Arxiu de la categoria: Literatura sànscrita

LA NOIA DE LES GRANOTES

Deixa un comentari

(Els personatges que apareixen a la literatura índia antiga són – literalment – milers: divinitats específiques de les activitats més diverses i/o que glorifiquen llocs aparentment negligibles; reis, reines, prínceps i princeses de regnes engolits per l’oblit; savis de tota mena, sacerdots i sants. I també generals i militars de totes les graduacions, cossos i especialitats. I, finalment, pagesos, pescadors i comerciants. 

Els detalls de les seves biografies son sovint repetidament relatades en un allau d’obres que n’aporten informacions fragmentàries, freqüentment contradictòries amb les contigües i en les que és habitual trobar-nos probables coincidències de noms i nissagues corresponents a diferents protagonistes.

El fet no té evidentment remei, més enllà de moltes lectures i, sobretot, d’interès, capacitat de sorpresa i passió per la literatura.)

MANDODARI, LA PANCHAKANYA MÉS PROPERA

Bon exemple d’aquesta realitat és Mandodari, una dona empesa per la seva biografia a formar part de les cinc dones que formen la famosa Panchakanya (pancha, cinc; kanya, dones) el grup que, segons sembla, cal invocar un cop al dia, com a mínim, per a seguir els seus exemples i gaudir de la seva celestial i infal·lible protecció.

Malgrat que hi ha coincidència en els diversos tractats sobre que el seu naixement és fruit de la unió entre Mayasura, un dels reis dels dimonis, i Hena, una nimfa celestial, les notícies sobre la infantesa de la noia són, lògicament, força diverses.

Queda clar, això si, que està vinculada a les granotes. Les versions però, evidentment, són múltiples. Segons alguns autors, Mandodari és en realitat filla d’un déu i d’una deessa adúltera, tornada a ser humana uns anys més tard. Altres versions afirmen que és filla d’una serp, d’altres encara que, de petita, va ser untada amb pasta de sàndal… Totes en justifiquen siguin quins siguin els fets pel seus orígens demoníacs associats a la identitat del seu pare.

On hi ha sempre coincidència és que en l’eclosió de la menuda a l’adolescència va resultar d’una bellesa i d’una saviesa mai vistes abans, veritablement sorprenents.

UN MATRIMONI AMB FOSCOS AUGURIS

Les històries sobre Mandodari no comenten ni els seus festejos ni la identitat dels pretendents, excepte en el cas de Ravana, el rei de l’illa de Lanka, un altre diable que serà després l’enemic de Rama, el coratjós heroi del Ramayana. Ravana, que a més del seu caràcter demoníac era – i continua sent sorprenentment venerat avui dia a algunes contrades de l’Índia – un savi amb una indiscutible autoritat en temes religiosos.

Coneixia a fons els quatre vedes, que contenen tota la saviesa de l’Índia més antiga, i era un destacat seguidor de Shiva, el diví renovador de l’Univers, i reconegut no només per l’hinduisme sinó també pel budisme, el jainisme i els sijs.

Malgrat l’universal fama del nuvi d’impenitent faldiller, Mandodari s’hi va casar, orgullosa de l’empenta i brillantor intel·lectual del seu marit i decidida a corregir-ne el comportament infidel,

Com a dona assenyada, Mandodari sempre va intentar conduir Ravana a la rectitud, aconsellant-lo fins i tot de no sotmetre’s als Navagraha, els nou éssers celestials que, d’acord amb algunes creences, governen els destins humans.

NOVA ETAPA

La vida de Mandodari va ser sempre complexa.

Quan Ravana va segrestar Sita, la dona de Rama, en un bosc on estava exiliada amb el seu home, els fets es van precipitar: el demoníac rei. amb la voluntat d’engrandir el seu harem, també s’hi vol casar.

La vehement negativa de la noia i la invasió de Lanka per a alliberar-la van portar a una situació de gran gravetat i quan el diabòlic rei va voler matar Sita, va ser la pròpia Mandodari qui, aturant-li físicament la mà, ho impedí. Rama pel seu cantó va alliberar la seva esposa i Ravana va morir en la batalla.

Mandodari, vídua i repetint una vegada més la interminable roda de les dificultats de la seva vida, va perdre també fills, parents i amics.

(Aquests fets estan explicats amb pèls i senyals al Yuddha Kanda – Llibre de la Guerra – del Ramayana.)

DESPRÉS DE RAVANA

Malgrat que la versió del Ramayana acceptada com a oficial no en diu res, nombroses edicions alternatives afirmen que Mandodari es va tornar a casar.

Va ser potser una decisió personal de la pròpia Mandodari o bé algun tipus de raó d’estat per a preservar l’estabilitat del regne de Lanka on havia regant el seu difunt marit, mantenint-lo dins l’òrbita de poder de Rama, el vencedor en la guerra, o potser per a preservar la influència de la reina vídua en els afers públics del regne.

Sigui com sigui, Mandodari va continuar fidel als seus compromisos, fins que el seu rastre es dissol en els corriols de la literatura i en el nostre coneixement…

(UNA DE LES CINC

 Mandodari, amb Ahalya, Sita i Tara, pertanyen al Ramayana, mentre que Draupadi apareix al Mahabharata. Entre les cinc, Mandodari és repetidament equiparada a l’aigua: “turbulent a la superfície i profunda en la seva recerca espiritual”, afirmen algunes sentències.

 L’heroïna que observem – senzilla i modesta, impulsada per la llum del coneixement que dona sentit al comportament ètic en una època que envoltada d’impuls, passió i desig – sembla l’instrument que desperta la ment i aconsella la raó quan la irracionalitat es converteix en el centre de tot. Que no sigui escoltada no canvia el seu camí. Per a ella, els deures – o, si es vol, la part dhàrmica dels destins humans – són cap endins, mentre que el paper de l’esposa obedient és el jo extern.

[Podeu accedir a més informació sobre les Panchakanyes a  l’article “Panchakanya: verges sagrades, dones lliures” d’aquest mateix bloc.])

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, Sànscrit, el 22 de maig de 2022 per toni-f

LES 16.108 ESPOSES DE KRISHNA

Deixa un comentari

Com sabem, Krishna és una de les grans deïtats de l’Hinduisme. Adorat com el vuitè avatar de Vishnu – la divinitat del Bé -, se`l considera el déu que atorga absoluta protecció, compassió, tendresa, amor…

És lògic que, amb aquestes virtuts, Krishna sigui un dels déus més populars arreu i venerat tant ara mateix com des de temps que es perden en el més diluït dels oblits.

LES VUIT PRIMERES

Sigui com sigui, donades les seves sobrenaturals característiques, les ments ben pensants de l’Hinduisme li han atribuït vuit esposes canòniques.

Les obres que tracten la sorprenent trajectòria amatòria de Krishna son excepcionalment nombroses: tres puranes (purana vol dir antic):  el Bhagavata Purana, que promou la devoció a Krishna,  el Vishnu Purana, i el Padma Purana, sobre el déu creador Brahma, a més del Mahabharata i l’Harivamsa, un  suplement del Mahabharata.

Segons tota aquesta informació, cada una de les aquestes mullers presenta trets específics que la distingeixen de les altres set i, sobretot, completen el concepte global del propi espòs.

El grup mereix la singular denominació d’ashtabharya (astha: vuit, bharya: esposa) i està constituït per tres tipus de dones.

El primer bloc està format per la famosa Rukmini, la filla de Bhishmaka, el rei de Vidarbha, regió situada al centre geogràfic del subcontinent indi, i avatar del món material, Satyabhama, avatar dels elements que conformen la realitat, i Jambavati, filla del rei-os Jambavan, a qui ella mateixa va derrotar per a recuperar una celestial joia màgica.

