LA VIA SÀNSCRITA

Al començament, hi ha el començament del Rigveda. És a dir, aquests versos:

Glorifico Agni, capdavanter,
l’oficiant del sacrifici,
l’oferent de l’oblació,
el millor donant de riqueses.

I després, fins arribar a aquest bloc, tota la resta.

Però, poc a poc: al començament – pel que fa a la literatura indoeuropea, per tant, a la “nostra” literatura – hi ha el Rigveda o veda (saviesa) dels versos (rig), que s’inicia efectivament amb les línies de les que proposo una traducció més amunt i que conté la primera mostra literària en qualsevol llengua de la gran família indoeuropea, de la que també formen part el grec, el llatí, el català, etc.

La datació del Rigveda és – a banda de probablement supèrflua – una tasca impossible: no hi referències. Dades astronòmiques extretes del propi text permeten sostenir-ne una antiguitat de cinc o sis-mil anys; d’altres, més conservadors, avancen l’hipòtesi de mil-cinc-cents anys aC.

(A la continuació d’aquest article, segueixo donant dades sobre el Rigveda i proposo la traduccció d’un nou fragment…)

En qualsevol cas, es tracta d’un recull d’himnes transmesos per tradició oral i que, per tant, existien abans de ser escrits. La majoria estan adreçats als déus del panteó vèdic (Brahman, Vishnu, Shiva…), però també n’hi ha força de profans, sobre els esdeveniments quotidians dels qui els van compondre i escoltar.

Els himnes estan agrupats en deu llibres – o “mandales” – que corresponen a deu escoles, grups o famílies sacerdotals. A cada llibre, que conté un nombre variable d’himnes, hi estan aplegats per nombre de composicions dedicades a cada divinitat i per tipus d’estrofa. Es tracat d’un total de mil-vint-i-vuit himnes, molts dels quals d’una gran bellesa.

Sigui com sigui, reflecteixen una societat culta, vinculada a la natura, que observa, intenta comprendre i explicar i que, finalment, divinitza. Es tracta d’un poble ben organitzat i amb un savi equilibri entre els valors ètics i familiars, per una banda, i la recerca del benestar, per l’altra.

Els primers versos recollits al começament d’aquest text ho denoten: Agni – el déu del foc – és honorat, assimilat als sacerdots i proclamat “el millor donant de riqueses”.

Set estrofes més avall, al final de l’himne, en uns versos plens d’afecte familiar, aquesta afirmació queda més clara, encara:

Per tant, Agni,
a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici i dóna’ns benestar.

Continuem.

L’interès i la bellesa del sànscrit venen de la seva literatura i també de la pròpia llengua. Les paraules que la formen li donen tota la seva força.

Quan explorem les paraules, al final de tot hi trobem els sons, és a dir, de fet, les vocals perquè – segons els gramàtics sànscrits – sense vocals no hi sons (les consonants tot just les acompanyen) i, per tant, no hi ha paraules. Ni llengua. En qualsevol cas, les vocals del sànscrit són un aspecte més de la seva riquesa: mentre en català en tenim vuit (la a, la i i la u, les dues es, les dues os i la vocal neutra) en sànscrit en disposem de tretze.

Comptem: les tres vocals bàsiques – com en català: a, i i u – poden se curtes o llargues (ja són sis), ara venen els quatre sons que la gramàtica sànscrita anomena díftongs: la e, la o, el so ai i el so au (ja sumen deu) i després cal afegir-hi la l i la r que, a més de funcionar com les nostres consonants, poden formar síl·labes en paraules com krshna, per exemple, i, a més, la r vocàlica pot ser curta o llarga (i ja tenim les tretze),

Probablement, la quantitat de sons disponibles permet formar un gran nombre de paraules, ben precises, per a un gran nombre de conceptes o d’aspectes d’un mateix concepte. I això, probablement, ajuda a l’hora d’escriure…

Sigui com sigui, a la paleta del sànscrit, al racó destinat a les vocals, els escriptors disposen d’una gran varietat de colors.

(Per a alegria i gaudi dels lectors de tot el món, per cert.)