LA VIA SÀNSCRITA

Un dels primers articles publicats en aquest bloc és una breu presentació i una proposta de traducció del Gayatri Mantra (*).

N’he preparat una nova versió que, a més de seguir intentant mantenir el respecte més estricte a l’esperit del text vèdic, tracta de ser més propera als nostres temps i, sobretot, al nou camí pel que, tots plegats, hem començat a caminar:

QUE A LA TERRA, A L’AIRE I AL CEL,
EL MATEIX IMPULS
QUE MOU EL SOL
EMPENYI TAMBÉ LA NOSTRA VOLUNTAT.

El missatge contingut al Gayatri Mantra té una validesa permanent.

Potser per aquest motiu, al llarg dels temps, el seu text ha anat esdevenint flexible i adaptant-se a cada moment, tant si té dimensions col·lectives com individuals.

En tot cas… bon viatge!

(*) L’article va ser publicat al març del 2012 i està desat a la Categoria “Hinduisme”.

Aquesta és la traducció proposada aleshores:

Om!
Que a la Terra, a l’aire i al cel
aquesta gran glòria
del diví Savitri
doni vida als nostres anhels.

 

Els lectors del Bhagavad Gita ho sabem: el llibre pot ser llegit de moltes maneres.

Segons cada lector, en cada lectura, el Bhagavad Gita és guia espiritual, bell poema, text sagrat, document històric, episodi del Mahabharata, obra de consulta en moments d’incertesa i – a més d’innombrables altres possibilitats – un manual de ioga, entès com disciplina personal, adequada per a avançar cap al coneixement últim de la realitat.

Des d’aquest perspectiva, els divuit capítols del Bhagavad Gita acompanyen els seus interlocutors des del karma ioga (o ioga de l’acció, capítols 1 a 6), i a través del bhakti ioga (de la devoció, 7 a 12), fins la jñani ioga (del coneixement, 13 a 18).

Entre les nombroses estrofes en les Krishna instrueix Arjuna sobre com posar en pràctica els seus ensenyaments, les següents són algunes de les més eloqüents:

(Karma ioga)
Establert en el Ioga, compleix el teu deure de manera desinteressada, aliè a l’èxit o al fracàs. Aquesta equanimitat s’anomena Ioga (2.48).

(Bhakti ioga)
Els qui, amb el pensament centrat en Mi, mediten amb devoció constant i fe incommovible, són, al meus ulls, els millors ioguis (12.2).

(Jñana ioga)
Quan una persona s’adona de que la diversitat de tot el que existeix té la rel a l’U i que n’és únicament una manifestació, ella mateixa esdevé una amb l’Absolut (13.30).

El Bhagavad Gita és un text obert que ressona – curull de sentit – en l’ànim de cada lector.

D’aquí prové, probablement, una part important de la seva fama intemporal i de la seva contínua validesa.

Aquí rau, possiblement, un prestigi i una acceptació que s’estenen sovint a la resta d’obres de la literatura sànscrita i de la pròpia llengua en les que estan escrites. 

Vols les flors primerenques i els fruits dels anys tardans?
Vols el que sedueix i el que exalta? Vols el que sadolla i el que nodreix?
Vols el Cel i la Terra inclosos en un sol mot?
T’esmento, Shakuntala, i així tot és dit.

Quan, a finals del segle XVIII, Goethe, va escriure aquest poema, estava inspirat per Shakuntala, l’obra de Kalidasa, dramaturg indi del segle V, i expressava un entusiasme similar al que molts altres sentim en gaudir del sànscrit i de la seva literatura. 

De fet, des de que, al segle XVII, van publicar-se algunes traduccions al portuguès i a l’angles que van culminar anb la del Baghavad Gita al 1785, per part de Charles Wilkins, l’interès pel sànscrit no ha parat de créixer.

