LA VIA SÀNSCRITA

És un fet repetit mil·lenni rera mil·lenni i tothom hi està d’acord: tenir present Ganesha – l’ancestral divinitat hindú amb cap d’elefant – ajuda a eliminar els obstacles en qualsevol comesa.Fins i tot el propi Brahma – l’impuls creador en la triada suprema del panteó hinduista – va invocar-lo abans de generar aquest univers que coneixem. I després, milions i milions i milions de persones, en tot tipus de situacions, han demanat i obtingut – i continuen fent-ho – el seu suport.De fet, quan s’hi pensa, és lògic. L’etimologia de la paraula Ganesha ho deixa clar: “isha” vol dir Senyor i els “gana” són – d’acord amb la cosmogonia vèdica – les categories, o feixos de conceptes, que configuren la realitat.Comptar amb el Senyor de les Categories és disposar del millor guia, sigui quin sigui el camí emprès.MIL NOMSDes del seu origen anterior a la Natura, Ganesha ha anat acumulant multitud d’atributs i, per tant, de denominacions.

Amb elles s’ha creat un lletania que les recorda. Al Ganesha Sahasranama (Sahasra: mil; nama: nom), cada nom és el símbol sonor d’algun dels seus aspectes com, per exemple: Ganapati (sobirà de les categories), Vighneshvara (mestre dels obstacles) o Vinayaka (millor dels guies).

TRESOR SIMBÒLIC

La interpretació dels seus trets, el significat dels atuells amb el que es guarneix i  la resta de detalls que l’acompanyen ha estat també objecte de tota mena d’interpretacions.

Totes il·luminen la seva influència i així, entre d’altres:
– el cap d’elefant i el cos humà representen el macrocosmos i el microcosmos,
– els seus quatre braços, els quatre vedes,
– la trompa simbolitza la sinuositat del coneixement i que sigui corba, la seva capacitat per a rodejar obstacles,
– el seu únic ullal és el signe de que uneix la unitat, de la que tot prové, amb l’existència, impossible sense dents,
– la seva gran panxa conté tot el que ha estat manifestat,
– les seves orelles són com garbells que trien el real entre l’il·lusori.

Per altra banda, en moltes de les representacions del déu – que no exclouen la resta – Ganesha sosté un llaç per a atrapar els errors i un ganxo per a conduir elefants (i el món). En una altra mà mostra la seva generositat a qui l’invoca i amb la quarta allunya la temença, indicant que està fora de l’abast del temps.

Finalment, el ratolí sobre el que cavalca representa el domini sobre el significat real de les aparences, capacitat que permet superar – novament – les dificultats.

AL 3013

Ganesha ha acompanyat sempre els homes, adaptant-se a les successives circumstàncies, evolucionant amb les diverses societats, però el seu culte és permanent, perquè es fonamenta en la pròpia condició humana: l’anhel de realització personal, la voluntat de triomfar, el desig d’un demà millor.

És fàcil imaginar els nostres successors fent el que també fem nosaltres mateixos, davant de qualsevol comesa: localitzar els possibles entrebancs, establir alternatives, valorar les diverses opcions, triar la millor solució i, aleshores, tirar endavant per a arribar a bon port.

És a dir, aplicar, de fet, el que la simbologia de Ganesha assenyala!

Podem convenir doncs en que al 3015 – i més enllà -, transcendint tota mena de símbols, cultures i creences, el seu mantra (*) seguirà plenament vigent?

(*) OM! SHRI GANESHAYA NAMAH!!

(Om. Salutació al Senyor Ganesha:)

 

 

Tothom que practica pranayama – els exercicis de ioga per al control de la respiració – en coneix els efectes.

Des del punt de vista físic i psíquic, augmenta la vitalitat i la calma. Dóna accés a una força tranquil·la. 

Sota l’òptica de la consciència, s’experimenta una clara integració entre el que és interior i el que és exterior. I a l’inrevés. L’individual i el còsmic s’integren.

