Arxiu de la categoria: Ioga

“COM FAIG IOGA, PARLO SÀNSCRIT”

Deixa un comentari

L’optimista afirmació del títol d’aquest article és, bàsicament, vàlida: els practicants de ioga utilitzen un abundant repertori de paraules sànscrites per a referir-se als seus exercicis i, sobretot, a la sòlida base filosòfica que els conté.

Però el sànscrit és una llengua integral, que descriu amb precisió la totalitat de les emocions i especulacions humanes, els fenòmens de la natura i les nostres activitats (ioga inclòs, per cert). I ho fa amb absoluta exactitud, de manera sovint reveladora de nous aspectes i matisos.

Clar que, pels seus orígens, el ioga fa servir paraules sànscrites i, per aquest motiu pot afirmar-se que el sànscrit és la llengua del ioga i, per tant, que qui fa ioga parla sànscrit.

 

TOPANTS

El lèxic sànscrit que utilitza el ioga, els camins pels que avancen els qui trepitgen els seus camins, són d’una precisió terminològica – i topogràfica – absoluta. En un mapa imaginari hi trobaríem panorames i racons d’una riquesa conceptual d’una enorme profunditat. Per exemple:

((Dharma)

La paraula “dharma”, per exemple, a més de ser el fil conductor del Mahabharata, té el sentit de “deure”, però també de virtut, norma o vocació i, fins i tot, de legislació. O, en l’altre extrem del seu pol conceptual, del principi que genera i governa l’Univers. El seu origen és el mot sànscrit “dhri” que vol dir aguantar, mantenir, preservar…

(Iama)

Els iames són els deures recomanats per la filosofia del ioga i descriuen els controls de la conducta necessaris per a una vida ètica. Deriven dels ensenyaments dels Vedes i conformen un codi de comandaments morals en forma de regles. Estan contingut en els Yoga Sutras de Patañjali, una col·lecció d’aforismes sobre la teoria i la pràctica del ioga.

(Jñana-ioga)

La paraula composta “jñana-ioga” – és a dir ioga de la saviesa, del saber, del coneixement, etc. – indica el camí cap al benestar a través de la intuïció directa del Jo, mitjançant l’aplicació constant del discerniment entre el Real i l’Irreal. La ruta transcorre a través de la meditació i d’altres pràctiques d’interiorització.

(Pranayama)

El pranayama és la pràctica – i la ciència – iòguica de centrar-se en la respiració. En sànscrit, prana significa “força vital”, i yama “agafar el control”. Les tècniques de ioga tenen com a finalitat absorbir, dirigir i acumular el prana i condueixen a l’increment de les energies vitals.

(Sarvangasana)

Es tracta d’una de les postures bàsiques del ioga ja que el cos descansa de forma invertida sobre les espatlles . La circulació de la sang i la respiració en sentit contrari a l’habitual provoquen la revitalització general del practicant. La paraula és el fruit de la combinació dels termes “sarva” (tot), “anga” (membre) i “asana” (postura).

(Savasana)

El terme prové de “sava”, que literalment vol dir cadàver, i d’”asana” que designa  la postura que l’imita. Mantenir-se estirat a terra, perfectament immòbil i relaxat calma el sistema nerviós, els pensaments i les emocions. Produeix un notable descans.  Normalment es realitza al final de les sessions de ioga.

(Tantra)

La paraula tantra prové de l’arrel sànscrita que significa “teixir” i es refereix a textos, sovint presentats com un diàleg entre un déu i una deessa., que tenen com a objectiu ensenyar que tot és digne del màxim respecte, fins i tot les pràctiques tradicionalment profanes.

 

ARA. AQUÍ

El coneixement a Europa i a Amèrica del sànscrit s’inicia a través dels primers colonitzadors del subcontinent indi per part de comerciants portuguesos i anglesos al segle XVII i l’arribada del ioga a Occident es va produir als darrers anys del segle XIX, concretament als Estats Units, de la mà de Swami Vivekananda.

Avui, tant el sànscrit com el ioga formen part del fons cultural comú a una gran part de la Humanitat i, per als practicants de ioga, aprendre sànscrit és, a més d’un enriquidor viatge intel·lectual, la oportunitat d’aprofundir en els seus exercicis ja que condueix a una millor comprensió d’uns coneixements amb clars beneficis des de tots els punts de vista.

Parlar sànscrit obre la porta a un millor ioga, perquè el sànscrit és, efectivament, la llengua del ioga.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Formació, General, Inici, Ioga, Sànscrit, el 12 de desembre de 2021 per toni-f

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Deixa un comentari

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Deixa un comentari

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

OM: LES DIMENSIONS DE LA CONSCIÈNCIA (MANDUKYA UPANISHAD)

Deixa un comentari

La paraula Om ho és tot. El passat, el present i el futur. I també tot el que hi ha més enllà de tots els temps.

Sens dubte tot això és Brahman i aquest Atman (el Si Mateix) també és Brahman. Té quatre dimensions,

La primera dimensió és Vaishvanara (l’Home Universal) en estat de vigília. S’hi és conscient del que és extern i s’hi gaudeix dels elements densos. Té set membres i dinou boques.

La segona dimensió és Taijasa (la Lluminositat), el món dels somnis. S’hi és conscient del que és intern i s’hi gaudeix de les impressions mentals. Té set membres i dinou boques.