Després dels pioners alemanys (Herder, Hegel i Shopenhauer, entre d’altres), van continuar grans intel·lectuals francesos (com Voltaire, Diderot o Michelet) i, més tard literats de parla anglesa (Withman, Yeats, Eliot, etc.)

Personalitats de totes les cultures, des d’Escandinàvia i Rússia al Sud d’Europa i Amèrica Llatina han dedicat i dediquen els seus esforços a conéixer i divulgar la cultura sànscrita.

Destaquen entre nosaltres Cèsar August Jordana, que va publicar als anys trenta unes adaptacions del Mahabharata, del Ramayana i, precisament, de Shakuntala, el mallorquí Joan Mascaró, eminent sanscritista i autor d’una famosa traducció del Bhagavad Gita a l’anglès, de la que es va publicar una versió en català (*) i, darrerament, Òscar Pujol, director de l’excel·lent diccionari sànscrit-català i Artur Martí i Josep M. Duch, traductors d’algunes de les obres cabdals de la literatura sànscrita.

Les raons de tanta admiració deuen ser tant diverses com les persones que han convertit les seves emocions en obres tangibles, però hi ha, sens dubte, un motiu comú.

Aquest punt de trobada es troba potser en la característica que destaca Vyasa Houston, professor de la Universitat de Colúmbia, i que coincideix – des d’una perspectiva més global – amb l’argument central de Goethe:

L’extraordinari del sànscrit és que dona accés directe universal al nivell en el que els dos plans dels parells – matemàtiques i música, cervell i cor, anàlisi i intuïció, ciència i espiritualitat – esdevenen un de sol.

En tot cas, tant cada u dels que compartim aquest bloc, com els nostres il·lustres antecessors, convergim en l’íntima satisfacció d’avançar, gràcies a aquest llengua per tants motius admirable, cap a una plenitud cada vegada més fonda.

(*) Trobareu informació molt completa sobre aquest autor a: http://joanmascaro.com

 

Per a desplegar la totalitat del seu argument, presentar el feix de personatges que el protagonitzen i relatar una multitud de textos independents, el Mahabharata utilitza un gran nombre de recursos estilístics.

Un minúscul tast d’aquest festí literari és l’episodi que descriu la mort d’Abhimanyu, un noi de setze anys, fill del gran heroi Arjuna, que combina sàviament tres estils narratius (*).

Al llarg de setze capítols i de més de quatre-centes estrofes, amb un llenguatge discursiu i precís, de combat en combat, l’adolescent es va transformant en un heroi de dimensions èpiques.

Quan un grup d’enemics l’envolta i el xicot. colpit per una maça, cau sense sentits, el ritme narratiu canvia i enuncia, lacònicament, que:

Així doncs, un de sol va ser mort per molts en la batalla.

Es produeix aleshores un nou salt estilístic. Una seqüència de símils descriuen el cadàver del noi:

– Com un elefant salvatge mort pels caçadors.
– Com un foc d’estiu extingit després d’haver cremat una boscúria.
– Com una tempesta amainada un cop la seva fúria ha escapçat un munt d’arbres.
– Com el sol a punt de pondre’s després de que els seus rajos hagin abrusat els exèrcits dels Bharata.

Aquestes peculiars exèquies van més enllà de convertir l’adolescent en heroi: en equiparar-lo a éssers i fenòmens naturals, aparentment invencibles però finalment derrotats, l’eleven fins a l’olimp dels símbols.

Una vegada més, el Mahabharata, en aquesta ocasió per mitjà de tres estils literaris distints – primer discursiu, concís després, finalment expositiu – converteix un simple personatge en símbol i un enfrontament bèl·lic més aviat anecdòtic en un conflicte intemporal.

No és això la Literatura?

No és aquesta capacitat de desvetllar l’essència que hi ha en cada fet el que confirma el Mahabharata com una de les claus de volta del Cultura Universal?