La segona agrupació està formada per Kalindi, filla de Surya, el déu del Sol y de Saranyu, la deïtat del riu Yamuna, provinent de la zona d’arribada dels pobles vèdics a l’Índia, per Nagnajiti que representa l’Est dels reialmes i per Lakshmana originària de les zones de l’Oest.

Finalment, el tercer grup consisteix en la bonica i virtuosa Mitravinda, filla del molt anomenat rei Shibi, un altre descendent del sol, i en la princesa Bhadra, d’una nissaga molt antiga.

Cada una d’aquestes dones va atorgar els orígens, els estímuls i els itineraris a Krishna, per a les innombrables odissees que converteixen la seva vida en exigent exemple per als seus creients.

16.100

A més de les vuit esposes acollides per l’ortodòxia Hinduista, Krishna es va casar també amb altres 16.100 o, segon les escriptures adoptades com a font d’informació, 16.000 noies de nissagues ben diverses.

En tots els casos eren princeses, filles de divinitats o deesses elles mateixes. Havien estat capturades pel rei-dimoni Nakasura i, un cop el diable vençut per Krishna i les noies alliberades, van demanar-li que s’hi casés per a evitar ser rebutjades degut a haver estat sotmeses a un empresonament indigne.

Cada una de les noves esposes de Krishna va rebre un palau i les servents corresponents i, nit rere nit, Krishna, bon espòs, les visitava encarnant-se individualment en personalitats diferents.

Lògicament, nombroses històries les acompanyen. Les més populars són probablement les que les converteixen en lleteres que tenien cura del que un jove Krishna, que tenia l’ofici de pastor, recollia cada nit, o les que les assimila, una a una, a tonades diferents de l’inacabable i riquíssim patrimoni musical de l’Índia.

En tot cas, totes elles ens acompanyen per exemplars aventures que engrandeixen – encara més! – els mèrits del personatge.

VUIT 0 SETZE-MIL CENT-VUIT?

Procliu a adoracions enceses i persistents, Krishna continua expressant les característiques desitjades per les persones que hi dipositen les seves fes. Les creences sobre ell continuen ben vives, estimulant i enfortint els seus fidels.

Motius sempre n’hi ha. L’espècie – vagament – humana és la nostra espècie i els mites, com les llegendes d’origen, juguen un paper fonamental en les nostres societats, recolzats, sovint amb sospitós entusiasme, per preteses autoritats de tota mena, polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals o religioses.

Cadascuna de les vuit dones – o de les setze-mil cent-vuit – de Krishna expressa un simbolisme espiritual de les relacions amoroses. Segons la tradició, la vida del déu Krishna és propera a la de cada ésser humà en tots els temps i llocs i en un univers simbòlic.

(Si vols, lògicament.)

ÈPICA SÀNSCRITA. TAMBÉ AL SEGLE V… I AL XXI!

Deixa un comentari

En el roent Sacrifici que fou la batalla – l’arc hi era l’estendard, la ira, el foc, el camp de batalla, les brases, els crits dels valents soldats, els càntics vèdics, les fletxes, les paraules i els reis eren la fusta – Paraśurāma va sacrificar Sahasrārjuna com si es tractés d’una immolació.

Malgrat els seus obvis ressons èpics, aquest text no pertany a cap poema antic, com els sovint comentats en aquest bloc. Es tracta, ben al contrari, d’un molt breu fragment del “Shribhargavaraghavi”, una de les popularíssimes obres del prolífic autor contemporani Rambhadracharya, sobre Rama i Parasurama, dos dels grans protagonistes del conegut Ramayana, que és, com sabem, un dels gegantins poemes del sànscrit clàssic.

GRANS POEMES

Perquè els literats d’aquesta llengua, conservada sorprenentment invariada durant més de tres mil anys, semblen abduïts, ja des del principi de les seves trajectòries individuals, per la poderosa literatura que els ha precedit i en prenen tot sovint episodis com a nucli de les seves obres.

Una exemple ben clar d’aquest fet és l’autor del segle V Kalidasa, un dels grans escriptors de tots els temps, de qui es conserven tres obres de teatre, dos llargs poemes de temàtica diversa i dues narracions èpiques compostes en vers, tot plegat inspirat en personatges, fets i situacions provinents dels Vedes, del Ramayana i del Mahabharata.

Així, afortunadament, encara en podem llegir:

Tenia el sol un halo malaltís al seu voltant.
Enrotllant-se al seu interior, els ulls espantats podien veure
Grans serps retorçades i alegres
Perquè la mort del dimoni tan aviat hauria de ser.

Va caure, ballant com una flama i un llum encegador,
Il·luminant els cels més allunyats, des de molt amunt.
Va caure un llamp de fulles des d’un cel sense núvols
Que va portar la por i els tremolors.

Els elefants van ensopegar i els cavalls van caure,
Els lacais es van empènyer, deixant cadascun el seu lloc,
El terra sota ells tremolava davant l’onatge
De l’Oceà, quan un terratrèmol va sacsejar l’amfitrió.

Aquesta pràctica literària és extraordinàriament prolífica i en trobem nombrosos exemples anteriors i posteriors a Kalidasa i fins a les publicacions actuals. En l’obra d’aquests autors destaquen narracions i poemes que reprenen amb ulls de tots els temps i també dels segles XX i XXI temes inspirats en els clàssics més clàssics, i que es coneixen genèricament com “mahakavya”, mot compost per “maha” (gran, com “mahatma”, per exemple) i “kavya” (poema) és a dir, òbviament, “gran poema”.

EL CAS RAMBHADRACHARYA

Rambhadracharya, l’autor de la citació que encapçala aquest article és un d’aquests autors, però la seva activitat supera àmpliament la literatura ja que, a més de poeta i autor teatral,  és també un destacat líder espiritual, educador, estudiós de la llengua i de la literatura sànscrites, crític literari, filòsof, compositor, cantant, ballarí i director de ballet.

Autor de més 150 llibres de tots els gèneres,  Rambhadracharya, a més de l’obra citada, ha escrit altres tres “mahakavya” a les que podem llegir, per exemple:

Senyor omnipotent, que elimineu l’angoixa dels vostres devots, protegiu-me, que estic sent consumit pel ferotge foc de les penes, que cau impotent sobre el món mundà, que no té cap protector, que és ignorant i que està lligat per les cadenes de l’engany.

Què es pot veure en aquest món caigut, fals i ple de vicis i disputes i governat pels pecats dels humans enganyosos i malvats? Només val la pena veure Rama i els seus cabells que li cobreixen la cara com a un lotus, que és completament feliç, que té la forma d’un nen i que ens dona la llibertat.

DESIG PROFUND

Afortunadament, una estrofa de Rambhadracharya acosta lectores i lectors a textos més immediats, a temes més propers als nostres grans desitjos:

Els qui així canten arriben als peus de Vishnu, la divinitat de l’equilibri, i mai no cauen en el pou del naixement i de la mort.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Literatura sànscrita, Literatures, Poemes, el 13 d'octubre de 2021 per toni-f

ANUGITA (UN BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS DE PAU)

Deixa un comentari

El que hi ha en aquest llibre es pot trobar en altres llocs, però el que no és aquí no és enlloc més. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

 

El Mahabharata, tradicionalment atribuït a l’imaginari Vyasa, és el llibre més llarg del món. Amb 1,8 milions de paraules, té deu vegades la llargada de la Ilíada i L’Odissea juntes i s’ha comparat la seva importància a la de la Bíblia, l’obra de William Shakespeare, Homer, el teatre de l’antiga Grècia o l’Alcorà.

A més de la narració de la Guerra de Kurukshetra i els destins dels kauraves i els pandaves, el Mahabharata conté molt material filosòfic i devocional.

Organitzat en divuit llibres, el sisè dels quals, el Bhishma Parva, narra el lideratge de Bhishma en el bàndol oposat als pandaves durant els primers dies de la guerra i conté les estrofes del Bhagavad Gita, una obra devocional d’interès ètic universal i d’èxit permanent.

