Arxiu de la categoria: Literatures

ÈPICA SÀNSCRITA. TAMBÉ AL SEGLE V… I AL XXI!

Deixa un comentari

En el roent Sacrifici que fou la batalla – l’arc hi era l’estendard, la ira, el foc, el camp de batalla, les brases, els crits dels valents soldats, els càntics vèdics, les fletxes, les paraules i els reis eren la fusta – Paraśurāma va sacrificar Sahasrārjuna com si es tractés d’una immolació.

Malgrat els seus obvis ressons èpics, aquest text no pertany a cap poema antic, com els sovint comentats en aquest bloc. Es tracta, ben al contrari, d’un molt breu fragment del “Shribhargavaraghavi”, una de les popularíssimes obres del prolífic autor contemporani Rambhadracharya, sobre Rama i Parasurama, dos dels grans protagonistes del conegut Ramayana, que és, com sabem, un dels gegantins poemes del sànscrit clàssic.

GRANS POEMES

Perquè els literats d’aquesta llengua, conservada sorprenentment invariada durant més de tres mil anys, semblen abduïts, ja des del principi de les seves trajectòries individuals, per la poderosa literatura que els ha precedit i en prenen tot sovint episodis com a nucli de les seves obres.

Una exemple ben clar d’aquest fet és l’autor del segle V Kalidasa, un dels grans escriptors de tots els temps, de qui es conserven tres obres de teatre, dos llargs poemes de temàtica diversa i dues narracions èpiques compostes en vers, tot plegat inspirat en personatges, fets i situacions provinents dels Vedes, del Ramayana i del Mahabharata.

Així, afortunadament, encara en podem llegir:

Tenia el sol un halo malaltís al seu voltant.
Enrotllant-se al seu interior, els ulls espantats podien veure
Grans serps retorçades i alegres
Perquè la mort del dimoni tan aviat hauria de ser.

Va caure, ballant com una flama i un llum encegador,
Il·luminant els cels més allunyats, des de molt amunt.
Va caure un llamp de fulles des d’un cel sense núvols
Que va portar la por i els tremolors.

Els elefants van ensopegar i els cavalls van caure,
Els lacais es van empènyer, deixant cadascun el seu lloc,
El terra sota ells tremolava davant l’onatge
De l’Oceà, quan un terratrèmol va sacsejar l’amfitrió.

Aquesta pràctica literària és extraordinàriament prolífica i en trobem nombrosos exemples anteriors i posteriors a Kalidasa i fins a les publicacions actuals. En l’obra d’aquests autors destaquen narracions i poemes que reprenen amb ulls de tots els temps i també dels segles XX i XXI temes inspirats en els clàssics més clàssics, i que es coneixen genèricament com “mahakavya”, mot compost per “maha” (gran, com “mahatma”, per exemple) i “kavya” (poema) és a dir, òbviament, “gran poema”.

EL CAS RAMBHADRACHARYA

Rambhadracharya, l’autor de la citació que encapçala aquest article és un d’aquests autors, però la seva activitat supera àmpliament la literatura ja que, a més de poeta i autor teatral,  és també un destacat líder espiritual, educador, estudiós de la llengua i de la literatura sànscrites, crític literari, filòsof, compositor, cantant, ballarí i director de ballet.

Autor de més 150 llibres de tots els gèneres,  Rambhadracharya, a més de l’obra citada, ha escrit altres tres “mahakavya” a les que podem llegir, per exemple:

Senyor omnipotent, que elimineu l’angoixa dels vostres devots, protegiu-me, que estic sent consumit pel ferotge foc de les penes, que cau impotent sobre el món mundà, que no té cap protector, que és ignorant i que està lligat per les cadenes de l’engany.

Què es pot veure en aquest món caigut, fals i ple de vicis i disputes i governat pels pecats dels humans enganyosos i malvats? Només val la pena veure Rama i els seus cabells que li cobreixen la cara com a un lotus, que és completament feliç, que té la forma d’un nen i que ens dona la llibertat.

DESIG PROFUND

Afortunadament, una estrofa de Rambhadracharya acosta lectores i lectors a textos més immediats, a temes més propers als nostres grans desitjos:

Els qui així canten arriben als peus de Vishnu, la divinitat de l’equilibri, i mai no cauen en el pou del naixement i de la mort.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Literatura sànscrita, Literatures, Poemes, el 13 d'octubre de 2021 per toni-f

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Deixa un comentari

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

ALEXANDRE A L’ÍNDIA: “SE T’HAN ACABAT LES CONQUESTES”, LI DIU CHANAKYA

Deixa un comentari

Alexandre, furiós, ple de ràbia, es va retirar a la seva tenda i, estès a terra, sense agrair el que havia aconseguit fins aleshores, s’adonà de que no travessar el Ganges era l’admissió de la seva derrota.