Anar endins

Però – con succeeix sovint amb el sànscrit, llengua de la que prové el vocabulari del ioga – la paraula té un munt de dimensions i conèixer-les pot obrir nous camins personals i ajudar a una pràctica del pranayama més profitosa.

En efecte, pranayama és una paraula composta pels dos mots individuals prana i ayama i, si bé en un possible primer sentit prana significa “respiració” i ayama “control”, tant una paraula com l’altra – i, en conseqüència, la seva combinació – tenen més significats.

Prana. Més que respiració

Prana, és cert, vol dir respiració, però té també el sentit d’alè.

I va més enllà, ja que inclou els significats d’aire i de vent.

I, situant-se en un graó diferent – i superior – equival igualment a vida i a existència i – generalitzant més encara – força, vigor i vitalitat.

I, fins i tot – en un àmbit més subtil – essència, ésser, ànima, principi vital…

Ayama. Del control al moviment

Amb el mot ayama succeeix un fenomen similar ja que, efectivament, significa control, però vol dir, igualment, retenció, que no és ben bé el mateix.

I té també el sentit de restricció, subtilment diferent.

I, per últim, en clara contradicció amb els significats anteriors, expansió i ampliació. 

Veure-hi clar

Així doncs pranayama – a més del seu sentit habitual – també pot voler dir “retenció de la vida”, o “creixement de l’ànima”, o “expansió de la força” o alguna altra que, en un instant concret, per a cada practicant determinat, s’ajusti al que hi busca i al què hi troba.

Aquí, la clau és la paraula “també”. En el sànscrit i, sobretot, en l’univers conceptual que manifesta i transmet, un significat no té perquè excloure’n cap altre.

El sànscrit, sovint, obre opcions a qui l’utilitza. La riquesa de la vida hi flueix. Practicar pranayama és controlar la respiració. Però és més. També.

Saber-ho pot ajudar a veure-hi més clar.
 

Cada versicle del Bhagavad Gita és una espurna resplendent que il·lumina el cor – i la ment – dels seus afortunats lectors.

Els versos del Bhagavad Gita plantegen, sovint a partir de símbols clars i directes, dilemes fàcilment identificables amb la quotidianitat i mostren camins lògics i simples, plens d’harmonia.

A més, cada relectura posa de relleu nous matisos dels textos, com si s’adaptessin sàviament al que s’hi busca en cada moment.

Cada visita – ni que sigui brevíssima, com, per exemple, la que figura aquí mateix, unes línies més avall – porta a noves descobertes.

Quatre horitzons

– Centra’t en l’acció, no pas en les seves conseqüències. No creguis tampoc que ets la causa de cap resultat, però no deixis mai d’acomplir el teu deure. (2.47)

– És millor dur a terme la pròpia comesa, fins i tot de manera imperfecta, que no pas fer, sense errades, la feina d’algú altre. És preferible trobar la mort mentre s’acompleix el propi deure; fer-ne d’aliens només causa infortunis. (3.35)

– Qui veu la natura indivisible en totes les entitats vives, malgrat que semblin fragmentades en infinitat de formes, té un coneixement pur. (18.20)

– Si t’aixoplugues en un jo fals i penses que pot eludir el teu deure, prens una decisió equivocada, perquè la teva natura et portarà a fer, indefectiblement, la teva tasca. (18.59)

Victòria a totes les batalles

Una nova lectura del Bhagavad Gita serà – amb tota seguretat – una experiència altament enriquidora, oberta a nous horitzons.

D’aquestes certeses prové, probablement, la popularitat del diàleg entre el dubitatiu Arjuna, indecís abans de començar el gran combat fratricida entre les dues branques de la seva pròpia nissaga, i Krishna, que, amb amistosos arguments, el convenç de dur a terme el seu destí i, sobretot, de fer-ho per mitjà de l’acció desinteressada, l’única conducta que – en tots els àmbits – assegura la victòria final.