Però hi ha, com a mínim, un altre Gita, exposat en un context totalment diferent. L’Anugita (“anu” vol dir posterior, continuació…), que és com es coneix el fragment,  proposa també una llarga sèrie d’interpretacions de la realitat i de consells per a la vida quotidiana. S’ha inclòs en el catorzè volum del monumental poema èpico-doctrinal, anomenat Ashvamedhika Parva (el Llibre del Sacrifici del Cavall).

DE NOU, LA NARRACIÓ  D’UN DIÀLEG

L’Ashvamedhika comença amb el consell de Krishna a Yudhishthira (l’hereu dels pandaves) de beneir el seu reialme celebrant, precisament, la Cerimònia del Cavall, un antic ritual ramader connectat amb el passat migratori dels kurus, i inclou després els 36 capítols de l’Anugita Parva on Krishna, clonant la fórmula narrativa de descriure un diàleg ja utilitzada en el Bhagavad Gita, explica:

-una primera discussió entre un Siddha (un sant) i un descendent laic de Kashyapa, un dels set savis de l’antiga Índia, sobre les successives reencarnacions i la via per a l’emancipació final,

– un segon diàleg entre un braman i la seva dona sobre els tipus de reencarnacions

– i una tercera conversa entre un Mestre i el seu deixeble al voltant de quina és la millor manera de viure.

PÍNDOLES DE SAVIESA PER A ÈPOQUES D’ENTESA

Les estrofes de l’Anugita romanen fidels a l’estil literari del Mahabharata i es presenten en forma de sentències:

Qui veu la seva ànima buida d’olor, gust o tacte, de sons, de pertinences o visions i no sap res, esdevé alliberat. 19.10.

Havent-se alliberat de les impressions dels sentits, hom és atent a Brahma que és etern, suprem, tranquil, estable, perdurable i indestructible. 19.14.

Des del naixement fins a la consecució d’una forma diferent, les accions bones o dolentes i l’acompliment de fets de ment o paraula existeixen en totes els éssers. 20.8.

El que no pot ser olorat pel nas, ni tastat per la llengua, ni tocat pel tacte és assolit per la Ment. 20.12.

Les direccions indicades per la brúixola, el vent, el Sol, la Lluna, la Terra, el foc, Vishnu, Indra, Prajapati i Mitra, aquests són els deu focs del sacrifici. 21. 4.

Tots els objectes de coneixement són Ment. Només el coneixement els percep. L’Ànima Individual, encoberta de forma subtil, viu en el cos que és produït per la llavor vital. 21. 7.

Ignorància, Foscor i Bondat són les tres qualitats de la Ment. Estan connectades les unes amb les altres i es condicionen mútuament.  26. 4

Com un llum que crema en una sala descobreix tot el que hi ha, així fa l’ànima que mostra les diferents potencialitats del cos.28. 11.

No s’ha de pensar en el passat ni sentir ansietat sobre el futur.  S’ha de prescindir del present, temps d’acció, amb el pensament immòbil. 46.42.

Alguns pensen en Brahma com en un arbre, altres consideren Brahma com un gran bosc. Alguns prenen Brahma com si fos immanifestat. Altres creuen que és transcendent i lliure de qualsevol angoixa. 48. 1.

ARRELS PROFUNDES. FRUITS MÉS ENLLÀ DELS TEMPS

El text original de l’Anugita té una antiguitat certa però, com és habitual en les literatures pretèrites, totalment imprecisa i s’ha anat editant, revisant, interpolant i reorganitzant en capítols al llarg de tota la seva història.

En tot cas, l’Anugita és sempre significatiu perquè les idees i els punts de vista ètics de l’original són citats pels estudiosos de la majoria de les escoles de filosofia hindú.

 

Els poetes han explicat abans aquests fets, nous poetes els tornen a explicar ara, altres poetes explicaran aquestes mateixes històries en el futur. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, el 9 de juny de 2021 per toni-f

ALGUNS PENSAMENTS AL BOSC

Deixa un comentari

Com un home abraçat per la seva estimada,
que no percep res, ni dins ni fora d’ell mateix,
tampoc qui és acollit per l’Ésser infinit
no s’adona de res, ni extern ni intern.
 
Aquesta és la seva forma veritable,
aquella en la que s’han acomplert
tots els desitjos que eren anhels de l’Ésser.
En ella no hi ha ni afanys ni patiments.
 
(Brihadaranyaka Upanishad, IV, 3, 21.)

El text anterior és un brevíssim fragment del Brihadaranyaka Upanishad – literalment el Gran Upanishad del Bosc (abreviat amb les sigles BrUp) -, probablement el primer de la llarga sèrie de textos filosòfico-doctrinals que va destil·lar la cultura sànscrita entre els segles VII aC i XV dC i que, com sabem i gaudim, continua enriquint-nos.

El Brihadaranyaka és de fet la recuperació d’algunes seccions del Satapatha Brahmana (un recull de rituals religiosos que inclou nombrosos mites sobre la Creació i el Diluvi), una part al seu torn d’un dels quatre grans textos fundacionals de l’hinduisme, el Yajur Veda, centrat igualment en cerimonials i sacrificis, però amb importants textos de caire més global.


Com el seu propi nom delata, el Brihadaranyaka pertany a la tradició dels  textos “aranyaka” – és a dir “al bosc” -, que, amb afany rupturista, deixen clar amb el seu nom genèric que es tracta de reflexions fetes lluny de les tradicions clàssiques i tradicionals de l’època.

El Brihadaranyaka és un dels textos fonamentals i fundacionals de les creences hinduistes, ja que explora les teories del Vedanta (traduït usualment com “Culminació dels Vedes” o, també, i probablement millor, “Cim de la Saviesa”) i tracta molts conceptes primerencs i teories fonamentals per a aquest feix de creences.

CADA PERSONA ÉS L’UNIVERS (I L’UNIVERS, CADA PERSONA)

Com la majoria de textos sànscrits, el Brihadaranyaka Upanishad està ordenat en llibres, capítols i finalment estrofes que són les encarregades d’exposar els temes proposats, ja es tracti d’una narració – com és el cas del Ramayana, per exemple – o bé un contingut doctrinal, com en aquest upanishad o en el Bhagavad Gita, que ja coneixem.

El Brihadaranyaka inclou himnes sobre tota mena d’aspectes de l’existència humana, com, per exemple, l’ètica o el coneixement de la realitat.

Segons el teu desig és la teva voluntat,                                  
segons la teva voluntat són els teus actes,
segons els teus actes és el teu destí.
 
Ets bo si fas coses bones,
dolent si fas maldats.
Sempre obtens el que fas. 
(BrUp, IV.4.5)

De la irrealitat, condueix-me a la realitat.
De la foscor, condueix-me a la llum.
De la mort, condueix-me a la immortalitat.
(BrUp, I.3.28)

També presenta ensenyaments sobre la creació de l’Univers, la natura de la realitat, l’ànima humana i la seva relació amb Atman (el Jo, entre moltes altres possibles traduccions) i també sobre les premisses de l’alliberament, la realització de si mateix i, lògicament, Braman (l’Absolut).

I, a més de multitud d’altres temes doctrinals i ontològics, inclou reflexions al voltant de les característiques i indivisibilitat de les ànimes, de fet una de sola, immanent i transcendent, i la seva unitat amb tot l’univers a través dels éssers orgànics i inorgànics.

UNA PERMANENT INVITACIÓ

En la història de les religions i la cultura índies, els upanishads juguen un paper essencial. Les seves propostes desenvolupen les idees espirituals dominants i provoquen i indiquen el pas des del ritualisme vèdic a nous paràmetres doctrinals i a noves institucions.