(*) L’esdeveniment és narrat a l’Abhimanyu-badha parva – és a dir el Llibre (parva) de la caiguda (així es pot traduir “badha”, en aquest context) d’Abhimanyu -. que forma part, al seu torn, del Drona Parva, el setè dels divuit llibres que conformen el Mahabharata.  

Primer, els teus ulls d’or.

Després, els teus, tant plens de llum.

Noves ales per al cel.

(20.07.13) 

Canvia d’aspecte, canvia d’espècie, canvia d’època, canvia de companyia… però no pas de context. Ni d’identitat. 

Vishnu – l’energia preservadora de la tríada hindú -, sigui quin sigui l’avatar (1) que ens és present, adapta la seva forma concreta a cada circumstància. Però sempre apareix en moments de crisi, per a posar – o tornar – les coses al seu lloc.

Com el propi Vishnu afirma, tot fent servir la veu de Krishna, una de les seves personificacions més conegudes:

Quan el bé minva i la injustícia creix, em creo a mi mateix. (Bhagavad Gita 4.7)

I així, a través de les eres, pren successivament la forma de peix, de tortuga, de senglar, d’home lleó, de nan i apareix dues vegades com a Rama i després com a Krishna i com a Buda. Nou aparicions. Fins ara.

Per a completar el deshavatara (2), Vishnu tornarà per a rescatar-nos del Kali Yuga (3), l’avenc al fons del qual vivim. Quan el moment arribi, adoptarà l’aspecte d’un home sobre un cavall blanc, brandant una espasa de llum. 

De fet, però, potser, tot plegat és més proper: qui sap si els valors i les potencialitats que la deïtat proposa s’estan manifestant arreu i de manera permanent. Ara mateix, aquí, posem per cas!

No portem, cada u de nosaltres – i els països i les famílies, les institucions i les empreses – fins a la realitat tangible les funcions personificades per Vishnu, cada vegada que, fent-lo nostre, diem prou i resolem situacions que ens són adverses?

(Sembla com si la poncella des de la que Vishnu permanentment ens acompanya  floreixi ben endins del nostre cor sempre que, en la tempesta, enyorem el bon temps!)

(1) Avatar: d’acord amb el Diccionari de l’IEC, descens d’una deïtat a la terra, però també, segons definicions més àmplies, la seva aparença.

(2) Dashavatara: “dasha” vol dir deu en sànscrit; els deu avatars de Vishnu són el seu tret més distintiu i el concepte, esdevingut locució nominal a causa del seu ús freqüent, ha cristal·litzat finalment en mot compost.

(3) Vegeu l’article “Pinten bastos…” d’aquest mateix bloc.

 

Atès que cap dels seus quatre germans no havia tornat de buscar aigua, el príncep Yudhisthira, va anar a la seva recerca; però, quan va arribar al llac, els va trobar morts.”No mostren signes de violència ni hi ha senyals de lluita. Qui sap si els nostres enemics han enverinat l’aigua, o potser l’assassí és un ésser sobrenatural” va pensar, mentre es disposava a apagar la seva set.Però, abans de fer-ho, una veu va dir-li:

Sorprès, Yudhisthira va veure com una grua afegia: 

– Aquest estany és meu. Els teus germans no m’han fet cas i per això són morts.

Aleshores, la grua es va transformar en un gegant, gran com una palmera, amb una mirada que semblava el foc del sol: -Sóc un Yaksha, un Esperit del Bosc-, va continuar amb veu de tro,

– Si no respons les meves preguntes, no tocaràs l’aigua.

Yudhisthira, mostrant novament la seva saviesa, va replicar:

– No desitjo pas el que és teu. Pregunta’m i et respondré el millor que podré.

I el Yaksha va començar a preguntar.

Els fets descrits en aquest text inicien el diàleg entre Yudhisthira – un dels protagonistes principals del Mahabharata, la gegantina obra de l’èpica sànscrita – i el misteriós Esperit del Bosc. La conversa entre l’un i l’altre constitueix el nucli del Yaksha Prashna, un episodi fonamental de l’obra, molt popular a l’Índia encara avui, que presenta, de manera sintètica i clara, el concepte de “dharma”, des del punt de vista dels deures individuals.

