GÈNESI VÈDICA: RV 10.190 (CREACIÓ 2)

Deixa un comentari
Un dels interessos del Rigveda és el desplegament de diferents punts de vista sobre uns mateixos temes.

Els casos extrems són els 289 himnes dedicats a Indra (el rei de les divinitats i déu ell mateix de les tempestes), cada un dels quals n’exposa aspectes complementaris, o els 218 que descriuen els poderosos i canviants reflexos del foc, deïficat en Agni.

De fet, és lògic que sigui així.

Els seus compiladors van ser, com a mínim, tants com els membres de les deu famílies a qui són tradicionalment atribuïts cada un dels seus llibres (o mandales) en els que s’ordena el recull.

Per altra banda, la seva composició, duta a terme, segons els càlculs més conservadors, al voltant del 2000 aC, es va allargar durant més de cinc-cents anys.

Sortosament, les matisacions, les desigualtats i, fins i tot, les contradiccions són inevitables, freqüents i, sobretot, enriquidores.

Les respostes a l’enigma plantejat per la Creació participen d’aquesta diversitat.

A més d’esments ocasionals al llarg dels llibres dos a nou, els himnes centrats en l’origen de l’Univers van ser recollits al desè, considerat el més recent – si és que una obra creada fa quatre-mil anys pot ser considerada recent! – s’afirma que per maduració del pensament vèdic durant els segles anteriors. Es tracta de poc més de mitja dotzena de composicions que examinen els Inicis des de totes les perspectives.

El famós Nasadiya Sukta (10.129) ja ha estat objecte d’un article anterior. Qui sap si la profunda visió cosmogònica del sintètic 10.190 n’és un bon contrapunt:

L’Ordre i la Veritat
van néixer de la calor esdevinguda flama.
D’allà va sorgir la Nit;
d’allà l’Oceà onejant.

De l’Oceà onejant
emergí l’Any
que va establir els dies i les nits,
regents de tot el que parpelleja.

Dhatar, el déu ordenador,
va situar al seu lloc el Sol i la Lluna,
el Cel i la Terra
i el Regne de l’Espai que hi ha entre les dos.

D’aquesta resposta – amb tants ressons de la Gènesi bíblica – brollen, fecundes, noves preguntes.

Potser la més sorprenent és si “la calor esdevinguda flama” del segon vers prefigura – o no – una referència (intuïtiva…) al Big Bang!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 3 de març de 2014 per toni-f

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.