Es coneixen 108 upanishads, dels quals les primeres obres van ser  memoritzades durant segles per generacions successives i transmesos oralment.

Els primers són anteriors a la nostra Era i cinc d’ells clarament pre-budistes (segle VI aC). De la resta, 95 formen part del cànon compost des dels últims segles del primer mil·lenni aC fins al segle XV. Els nous upanishads van continuar ser compostos en èpoques més recents i tracten sovint temes no directament connectats amb els Vedes.

Aquest univers és una trinitat
i està fet de nom, forma i acció.
Tots tres són un: l’Esperit de vida.
Tot és u i també tots tres.
 
L’Immortal és ocult pel real.
L’Esperit de vida és l’Immortal.
El nom i la forma són el real
i tots dos oculten l’Esperit.
(BrUp, I.6.1)
 
 
Quan creiem en la dualitat
entre el si mateix i el no si mateix,
el que hom veu, ensuma, tasta, percep,
escolta, toca i coneix sempre sembla un altre.
 
Però quan tot és el Si Mateix
no hi ha consciència
de res altre que el propi Si Mateix.
(BrUp, IV.5.15)

 

 

A LA LLOTJA AMB EL CARRETÓ DE FANG (O JA ÉS D’OR?)

Deixa un comentari

Si enlloc d’estar compartint aquest text fóssim en un teatre, mereixeríem disposar d’una bona llotja. Ens delectaríem així, amb espai i comoditat, amb la representació de Mirchakatika (“El carretó de fang”), una de les grans obres del teatre universal.

Mentre esperem el gaudi, fem-ne cinc cèntims….

A PRIMERA VISTA

Mirchakatika és efectivament una gran obra de teatre, escrita en sànscrit i perfectament representable en qualsevol època, aquesta inclosa. La seva indiscutible singularitat prové de la qualitat del seu argument que, a través de deu actes d’un sorprenent dinamisme, presenten l’amor foll entre Charudata – un noble empobrit – i Vasantasena – una bella cortesana.

 

Però l’obra és molt més que una complexa – i apassionant – història d’amor. S’hi produeixen fets dramàtics i d’altres propis d’una comèdia, i hi apareixen també arguments polítics, domèstics, policíacs, de crítica social, amb robatoris, assetjaments sexuals i intents de violació, agressions físiques, judicis i condemnes a mort i, per sort, amnisties reials inesperades.

A més, i, sorprenentment, no és cap seqüela – ni preqüela – de cap situació derivada o propiciada per alguna obra èpica ni vèdica, com és habitual en la majoria d’obres de teatre sànscrites.

En tot cas – i aquí sí que cal remetre’s a la tradició clàssica -, el primer capítol de l’obra ens presenta lògicament els protagonistes dels fets narrats, els seus interlocutors més destacats i, és clar, el nucli i el marc costumista en el que es desenvolupa la història.

El diàleg entre Vasantasena – la protagonista – i Mandanika – la seva serventa -n’és un bona mostra:

Mandanika: No és un rei, ni un favorit, ni un braman, ni un comerciant… De qui s’ha enamorat la princesa?
Vasantasena: Vas estar amb mi al parc on hi ha el temple de Kama, la deessa de l’amor?
Mandanika: Sí, senyora. Ah… ara ho veig! És l’home que et va reconfortar quan vas demanar protecció? El seu nom és Charudata.
Vasantasena: Bé, Mandanika, bé. Ho has endevinat.
Mandanika: Senyora, diuen que és pobre.
Vasantasena: Aquesta és la raó per la qual l’estimo. Una cortesana que posa el seu cor en un home pobre home no mereix cap retret.

EL CARRETÓ ÉS EL VINCLE

Al llarg de la representació es van precisant subtilment els diversos caràcters dels personatges de l’obra i van apareixent, per sobre dels fets exposats, el que realment va succeint en les seves relacions i els vincles que lentament, com un mecanisme de rellotgeria, els van apropant i allunyant els uns als altres.

Ajuda també a la fascinació dels fets narrats el fet que els deu capítols de Mirchakatika succeeixen en només sis dies i la utilització d’esdeveniments  aparentment accidentals per a construir una història perfectament travada.

Bon exemple, en són l’espectacle d’una tempesta en la que l’heroi allunya la temença de la seva estimada i ella n’esperona la passió o l’aparició del fill del protagonista i del sentiments maternals que desperta en Vasantasena, anècdota que, per cert, dona títol a l’obra.

Rohasena (el fill de Charudata): No m’agrada gens aquest carretó d’argila, Randanika. Vull jugar amb el meu.
Randanika: Quan el teu pare torni a ser ric, podràs jugar amb el teu carret d’or.
Vasantasena (que entra en escena): De qui és aquest menut? No porta cap ornament, però la seva mirada em fa feliç el cor.
Randanika. És el fill de Charudata. Jugava amb un carretó que pertany al fill d’un veí. Però m’ha dit: “No m’agrada aquest carro d’argila. Dona’m el meu, que és d’or”.
Vasantasena: Pensar que aquest menut ha de patir perquè els altres són rics… Ai, poderós destí! La fortuna dels homes és tan vacil·lant com les gotes d’aigua que cauen sobre un fulla de lotus. (Llàgrimes.) No ploris, fill meu. Aviat tornaràs a jugar amb un carretó d’or.

AMB EL REI

El possible autor de Mirchakatika és Sudraka (literalment “Petit Servent”), envoltat com és habitual per les fugisseres boires de tota mena de dubtes, un rei que sembla haver viscut 110 anys, cap al segle V dC, i del que no es té cap altra referència que la seva eventual autoria de la història del carretó de fang i, probablement, d’un parell d’obres menors.

El dramaturg va saber augmentar la solidesa de l’argument per la utilització alterna del sànscrit, parlat pels protagonistes principals, i de diversos llenguatges pràcrits – perfectament comprensibles per les audiències – utilitzat pels personatges secundaris. També els canvis en l’ús del vers i de parlaments en prosa contribueixen a bastir una història d’una consistència sense escletxes.

Una de les últimes escenes de l’obra – el retrobament dels protagonistes en unes circumstàncies veritablement dramàtiques – és un argument suplementari per a reiterar que ens trobem davant d’un text d’altíssima qualitat.

Charudata:
Ets una ombra de Vasantasena?
⁠O ets tu mateixa baixada del cel?
O, potser en plena bogeria, crec veure’t, estimada?
⁠O ets plena de vida davant meu?

Has tornat del cel,
d’on t’he pogut rescatar?
Té algú altre la teva figura?
Ets tu aquesta altra?

Vasantasena. [S’aixeca amb llàgrimes i cau als seus peus.]:
Oh noble Charudata, soc realment la malaurada que ha caigut en aquesta profunda pena.

UNA DARRERA SORPRESA

L’Epíleg de Mirchakatika torna a portar l’espectador a una situació imprevista, posant-lo davant no pas de fets imaginaris sinó de la seva pròpia vida quotidiana, això si, però, en un embolcall majestuós. El treu de l’atmosfera de fantasia proposada i el torna a la realitat, potser també allunyada, però, d’allò que és possible.

En les darreres paraules de l’obra, un narrador s’acomiada de l’espectador exclamant:

Que per camins justos puguin caminar els bramans
I que alta estima mereixin les seves altes noces.
Que els reis siguin sempre entronitzats per camins justos
I que la terra, submisa, inclini el seu cap agraït.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 6 de juliol de 2020 per toni-f

TOTES LES VERITATS SÓN AL BRAHMASUTRA

Deixa un comentari

Ara, doncs, pensem en Brahman
BS I.1

Aquest vers – o “sutra”, o, per a nosaltres, aforisme – és el primer dels 555 que configuren el Brahmasutra, és a dir i com és fàcil de deduir, els “Sutres sobre Brahman”, el déu de la Creació en la tríada hinduista, o també, com en aquest cas, la pròpia Creació o, encara, la totalitat de la Realitat.