Quan la persona adormida no té cap desig ni cap somni, es troba en la tercera de les dimensions d’Atman, la del son profund, la de Prajña (la Intel·ligència Pura). Conscient d’ella mateixa i centrada en ella mateixa, hi gaudeix de la seva pròpia benaurança.

Aquesta consciència tot ho governa. Tot ho sap i tot ho crea. És l’origen de tot i tot ho dissol; és l’inici i el final de tota existència. És la causa de tot.

Ni conscient del que és dins ni del que és fora, ni tampoc de l’estat intermedi. No centrada en res excepte en la pròpia consciència, però ni totalment conscient ni totalment inconscient del que és invisible; aïllada, imperceptible, desproveïda de tota connotació, impensable, indefinible, essencialment de la natura de l’autoconsciència, negació de tota existència, curulla de pau, de suprema benaurança, essencialment una. Aquesta és la quarta dimensió d’Atman, només real quan s’hi accedeix.

Om és la forma verbal d’Atman i està format per quatre sons: A, U i M. Cada so és una de les seves dimensions i cada dimensió, un dels seus sons.

La dimensió de Vaishvanara és l’estat de vigília i el seu so és A, el primer. A causa de la seva omnipresència i prioritat qui en té coneixement ateny els seus propis objectius.

La dimensió de Taijasa és el somni; el seu so és U, el segon. Manifesta la seva superioritat i la seva natura intermèdia. Qui ho sap incrementa el flux dels seus coneixements i esdevé igual a tot. Ningú ignorant de Brahman ha nascut mai en la seva família.

Prajña, que es manifesta en la dimensió del son profund, és el so M, el tercer. És la mesura i el final i qui ho sap, a causa del seu coneixement, tot ho amida i de tot esdevé el suport.

El transcendent i unitari estat de suprema beatitud, mancat d’existència sensible, és el so inaudible. El quart aspecte d’OM és certament Atman. Qui ho sap, per mitjà del seu si mateix, penetra en el Si Mateix.

 

DINS I FORA. SUBTIL I DENS. TEORIA I PRÀCTICA

El Mandukya Upanishad – del que el text anterior proposa una nova versió – és la més breu de les més de 200 obres sànscrites que, entre els segles VII aC i XV dC, reflexionen sobre el principi creador (Brahman) i el si mateix. És atribuït al rishi Mandukya, segons algunes fonts un dels recopiladors del Rig Veda.

Des de poc després de ser difós i fins ara mateix, el text ha estat objecte de multitud d’estudis i traduccions. Entre nosaltres, tenim la fortuna de comptar amb el treball de Joan Mascaró (1).

Com revela el propi text, més enllà del seu evident interès cultural, doctrinal i filosòfic, la lectura del Mandukya Upanishad examina metòdicament i des d’angles escrupolosament successius els diversos aspectes del mot “om” (2), sovint utilitzat en el ioga i en la meditació, on pot – potser – utlitzar-se com a marc per a una pràctica més profitosa.

 

(1) “Els Upanishads a cura de Joan Mascaró”. Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2005.

(2) Altres articles sobre OM en aquest bloc:

– un comentari general en aquest ENLLAÇ
– OM en altres textos sànscrits en aquest ALTRE

També pot ser útil recuperar AQUÍ la lectura del text ja publicat sobre els Upanishads.

 

LA NO VIOLÈNCIA ÉS EL MITJÀ, LA VERITAT ÉS L’OBJECTIU (ALGUNS TEXTOS DE GANDHI)

Deixa un comentari

“Vaig trobar-me amb que l’expressió ‘resistència passiva’ era interpretada de manera molt restrictiva, com si es tractés únicament d’una arma dels febles contra els forts, d’una arma que fins i tot podia caracteritzar-se per l’odi o per manifestar-se com un tipus de violència.

Era evident que havíem de crear una nova manera d’anomenar la nostra lluita… havíem de trobar la forma d’expressar totes les dimensions del combat que dúiem a terme i explicar quins eren els seus fonaments.”

(Aquestes paraules de Gandhi expliquen le gènesi del terme “satyagraha”, que va designar des de començaments del segle XX, el moviment que ell encapçalava, a Sudàfrica.)

 

 

Satyagraha: insistència en la veritat

Satyagraha és una paraula composta formada pels mots sànscrits “satya” (veritat) i “agraha” (insistència) (1), en la que el propi Gandhi va anar aprofundint al llarg dels anys, associant-la sovint a les activitats de resistència civil:

– Satyagraha, de la que la resistència civil és una faceta més, és per a mi la llei universal de la vida.

– Satyagraha és una arma essencialment espiritual.

– Satyagraha no depèn de circumstàncies externes, sinó que obté tota la seva força de l’interior de les persones.

– Satyagraha no comença ni acaba amb al desobediència civil.

– Satyagraha no és predominantment desobediència civil, sinó una tranquil·la i irresistible cerca de la Veritat.

 

Veritat i no violència

Gandhi – empès per les seves profundes creences hinduistes (2) – va reflexionar també sobre el concepte de Veritat i la seva relació amb la no violència:

– Ni la violència ni la mentida, sinó la no violència i la veritat són la nostra raó de ser.

– El camí de la Pau és el camí de la Veritat. La veracitat és fins i tot més important que el pacifisme.

– La veritat és la meva religió i la no violència l’única via per a la seva realització.

