LA VIA SÀNSCRITA

Malgrat la distància geogràfica i les diferències lingüístiques entre el català i el sànscrit, les arrels compartides per ambdues llengües perduren més enllà dels segles i força paraules d’un i altre idioma mostren una gran semblança.

Els nostres “pare” i “mare”, per exemple, recorden clarament els pitar i matar sànscrits i el mateix passa amb els noms d’alguns números: dos-dva, tres-tri, sis-sas, set-sapta, nou-navan, etc. Un fenomen similar es repeteix en força mots comuns com, entre molts d’altres:

cap-kapitha, dent-danta, déu-deva, serp-sarpe o sucre-sukha. Ioga, per cert, té la mateixa arrel indoeuropea – i el mateix significat general – que “jou” o el verb “junyir”.

Un segon cas és de les paraules que han sofert canvis més profunds. La seva filiació comuna és malgrat això evident. Per exemple, “escacs” prové del sànscrit catur anga (és a dir, quatre membres), “sofre” té en sulbari (que vol dir enemic del coure) el seu familiar oriental i “Júpiter” equival a diaus-pitar (pare del cel).

A més, hi ha també algunes paraules sànscrites que s’han incorporat al nostre vocabulari quotidià. Avatar, mantra, guru o nirvana en són mostres ben clares i d’ús general.

Aquest origen indoeuropeu comú es manifesta en el lèxic, però també en un munt de mites que resulten familiars per als uns i per als altres.

El preludi d’aquesta excel·lència es troba en el Rigveda, una col·lecció d’himnes, majoritàriament religiosos però també descriptius de fets quotidians, redactada en vèdic, una llengua anterior al sànscrit, propera a l’avèstic, idioma del zoroastrisme a l’antiga Pèrsia i amb clares semblances amb altres llengües d’arrel indoeuropea com el grec clàssic i el llatí.

Després d’un llarg període de desenvolupament de la literatura vèdica, es produeix l’eclosió del sànscrit amb grans obres èpiques. El Mahabharata – una obra bellíssima i gegantina, que supera en llargada més de vuit vegades l’Odissea i La Ilíada juntes – i el Ramayana, en són les mostres més destacades.

A partir del s. III dC, s’inicia una fèrtil època, anomenada clàssica, caracteritzada per obres dramàtiques, poètiques i narratives de gran qualitat, que s’allarga durant 500 anys. S’inicia aleshores l’apogeu literari de les llengües vernacles com, entre d’altres, l’hindi i el marathi.

Des de mitjans del segle XX, una munió d’autors que no renuncien a seguir utilitzant la llengua que, durant molts segles, ha transmès ininterrompudament la cultura del subcontinent indi, ha reprès la publicació de tota mena d’obres, en tota mena de gèneres.

El sànscrit és la llengua en la que ha estat escrit un veritable univers literari, amb immensos oceans i grans continents, altes serralades i fèrtils valls, racons deliciosos i panorames de vertiginosa bellesa.

La literatura sànscrita és un univers per descobrir.