UNA VISIÓ GLOBAL…

El Brahmasutra és – juntament amb el Bhagavad Gita i el monumental conjunt dels primers tractats filosòfics anomenats Upanishads – una obra fonamental de la literatura sànscrita. Es tracta efectivament d’una de les tres grans col·leccions de conceptes que conformen la totalitat de la filosofia hinduista.

Imaginativament atribuït a Vyasa – segons les llegendes, autor també dels quatre Vedes, del Mahabharata i dels Puranes, però que, recordem i siguem benèvols, literalment, significa “compilador” – el Brahmasutra sistematitza i resumeix les idees anteriors a ell mateix i és, de fet, el text fundacional de l’escola Vedanta de la filosofia hindú.

Es creu que, en la seva forma actual, és obra del també més o menys misteriós filòsof Badarayana que la va compondre – o “compilar” – entre el 400-450 aC i el 200 de la nostra era.

En tot cas, els 555 sutres estan ordenats en quatre grans capítols que globalment tracten del possible accés al sentit de l’existència humana i de l’Univers i, en darrera instància, i des d’un punt de vista metafísic, a la Realitat Primària i Última, és a dir, segons els hinduistes, ni més ni menys que el propi Brahman.

Les deduccions ensenyen les diferències
La pluralitat no és irreal
La percepció no revela l’ésser
BS I. 1.

… I APROFONDIDA

Malgrat el sentit sovint críptic  de molts dels seus sutres – estem davant d’una obra altament tècnica, probablement escrita fa uns quants mil·lennis -, els axiomes del Brahmasutra ens van col·locant metòdicament davant d’una llarga successió de propostes que les traduccions i els prolixos comentaris que sovint les acompanyen s’esforcen – a vegades amb un resultats d’escassa consistència – per aclarir-nos.

L’ésser i la consciència no són un
La consciència no és eterna
La consciència és capaç de canviar
BS I. 1

El primer capítol tracta de la metafísica de la realitat absoluta i és conegut com “Samanvaya”, és a dir Harmonia, ja que sincronitza els continguts de diversos sutres anteriors continguts especialment en els Upanishads i, a vegades, conflictius. Aquest equilibri remet repetidament al concepte de Brahman com a l’origen, el desenvolupament, el retorn i l’inevitable fi del món tal com el coneixem.

El capítol següent – anomenat “Avirodha”, és a dir no-contradicció – refuta les afirmacions d’altres doctrines filosòfiques o religioses, com el Jainisme o el Budisme, basant-se, sempre i de manera estrictament fidel, en els textos vèdics. Referma la identitat entre Atman (simplificant molt, el Jo) i el propi Brahman, convicció màxima de l’hinduisme més pur i dur i net.

…a causa de les paraules que denoten els esdeveniments
i de les històries explicades als Upanishads.
És per aquest motiu que no cal la il·luminació del foc,
però es necessita tot el treball.
BS III

En tercer lloc, el Brahmasutra examina les condicions per a aconseguir una emancipació definitiva de creences limitadores. Insisteix en la natura dels coneixements espirituals i en les vies per a aconseguir-los: la teoria de la mort i de la reencarnació, el karma, la importància de l’acció correcta, de la llibertat de la voluntat, el lliure albir i, sobretot, de la meditació.

Finalment, en el seu capítol més curt, el Brahmasutra lloa els efectes últims de la llibertat i de l’emancipació espirituals, fites últimes de la vida humana, insistint en la identitat entre Brahman i Atman, coneguda, reconeguda i refermada, una vegada més, a través de la meditació.

Fem el Discurs amb la ment.
I pel mateix mètode, segueix després
aquella ment que respira
i que està unida al guia capdavanter,
amb els elements …
BS. IV

ENLLÀ I ENDINS

Sabent-ho o no, milers i milers de persones, probablement milions, al llarg dels segles, a l’Índia però també, cada vegada més, una mica per tot arreu, han fet seus o han tingut en compte els estímuls que els aforismes del Brahmasutra fan germinar en ments i cors.

Primer, al propi continent indi, on ha calgut explicar i comentar cada vegada amb més detall, a mesura que el temps ha separat els lectors interessats dels orígens del text, el sentit de cada sutra. Se’n conserven dotzenes. Els més nombrosos i útils se situen entre el segles X i XVI. Sovint, són fàcilment consultables a internet, tant els més antics com també d’altres, pràcticament contemporanis.

I després, com qui diu, ara, doncs, les traduccions a l’alemany i a l’anglès de Paul Deussen (1883) i de George Thibaut (1890 – 1904) respectivament, que han estat decisives per a la seva difusió a Occident i la seva proximitat a nosaltres.

En qualsevol cas, els Brahmaputra apel·len insistentment a la nostra capacitat d’anar més enllà i més endins de les aparences immediates.

(Llegim, llegim. I siguem més.)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Literatura sànscrita, Sànscrit el 1 de juny de 2020 per toni-f

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Deixa un comentari

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

ALEXANDRE A L’ÍNDIA: “SE T’HAN ACABAT LES CONQUESTES”, LI DIU CHANAKYA

Deixa un comentari

Alexandre, furiós, ple de ràbia, es va retirar a la seva tenda i, estès a terra, sense agrair el que havia aconseguit fins aleshores, s’adonà de que no travessar el Ganges era l’admissió de la seva derrota.

Així descriu Plutarc a la seva biografia d’Alexandre a Vides Paral·leles els sentiments del gran conqueridor al 326 aC, en no poder atacar l’emperador Chandragupta, situat a l’altra riba del riu. El fet, a més, va posar fi a les conquestes del líder macedoni a l’Àfrica i a l’Àsia, començades 12 anys abans.

A l’altra banda del corrent l’esperava efectivament una gran armada. Segons la informació coneguda pels grecs – i, de nou, recollida per Plutarc – estava composta per vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d’infanteria, vuit mil carros i sis mil elefants.

Fossin aquestes dades exactes o exagerades, es tractava d’una enorme força militar, reunida, en part almenys, gràcies a les indicacions de Chanakya, el mentor i conseller de l’emperador de l’Índia.

CHANAKYA, UNA INFLUÈNCIA CONTÍNUA

Chanakya (c. 350-283 aC) és considerat el gran guia política del creador de l’Imperi Maurya (322-185 aC), primer gran reialme del que es té constància històrica i que va dominar, pràcticament, la totalitat del subcontinent indi.

Format a la famosíssima Universitat de Taxila, a l’actual Pakistan, també hi fou professor de ciències polítiques i econòmiques. Fou un gran coneixedor dels Vedes i de la resta de disciplines que s’hi ensenyaven, des de dret a ciències militars i, sobretot i també, un gran home d’estat.

A més de la seva influència en la Història de l’Índia, Chanakya és reconegut com un gran intel·lectual de qui es conserven dues grans obres: l’Arthashastra – sobre política monetària i fisal i relacions internacionals, entre d’altres – i el Nitishastra, una col·lecció d’aforismes de caire personal.

Les seves teories van ser aplicades fins al segle XII i van ser “redescobertes” a les primeries del segle XX. En l’actualitat, és una referència indiscutible entre les classes intel·lectuals, econòmiques i polítiques dirigents de l’Índia.

ARTHASHASTRA, LA CLAU DE VOLTA

L’Arthashastra és “el” llibre de Chanakya i el seu títol ja és prou explícit sobre el contingut: “artha” té aquí el sentit de riquesa, mentre “shastra” vol dir coneixements o ciència.

Ajudarà probablement a comprendre millor el sentit de l’obra si tenim en compte que “artha” conforma – juntament amb “dharma” (deure, justícia), “kama” (desitjos) i “moksha” (alliberament espiritual) – un dels quatre grans objectius de la vida humana segons les doctrines hinduistes més bàsiques.