– La propagació de la veritat i de la no violència pot fer-se menys per mitjà dels llibres que vivint realment en aquests principis.

 

Finalitat i mitjans

A més d’aquestes i moltes altres consideracions sintètiques del mateix caire, que condensen el nucli de la seva concepció transcendent de la no violència i dels drets humans, Gandhi també va desenvolupar el seu pensament de manera més articulada:

“La No Violència i la Veritat estan tan entrellaçades que és pràcticament impossible distingir-les i separa-les.

Són com les dues cares d’una mateixa moneda.”

En qualsevol cas:

“La No Violència és el mitjà i la Veritat, l’objectiu,”

 

 

(1) Per a fer-se més càrrec del sentit universal i intemporal del combat gandhià, pot ser útil seguir el camí traçat per Nietzsche – que, a més de filòsof, era catedràtic de filologia clàssica – per a qui “la filologia és l’art de llegir lentament”.

Si fem cas del seu criteri i “llegim lentament” el terme “satya”, ens adonem de que prové de “sat”, un dels diversos participis de “as”, verb que correspon al nostre “ser”

“Satya”, per tant, a més de “veritat”, vol dir “existència” i, en darrer terme, “realitat”.

 

(2) Gandhi va créixer en un entorn de devoció vishnuïta i la seva formació filosòfica es va desenvolupar, fonamentalment, en la tradició de l’Advaita Vedanta (vedisme no dualista).

Per altra banda, Satya/Veritat i Ahimsa/No Violència són els dos primers preceptes de Yama i Niyama, el conjunt de deu normes de comportament ètic, pròpies de l’hinduisme i del ioga.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga, Sànscrit el 27 de desembre de 2017 per toni-f

IMPULSOS SÀNSCRITS: EL HATHA YOGA PRADIPIKA, PER EXEMPLE

Deixa un comentari

Més enllà de la seva gramàtica científicament perfecta, del seu lèxic exhaustiu i d’una literatura que ho descriu absolutament tot, al llarg dels mil•lennis, el sànscrit ha difós una cosmogonia naturalista divinitzada, en la que cada dona i cada home tenim una funció primordial.

Aquesta voluntat de transcendir la simple i immediata condició humana queda palesa des dels primers textos utilizats per la seva civilizació per a expressar-se: els himnes recollits al Rig Veda exploren, fonamentalment, la comesa de la Humanitat en el Cosmos.

Meditation_in_a_yoga_asana - ample 400Després d’aquest enlluernador Big Bang metafísic, els Upanishads (VIII-IV aC) i la Bhagavad Gita (III aC) o les propostes ètiques i polítiques de Gandhi o les especulacions filosòfiques contemporànies de, per exemple, Krishnamurti, Aurobindo o Nisargadatta segueixen avançant en aquesta direció.

 

El Hatha Yoga Pradipika, un pas més

Però entre un extrem temporal i l’altre, disposem d’una notabílissima literatura que insisteix en aquesta cerca. N’és paradigma el Hatha Yoga Pradipika, un manual de ioga del segle XV que apropa el lector als conceptes bàsics d’aquesta disciplina, que van ser començats a difondre al segle III aC per Patañjali en els seus Ioga Sutres.

Com mostra aquesta brevíssima selecció, ho fa actualitzant l’estat dels coneixements sobre aquesta disciplina, amb una clara intensió didàctica i, sobretot, des d’una perspectiva nítidament evolutiva:

A tots aquells que caminen perduts en la foscor de la multiplicitat de creences, incapaços d’aconseguir el Raja Ioga, el compassiu Swatmarama, ofereix la llum de la saviesa del Hatha Ioga (I.3).

(En aquest context, el Raja Ioga – o Ioga Reial (raja = rei) – és el ioga integral que inclou normes ètiques, exercicis físics i pràctiques mentals. Swatmarama és el nom del llegendari autor del recull.)

Amb les dues cames esteses a terra, dretes com bastons, agafa els dits grossos dels peus amb les mans, tot posant el front sobre els genolls. Cal persistir en aquesta posició que s’anomena pashimotassana (I.28).

(El Hatha Yoga Pradipika dona instruccions detallades per a la realització de 15 asanes – o postures – malgrat que, segons les creences tradicionals, el mitològic déu Shiva en va revelar 8.400.000, de les 84 són indispensable i 32 les més adequades per als homes. En l’actualitat, se’n practiquen més d’un centenar.)

Indic_Manuscript_347,_side_a_Wellcome_L0024647 - Còpia - CòpiaAquesta excel•lent asana fa circular el corrent vital de l’esquena pel nadi shusumna, reanima el foc digestiu, aprima el ventre i cura totes les malalties (I.29)

(Nadi és el nom genèric dels canals d’energia subtil que, segons la medicina tradicional índia, recorren el cos humà. Sushumna és la denominació comuna dels dos conductes situats al llarg de la medul•la espinal,)

La realització arriba als que practiquen amb constància. Com pot accedir-hi la persona inactiva? No és llegint tractats que s’aconsegueix la perfecció (I.65)

Mentre la respiració sigui irregular la ment serà inestable; quan la respiració es calmi la ment romandrà immòbil i el iogui aconseguirà equilibri i llarga vida. Per tant, ha de controlar la respiració per mitjà de la pràctica del pranaiama (II.2).