Cada versicle del Bhagavad Gita és una espurna clara i potent que il·lumina el camí de cada u. 
 

Sentors de mars
sobre el bosc d’antenes.
Ecos de llums llunyanes.
Memòries d’horitzons?

Malgrat el batre alat,
– poderós, tranquil, segur,
molt alt –
res no sembla somoure
la inacabable successió
d’ones de pedra.

(Ben endins, si escoltem bé,
sentim com hi ressonen
les odes antigues.) 

Com moltes altres llengües, el sànscrit fa servir diverses formes d’una mateixa paraula per a indicar-ne les característiques gramaticals; es tracta del que s’anomena “declinació”.

Aquest sistema és propi de tot tipus d’idiomes, tant d’arrel indoeuropea (ja siguin antigues – com el grec clàssic i el llatí – o actuals: l’alemany, el rus, etc.) com d’altres famílies: l’àrab, el basc o el turc, per exemple.

Entre totes elles, el sànscrit es caracteritza per la riquesa – i la precisió – de les seves declinacions.

Filant prim: tres gèneres, tres nombres

Per un cantó, distingeix tres gèneres: masculí, femení i neutre. Si prenem com model l’adjectiu priya- (estimat) qualificant un substantiu en funció de subjecte, podem trobar les formes priyas, priya o priyam, segons s’apliqui, per exemple, a un home, a una dona o al nom neutre “parla” (el gènere neutre es reserva, en general, a conceptes abstractes i objectes inanimats).

També utilitza tres nombres, ja que complementa el singular i el plural amb el dual. Així, en el cas de la paraula deva- (déu) com a subjecte de l’acció, usa devas en singular, devasas (o devaas amb a llarga) en plural i deva quan es tracta de dues divinitats.

Alta intensitat comunicativa: vuit casos

Però on el sànscrit mostra una potència comunicativa màxima és en la seva capacitat per a precisar la funció de les paraules en les frases.

Més enllà del grec clàssic, que diferencia quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu) i del llatí, que n’hi afegeix tres (vocatiu, abaltiu i locatiu), el sànscrit arriba a vuit ja que, per a assenyalar el mitjà pel qual es realitza una acció o allò que l’acompanya, fa servir un tipus de complement que anomena “instrumental”.

Una paraula com deva-, segons es tracti de nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu o locatiu en masculí singular, presenta les següents formes: devas, devam, devena (o devaa), devaya, devat, devasya, deve o deva.

El sànscrit és una eina lingüística d’extrema exactitud.

Com Elena de Troia o Penèlope d’Ítaca, Sita – la protagonista central del Ramayana – és un dels grans personatges femenins de la literatura universal.

Amb clares afinitats amb les dues heroïnes homèriques – com Elena, va ser raptada i motiu d’una guerra ferotge i, a similitud de Penèlope, guanyada en tensar l’heroi de la llegenda un arc mític i mantenint-se fidel a l’espòs – Sita és el gran eix al voltant del qual gira la resta de personatges de la gran obra èpica sànscrita, Rama inclòs.

Potser fugaç deessa vèdica de la fertilitat – només apareix una vegada al Rigveda – Sita és considerada un avatar de Lakshmi, la deïtat hindú de la l’abundància, que – en un remolí de parentius, aparellaments i encarnacions – és, al seu torn, la mitològica esposa de Vishnu, de la que el propi Rama, per cert, és una forma humana.

Sigui com sigui, Sita és l’arquetip, indiscutible i permanent, de filla, de princesa, d’esposa i de reina.

Bellesa absoluta

La faç visible de Sita és, sens dubte, la seva fascinant bellesa.

Va ser la fama d’aquesta beutat el que va congregar els seus pretendents en el certamen en el que Rama va aconseguir-la i el seu encís el que va mantenir-lo captiu durant tota la vida.