El text explora l’ètica col·lectiva que manté la societat estructurada i amb un ordre adient per al progrés individual. Es tracta d’un estudi molt aprofundit que aconsella el rei sobre tota mena de fets i situacions que poden comportar tensions de qualsevol tipus, des de desastres naturals a guerres contra enemics externs, i detalla instruccions precises per a situacions de fam i epidèmies, però també projectes d’irrigació, construcció d’obra pública, impostos, legislació civil i mercantil, economia, mercats i comerç, selecció de ministres, diplomàcia i normes sobre agricultura, mineralogia, ramaderia, medicina, boscos o vida salvatge:

L’arrel de la felicitat és el Dharma (ètica), l’arrel del Dharma és Artha (economia, política), l’arrel d’Artha és el bon govern, l’arrel del bon govern és l’equilibri interior, l’arrel de l’equilibri interior és la humilitat, l’arrel de la humilitat es troba en el servei als avis.

Sense govern, creix el desordre. En absència de bon govern, els forts engoleixen els febles. En presència de bon govern, els febles resisteixen els forts.

És el poder i tan sols el poder el que, quan és exercit pel rei amb imparcialitat i proporcionalment a la culpabilitat tant del seu fill com del seu enemic, manté tant aquest món com el proper. El rei just i victoriós administra la justícia d’acord amb el Dharma, el Shanta (sistema legal), Nyaya (edictes legislatius) i Vyavahara (proves, conducta).

El rei ha de protegir les mercaderies, els boscos i els elefants, així com els embassaments i les mines ja establertes i també n’ha de construir de noves.

NITISHASTRA, L’ÀMBIT PRIVAT

El Nitishastra torna a ser – almenys pel seu títol – un manual de bona política, però el seu contingut sembla no tenir elació directa amb l’Arthashastra ja que és una llarga sèrie de sentències sobre una vida tranquil·la i ordenada i fa sobretot referència a la vida indiviual i de família i amb els cercles més propers de veïnatge i d’amistats.

La seva extensió tampoc no és comparable amb la de l’altre obra de Chanakya. La seva cinquantena de pàgines no pretenen confrontar-se amb les més de nou-centes de l’Arthashastra.

Els seus consells tenen, però, una aplicabilitat major i més immediata:

Prescindim d’un parent per a salvar una família, d’una família per a salvar un poble, d’un poble per a salvar un país i d’un país per a salvar-se un mateix.

L’estudiant, el servent, el viatger, la persona famolenca, l’home atemorit, el guardià i l’administrador; aquests set haurien de ser despertats si s’adormissin.

Els peixos, les tortugues i els ocells fan créixer les seves cries mitjançant la vista, l’atenció i el tacte. També ho fan les bones persones per a protegir els seus companys.

Com l’or que es posa a prova polint-lo, tallant-lo, escalfant-lo i batent-lo, l’home hauria de ser valorat per les seves renúncies, la seva conducta, les seves qualitats i les seves accions. (*)

LA PAU, LA MILLOR SOLUCIÓ

En aquesta acumulació de consells alguns semblen d’una utilitat més universal que d’altres. Bona prova podria ser aquest provinent de l’Arthashastra:

Quan el progrés és el mateix en la pau i en la guerra, s’ha de preferir la pau. En la guerra hi ha molts desavantatges: grans pèrdues i enormes despeses, sobretot. I també estar lluny de casa.

Tots hi estem d’acord. Fins i tot Alexandre, probablement.

 

(*) Hi ha més citacions del Nitishastra a l’article “Chanakya. Un Maquiavel…” publicat nteriorment en aquest mateix bloc.

   

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 de desembre de 2019 per toni-f

VÈNCER EL CANÍBAL (L’OPCIÓ DE BHIMA)

Deixa un comentari

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 d'octubre de 2019 per toni-f

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Deixa un comentari

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

UPANISHADS, L’HIMALÀIA DE L’ÀNIMA

Deixa un comentari

Quan l’eminent sanscritista Joan Mascaró defineix els Upanishads com l’Himalàia de l’Ànima (1) en fa una descripció sorprenentment precisa: aquests brillants textos filosòfics presideixen l’essència conceptual de l’Hinduisme i de bona part de la del Budisme i del Jainisme, és a dir, dels fonaments de la societat de l’Índia i, per tant, malgrat totes les enormes distàncies, de la nostra.

Com vam compartir anteriorment (2), en uns moments de profunda crisi de civilització, els Upanishads van assentar les bases per a superar les antiquíssimes doctrines vèdiques i, amb els seus feixos d’inèdits punts de vista, van obrir nous camins per a noves idees i per a una nova societat.

Començats a recollir cap als segles VII o VI aC. i donats per completats aproximadament al III dC., els més de 200 Upanishads coneguts reexaminen i posen en qüestió totes les creences en l’àmbit del pensament col·lectiu, sobretot el seu punt central i nuclear: la relació entre l’Absolut (Braman) i el Jo (Atman).

BRAMAN/ATMAN

Durant mil anys, els pensadors indis, partint dels Vedes, van sacsejar tots els comportaments de la societat i, per tant, els seus camps d’estudi n’atenyen, un darrera l’altre, cada un dels seus conceptes bàsics.

Sempre es van situar sota la poderosa ombra de les idees seminals de la seva filosofia: trobar l’entrellat de la distància – o de la identitat! – entre el més gran (el Firmament, la Natura, el Foc…) l el més petit (la dona i l’home, la vida i la mort, el donar i el rebre…).

Alguns exemples ens hi acostaran, potser, millor:

Aquest és el veritable Braman. S’anomena Prana, és a dir Energia Vital, i és l’únic déu. Totes les altres divinitats en són manifestacions. Qui arriba a ser un amb Prana arriba als déus. Aitareya Upanishad.

Qui coneix l’excel·lència esdevé excel·lent. Qui coneix l’estabilitat esdevé estable. Qui coneix el triomf esdevé triomfant. Qui coneix la seva llar, esdevé la llar dels altres. Chandogya Upanishad.

En qui Braman desperta, el coneix i hi troba la immortalitat. El que és li dona la força. El que sap li dona la immortalitat. Kena Upanishad.

L’Un Mateix (Atman), més menut que el més menut, més gran que el més gran, està amagat en el cor de cada u. Lliure d’avarícia, lliure de dolor, ple de pau i d’alegria, veu la suprema glòria d’Atman. Katha Upanishad.

Mai no falteu a la Veritat. Mai no us desvieu del vostre Deure. Mai no negligiu el vostre benestar. Mai no negligiu la vostra salut. Mai no negligiu la vostra prosperitat. Mai no negligiu l’estudi de vosaltres mateixos ni la lectura dels Vedes. Taittiriya Upanishad.

És el Temps o la Natura o la Necessitat o l’Atzar o la Matèria o l’Esperit la Causa Primera? Pot la unió d’aquestes possibilitats ser tinguda com a Causa Primera? No. En cap cas. Perquè l’Un Mateix existeix… Però ni tant sols l’Un Mateix és prou potent per a crear l’alegria i la pena! Shvetashvatara Upanishad.

Només la ment és la Reencarnació i l’home ha de purificar els seus pensaments. El que algú pensa, això esdevé. Aquest és un misteri etern. Maitrayaniya Upanishad.

Quan un home que comprèn l’Un Mateix ha esdevingut tot el que sap, quina pena, quina ànsia pot mostrar aquesta unitat? Isha Upanishad.

NOVES PERSPECTIVES

Des de les primeres traduccions al persa al segle XVI, els Upanishads no han deixat de ser llegits arreu i, actualment, en podem trobar versions en la majoria de llengües de tot el planeta.

Així, a les primeres edicions en persa, van seguir, un parell de segles després, les escrites en llatí i en francès i, immediatament, les angleses i les alemanyes, la majoria de les quals amb intencions comentaris erudits.