(Els diversos exercicis de control de la respiració – o pranaiama – són una de les tècniques bàsiques del Hatha Ioga)

De la mateixa manera que la sal es torna una sola amb l’aigua en la que es dissol, quan l’Atman i el Manas es fusionen, es produeix el Samadhi (IV.5)

(Atman pot traduir-se aquí per essència personal o ànima. Manas vol dir ment i Samadhi significa en aquest context contemplació o unió amb l’Absoluta. Es tracta de termes propis del ioga avançat).

El foc que crema un tros de fusta s’apaga quan l’ha consumit tota. Així també la ment que roman concentrada i no busca més pensaments, es dilueix en el nada. (IV.98)

(Segons la metafísica clàssica índia, nada és la subtil vibració sonora de l’Univers.)

Un iogui que ateny el Samadhi no està dominat pel procés del temps ni per la mort, ni tampoc pel karma. Res ni ningú no pot afectar-lo (IV.108)

(Karma és la denominació genèrica dels fruits de les accions. El control dels pensaments mereix una atenció molt especial en el Hatha Ioga, que en preconitza i descriu diversos nivells. Tots tenen una sola finalitat, que és també la del Hatha Ioga: el Samadhi o culminació de l’evolució humana individual,)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga, Literatura sànscrita el 1 de gener de 2017 per toni-f

MANTRES: EL PODER DE LES PARAULES SÀNSCRITES

Deixa un comentari

Brahmanandam parama sukhadam,
kevalam jnana murtim,
dvandva teetam gagana sadrusham,
tatvam asyadi lakshyam.

Ekam nityam vimalam achalam,
sarva dhee sakshi bhutam,
bhava teetam triguna rahitam
sadgurum tam namami.

Sovint, aquestes paraules – incomprensibles per a la immensa majoria dels habitants del planeta – són unes de les primeres que pronuncien en sànscrit milers de practicants de disciplines originàries de l’Índia, especialment el ioga, però també la meditació, doctrines espirituals o filosofies orientals.

El text correspon a un mantra força popular, adreçat al Guru en tant que institució i conegut, com la major part d’aquestes fòrmules, per les seves primeres paraules, “brahmanandam parama sukhadam”, que poden traduir-se per “Font de felicitat eterna i de suprema alegria”. Se n’ha inclòs una versió al final d’aquestes línies (1).

427px-Gayatri1La paraula mantra, que, segons el Diccionari Sànscrit-Català, pot definir-se com paraula o fòrmula sagrada – però que té infinitat de significats segons el pensament o l’escola dels innombrables traductors -, correspon efectivament a grups de paraules sànscrites amb pretesos efectes de tipus psicològic o espiritual per a qui les entonen, les veuen escrites o, fins i tot, si hi pensen.

Una interpretació hinduista ortodoxa del concepte afirma que es tracta de la forma sonora de la forma d’una divinitat. Així doncs, a cada una d’aquestes abstraccions de fenòmens divinitzats correspon un so, o una cadena de sons, Activar el/s so/ns activa els seus atributs.

Els mantres poden constar des d’una sola síl·laba (com el so “om” que serà comentat més avall) a un text més o menys llarg, com l’inclòs al principi d’aquestes línies.

El mot està compost per la rel “man-“, que correspon al concepte de pensar, al sufix “-tra” que designa eines o instruments. El seu sentit primigeni és doncs “eina per a pensar”.

Els primers mantres van ser compostos en l’època vèdica, a partir de versos del Rig Veda i tenen, per tant, i sent molt molt conservadors, com a mínim, tres-mil anys d’història. És plausible però que comencessin a ser utlitzats poc després del naixement del llenguatge i/o dels rituals religiosos.

Actualment, trobem mantres en l’hinduisme, però també en el budisme, el jainisme i el sikhisme. Himnes, cants, composicions i conceptes similars es troben igualment en el zoroastrisme, el taoisme i, ai déumeu, com bé sabem per aquestes contrades, també en el cristianisme i l’islamisme.

En qualsevol cas, el fet és que s’atribueixen als mantres un gran nombre d’efectes benèfics de tot tipus: redueix els estats d’ansietat, allibera de les neurosis, té efectes tranquil·litzants, millora la relació amb els altres, estimula la resistència a les malalties, augmenta la intuïció i enforteix el caràcter entre moltes altres consqüències, totes positives.

Però cada mantra té les seves propietats particulars.

269px-Aum_calligraphy.svgUn grup de lectors del bloc, tot comentant els continguts d’aquest article, precisava que, mentre el mantra que obre aquest text aporta optimisme, el “Guru Brahma”, citat a l’article anterior sobre el Guruji Iyengar, denota majestuositat i que el Gayatri Mantra, (2) condueix a explorar l’interior de qui el canta.

El que és comprovable ara mateix per qui vulgui fer l’experiment és que recitar el mantra Om (o Aum) (3) aporta una clara consciència de plenitud i d’energia.

El sànscrit és – ho constatem una vegada més – una teranyina de camins per explorar, un feix – o un pom, segons alguns – de qüestions obertes.

Potser cantar un mantra ens ajudaria a resoldre-les.

 

(1) Font de felicitat eterna i de suprema alegria,
ets la saviesa més fonda,
més enllà de la dualitat,
infinit com el cel.

Ets l’U, permanent, únic i immòbil,
pur i ferm en totes les coses.
Estàs més enllà del pensament i dels tres gunes (*).
Et saludo, gran Guru.