 

(Altres fragments ja han estat publicats en aquest mateix bloc, a la secció “Yaksha Prashna”. Si voleu llegir tot l’episodi – mai publicat abans en català – i la introducció i les notes corresponents, el podeu descarregar-vos a qualsevol dispositiu electrònic – ordinador, tauleta, smarphone o lector d’ebooks – des del web “amazon.es”, on caldrà que busqueu el títol complet del llibre: “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata”.

– Tres esses i tres enes, enlloc dels solitaris sons corresponents en català.

– Un munt de consonants aspirades, és a dir, pronunciades simultàniament que una lleu – però audible – i ressonant expiració: kha, gha, xha, tha…

– Quatre lletres desconegudes en català, que es pronuncien amb la punta de la llengua tocant la zona més avançada del paladar: *ta, *tha, *da i *dha.

Aquestes són algunes de les consonants de l’alfabet sànscrit que s’afegeixen a les del català.

En conseqüència, les possibilitats d’utilitzar i de distingir sons consonàtics distints entre ells augmenten en més del 50%, ja que passen dels 21 fonemes del català als 33 del sànscrit.

La seva abundància de recursos fonètics explica, en bona part, perquè el sànscrit és una llengua de gran riquesa i d’extrema precisió. Es tracta d’un idioma idoni per a descriure tota mena de fenòmens naturals i científics, de pensaments filosòfics, de sentiments i de vivències.

De fet, al llarg dels mil·lennis, ara mateix i, també, amb màxima probabilitat, en el futur, la fecunditat i l’exactitud del sànscrit són fonament, estructura i estímul per a la recerca més profunda i per a la creativitat més expansiva.

El propi nom de la llengua ja posa de relleu aquesta excel·lència: la paraula “samskrita-” – “sànscrit” en… sànscrit! – està composta pel prefix “sam” – que, en aquest cas concret, vol dir “plenitud” i intensifica el sentit del mot que acompanya – i pel participi del verb “kri” – és a dir “fet” del verb “fer” – i significa refinat, perfeccionat, acabat, etc…

(Oi que era força previsible que fos precisament el sànscrit la llengua que millor explica el sentit de la paraula que el designa?)
  

Omnipresent a la cultura sànscrita i, per extensió, al mosaic indi, la flor del lotus i la pròpia planta han acumulat al llarg dels mil·lennis significats que, perfectament compatibles els uns amb els altres, transcendeixen la seva addictiva bellesa.

Les aigües que els acullen emmirallen atzurs profunds.

– Els quatre elements hi troben recer, perquè el lotus té les arrels a la terra, creix a l’aigua, les seves fulles viuen a l’aire i floreix sota el foc del sol.

– És cert que la seva harmonia neix en el fang, però els seus pètals aixequen el vol cel enllà, com ho fem tots plegats quan, des de les dificultats quotidianes, ascendim per sobre de les tempestes.

– Quan de nit la flor es tanca, es converteix en el brahmanda, el mitològic ou de Brahma que correspon, al seu torn, a l’Univers.

– Una vegada florida, els mil pètals que li són atribuïts formen el sahasrara xakra, el centre d’energia vital situat al cim del cap.

– I és que – com afirma el Bhagavad Gita (V.10) – les aigües, estiguin netes o brutes, no aconsegueixen tacar les seves fulles, així com cap tribulació no altera l’ànima serena:

Qui actua de manera desinteressada, dipositant les seves accions en l’Absolut, no és afectat pel dolor, així com l’aigua no afecta la fulla del lotus. 

Les innombrables aromes dels símbols i dels mites sànscrits perfumen el cor i expandeixen la ment dels qui tenim la fortuna d’haver-nos-hi acostat.
 

“Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és el nom amb el que és conegut popularment a l’Índia un breu episodi del Mahabharata, la gegantina obra èpica de la literatura sànscrita.La fòrmula narrativa utilitzada – una llarga sèrie de preguntes i de respostes -, la varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la vigència del text.En efecte, proposen i resolen un gran ventall de qüestions de tota mena, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, econòmics, polítics i, fins i tot, religiosos i espirituals.

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.”

 

(El text anterior ha estat extret de la presentació de la primera versió del Yaksha Prashna en català. Podeu descarregar-vos l’ebook – que, a més de la presentació i dels diàlegs, conté nombroses  notes complementàries – al web “amazon.es”. El títol complet del llibre és: “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata”.)

Aleshores no hi havia ni el que no és, ni el que és;
aleshores no hi havia ni el firmament ni el cel que hi ha més enllà.
Què ho acollia? On era? Sota l’aixopluc de qui?
Hi havia aigua de fondària insondable?

Aleshores no hi havia ni mort ni immortalitat,
res no feia diferent la nit del dia.
L’U alenava, sense vent, sostingut per ell mateix.
Aleshores hi havia aquest U i no hi havia ningú més ni res altre.  

Al començament la foscor embolcallava la foscor,
tot era tant sols aigua il·limitada.
L’U que va emergir per a ser, clos en el no-res,
s’elevà per fi, nascut del poder de l’ardor.

Al començament el desig va davallar sobre ell;
aquesta va ser la primera llavor, nascuda de la ment.
Els savis que havien buscat el coneixement en el seu cor
van trobar el vincle de l’existència en la no-existència.

I havien estès la seva mesura a través de la buidor,
i saberen què hi havia a sobre i què a sota.
La vitalitat fecundadora va fer fèrtils les forces poderoses.
A sota hi havia energia; a sobre hi havia impuls.

Però, de fet, qui ho sap del cert? I qui pot dir
d’on ve tot plegat, i com va succeir?
Els propis déus van venir després;
qui sap doncs d’on ha emergit?

On té el seu origen tota creació,
ell, que va donar-li forma, o que, potser, no ho va fer,
ell, que tot ho apama des del cel més alt,
ho sap o, potser, no ho sap, ni tant sols ell.

(*) Aquest himne del Rigveda – conegut , com la resta de composicions del recull, per les seves primeres paraules (“na asat: no inexistent”, més “sukta: (en aquest context) himne”) – planteja, sense resoldre’l, l’enigma de l’Origen i ho fa de manera sintètica, simple i clara.

Aquesta és, probablement, la causa de la seva permanent actualitat.

Com la resta de traduccions assajades en el bloc, també aquesta cerca el quimèric equilibri entre la fidelitat al text original i – tot intentant preservar-ne l’alè poètic – facilitar-ne l’accés al lector d’ara. Com tot pont, pretén apropar ribes llunyanes.

(Pot ser que les preguntes que – fa quatre o qui sap si cinc mil·lennis – plantejava el Nasadiya Sukta siguin similars – o fins i tot iguals – a les que nosaltres mateixos ens fem avui?)    

 

De sobte, menuts, terrosos,
s’acosten quatre pardals.

Quin bellugueig! Quina piuladissa!

I aleshores, inesperadament,
marxen esvalotats.

Ja està. Ja no hi són.

Però ens en queda el record.

Segons els Vedes, estem a l’inici del Kali Yuga, la més nefasta de les quatre eres que conformen la concepció cíclica del temps, pròpia de les creences del subcontinent indi.

D’acord amb aquesta cosmogonia, Brahma – el principi creador de la tríada vèdica – viu durant cent anys. Cada un dels seus anys té 365 dies i cada un dels seus dies una durada de 4.320.000 anys humans. És dins d’aquests dies de Brahma que cal distingir quatre eres, clarament relacionades, per cert, amb les Edats descrites per Hesíode i amb el concepte d’Etern Retorn de Nietzsche.

