L’HOME ÉS L’ORIGEN. I EL TOT. RV 10.90. PURUSHA SUKTA (CREACIÓ 3)

Deixa un comentari

A banda d’esments ocasionals als mandales (llibres) dos a nou del Rigveda, no és fins als himnes aplegats a la desena i última part que els lectors no hi trobem textos específics sobre la Creació de l’Univers.

Dues d’aquestes composicions – el Nasadiya Sukta (10.129) i el Ritam ca Satyam (Ordre i Veritat) (10.190) – ja han estat comentades en aquest bloc (1). Ambdues mostren clares diferències en la descripció de la Gènesi. Cada una de les altres cinc (2) aporta també nous punts de vista. No hi ha “una” doctrina. De fet, no n’hi cap que sigui més – o menys – certa que les altres.

El remarcable Purusha Sukta (Himne de l’Home Còsmic) és una clara demostració d’aquesta riquesa de perspectives. En aquesta ocasió, les setze estrofes del text – de les que s’inclou quí una selecció – recullen i contemplen des de l’òptica vèdica diversos mites compartits amb altres pobles indoeuropeus.

Les primeres estrofes mostren un Purusha – un Home Còsmic – gegantí, d’innegable parentiu tant amb els Titans grecs – les colossals divinitats primordials que van precedir els déus de l’Olimp – com amb la resta d’éssers de característiques similars de les mitologies escandinaves i bàltiques.

Purusha té mil caps,
mil ulls, mil peus.
Cobreix la terra per tots cantons
i la sobrepassa de deus dits.
(1)

Ell és tot això,
i el que ha estat, i el que serà.
Ell és el Senyor de la immortalitat
que creix fins i tot més enllà dels aliments
(2)

El següent grup de versos introdueix el concepte compartit per l’àmbit indoeuropeu del sacrifici, però , en un gest integrador de l’humà amb el transcendent, introdueix la singularitat d’utilitzar el propi Purusha com a ofrena. L’eficàcia de la cerimònia és absoluta ja que genera les estacions, esdevingudes així nous elements del propi sacrifici, i la Saviesa, cristal·litzada en els tres primers Vedes.

Quan els homes van celebrar el Sacrifici
amb Purusha com a ofrena,
la primavera va ser la beguda sagrada,
l’estiu, la teia i la tardor, l’oblació.
(6)

D’aquest Sacrifici, en el que tot va ser ofert,
van néixer els himnes i els càntics del Rigveda,
els versos del Samaveda
i les fòrmules sacrificials del Yajurveda.
(9)

Les estrofes recollides a continuació refermen l’adopció de l’herència indoeuropea i la seva adaptació a les circumstàncies concretes de la societat vèdica.

El concepte de fragmentació d’un gegant per a utilitzar els seus membres per explicar l’origen de les diferents parts del món és característic tant de Purusha com d’Ymir, el seu mític parent escandinau de qui, segons la seva pròpia tradició, van néixer els núvols, la terra, les roques, els rius i els llacs i la resta d’elements de la Natura.

Per altra banda, com ja va ser exposat en aquest mateix bloc (3), l’estructuració de la societat en estaments segons les seves funcions és compartida pel poble vèdic amb altres pobles com, entre d’altres, el germànic, i està també present a les idees platòniques expressades a La República.

Quan van dividir l’Home,
en quantes parts van trossejar-lo?
Què van fer-ne de la seva boca, dels seus dos braços?
Com anomenaren les seves cuixes? i els seus peus?
(11)

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(12)

L’última estrofa completa la descripció del Sacrifici iniciada a la sisena insistint en una successió de nocions també compartida.

Per un cantó, per mitjà d’un joc de paraules a l’entorn dels diversos significats del mot “sacrifici”, integra novament cerimònia i ofrena, ritu i Purusha, en un únic concepte, en segon lloc, fa d’aquest nou ritual l’accés als Sadhyas, unes divinitats singularitzades per la seva antiguitat (com el Titans citats més amunt) i converteix finalment així l’Home en eix de la Creació.

Els déus van sacrificar el Sacrifici al Sacrifici;
aquest van ser els primers rituals.
Aquests poders arribaren al cel
on viuen els Sadhyas, els déus antics.
(16)

Les arrels comunes dels pobles indoeuropeus que posa de manifest aquest himne – i la resta de composicions ancestrals a les que el Rigveda ens convida – són tant evidents com profundes.

Sortosament, el seu Humanisme i la seva concepció holística de l’Univers continuen presents.

Ni que sigui, potser, per mitjà de la lectura.

 

(1) Es tracta dels articles “La Creació segons el Rigveda (RV 10.129) – Nasadiya Sukta” i “Gènesi vèdica: RV 10.190 (Creació 2)”, ambdós a la secció Literatura vèdica.

(2) La sèrie completa inclou els himnes 10.72, 10.81-2, 10.90, 10.121, 10.129, 10.130 i 10.190.

(3) A l’article “Estaments, colors, braços, funcions… un altre llegat que perdura” de la secció Hinduisme. La traducció de la dotzena estrofa inclosa aquí és la mateixa que en aquell text.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 16 de febrer de 2015 per toni-f