(*) La paraula “guna”, que té el sentit primari de cordill, designa la qualitat constituent de tot fenomen manifestat o no manifestat (harmonia, activitat, desordre), en aquest cas equival doncs a “identitat distintiva”. Com tants altres conceptes de la filosofia hinduista no té equivalent en català, ni en cap altra llengua occidental, per cert.

(2) Llegiu AQUÍ un dels articles dedicats a aquest mantra.

(3) El trobareu en aquest ENLLAÇ.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga el 17 de novembre de 2015 per toni-f

IYENGAR A TOTS ELS CORS

Deixa un comentari

El passat dimarts 20 d’octubre del 2015 va fer dos mesos que es va publicar en aquest bloc l’article “Iyengar: llum sobre el ioga… i sobre els sànscrit” (1). S’hi commemorava el primer aniversari de la mort del mestre de ioga B. K. S. Iyengar i es presentaven els aspectes bàsics de la seva obra i de la seva personalitat, tot relacionant-los amb el que va representar per al coneixement del sànscrit a Occident.

1. PISSARRA ESQUERRAEl Guruji Iyengar – com afectuosament se l’anomena (2) – va ser un dels grans introductors del ioga a Europa i a Amèrica del Nord i tenia un carisma especial: una combinació de força i de cordialitat que el feia immediatament estimat pels qui van tenir la sort de conèixer-lo personalment.

En l’antiquíssima tradició dels gurus de l’Índia – que es remunta al període vèdic – Iyengar ha estat un fidel exemple de mestre doblat de preceptor espiritual. Fins i tot els seus llibres sobre asanes i pranayama són molt més que manuals tècnics d’instruccions sobre postures i respiració i inclouen aspectes filosòfics d’una gran profunditat.

El contacte personal amb els seus deixebles va ser un dels factors determinants del seu mestratge i les visistes als centres d’ensenyament de Ioga Iyengar d’arreu del món una de les seves activitats principals.

La seva presència entre nosaltres va tenir lloc al setembre del 1996 i l’empremta que va deixar continua ben viva a les sessions de Ioga Iyengar del país.

2. BNDurant la seva estada al Principat, Iyengar va visitar, entre d’altres escoles, el Centre de Ioga de Reus, que manté l’adreça i conserva, fonamentalment, l’aspecte que tenia en aquella data.

Les sessions de ioga del Centre es desevolupen seguint l’esquema bàsic del Ioga Iyengar: a partir d’una bona col·locació del cos, estant el practicant dret, es milloren els peus, cames i pelvis i es fan estiraments de la columna vertebral en totes les seves possibilitats, adaptant-los a l’estat de practicant. S’aconsegueix així una millora en la seva condició de salut. Després d’una classe de Ioga Iyengar la persona en surt refeta i amb un grau de millora conscient i relaxat.

L’estima de la que gaudia el Guruji Iyengar és el motiu pel qual, des de la seva mort i en senyal d’agraïment i de respecte, el mantra “Guru Brahma” és cantat per nombrosos grups de practicants del seu mètode tant aquí com també a tot el món:

Gurur brahma.
Gurur vishnu.
Gurur devo
maheshvarah.

Guruh sakshat
parabrahma.
Tasmai shri
gurave namah.

 

(1) Podeu llegir-lo aquí.

(2) La paraula “guruji” és un mot compost format pel substantiu “guru” – que segons l’Institut d’Estudis Catalans és un “mestre espiritual hindú” definició que el Diccionari Sànscrit Català amplia amb els conceptes de “feixuc, gran, important i honorable” – i el sufix “-ji”, un tractament de respecte, afegit al nom de les persones que mereixen una consideració especial. Gandhi, per exemple, continua sent anomenat avui “Gandhiji” pels seus adeptes.

(3) Montserrat Fortuny, fundadora del Centre (seguiu aquest enllaç) – i que, a més de fer-ho a Reus, dona també classes a Barcelona (informació aquí) – continua impulsant una pràctica totalment fidel als ensenyaments originals, basant-se en la seva formació i en unes excel·lents instal·lacions i equipaments.

Les seves informacions han estat fonamentals per a la redacció d’aquest article i per al publicat el 20 d’agost.

(4) Com és freqüent en els mantres més difosos, en trobem – pràcticament – tantes traduccions com cites.

La versió següent, que presindeix, per exemple, d’aclariments sobre els atributs dels déus que s’hi anomenen i el sorprenent sentit que té per a nombrosos traduccions el concepte de salutació, intenta ajustar-se el més fidelment possible a l’original:

El guru és Brahma.
El guru és Vishnu.
El guru és el deu
Maheshvara. (*)

El guru
és certament
el Brahma suprem.
Salutacions al guru.

(*) Maheshvara és un dels epítets de  Shiva. La paraula està formada pels mots “maha” (gran) i “isvara” (mestre o Senyor).

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Ioga el 26 d'octubre de 2015 per toni-f

EL SÀNSCRIT O ELS PERILLS DE LES NITS D’ESTIU

Deixa un comentari

És preferible deixar-ho ben clar des d’ara mateix: la llengua sànscrita representa un risc per als qui ens hi endinsem.

Més encara: és un perill.