Se n’atribueixen tradicionalment al filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860) els comentaris fonamentals ja que va incorporar-los a la seva gran obra “El món com voluntat i representació”, a més va anomenar els Upanishads “la producció més elevada de la saviesa humana”.

Sempre han estat molt respectats per tota mena d’autors, des dels americans Emerson i Thoreau al poeta T. S. Elliot. Se’n destaquen sobretot els esclats de lucidesa i consciència que mostres i demostren i, també, la seva proximitat a alguns conceptes fonamentals de Pitagòres i de plató.

En qualsevol cas, es tracta de lectures indispensables per als qui busquem textos de analitzin la realitat amb la màxima profunditat i el més precís detall i, a la vegada, clars i connectats amb la quotidianitat.

Llegir els Upanishads és avançar.

Endins i enllà.

 

(1) A les últimes pàgines del pròleg a la seva traducció dels Upanishads. El títol d’aquest text pretén i gosa ser un modestíssim homenatge a l’autor.

(2) Article “On és la Llum?” del març del 2015.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 22 de juliol de 2019 per toni-f

ENTRAR AL GITA. MIRAR AL VOLTANT

Deixa un comentari

Ho sabem: el Bhagavad Gita és un àmbit d’aprenentatge.

Des dels seus inicis, que ens mostren un angoixat Arjuna (amb qui fàcilment ens identifiquem), fins a la darrera estrofa en la que es canta amb entusiasme la joia del triomf, els 700 versos del Gita despleguen davant nostre els detalls fonamentals d’unes creences ètiques i espirituals que ajuden a conduir-se – com a mínim – de manera profitosa: directes cap als nostres objectius.

El propi Krishna – interlocutor d’Arjuna i, sobretot, el nostre imaginari instructor – afirma, diverses vegades i de manera perfectament explícita, el seu ànim didàctic:

És aquest Ioga antic el que avui t’he ensenyat; es tracta del misteri suprem. T’he tractat com a un amic fidel. (04.03)

Però un empresa d’aquestes dimensions necessita un mètode d’ensenyament complet i reiteratiu. I Krishna entra en concrecions que Arjuna – home d’acció – no acaba d’entendre. És per això que, amb freqüència, Arjuna l’interromp i pregunta al seu amic sobre les seves (i les nostres) terrenals i immediates inquietuds:

Quan es diu que un home posseeix la saviesa? Que ha assolit la contemplació? Com parla qui ha vist la Llum? Com seu? Com camina? (02.54)

I Krishna, pacientment, respon i aclareix el que l’amic li pregunta. I ho fa de la millor manera que se li acut: posant-li exemples de la vida quotidiana:

Quan, com la tortuga que retreu totalment els seus membres, l’home separa els seus sentits dels objectes sensibles,la saviesa és sòlida. (02.58)

Com un foc ardent redueix un bosc a cendres, així les flames del coneixement cremen totes les accions. (04.37)

LA VERITAT ÉS A TOCAR

Krishna – el text – utilitza constantment exemples extrets del que Arjuna (i el lector) veu i viu la seu voltant. Tot mantenint-se fidel al seu mètode, aclareix, un a un, cada exemple que exposa:

Qui fon els seus actes amb Braman i actua sense lligams no és afectat pel dolor, com l’aigua llisca sobre la fulla del lotus. (05.10)

Sempre es tracta de semblances entre el concepte exposat i les característiques de fenòmens ben propers:

Encara que fossis el més gran dels pecadors, portat pel coneixement com per un vaixell, creuaries la mar del mal. (04.36)

La ment és canviat, imperiosa, violenta, tenaç. Com el vent, és difícil de fixar. (06.34)

La temàtica és tant variada com la vida diària de cada u:

Com l’oceà que acull les aigües dels rius mai no s’omple, no cedeixis a l’atracció del desig. (02,70)

Però tot sovint els comentaris de Krishna fa referència a temen encara més clars, relacionats amb la llum, el dia, el Sol…

KRISHNA ES MOSTRA

El desè capítol del fragment de Mahabharata que acull el Bhagavad Gita – batejat, per cert, pels seus explícits tractadistes i traductors com el de les Manifestacions – que Krishna reuneix per primera vegada l’essència de les seves respostes.

Comença amb algunes exclusivament doctrinals:

Qui em coneix com a sobirà del món, etern, sense començament ni final, permanent entre els mortals, és lliure de tot pecat. (10.03)

Una mica més avall referma de nou la seva absoluta identificació amb la integritat de l’Univers:

Sóc l’origen de tot. Tot procedeix de mi. És amb aquesta convicció que es vinculen a mi els savis amb el pensament més profund. (10.08)

Arjuna, sobrepassat per la vehemència del seu amic, li torna a demanar aclariments:

Com, mestre del Ioga, fins i tot si medités sobre tu sense treva, sabria en quines formes d’existència et podria reconèixer? (10.17)

I Krisna, tornat al terreny de la immediatesa, li respon amb aclariments similars als anteriors i als que farà servir en la resta de capítols:

Entre les dotze déus del Sol sóc Vishnu i entre els astres, el propi Sol radiant. Sóc el déu de la Llum entre les divinitats de les tempestes i la Lluna entre les constel·lacions. (10.21)

Entre les lletres sóc la A i la primera entre les paraules. Sóc tots els temps dels verbs i el creador dels colors. (10.33)

Entre els cants sóc el més bell, entre els versos el més harmoniós. Sóc el primer mes de l’any, entre les estacions, la primavera. (10.35)

Sóc la força dels guanyadors, la política dels reis. Sóc el silenci dels temples i la ciència dels savis. (10.38)

Els aclariments finals de Krishna pretenen il·luminar l’enteniment d’Arjuna amb una resposta que pretén definitiva:

Comprèn que tota manifestació, tota vida, tota bellesa i tota energia s’originen en una parcel·la de la meva potència. (10.41)

MIRAR AL VOLTANT, ENTRAR AL GITA

Krishna insisteix en explicar una vegada i una altra que ell és, en definitiva, la totalitat de la realitat. Que no hi ha res més. Ni més enllà, ni més ençà.

De l’aigua sóc el gust, la Llum dins la Lluna i dins el Sol, la síl·laba Om que trobem als Vedes, el so a l’espai, tota la força de cada persona. (07.08)

 

GRAMÀTICA SÀNSCRITA, CIENTÍFICAMENT PERFECTA

Deixa un comentari

En compartir els articles publicats en aquest bloc, hem participat en la riquesa literària del sànscrit i en la saviesa humanística que, amb independència de creences personals, que l’idioma transmet. I en hem adonat també de que bona part de la claredat, la flexibilitat i la precisió del sànscrit són deguts a que es tracta d’una llengua que disposa d’un lèxic exhaustiu i d’una gramàtica que permet expressar els matisos més subtils i les afinitats més aclaridores.


UNA LLENGUA MOLT ANTIGA

Si ens fixem en la gramàtica sànscrita, constatem que descriu una llengua molt molt antiga. Prové del vèdic que, com l’hitita, el grec arcaic i altres llengües similars, neix al seu torn del proto-indoeuropeu, l’hipotètic idioma que, sense base documenta, els lingüistes utilitzen per a explicar els parlars que en són descendents (entre els que, com llunyà successor, es troba, com sabem, el català).

El gramàtic sànscrit conegut més antic és Yaksa – segle setè aC -, autor d’una etimologia que precisa, a més de l’origen de cada paraula, la seva categoria – nom, verb, prefix… -i el seu sentit. Però el veritable gegant dels lingüistes sànscrits és Pànini – sisè i cinquè segles aC – creador de l’Ashtadhyayi (“Vuit Capítols”), una veritable gramàtica que, en versos extremadament sintètics, exposa la morfologia, la sintaxi i la semàntica de la llengua de manera clara i completa (1).