LES ENORMES DIMENSIONS DELS TEMPS

La primera d’aquestes eres, anomenada Krita Yuga, es perllonga durant 1.728.000 anys, la segona – o Treta Yuga – durant 1.296.000, la següent – Dvapara Yuga – dura 864.000 i la darrera, el Kali Yuga en el que ens trobem, 432.000.

Però a cada Yuga, a més de l’extensió, disminueixen també el dharma, la saviesa, els coneixements, la capacitat intel·lectual, l’esperança de vida, l’estabilitat emocional i la força física.

A L’ULL DE L’HURACÀ

Així doncs, durant el Kali Yuga en el que ens trobem, els governants han passat de promoure el benestar general a convertir-se en perills públics i hi ha grans migracions a la recerca d’aliments. Per altra banda, a nivell individual, prevalen els valors materials i creix la violència.

Pinten bastos! perquè, a més, no s’albira cap solució ni a curt, ni a mig, ni a cap termini i només portem cinquanta dels més de quatre-mil segles de l’era en la estem: aquest Kali Yuga va començar quan Krishna va marxar de la Terra durant la batalla que descriu el Mahabharata, és a dir, segons alguns càlculs, entre el 17 i el 18 de febrer del 3102 aC.

VIES DE FUGA?

D’acord amb la mitologia vèdica, Vishnu, el gran impuls preservador, torna a la Terra al final de cada Kali Yuga. La propera vegada – que serà la desena – s’encarnarà en Kalki i, damunt del seu cavall blanc, anunciarà l’arribada d’un nou Krita Yuga, és a dir d’una nova era daurada.

Si preferim no esperar tant, podem fer com Arjuna quan, davant de l’holocaust que estava a punt de començar en forma de veritable guerra d’extermini i totalment col·lapsat pel dubte sobre quin era el seu deure, va seguir el consell que Krishna va oferir-li per mitjà del Baghavad Gita (II.14):

La calor i el fred, el plaer i el dolor procedeixen del món dels sentits, o Arjuna! Venen i van. Són fugaços. Aprèn a transcendir-los. 

Baladrers. Esvalotats. En grupets de quatre o cinc o, potser, en colles de quinze, de vint… Quina quadrilla!

Arribaran desordenats, sense saber d’on vindran, ni on aniran. S’aturaran aquí com podran no fer-ho, o aterrar una mica més enllà. O més ençà. Poc després, qui sap si en vindrà un altre, tot sol, com despistat. I s’afegirà a la resta. I s’hi confondrà.

Enjogassats, belluguets, s’empenyeran sense malícia. Espigolaran el terra sense saber ben bé què hi buscaran, si és que hi buscaran alguna cosa. Pujaran, baixaran, s’enfilaran per tot arreu, en equilibris impossibles. Cauran, hi tornaran o ho deixaran córrer.

Aleshores, sense motiu aparent, alguns s’aturaran un instant en mig d’un gest.

Pau parcial, imprevista i efímera.

Quina piuladissa sense ordre ni concert! Estaran contents. Semblaran riure. En tot cas, xerraran, interrompent-se els uns als altres. El gust de sentir el propi cant?

De sobte, sense que hagi passat res, almenys que ho sembli, obeint potser a una indicació imperceptible, un d’ells alçarà el vol, i després dos més, i finalment tota la resta. Apressats, velocíssims.

Adés amuntegats, adés dispersos, marxaran en una direcció desconeguda, amb certesa arbitrària i atzarosa.

Llavors, pensarem: “Goita! Ja no hi són!”  

Quan l’afortunat lector gaudeix del Mahabharata – el més grandiós poema èpic de la literatura universal – en pot assaborir els detalls: Draupadi, la filla del rei de Panxala, es casà no tant sols amb Arjuna que, emulant Ulisses en reconquerir Penèlope, va aconseguir la seva mà en una competició de tir amb arc, sinó, també, amb els seus quatre germans. 