AustraliaSky - CòpiaHo experimentem cada dia els qui en freqüentem els textos, fer servir la seva gramàtica o utilitzem el seu lèxic: el sànscrit mostra tota la complexitat – i la riquesa – de tot allò que envolta les seves temeràries lectores i els seus valents lectors. Pitjor encara: ens posa a tots plegats davant de nosaltres mateixos, sense concessions no ja a la pietat, sinó ni tant sols a la indulgència. Ens canvia. Ens empeny a evolucionar. Ens fa més i més i més humans.

Acostar-se a l’enormitat de la literatura sànscrita significa accedir a un cúmul d’informacions i d’opinions, aplegades al llarg de milers d’anys, sobre la totalitat dels fenòmens als que pot fer front qualsevol persona en qualsevol circumstància: la pròpia existència, la realitat, l’amor, el deure, el matrimoni, la guerra, el sexe, la mort, la violència, el riure, la bellesa, la divinitat, l’Univers, la percepció, la Natura, l’anatomia, la política, la urbanitat, els rituals, el planeta, l’humor, el desig, el menjar, el propòsit, la família, el significat, el llenguatge o l’agricultura, entre centenars d’altres.

Després de conèixer aquests textos, l’opinió que es té de tot plegat resulta més global, més profunda. I els lectors en resultem il·luminats.

Però és que, a més, per a cada un d’aquests conceptes, el sànscrit disposa sovint de dotzenes de paraules que s’hi refereixen des de punts de vista distints i amb matisos diferents.

Així, per exemple, per a dir “amor” en sànscrit, podem triar entre més de cinquanta termes. Direm “snehala” si es tracta d’un amor tendre i afectuós, però “kama” si ens referim a un amor eròtic, o “prema” quan se sent una estima afectuosa, “rati” quan el que es busca i s’ofereix és diversió o “priti” per a dir amor sincer, però també alegre i divertit. La llista podria continuar, però ja es veu que abans de dir que se sent amor per algú en sànscrit cal examinar-se sincerament i en detall i prendre consciència de quins són, exactament, els propis sentiments. És a dir, créixer, ser més un mateix.

Aquesta exigència de precisió queda també reflectida en la gramàtica.

Recordem que, en sànscrit, disposem de tres gèneres (masculí, femení i neutre), de tres nombres (singular, dual i plural) d’una declinació dels noms amb vuit casos – ja que afegeix un anomenat “instrumental” als del llatí – i que la conjugació dels verbs és també més àmplia i sofisticada que les de les llengües romàniques (com el català) o les germàniques (com l’anglès).

És lògic doncs pensar que, si poguéssim mirar el que ens envolta amb ulls “sànscrits” i examinar els nostres pensaments, sentiments i sensacions amb conceptes del mateix origen, en tindríem una percepció més intensa, matisada, diversa i precisa. Més real. I en sorgiríem transformats. (1)

El poeta, assagista i filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson (2), en referirse al Rig Veda – el primer recull de poemes conservat en una llengua indoeuropea – feia el següent comentari, extensible a tota la literatura sànscrita i al que no cal afegir res:

Sempre que llegeixo els Vedes sento que m’il·lumina una claror sobrenatural i desconeguda. En els ensenyaments dels Vedes no hi ha lloc per al sectarisme. Pertany a totes les Edats, filosofies i nacionalitats i és el Camí Ral per a atènyer el Gran Coneixement.

Quan els llegeixo sento que estic sota els cels estelats d’una nit d’estiu.

 

(1) Els practicants assidus de ioga en tenim – modestament i salvant totes les distàncies – una certa experiència. Els noms dels asanes – o postures – i el cant dels mantres que entonem durant le sessions ens acosten a realitats difícilment compartibles amb els qui no tenen el goig de gaudir de les mateixes vivències.

(2) Ralph Waldo Emerson (1803 – 1882) va ser un gran defensor de l’individualisme i de la Natura. Els seus treballs van contribuir al desenvolupament del moviment del Nou Pensament. Va ser amic i admirador d’Henry David Thoreau i de Walt Whitman i va conèixer l’Hinduisme a través del gran hindòleg, filòleg i fundador de la mitologia comparada, d’origen alemany, Max Müller.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Ioga, Literatura sànscrita el 13 d'octubre de 2015 per toni-f

IYENGAR: LLUM SOBRE EL IOGA… I SOBRE EL SÀNSCRIT.

Deixa un comentari

“B. K. S. Iyengar ha afegit una nova i més profunda dimensió a la vida dels occidentals, instant-nos a unir-nos als nostres germans de totes les races i creences per a celebrar la vida amb resolució i reverència.”

B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l'interès popular pel sànscrit.
B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l’interès popular pel sànscrit.

Aquestes paraules del famós violinista Yehudi Menuhin (1) descriuen amb exactitud el camí que el professor de ioga indi Bellur Krishnamachar Sundararaja Iyengar ha obert davant dels practicants d’aquesta disciplina.

El ioga, en efecte, basat en sèries de postures i d’exercicis de respiració (anomenats “asanes” i “pranayama”, respectivament) i que, en un primer estadi, proporciona salut física i equilibri psicològic, condueix, finalment a qui el cultiva límits enllà.

Va ser el propi Menuhin qui va convidar Iyengar a ensenyar ioga a Suïssa al 1954. A partir d’aleshores, la seva presència i la seva influència arreu del món no han parat de créixer.

A casa nostra, els centres de difusió dels coneixements del professor Iyengar són especialment nombrosos (2) i alguns d’ells fins i tot han estat visitats per ells mateix.