La tradició lingüística sànscrita ens ha transmès una gramàtica científicament perfecta i sense excepcions, que explica amb precisió i a fons cada un dels fets la llengua. Això potser explica perquè el sànscrit s’ha mantingut inalterable al llarg dels seus mil·lennis d’existència.

DECLINAR I NO DECLINAR

Una primera aproximació al sànscrit ens posa davant de dos grans tipus de paraules: les que es modifiquen segons l’ús que en fem (gènere, nombre, moment…), és a dir, que declinen, i les que no ho fan.

Entre les primeres, destaquen lògicament els noms, és a dir els substantius i els adjectius. Totes elles tenen tres gèneres (femení, masculí i neutre), tres nombres (singular, dual i plural) i poden fer vuit funcions en les frases, cada una de les quals disposa de la consegüent gamma de declinacions: nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu i locatiu, amb les sis variants de gènere i nombre esmentades (2).

Aquesta abundància de possibilitats d’expressar-se abasta també les paraules indeclinables, és a dir preposicions, adverbis, conjuncions, interjeccions i partícules de les que disposem , literalment, de centenars i centenars.

La potència expressiva del sànscrit és riquíssima.

VERBS: L’AVENTURA CONTINUA

L’exuberància del sistema verbal persisteix en aquesta abundància de recursos. Combina el temps, l’aspecte, el mode, la veu, el nombre i la persona. Cal tenir en compte, a més, que els participis tenen un tractament similar al dels noms: declinacions, tres nombres i tres gèneres.

La veu activa, mitjana o passiva i el temps, el mode i l’aspecte presenten deu tipus més i la classe verb encara deu més.

Els temps verbals, per exemple, – si és que aquesta locució pot ser utilitzada, ja que expressen més distincions – s’organitzen en quatre “sistemes”: present (present, imperfecte, imperatiu i optatiu), perfecte, aorist i futur (futur i condicional).

Poden generar-se així milions de formes verbals.

Per altra banda, en sànscrit, els verbs es formen a partir d’arrels a les que s’aplica la conjugació i s’afegeix un sufix. Les arrels originals es divideixen en 10 classes amb un nombre divers de variables cada una. Hi ha més de 2.000 arrels originals i disposem de 22 prefixos que n’alteren, milloren o diferencien el significat.

ASCENDIR? NAVEGAR? APRENDRE!

Es compara sovint l’aprenentatge del sànscrit amb ascendir un cim rebel o creuar un oceà profund. La dificultat hi és, però per a aconseguir-ho cal, únicament i sobretot, constància i una estratègia clara. L’immens goig intel·lectual d’aprendre és a l’abast de tots.

Clar que potser val la pena invocar aquí, ara, amb un somriure als llavis, la col·laboració de Saraswati, la deessa hindú del coneixement:

Que Saraswati, la deessa del discurs,
ens permeti assolir la màxima eloqüència,
ella que porta una lluna jove,
excel·leix amb brillantor exquisida,
seu sobre un lotus blanc
i, des de la cúspide carmesí de les seves mans,
assegura resplendor sobre els instruments d’escriptura
i els llibres escrits gràcies als seus favors.
(Sarada Tilaka)

 

(1) L’elevadíssim nivell científic de Pànini i dels seus col·legues és evident: la seva anàlisi morfològica resulta més avançada que les teories d’estructures lògiques pròpies dels models matemàtics occidentals del segle XX.

(2) Recordem que el llatí te set declinacions ja que no distingeix la possibilitat de l’instrumental.

LES DIMENSIONS DE L’ACCIÓ SEGONS EL GITA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita – un dels textos fonamentals de l’ètica humanística – es pot llegir com una llarga conversa.

S’inicia amb la descripció d’un camp de batalla i del col·lapse físic i psíquic del guerrer Arjuna, davant la inevitable i propera massacre i segueix amb els arguments de Krishna, la divinització del Bé, que intenta ajudar el desorientat combatent.

I així continua, fins al final, quan la divinitat i el soldat culminen el diàleg establert amb un total acord.

Clar que, entre l’inici i el final, s’acumulen els nombrosos nuclis de l’obra, és a dir, el successius arguments a favor dels comportaments més adients en la peripècia vital de cada persona.

RAONAMENTS GENERALS, PREGUNTES CONCRETES

Però el discurs de Krishna es veu constantment interromput per Arjuna que ha prendre una decisió immediata: combatre o no. Per això apressa el seu interlocutor a anar per feina, a prescindir de doctrines i parlar de coses concretes i intervé sovint amb interpel·lacions com, per exemple, i entre d’altres:

Em confons amb paraules i arguments contradictoris! Diguem d’una vegada com arribaré al déu suprem!! (03.02)

Qui és aquest Brahma? Què és el jo individual? Què és l’acció? Què s’anomena “elemental” i què “diví”? (08.01)

Si creus que puc comprendre-ho, mestre del Ioga, mostra la teva personalitat immortal. (11.04)

Però les rèpliques de Krishna es mantenen invariablement en el fil que el Gita descabdella.

En concret, per a les preguntes anteriors, aquestes respostes són, respectivament:

Tinc l’antiga convicció, príncep sense màcules, que en aquest món es poden prendre dos camins: la disciplina del coneixement o la de l’acció. (03.03)

El Brahma suprem és immortal. El jo individual és anomenat natura. Dels sentiments que originen els éssers s’en diuen actes. L'”elemental” és un ésser transitori, l’esperit és el “diví” i jo mateix sóc el “sacrificat” aquí, en aquest cos. (08.03 – 08.04)

Contempla, Partha, els meus centenars i milers de formes, de tota mena, divinines, amb multitud d’aspectes. Contempla els Aditis, els Vasus, els Rudres, els Asvins, els Maruts. Contempla, Bharata, les moltes meravelles que ningú ha vist abans. (1)

PERÒ, QUÈ ÉS L’ACCIÓ?

Al final del recull, en el divuitè capítol, el clima canvia i Krishna ofereix un dens resum dels textos anteriors. Amb la intenció de fer costat al seu interlocutor, li ofereix una visió detallada del que són les accions humanes i diu a Arjuna:

Aprèn de mi, príncep de forts braços, els cinc factors que, d’acord amb la filosofia dels vedes, intervenen en l’acompliment de totes les accions: les capacitats de l’individu, el seu jo interior, la interpretació que fa dels fets, els mitjans dels que disposa i els esdeveniments externs imprevisibles. (18.13-14)

I, per a deixar ben clara la importància del que acaba d’exposar, afegeix:

Aquests cinc factors estan presents en qualsevol acció que l’home du a terme, ja sigui amb el cos, la paraula o la ment i tant si els fets són correctes com erronis. (18.15)

CLARORS FINALS

Fruit de les explicacions de Krishna, unes estrofes més enllà, Arjuna es declara convençut i, sobretot, decidit a actuar segons els consells rebuts:

Les meves cabòries han desaparegut, Acycuta (2). Gràcies a tu he recuperat l’enteniment. Sóc aquí, sense cap dubte. Faré el que dius. (78.73)

Sanjaya – el narrador que explica a Dhritrashtra, oncle cec d’Arjuna i pare dels Kauraves, els seus enemics – descriu el que està passant en el camp de batalla i evoca l’emoció del moment. Per això finalitza el Bhagavad Gita amb la coneguda estrofa:

Allà on són Krishna, el mestre del Ioga, i Arjuna, l’Arquer, són segures la fortuna, la victòria, la prosperitat i la pau. (18.78)

 

(1) Partha i Bharata són epítets que Krishna adreça a Arjuna: Partha correspon als descendents de Kunthi, la seva mare, i Bharata és el cognom genèric de la família. Aditis, Vasus, etc. són grups de divinitats propis de les antigues creences vèdiques.

(2) Es tracta d’un dels 108 epítets de Krishna. Significa inamovible, permanent, incanviable…