’una literatura que pot ser qualificada de popular, on l’humor té un paper primordial.

Els acudits recollits aquí baix reflecteixen un sa distanciament dels valors aparentment més estàtics del pensament i de la pràctica establerts.

Una revolta!

 

Aquell dia, un devot pregava a Krishna:
– O, Krishna sublim! És cert que per a tu un milió d’anys és un segon?
– Certament. Així és. – va respondre l’avatar de Vishnu.
– Aleshores, o Krishna estimat, què és un milió de rúpies per a tu?
– Tot just una sola rúpia.
– O, Krishna poderós, podries donar-me una rúpia?
– Espera’t un segundet! – va dir Krishna, tot rialler.

O, Doctor – reconeixia el malalt davant del seu metge – sou més poderós que no pas Yama, el déu de la mort.
Ell se’ns emporta la vida, però vosté, a més, se’ns emporta els diners.

Tres ascetes meditaven en silenci en una cova de l’Himàlaia i un matí van sentir-se unes passes a l’exterior.
Sis mesos després, un dels ascetes preguntà: Heu sentit l’ós?
Després d’un any durant el qual ningú va dir res, un altre dels ascetes va respondre enutjat: Era un tigre!
De nou, silenci absolut. Tots callats.
Però de sobte, dos anys més tard, el tercer asceta no va poder més: Hauré de marxar d’aquí; no puc concentrar-me. No pareu de xerrar!

O, Pobresa! – deia el captaire – T’estic tant i tant agraït!
Gràcies a tu he adquirit poders màgics.
Jo puc veure tothom que passa davant meu a les escales del temple, però cap dels fidels no em veu a mi!

Quatre monjos meditaven al pati del monestir quan, de sobte, la bandera del terrat va començar a bategar.
El més jove, avorrit, va alçar-se i advertí, tot excitat: La bandera tremola!
El seu company, que duia més temps al convent, li aclarí: La mou el vent.
Aleshores, el tercer monjo, amb més experiència, va instruir els dos novicis: És la vostra ment el que s’agita!
El quart sacerdot, el més vell, va tancar la discussió: Són les vostres llengües el que no paren de moure’s!

 

La cita següent, atribuïda, com tantes altres, a Gandhi (que, per cert, sembla haver-ho dit tot!) no prové de cap tradició sànscrita, però és divertida i reflecteix, esperem que només en part, la opinió que mereixem de la cultura que n’és l’hereva.

“Podria arribar a ser una bona idea”, va respondre Gandhi quan van preguntar-li el seu parer sobre la civilització occidental.

 

(Les mirades crítiques sempre són positives. Carreguem-nos d’energia. Som al mig d’una llarga batalla!)

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 5 d'agost de 2015 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA CRIDA A L’ACCIÓ. I A LA VICTÒRIA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita és valorat com a síntesi dels principis de l’espiritualitat i de la filosofia de l’Índia. Les seves pàgines – malgrat que les dificultats que han de superar les seves traduccions ennuvolen a vegades el seu lluminós missatge – contenen un seguit d’estrofes que ho confirmen.

Però aquest famós fragment del Mahabharata és, de fet, un manual per a ajudar a esvair dubtes, prendre decisions i, sobretot, orientar l’acció cap al triomf.

El text està al servei d’aquesta intenció prioritària.

Arjuna, un dels dos protagonistes del diàleg a través del qual el Bhagavad Gita desplega els seus arguments, deixa clara la seva angoixa i – dirigint-se a Krishna – li demana dramàticament consell:

El meu cor se sent feble i trist
i la meva ment no sap quin és el meu deure.
Et pregunto què és millor.
Sóc el teu deixeble; m’he lliurat a tu. Instrueix-me!
BG 2.7

A partir d’aquest moment, el poema exposa de manera metòdica els seus raonaments i estableix els fonaments d’una acció profundament ètica, que basa la seva eficàcia – i la seva acceptació a Occident – en l’atemporalitat i en la validesa universal dels principis que proposa.

arjun3

Així, Krishna – una de les deu messiàniques encarnacions de Vishnu, la deïtat que simbolitza les energies benèfiques – insta Arjuna a dur a terme la pròpia comesa, és a dir, de manera congruent amb el context bèl·lic en el que se situa l’obra, a lluitar.