Iyengar, que va néixer a la població de Bellur, a l’actual estat de Karnataka, a la costa occidental del Sud de l’Índia, el 14 de desembre del 1918, ben aviat va començar a ensenyar ioga i a desenvolupar un sistema propi.

El seu concepte d’aquesta disciplina – conegut com a Ioga Iyengar – es basa en l’aplicació dels antiquíssims Ioga Sutres de Patañjali (S. III aC), que inclouen des de preceptes ètics a tècniques de meditació.

Patañjali és l'autor dels "Ioga Sutres"que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.
Patañjali és l’autor dels “Ioga Sutres”que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.

Sobre aquests sòlids fonaments teòrics, Iyengar centra l’atenció en la precisió en la realització de cada postura, l’alineament perfecte de totes les parts del cos i el control de la respiració. Per a fer accessibles els seus exercicis a persones de totes les edats i condicions, s’utlitzen, a vegades, suports auxiliars de pràctica, com mantes, estores antilliscants, cordes a la paret, espatlleres o bancs, entre d’altres.

La tasca divulgadora d’Iyengar inclou la publicació de manuals de postures i de respiració, però també de filosofia del ioga. Des de que, al 1966, va donar a conéixer “Llum sobre el ioga”, Iyengar ha editat més d’una dotzena de llibres dels que, traduïts a disset llengües de tot el món, se n’han venut molts milions d’exemplars.

En català disposem de “L’arbre del ioga”, una de les seves obres fonamentals (3).

Aquesta voluntat difusora del ioga – a més d’eixamplar entre els seus practicants la consciència de formar part d’una col·lectivitat universal – ha estat acompanyada per la introducció de munts de paraules sànscrites en diferents nivells de l’ús de la llengua.

Algunes corresponen als noms de les postures del seu mètode – sovint compartits amb les denominacions utlitzades per altres sistemes – però també a conceptes nous i a aspectes molt precisos de fenòmens i processos psicològics i emocionals poc coneguts o no descrits a Occident.

Tot plegat ha contribuït decisivament a incrementar l’interès popular pel sànscrit,  una llengua que – com no deixa d’insistir aquest bloc! – és tant i tant admirable.

Però B. K. S. Iyengar va morir avui fa exactament un any (el 20 d’agost del 2014) a la ciutat índia de Poona, on tenia la seva residència i que acull la institució que vetlla pel seu llegat.

Afortunadament, el seu mestratge és perenne i viu cada vegada que algú, arreu del món (amb tota seguretat, ara mateix, sense anar més lluny), fa una de les postures que ell ensenyava, llegeix algun dels seus llibres o, com és ara el cas, en aquest text, el manté present en la seva memòria i en el seu cor.

Iyengar il·lumina el ioga.

I el sànscrit.

 

(1) Yehudi Menuhin  va ser un violinista i director d’orquestra nascut als Estats Units (Nova York, 1916 – Berlín, 1999). La cita prové de la seva introducció a l’obra d’Iyengar “Light on pranayama”.

(2) Per a localitzar els Centres de Ioga Iyengar a La Franja, Les Illes. el País Valencià i del Principat, cal consultar el WEB DE L’AEYI

En el cas del Principat, també és útil AQUEST BLOC.

Per a Catalunya Nord cal que cerqueu a l‘ASSOCIACIÓ DE L’ESTAT FRANCÈS.

(3) El llibre, que compta amb una excel·lent traducció de l’Ares Gratal, ha estat editat per PAGÈS EDITORS.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Ioga, Sànscrit el 20 d'agost de 2015 per toni-f

PRACTICAR PRANAYAMA. APROFUNDIR EN EL SÀNSCRIT. VEURE-HI MÉS CLAR

Deixa un comentari
Tothom que practica pranayama – els exercicis de ioga per al control de la respiració – en coneix els efectes.

Des del punt de vista físic i psíquic, augmenta la vitalitat i la calma. Dóna accés a una força tranquil·la. 

Sota l’òptica de la consciència, s’experimenta una clara integració entre el que és interior i el que és exterior. I a l’inrevés. L’individual i el còsmic s’integren.

Anar endins

Però – con succeeix sovint amb el sànscrit, llengua de la que prové el vocabulari del ioga – la paraula té un munt de dimensions i conèixer-les pot obrir nous camins personals i ajudar a una pràctica del pranayama més profitosa.

En efecte, pranayama és una paraula composta pels dos mots individuals prana i ayama i, si bé en un possible primer sentit prana significa “respiració” i ayama “control”, tant una paraula com l’altra – i, en conseqüència, la seva combinació – tenen més significats.

Prana. Més que respiració

Prana, és cert, vol dir respiració, però té també el sentit d’alè.

I va més enllà, ja que inclou els significats d’aire i de vent.

I, situant-se en un graó diferent – i superior – equival igualment a vida i a existència i – generalitzant més encara – força, vigor i vitalitat.

I, fins i tot – en un àmbit més subtil – essència, ésser, ànima, principi vital…

Ayama. Del control al moviment

Amb el mot ayama succeeix un fenomen similar ja que, efectivament, significa control, però vol dir, igualment, retenció, que no és ben bé el mateix.

I té també el sentit de restricció, subtilment diferent.

I, per últim, en clara contradicció amb els significats anteriors, expansió i ampliació. 