També Ravana – el diable que va segrestar-la – en resultà seduït, fins el punt que, per tal de conservar-la, va acabar perdent família, regne i vida, i fins i tot Hanuman, el simi que, al servei de Rama, sense haver-la vista mai abans, orientat pel seu renom, va reconèixer-la en el jardí secret que l’empresonava, podent guiar així l’exèrcit que va alliberar-la.

Res no l’esberla

Però el seu aspecte extern no és res més que l’embolcall d’una virtut més valuosa encara: l’altra cara de Sita és l’invencible fermesa del seu caràcter, repetidament confirmada al llarg dels anys.

La seva lleialtat a Rama va dur-la a abandonar una vida luxosa per a seguir-lo a l’exili, en un bosc ple de perills i estretors, i el que la va fer resistir els intents del seu raptor per a alliberar- de les duríssimes condicions del seu captiveri i convertir-la en sobirana del regne, a canvi de que acceptés ser la seva muller.
 
Va ser també la seva invulnerable força interior el que la va fer defensar la certesa de la seva puresa, posada en qüestió per Rama primer i pels seus súbdits després: per a demostrar la seva virtut – protegida per Agni, el rei del foc – travessà una gran foguera sense cremar-s’hi i, posteriorment, marxà de nou l’exili, però, en aquesta segona ocasió, tota sola i, a més, embarassada.

Solc profund

Trobada en un solc – “sita” vol dir solc en sànscrit – per Janaka, el rei de Mithila, mentre llaurava els seus camps, Sita va travessar el seu temps hostil deixant-nos, en cada gest, una empremta inesborrable, fins que Bhumi – la deessa de la terra – clement, va obrir-se en una esquerda on acollir-la.

Per a fortuna nostra, però, la seva imprescindible presència perdura en les pàgines del Ramayana.   

Es tracta d’una realitat empírica que – més enllà de teories i de creences – pot ser comprovada ara mateix pel lector d’aquest text: repetir lentament, tres vegades, amb plena consciència, ja sigui en veu alta o mentalment, la paraula “shanti”, omple el cor de pau i la ment de calma.

La paraula sànscrita shanti significa, en efecte, pau, però també tranquil·litat, serenor, calma, quietud i la resta de conceptes associats a aquests mots i la seva triple repetició té un origen antiquíssim ja que es troba recollit, per primera vegada, en les upanishads, els tractats filosòfics que, a partir del segle X aC, desenvolupen els vedes i examinen, amb màxima profunditat i des de tots els punts de vista, la unitat entre Brahman (l’Absolut) i Atman (l’Ésser).

Aquesta repetició és una pràctica que ha arribat ben viva fins a nosaltres i que – com molts saben – força adeptes al ioga i a la meditació reciten en l’actualitat, precedint-la o no de la síl·laba “om”, abans i/o després de les seves sessions.

Convertida així en mantra – és a dir, en la fòrmula sonora considerada capaç de produir efectes tangibles -, cap dels seus elements no hi és per atzar i, per tant, cada un dels tres mots de la repetició, malgrat ser idèntic a la resta, té com a intenció superar un àmbit específic dels obstacles que separen de la serenitat i de l’equilibri:

– El primer shanti ajuda a vèncer els fenòmens negatius que provenen de l’exterior, ja sigui humans (guerres, discussions i altres agressions ), naturals (tempestes, terratrèmols, ventades, inundacions, etc.) o animals.

– El segon allunya els danys pretesament sorgits en àrees sobrenaturals, com la mala sort, les malediccions, els mals esperits i altres manifestacions negatives amb aparença d’inexplicables.

– Finalment, el tercer shanti permet triomfar sobre les pròpies limitacions, ja siguin físiques, emocionals o mentals (malalties, mals hàbits, desequilibris…)

Així, una vegada pronunciat en la seva totalitat, el mantra pretén haver establert un nivell d’harmonia més profund i integral.

