Com Elena de Troia o Penèlope d’Ítaca, Sita – la protagonista central del Ramayana – és un dels grans personatges femenins de la literatura universal.
Amb clares afinitats amb les dues heroïnes homèriques – com Elena, va ser raptada i motiu d’una guerra ferotge i, a similitud de Penèlope, guanyada en tensar l’heroi de la llegenda un arc mític i mantenint-se fidel a l’espòs – Sita és el gran eix al voltant del qual gira la resta de personatges de la gran obra èpica sànscrita, Rama inclòs.
Potser fugaç deessa vèdica de la fertilitat – només apareix una vegada al Rigveda – Sita és considerada un avatar de Lakshmi, la deïtat hindú de la l’abundància, que – en un remolí de parentius, aparellaments i encarnacions – és, al seu torn, la mitològica esposa de Vishnu, de la que el propi Rama, per cert, és una forma humana.
Sigui com sigui, Sita és l’arquetip, indiscutible i permanent, de filla, de princesa, d’esposa i de reina.
Bellesa absoluta
La faç visible de Sita és, sens dubte, la seva fascinant bellesa.
Va ser la fama d’aquesta beutat el que va congregar els seus pretendents en el certamen en el que Rama va aconseguir-la i el seu encís el que va mantenir-lo captiu durant tota la vida.
També Ravana – el diable que va segrestar-la – en resultà seduït, fins el punt que, per tal de conservar-la, va acabar perdent família, regne i vida, i fins i tot Hanuman, el simi que, al servei de Rama, sense haver-la vista mai abans, orientat pel seu renom, va reconèixer-la en el jardí secret que l’empresonava, podent guiar així l’exèrcit que va alliberar-la.
Res no l’esberla
Però el seu aspecte extern no és res més que l’embolcall d’una virtut més valuosa encara: l’altra cara de Sita és l’invencible fermesa del seu caràcter, repetidament confirmada al llarg dels anys.
La seva lleialtat a Rama va dur-la a abandonar una vida luxosa per a seguir-lo a l’exili, en un bosc ple de perills i estretors, i el que la va fer resistir els intents del seu raptor per a alliberar- de les duríssimes condicions del seu captiveri i convertir-la en sobirana del regne, a canvi de que acceptés ser la seva muller.
Va ser també la seva invulnerable força interior el que la va fer defensar la certesa de la seva puresa, posada en qüestió per Rama primer i pels seus súbdits després: per a demostrar la seva virtut – protegida per Agni, el rei del foc – travessà una gran foguera sense cremar-s’hi i, posteriorment, marxà de nou l’exili, però, en aquesta segona ocasió, tota sola i, a més, embarassada.
Solc profund
Trobada en un solc – “sita” vol dir solc en sànscrit – per Janaka, el rei de Mithila, mentre llaurava els seus camps, Sita va travessar el seu temps hostil deixant-nos, en cada gest, una empremta inesborrable, fins que Bhumi – la deessa de la terra – clement, va obrir-se en una esquerda on acollir-la.
Per a fortuna nostra, però, la seva imprescindible presència perdura en les pàgines del Ramayana.