 

 

Si no combats en aquesta guerra justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i esdevens culpable.
BG 2.33

Després d’aquesta crida a ser fidel a les pròpies responsabilitats individuals, Krishna obre la perspectiva afegint-hi el concepte d’ordre col·lectiu. El seu retorn i, per tant, la reactivació de les energies positives que Vishnu a través d’ell expressa, es produeix sempre que cal restablir l’equilibri trencat.

Cada vegada que l’ordre es marceix,
que el desordre floreix,
em creo a mi mateix.
BG 4.7

Però no n’hi ha prou.

La condició per a la recuperació de l’harmonia i de la felicitat és que cada acció singular manifesti i enforteixi la trajectòria còsmica general que Krishna representa,

Alçat per tant i cull gran glòria;
governa el ric reialme vencent els teus enemics.
Jo mateix els he condemnat en el passat.
Sigues merament la meva mà en aquesta ocasió, hàbil arquer.
BG 11.33

L’última estrofa del Bhagavad Gita ratifica quina és la clau de la victòria.

Per a dir-ho segons la coneguda metàfora bíblica, el que assegura el triomf – i també el goig i la joia – és l'”Aliança” entre l’home (Arjuna) i els principis que impulsen el món (Krishna):

Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
i Arjuna, l’Arquer,
són segures la fortuna, la victòria,
la prosperitat i la pau.
BG 18.78

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 19 de maig de 2015 per toni-f

SAPTARISHI. EL PERMANENT ANHEL DE SAVIESA

Deixa un comentari

Cada vegada que mirem l’Ossa Major, a més de tenir el goig de contemplar els set grans estels d’aquesta constel·lació tant coneguda, estem veient una gegantina al·legoria dels llegendaris Set Savis de la tradició sànscrita (1).

399px-Big_dipper_from_the_kalalau_lookout_at_the_kokee_state_park_in_hawaiiEls Saptarishis (sapta: set; rishi: savi), representats per a sempre al firmament, són els set savis primordials del gènere humà, acceptats de manera inqüestionable pels seus creients i amb una presència implícita i més o menys esparsa a les literatures vèdica i sànscrita, ja des del Rig Veda,

Venerats com a grans patriarques i coneixedors de les Escriptures, compositors de nombrosos llibres i himnes, descobridors de mantres, formuladors de l’Ayurveda o capdavanters de les primeres nissagues recordades, els noms dels Saptarishis es repeteixen en un eco interminable: Gotama, Bharadvaja, Vishvamitra, Jamadagni, Vashista, Kasyapa, Atri…

De fet, però, aquests noms són els que formen l’actual i catorzè grup de Saptarishis, ya que, segons la desmesurada i abissal perspectiva temporal de la cultura vèdica, a cada manvantara, o període de 4.320.000 anys en els que regna i legisla un dels successius Manus – metafòrics progenitors de les successives Humanitats -, correspon un grup de set rishis específics.

En tot cas, es considera que tots i cada un dels savis apareguts en aquest planeta ha nascut directament de la ment de Brahma, per la seva pura voluntat, sense cap intervenció aliena, i comparteix amb el gran déu que expressa el procés de Creació, la seva intel·ligència germinal.

Probablement per aquest motiu, al Rig Veda, els tangencials esments als Set Savis ens els mostren benèvols, clarividents i poderosos:

Els savis van obrir un camí per a les vaques que estaven dins de la cova; els set sacerdots, amb la força dels seus pensaments, van obligar-les a avançar (RV 3.31.5).

Els déus i els set savis, que s’havien establert en l’ascetisme en els temps antics, van parlar de la dona del braman… (RV 10.109.4).

I al Bhagavad Gita, quan Krishna descriu i s’identifica amb l’Univers, proclama la seva personificació en un dels Saptarishis més antics:

Dels Grans Savis, jo sóc Bhrigu… (BG 10.25) (2)

Però rastres literaris a banda, és al cel on sembla que sempre s’ha buscat, i potser s’hi pot trobar, cada nit, ben brillant, emmirallat en la precisa mecànica dels estels, el potencial i reconfortant anhel de la saviesa més serena.

 

(1) La creença en els Set Savis és compartida a l’ïndia per hinduistes, sijs i jainistes i apareix també entre els grecs i els romans així com en àmbits no indoeuropeus, com l’hebreu i el japonès (i, fins i tot, inesperadament, al popular videojoc Pokemon!).

(2) Al desè llibre del Bhagavad Gita on s’inclouen aquests paraules, Krishna es descriu com la causa última de totes les realitats materials i espirituals.