Sigui com sigui, aquest mantra, oportú en tot moment, és especialment adient en aquestes dates, quan els solstici d’hivern i les festes nadalenques són a tocar.

Per tant, més encara que en altres ocasions, ara és una excel·lent oportunitat per a dir-nos els uns als altres: shanti, shanti, shanti! 

“Qui destrueix la virtut és destruït; qui preserva la virtut és preservat. Per tant, no prescindeixo de la virtut ja que, si ho fes, tots nosaltres seriem destruïts.

Abstenir-se de fer mal és la virtut més gran, fins i tot més gran que el major desig.

Els homes han de saber que el rei és sempre virtuós.

Mai no defugiré el meu deure.”

Això és el que afirma Yudhishthira – l’hereu de Pandu – en conversa amb un misteriós ocell que l’ha interrogat llargament, amb l’objectiu de fer reviure els seus germans morts a la vora d’un estanyol

El breu fragment transcrit forma part del Yaksha Prashna (*), un dels molts episodis del Mahabharata, i les paraules de l’encara príncep, que aviat s’afrontarà als seus cosins per tal d’accedir al tron, són una síntesi molt condensada de l’antiga doctrina política hinduista, tant amarada de sentit ètic.

Yudhishthira esmenta i es sotmet, successivament, a:

– la llei del karma (“qui preserva la virtut és preservat”)

– la responsabilitat sobre els seus (“si ho fes – prescindir de la virtut – tots nosaltres seriem destruïts”)

– la no-violència (“abstenir-se de fer mal és la virtut més gran”)

– la força de l’exemple (“els homes han de saber que el rei és sempre virtuós”)

– la llei del dharma (“mai no defugiré el meu deure”).

(Molts podem pensar que – malgrat els milers d’anys transcorreguts des de que es va compondre el text citat – es tracta d’una sèrie d’exigències als qui governen plenament vigents.)

 

(*) Podeu descarregar-vos aquest episodi complet del Mahabharata, a més de la introducció i les notes corresponents, en format electrònic, al web “amazon.es”.  El títol complet de l’ebook és “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharatha”.

La riquesa de la literatura sànscrita i l’enriquiment personal de qui en gaudeix són sorprenentment inesgotables. Ho demostren molts dels seus títols principals – com, per exemple, el Rig Veda o el Mahabharata – i, també, les seves aportacions pel que fa als gèneres literaris, entre els que destaca la seva obra aforística, alguns reculls de la qual han arribat, plens de vitalitat, fins avui.

Els sutres – una traducció possible d’aquesta paraula és, en efecte, aforisme – van culminar l’era de la literatura vèdica, formada pels quatre vedes i pels brahmanes que els desenvolupaven. El seu objectiu va ser posar ordre i a l’abast d’uns segments de la població més majoritaris els coneixements acumulats fins aleshores (s. V-II aC); però la seva abundància i la seva qualitat els van convertir en un veritable capítol a banda en la literatura. Aquesta nova etapa, durant la qual la llengua vèdica s’anava transformant lentament en sànscrit, va ser també l’inici del període èpic.

El significat directe de la paraula “sutra” – que indica tant un llibre d’aforismes com cada un dels que conté – ja defineix clarament les característiques del gènere. El mot està relacionat amb els conceptes de cosir i de fil i, efectivament, cada un dels reculls “cus” els uns amb els altres coneixements fins aleshores més o menys dispersos; en formen – segons una altra imatge a la vegada poètica i exacta – bells collars de paraules, ben fàcils de portar, és a dir, de memoritzar i d’utilitzar en els moments adients.

Com afirma – precisament – un sutra del Vayu Purana, un text sagrat sobre l’origen i descripció de l’univers i de les principals divinitats i dinasties reials:

Amb les mínimes síl·labes, sense ambigüitats, concís, comprensible, continuat i sense esquerdes; qui coneix un sutra ho sap tot sobre el tema que tracta.