TOT ENCAIXA I S’HARMONITZA

El fet és que, en tornar a casa després de la competició en la que Arjuna s’havia promès amb la princesa, els cinc pandava van anunciar a la seva mare que havien obtingut un premi extraordinari. La mare – la famosa reina Kunti -, que pensava que els seus fills havien anat a captar com era habitual, els va repetir el que sempre els deia: “Heu de compartir, a parts iguals, tot el que heu aconseguit.” L’obediència deguda a la mare i el fet que les seves paraules no podien ser contradites per cap esdeveniment van desembocar en la quíntuple boda.

Quan, al cap de poc, Krishna – unit a Draupadi per una estreta amistat – va visitar els pandava, va aclarir l’origen de la infreqüent situació: en una encarnació anterior, el déu havia concedit a l’eixerida princesa el desig de tenir un marit amb catorze virtuts, cosa que acumulaven els descendents de Pandu. A més d’altres qualitats, Yudhisthira era just, Bhima, fort, Arjuna, valent, Nakula, ben plantat i Sahadeva, amorós.

Krishna va aconsellar també com evitar gelosies entre els germans i maldecaps a Draupadi: la noia s’estaria un any amb cada pandava, al final del qual travessaria una foguera per a recuperar la seva virginitat. L’acord i les instruccions del déu van funcionar i la feliç princesa va tenir un fill amb cada un dels seus marits, en el període que els pertocava.

JUGAR ALS DAUS, PERDRE I SORTIR-SE’N

Però els reptes que havia de superar Draupadi per a refermar la seva veritable identitat van continuar.

Yudhisthira, aviciat pel joc, va perdre el reialme i l’esposa en un joc de daus en el que els kuru, els seus cosins i rivals, van fer trampa. La princesa, esdevinguda esclava, va ser colpejada i humiliada i només la intervenció de Krishna, que anava reposant la roba que li llevaven, va impedir l’envilidora nuesa pública.

Més endavant, exiliada amb els seus marits a la selva de Kamyaka, va ser raptada i alliberada després de ferotges combats i encara, al cap d’un temps, mentre, disfressada de serventa, passava d’incògnit el darrer any de desterrament, va ser brutalment assetjada. Aquesta vegada la situació va acabar amb la mort de l’agressor a mans de Bhima.

COM EL FOC: SAVIESA, BELLESA, FORÇA

Com altres personatges del llegendari indoeuropeu, Draupadi va néixer sense intervenció humana directa. Després de moltes austeritats i de molts sacrificis del seu pare, la princesa va sorgir del foc, com una flama. D’aquí que un dels seus sobrenoms sigui, precisament, Krishnaa, és a dir “Moreneta”.

Potser d’aquesta afinitat en els noms va venir la seva estreta relació amb Krishna, que sempre va vetllar per ella i va concedir-li tots els desitjos. Ella, per la seva part, era una dona molt instruïda, d’una gran bellesa i amb un fortíssim caràcter que la feia enfrontar-se sense temor tant als seus enemics com als seus marits. La princesa guanyava totes les disputes. Una vegada i una altra.

Draupadi és el paradigma etern de dona independent i segura de la seva pròpia dignitat individual, com posa de relleu el retrat que en recull el Mahabharata.

(Juntament amb les heroïnes del Ramayana Ahalya – esposa de Gautama -, Tara – reina de Kishkindha – Mandodari – consort de Ravana – i Sita – muller de Rama, sovint substituïda per Kunti -, Draupadi conforma el Panxakanya (*), el grup de cinc virtuoses esposes que van tenir més d’un marit i que, invocades plegades, tenen l’anomenada de redimir les faltes comeses.)

(*) panxa: cinc; kanya: verge, noia, dona (prové de la rel “kan”: brillant, lluent…)