El text complet de l’estrofa vint-i-cinc és el següent:

Dels Grans Savis, jo sóc Bhrigu;
de les vibracions, jo sóc l’Om transcendent;
dels sacrificis, jo sóc el cant dels noms sagrats;
de les realitats inamovibles, jo sóc l’Himàlaia.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Inici, Literatura vèdica el 8 de desembre de 2014 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA LLUM EN EL CAMÍ

Deixa un comentari
Quina és la conducta correcta? Quin el millor camí? Què cal fer, exactament?
Aquestes són – bàsicament – les preguntes que, a les primeres pàgines del Bhagavad Gita, en el marc de l’apassionant exploració de l’ànima humana cap a la que el Mahabharata absorbeix qui llegeix els seus versos, es fa el dubitatiu Arjuna (1).L’emblemàtic guerrer, davant de l’enorme exèrcit que els seus cosins han reunit contra el seu bàndol per tal d’apoderar-se del reialme familiar, se sent aclaparat per la inevitable mort de parents i amics i s’angoixa pels inevitables desastres i misèries que resultaran d’una guerra fratricida.Però el dilema plantejat supera immediatament el marc conjuntural d’una confrontació bèl·lica i pren dimensions transcendents, que afecten, de fet, tothom – lector d’aquest article inclòs – en tota mena de situacions. Dirigint-se a Krishna, el seu auriga ocasional, però, en realitat, una encarnació del déu Vishnu, la llum de tonalitats protectores del prisma hinduista (2), Arjuna diu:Amb el cor afeblit i la ment desorientada sobre quin és el meu deure, et prego que em diguis què és millor. Sóc el teu deixeble; tu, el meu refugi (BG II, 7).

La resposta a aquesta petició, a més de sintetitzar les principals doctrines de la tradició índia, ofereix una guia existencial i consells directes per a l’acció, de validesa i aplicació universals. Les tres últimes estrofes del mateix segon capítol del que prové la cita anterior – i que conforma una mena de sumari de tota l’obra – ho deixen clar:

Només arriba a la pau aquell en qui penetren els desitjos com fan les aigües en el mar, sense mai omplir-lo. No hi ha pau per a qui s’identifica amb els seus anhels.

Qui defuig els desitjos, el sentit de possessió i el de si mateix, arriba a la pau.

Aquest és el camí de l’Absolut. Quan s’hi arriba, ja no es tenen més dubtes. Qui hi roman se sap u amb la Totalitat (BG II, 70, 71 i 72).

El doll de preguntes d’Arjuna continua i les respostes de Krishna insisteixen en una visió holística de l’existència, com, per exemple, al tretzè capítol:

Qui veu que tota activitat, sempre i a tot arreu, és obra exclusiva de la Natura, veu la Veritat.

Quan una persona s’adona de que la infinitat d’éssers diversos són, únicament, manifestacions de la Unitat, que no en són sinó aparences, esdevé u amb l’Absolut. (BG XIII, 29 i 30).

Més endavant, al capítol XVIII, que finalitza i resumeix els ensenyaments de tots els anteriors, Krishna aprofundeix aquest mateix punt de vista, des d’una perspectiva complementària:

Quan es percep en tots els éssers una sola natura, eterna malgrat la seva aparent temporalitat i indivisible més enllà de la seva infinitat de formes, té un coneixement exacte (BG XVIII, 20).

Les respostes de Krishna, formulades des d’un nucli homogeni de conceptes, però utilizant diferents nivells de referents, condueixen Arjuna (i els que, a través de les pàgines del Bhagavad Gita, compartim el goig d’acompanyar-lo) cap a l’autoconeixement.

Del que es tracta, ens diu Krishna, és d’accedir a la veritat de cada ment individual, en harmonia amb la resta d’éssers humans, integrats, tots plegats, en l’ordre còsmic.

(1) El Mahabharata és un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i, per tant, de la cultura universal. El Bhagavad Gita – una de les seves moltes narracions complementàries – presenta l’heroic Arjuna just abans de començar la gran batalla que constitueix el nucli del relat.

(2) L’hinduisme distingeix tres grans funcions còsmiques: impuls/creació, estabilitat/manteniment i renovació/destrucció, personificades respectivament pels déus Brahma, Vishnu i Shiva. Krishna és un dels avatars (que significa “descens” en sàsncrit) per mitjà dels quals la divinitat benefactora restableix la justícia entre els humans.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 21 de juny de 2014 per toni-f