La seva temàtica – que es va iniciar amb indicacions precises per a executar els rituals amb tota la perfecció que els déus mereixen – ho abasta pràcticament tot: des de la gramàtica a l’astronomia, passant per tota mena de coneixements científics, filosòfics i, fins i tot, amorosos, com delata el permanentment popular Kamasutra (“kama” vol dir, òbviament, amor, passió, desig…)

També continua vigent el Iogasutra de Patañjali, un tractat de Raja Ioga, compost al s. II aC, però d’innegable utilitat pràctica i no només en el camp del ioga, com quan, per exemple, afirma:

ahimsa pratishthayam tat sannidhau vaira tyagah

És a dir, en una proposta de traducció tant fidel i entenedora com és possible i en record de Gandhi que va viure per a dur-la a la pràctica:

Quan la no-violència està fermament establerta, cessa tota hostilitat.

A més de portar noms d’elements naturals o descriptius de la forma adoptada pel cos en practicar les diverses asanes del hatha-ioga, moltes es refereixen a personatges històrics, llegendaris o mitològics de la cultura hindú.La diversitat del marc conceptual en el que s’inscriu el ioga i el substrat indoeuropeu on enfonsa les arrels fan que aquestes darreres denominacions reflecteixin un ventall de valors, de situacions i fins i tot de referències literàries que ens són properes i, al mateix temps, sovint, atractivament singulars.

Així, hi ha noms d’asanes que remeten a personatges fàcilment identificables, però d’altres, en canvi, per a la majoria, no ho són tant:

– Entre els primers trobem, per exemple, buddhasana, vinculat, lògicament, al creador del budisme, o hanumanasana, en homenatge al famós protagonista simiesc del Ramayana i prototip de servidor esforçat i lleial.

– Altres asanes – amb denominacions, potser, menys conegudes – fan referència al propi ioga, com matsyendrasana, que recorda el peix llegendari a qui Shiva va ensenyar aquesta disciplina, encarregant-li, a més, que la propagués al seu torn, arreu del món, o gherandasana, que porta el nom de l’autor d’un famós tractat sobre la matèria.

– Els múltiples noms i els diveros aspectes del propi Shiva mereixen igualment una atenció especial: bhairavasana, durvasana, vamadevasana, natarajasana (*), etc.

La llista podria ser més llarga,  però la conclusió seria la mateixa: tots aquests noms conformen una atmosfera molt especial i estableixen uns vincles subtils que transmeten un humanisme universal, inclusiu i acollidor. El profund enriquiment personal de qui hi connecta és obvi i generós.

(*) “nata”: dansa; “raja”: rei; “asana”: postura.

Com és ben sabut, l’expressivitat i la bellesa del sànscrit provenen de diversos factors; un dels més decisius és la seva facilitat per a combinar dos o més mots per a crear-ne un de nou, és a dir per a formar paraules compostes.Es tracta d’un fenomen universal i en català en fem servir molts al cap del dia: blaugrana, rentaplats, cobrellit, supermercat, allioli, sobretaula… però en sànscrit són molt més abundants i doten els textos en els que apareixen d’una intensitat molt marcada i d’una exactitud extraordinària i enlluernadora.

Hi van aparèixer ja en els textos vèdics, amb una freqüència i unes formes similars a les de l’èpica homèrica, llengua amb la que comparteix, per cert, un origen designat amb una paraula que també és composta: l’indoeuropeu.

La majoria d’aquests nous mots inclouen dues paraules, per exemple: mitravaruna (l’entitat divina dual formada pels déus Mitra i Varuna), matarapriti (la mare i el pare, és a dir, els pares, però conservant també les seves individualitats) o dyavaprithivi (l’espai que inclou el cel i la terra). Els compostos de tres membres són rars, però existeixen: purvakamakritvan (acompliment d’un desig anterior).