Veure-hi clar

Així doncs pranayama – a més del seu sentit habitual – també pot voler dir “retenció de la vida”, o “creixement de l’ànima”, o “expansió de la força” o alguna altra que, en un instant concret, per a cada practicant determinat, s’ajusti al que hi busca i al què hi troba.

Aquí, la clau és la paraula “també”. En el sànscrit i, sobretot, en l’univers conceptual que manifesta i transmet, un significat no té perquè excloure’n cap altre.

El sànscrit, sovint, obre opcions a qui l’utilitza. La riquesa de la vida hi flueix. Practicar pranayama és controlar la respiració. Però és més. També.

Saber-ho pot ajudar a veure-hi més clar.
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ioga el 18 de febrer de 2013 per toni-f

IOGA A LES ARRELS. ASANES AMB NOMS PERSONALS.

Deixa un comentari
A més de portar noms d’elements naturals o descriptius de la forma adoptada pel cos en practicar les diverses asanes del hatha-ioga, moltes es refereixen a personatges històrics, llegendaris o mitològics de la cultura hindú.La diversitat del marc conceptual en el que s’inscriu el ioga i el substrat indoeuropeu on enfonsa les arrels fan que aquestes darreres denominacions reflecteixin un ventall de valors, de situacions i fins i tot de referències literàries que ens són properes i, al mateix temps, sovint, atractivament singulars.

Així, hi ha noms d’asanes que remeten a personatges fàcilment identificables, però d’altres, en canvi, per a la majoria, no ho són tant:

– Entre els primers trobem, per exemple, buddhasana, vinculat, lògicament, al creador del budisme, o hanumanasana, en homenatge al famós protagonista simiesc del Ramayana i prototip de servidor esforçat i lleial.

– Altres asanes – amb denominacions, potser, menys conegudes – fan referència al propi ioga, com matsyendrasana, que recorda el peix llegendari a qui Shiva va ensenyar aquesta disciplina, encarregant-li, a més, que la propagués al seu torn, arreu del món, o gherandasana, que porta el nom de l’autor d’un famós tractat sobre la matèria.

– Els múltiples noms i els diveros aspectes del propi Shiva mereixen igualment una atenció especial: bhairavasana, durvasana, vamadevasana, natarajasana (*), etc.

La llista podria ser més llarga,  però la conclusió seria la mateixa: tots aquests noms conformen una atmosfera molt especial i estableixen uns vincles subtils que transmeten un humanisme universal, inclusiu i acollidor. El profund enriquiment personal de qui hi connecta és obvi i generós.

(*) “nata”: dansa; “raja”: rei; “asana”: postura.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ioga el 29 d'octubre de 2012 per toni-f

LA FORÇA DEL SÀNSCRIT; ELS CAMINS DEL IOGA

Deixa un comentari
Una de les característiques del hatha-ioga és probablement la sèrie de postures – o “asanes” – que adopten els seus practicants per a cultivar aquesta disciplina.

Cada una d’aquestes postures té el seu propi nom, compost per una paraula – o més, a vegades – seguida del mot asana.

Una primera aproximació a aquests noms mostra que força asanes duen noms d’animals, sovint corresponents a la forma que adopta el cos quan es practiquen.

Per exemple:

– bakasana: postura de la grua
– bhekasana: postura de la granota
– bhujangasana: postura de la serp
– garudasana: postura de l’àliga
– kapotasana: postura del colom
– kukkutasana: postura del gall
– kurmasana: postura de la tortuga
– makarasana: postura del dofí
– matsyasana: postura del peix
– mayurasana: postura del paó
– shalabhasana: postura de la llagosta
– simhasana: postura del lleó
– ushtrasana: postura del camell
– vrishchikasana: postura de l’escorpí

Saber el significat del nom de les asanes ens apropa al sànscrit, i això ja és un guany; però, qui sap si també pot ajudar a una pràctica més profitosa?

Per a alguns estudiosos, cada un d’aquests noms indica, sobretot, un principi – o un impuls – evolutiu i, per tant, el seu abast va força més enllà de la simple descripció.

(Pot ser que cada asana pugui ser igualment un camí obert a l’evolució de cada practicant?)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ioga el 25 de setembre de 2012 per toni-f

EL SÀNSCRIT I EL IOGA

Deixa un comentari
Hi ha àmbits de la vida quotidiana en els que el sànscrit està molt present. El ioga n’és bon un exemple.

La pròpia paraula ioga prové del verb sànscrit “yuj” (que comparteix, per cert, arrel indoeuropea amb el nostre “jou”) i el mot assana, que designa les postures que s’hi adopten, té l’origen en “as”, que significa estar assegut, aturat, etc.

El nom d’alguns assanes ho deixen clar.   

N’hi ha que es refereixen a animals (bhujangassana, postura de la serp), a plantes (padmassana, del lotus) o a objectes (halassana, de l’arada).

També n’hi ha de personatges (virassana, postura de l’heroi) o d’éssers històrics (Buddhassana, de Buda) o de les parts del cos que hi intervenen (sirsassana, del cap).

I tota la resta.

Quan en parlen, els practicants de ioga diuen paraules sànscrites.

Es tracta d’una llengua que – a més de ser fascinant des del punt de vista lingüístic i literari – vehicula uns coneixements mil·lenaris que continuen vigents i útils avui, entre nosaltres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Ioga el 15 d'abril de 2012 per toni-f