LA VIA SÀNSCRITA

Atès que cap dels seus quatre germans no havia tornat de buscar aigua, el príncep Yudhisthira, va anar a la seva recerca; però, quan va arribar al llac, els va trobar morts.”No mostren signes de violència ni hi ha senyals de lluita. Qui sap si els nostres enemics han enverinat l’aigua, o potser l’assassí és un ésser sobrenatural” va pensar, mentre es disposava a apagar la seva set.Però, abans de fer-ho, una veu va dir-li:

Sorprès, Yudhisthira va veure com una grua afegia: 

– Aquest estany és meu. Els teus germans no m’han fet cas i per això són morts.

Aleshores, la grua es va transformar en un gegant, gran com una palmera, amb una mirada que semblava el foc del sol: -Sóc un Yaksha, un Esperit del Bosc-, va continuar amb veu de tro,

– Si no respons les meves preguntes, no tocaràs l’aigua.

Yudhisthira, mostrant novament la seva saviesa, va replicar:

– No desitjo pas el que és teu. Pregunta’m i et respondré el millor que podré.

I el Yaksha va començar a preguntar.

Els fets descrits en aquest text inicien el diàleg entre Yudhisthira – un dels protagonistes principals del Mahabharata, la gegantina obra de l’èpica sànscrita – i el misteriós Esperit del Bosc. La conversa entre l’un i l’altre constitueix el nucli del Yaksha Prashna, un episodi fonamental de l’obra, molt popular a l’Índia encara avui, que presenta, de manera sintètica i clara, el concepte de “dharma”, des del punt de vista dels deures individuals.

 

(Altres fragments ja han estat publicats en aquest mateix bloc, a la secció “Yaksha Prashna”. Si voleu llegir tot l’episodi – mai publicat abans en català – i la introducció i les notes corresponents, el podeu descarregar-vos a qualsevol dispositiu electrònic – ordinador, tauleta, smarphone o lector d’ebooks – des del web “amazon.es”, on caldrà que busqueu el títol complet del llibre: “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata”.

– Tres esses i tres enes, enlloc dels solitaris sons corresponents en català.

– Un munt de consonants aspirades, és a dir, pronunciades simultàniament que una lleu – però audible – i ressonant expiració: kha, gha, xha, tha…

– Quatre lletres desconegudes en català, que es pronuncien amb la punta de la llengua tocant la zona més avançada del paladar: *ta, *tha, *da i *dha.

Aquestes són algunes de les consonants de l’alfabet sànscrit que s’afegeixen a les del català.

En conseqüència, les possibilitats d’utilitzar i de distingir sons consonàtics distints entre ells augmenten en més del 50%, ja que passen dels 21 fonemes del català als 33 del sànscrit.

La seva abundància de recursos fonètics explica, en bona part, perquè el sànscrit és una llengua de gran riquesa i d’extrema precisió. Es tracta d’un idioma idoni per a descriure tota mena de fenòmens naturals i científics, de pensaments filosòfics, de sentiments i de vivències.

De fet, al llarg dels mil·lennis, ara mateix i, també, amb màxima probabilitat, en el futur, la fecunditat i l’exactitud del sànscrit són fonament, estructura i estímul per a la recerca més profunda i per a la creativitat més expansiva.

El propi nom de la llengua ja posa de relleu aquesta excel·lència: la paraula “samskrita-” – “sànscrit” en… sànscrit! – està composta pel prefix “sam” – que, en aquest cas concret, vol dir “plenitud” i intensifica el sentit del mot que acompanya – i pel participi del verb “kri” – és a dir “fet” del verb “fer” – i significa refinat, perfeccionat, acabat, etc…

(Oi que era força previsible que fos precisament el sànscrit la llengua que millor explica el sentit de la paraula que el designa?)
  

Omnipresent a la cultura sànscrita i, per extensió, al mosaic indi, la flor del lotus i la pròpia planta han acumulat al llarg dels mil·lennis significats que, perfectament compatibles els uns amb els altres, transcendeixen la seva addictiva bellesa.

Les aigües que els acullen emmirallen atzurs profunds.

– Els quatre elements hi troben recer, perquè el lotus té les arrels a la terra, creix a l’aigua, les seves fulles viuen a l’aire i floreix sota el foc del sol.

– És cert que la seva harmonia neix en el fang, però els seus pètals aixequen el vol cel enllà, com ho fem tots plegats quan, des de les dificultats quotidianes, ascendim per sobre de les tempestes.

– Quan de nit la flor es tanca, es converteix en el brahmanda, el mitològic ou de Brahma que correspon, al seu torn, a l’Univers.

– Una vegada florida, els mil pètals que li són atribuïts formen el sahasrara xakra, el centre d’energia vital situat al cim del cap.

– I és que – com afirma el Bhagavad Gita (V.10) – les aigües, estiguin netes o brutes, no aconsegueixen tacar les seves fulles, així com cap tribulació no altera l’ànima serena:

Qui actua de manera desinteressada, dipositant les seves accions en l’Absolut, no és afectat pel dolor, així com l’aigua no afecta la fulla del lotus. 

Les innombrables aromes dels símbols i dels mites sànscrits perfumen el cor i expandeixen la ment dels qui tenim la fortuna d’haver-nos-hi acostat.