El seu ús va continuar durant el període èpic i força dels articles ja publicats en aquest bloc en contenen: Mahabharata (els grans Bharata), Ramayana (el viatge de Rama), Bhagavadgita (el cant del Senyor) i fins i tot noms propis com Yudhishthira (ferm en la batalla). Però són  multitud: maharaja (gran rei), suryaxandra (el Sol i la Lluna), Himalaya (casa de la neu), etc.

El desenvolupament màxim dels mots compostos sànscrits va produir-se al període clàssic, entre els segles III i VIII dC, amb noves paraules cada vegada més llargues i conceptes molt elaborats i inclusius.

Alguns exemples: parvabimbadhara (llavi inferior com el bimba madur, és a dir “llavis vermells com el fruit anomenat bimba quan està madur”) o purvajanmakrita (fet en una vida anterior) o molt més llargs de cinc, nou o fins i tot trenta-cinc paraules!

La deessa Sarasvati – que vetlla pel coneixement i la bellesa en totes les seves formes – sempre ha estat benvinguda (per a utilitzar una paraula composta) en el regne del sànscrit!

Els lloros, com sempre xerren,
atreuen els caçadors,
però les grues, que no obren el bec,
viuen el llibertat.

Aquests quatre versos pertanyen al Panxatantra, un divertit recull de faules, la gran majoria protagonitzades per animals amb comportaments humans, atribuït a Vishnu Sharma i escrit en sànscrit, segons l’opinió més general al s. III dC, però que ben bé podria haver estar compost en època molt anterior.

Presentat com un manual per a instruir tres prínceps especialment beneits, el llibre explica en cinc capítols (d’aquí el nom del recull: panxa, “cinc” i tantra, en aquest context, “llibre”) i més de dues-centes històries, moltes enllaçades les unes amb les altres, com sortir-se’n de les situacions més diverses.

És un llibre molt popular a l’Índia, on s’ha utilitzat ininterrompudament per a educar i distreure els vailets, èrò també, fins i tot, actualment, com a base per a establir models de gestió empresarial.

Més o menys coetani amb les faules d’Esop, el Panxatantra ha tingut una llarga trajectòria, amb una primera traducció al persa al s. IV, amb el nom de Kalila wa Dimna, de la que deriven versions en àrab, que, al seu torn, van donar origen a traduccions en llengües europees, en totes les èpoques. 

N’existeix també un versió refosa a la pròpia Índia al s. XII amb el nom d’Hitopadesha i multitud de versions, resums, seleccions, imitacions, etc. Entre nosaltres, ja el propi Ramon Llull va recollir-ne l’esperit al seu Llibre de les Bèsties.

Aquest fecund procés queda ben reflectit per una altra de les estrofes del propi Panxatantra:

Qui té la ment estreta
pensa: “això és meu, això és seu”;
en canvi, per a una persona amb un gran cor
tothom és la seva família.
  

   

Una de les característiques del hatha-ioga és probablement la sèrie de postures – o “asanes” – que adopten els seus practicants per a cultivar aquesta disciplina.

Cada una d’aquestes postures té el seu propi nom, compost per una paraula – o més, a vegades – seguida del mot asana.

Una primera aproximació a aquests noms mostra que força asanes duen noms d’animals, sovint corresponents a la forma que adopta el cos quan es practiquen.

Per exemple:

– bakasana: postura de la grua
– bhekasana: postura de la granota
– bhujangasana: postura de la serp
– garudasana: postura de l’àliga
– kapotasana: postura del colom
– kukkutasana: postura del gall
– kurmasana: postura de la tortuga
– makarasana: postura del dofí
– matsyasana: postura del peix
– mayurasana: postura del paó
– shalabhasana: postura de la llagosta
– simhasana: postura del lleó
– ushtrasana: postura del camell
– vrishchikasana: postura de l’escorpí

Saber el significat del nom de les asanes ens apropa al sànscrit, i això ja és un guany; però, qui sap si també pot ajudar a una pràctica més profitosa?

Per a alguns estudiosos, cada un d’aquests noms indica, sobretot, un principi – o un impuls – evolutiu i, per tant, el seu abast va força més enllà de la simple descripció.

(Pot ser que cada asana pugui ser igualment un camí obert a l’evolució de cada practicant?)

 

… a la vora de l’estany, el Yaksha va seguir preguntant al Príncep, amb la promesa de tornar a la vida els seus quatre germans si les respostes eren correctes:

– Què guanya qui diu coses agradables?
– I algú que planeja el que fa?
– Què aconsegueix aquell que té molts amics?
– I qui viu segons els seu Dharma?

Aleshores, Yudhishthira, ple de saviesa i esperança, segur de la seva victòria, va respondre:

I les preguntes del Yaksha – així com les respostes del Príncep – van continuar…(Aquest text és un fragment de “Yaksha Prashna”, un episodi de la gran obra èpica Mahabharata, que explica com resoldre tota mena de situacions quotidianes en totes les èpoques i circumstàncies. Es tracta d’una obra amena i útil per a tothoma, en qualsevol moment. Podeu descarregar-ne una versió electrònica al web d’ Amazon sota el nom “Yaksha Prashna, un episodi del Mahabharata”. També trobareu més articles sobre el llibre a la secció “Yaksha Prashna” d’aquest bloc.)

En el gegantí doll de saviesa mil·lenària que posa al nostre abast la literatura vèdica – els textos conservats, escrits a l’Índia, abans dels segles VII-IX aC, en antic sànscrit, o vèdic – es distingeixen dos grans grups: els anomenats shruti – és a dir, que han estat “escoltats” (shruti ve de l’arrel shru, “sonar, proclamar…”) pels homes que els han compost – i els textos smriti (de smr, “memoritzar”), que són “recordats”.

Segons la tradició, els primers, són d’origen diví i han estat revelats directament als homes. Els seus autors han transmès allò que han “escoltat”; han convertit el “so còsmic de la veritat” en mantres que els humans podem verbalitzar.

Textos shruti

Els textos shruti estan formats per quatre grups de reculls. Formen, de fet, un conrínuum, ja que cada un és l’evolució dels anteriors.

Els primers en els temps són els quatre vedes (veda significa “coneixement” en sànscrit): el Rigveda, el Yajurveda, el Samaveda i l’Atharvaveda. 

Venen, després, els seus comentaris, per aquest ordre: els brahmanes, els aranyakes i els upanishads.

Els brahmanes van ser escrits pels sacerdots (pels bramans) i estan destinats a la seva pròpia consulta, ja que expliquen com dur millor a terme els rituals que emanen de cada veda. També inclouen narracions mitològiques i tractats filosòfics. Contenen les llavors del que ha estat i continua sent l’hinduisme. Són essencials per a apropar-se a la cultura de l’Índia i, per extensió, de tota la humanitat, inclosa la nostra, lògicament.

Els aranyakes o “llibres del bosc” són, també, fonamentalment textos litúrgics, però inclouen descripcions de rituals considerats arriscats i que, per tant, havien de apresos i practicats en llocs segurs i solitaris, allunyats de les poblacions.

Per últim, els upanishads – literalment “seure a prop” – són textos filosòfics, alguns molt profunds i de gran bellesa, que expliquen l’essència dels vedes. En són, de fet, la culminació i, per tant, també són coneguts com vedanta o “fi dels vedes”.

Transmissió, conservació, actualitat  

Tots aquests textos – es tracta de milions de paraules – van ser transmesos oralment: memoritzats i repetits perquè fossin memoritzats i repetits i memoritzats i repetits… fins que, probablement al segle III aC, van ser fixats per mitjà de l’escriptura.

Alguns d’ells, especialment del Rigveda, continuen sent recitats o cantats avui, arreu del món, per milions de persones.

El “so còsmic de la veritat” – formulat en forma de mantres – continua ressonant entre nosaltres.