Així descriu Plutarc a la seva biografia d’Alexandre a Vides Paral·leles els sentiments del gran conqueridor al 326 aC, en no poder atacar l’emperador Chandragupta, situat a l’altra riba del riu. El fet, a més, va posar fi a les conquestes del líder macedoni a l’Àfrica i a l’Àsia, començades 12 anys abans.

A l’altra banda del corrent l’esperava efectivament una gran armada. Segons la informació coneguda pels grecs – i, de nou, recollida per Plutarc – estava composta per vuitanta mil soldats a cavall, dos-cents mil d’infanteria, vuit mil carros i sis mil elefants.

Fossin aquestes dades exactes o exagerades, es tractava d’una enorme força militar, reunida, en part almenys, gràcies a les indicacions de Chanakya, el mentor i conseller de l’emperador de l’Índia.

CHANAKYA, UNA INFLUÈNCIA CONTÍNUA

Chanakya (c. 350-283 aC) és considerat el gran guia política del creador de l’Imperi Maurya (322-185 aC), primer gran reialme del que es té constància històrica i que va dominar, pràcticament, la totalitat del subcontinent indi.

Format a la famosíssima Universitat de Taxila, a l’actual Pakistan, també hi fou professor de ciències polítiques i econòmiques. Fou un gran coneixedor dels Vedes i de la resta de disciplines que s’hi ensenyaven, des de dret a ciències militars i, sobretot i també, un gran home d’estat.

A més de la seva influència en la Història de l’Índia, Chanakya és reconegut com un gran intel·lectual de qui es conserven dues grans obres: l’Arthashastra – sobre política monetària i fisal i relacions internacionals, entre d’altres – i el Nitishastra, una col·lecció d’aforismes de caire personal.

Les seves teories van ser aplicades fins al segle XII i van ser “redescobertes” a les primeries del segle XX. En l’actualitat, és una referència indiscutible entre les classes intel·lectuals, econòmiques i polítiques dirigents de l’Índia.

ARTHASHASTRA, LA CLAU DE VOLTA

L’Arthashastra és “el” llibre de Chanakya i el seu títol ja és prou explícit sobre el contingut: “artha” té aquí el sentit de riquesa, mentre “shastra” vol dir coneixements o ciència.

Ajudarà probablement a comprendre millor el sentit de l’obra si tenim en compte que “artha” conforma – juntament amb “dharma” (deure, justícia), “kama” (desitjos) i “moksha” (alliberament espiritual) – un dels quatre grans objectius de la vida humana segons les doctrines hinduistes més bàsiques.

El text explora l’ètica col·lectiva que manté la societat estructurada i amb un ordre adient per al progrés individual. Es tracta d’un estudi molt aprofundit que aconsella el rei sobre tota mena de fets i situacions que poden comportar tensions de qualsevol tipus, des de desastres naturals a guerres contra enemics externs, i detalla instruccions precises per a situacions de fam i epidèmies, però també projectes d’irrigació, construcció d’obra pública, impostos, legislació civil i mercantil, economia, mercats i comerç, selecció de ministres, diplomàcia i normes sobre agricultura, mineralogia, ramaderia, medicina, boscos o vida salvatge:

L’arrel de la felicitat és el Dharma (ètica), l’arrel del Dharma és Artha (economia, política), l’arrel d’Artha és el bon govern, l’arrel del bon govern és l’equilibri interior, l’arrel de l’equilibri interior és la humilitat, l’arrel de la humilitat es troba en el servei als avis.

Sense govern, creix el desordre. En absència de bon govern, els forts engoleixen els febles. En presència de bon govern, els febles resisteixen els forts.

És el poder i tan sols el poder el que, quan és exercit pel rei amb imparcialitat i proporcionalment a la culpabilitat tant del seu fill com del seu enemic, manté tant aquest món com el proper. El rei just i victoriós administra la justícia d’acord amb el Dharma, el Shanta (sistema legal), Nyaya (edictes legislatius) i Vyavahara (proves, conducta).

El rei ha de protegir les mercaderies, els boscos i els elefants, així com els embassaments i les mines ja establertes i també n’ha de construir de noves.

NITISHASTRA, L’ÀMBIT PRIVAT

El Nitishastra torna a ser – almenys pel seu títol – un manual de bona política, però el seu contingut sembla no tenir elació directa amb l’Arthashastra ja que és una llarga sèrie de sentències sobre una vida tranquil·la i ordenada i fa sobretot referència a la vida indiviual i de família i amb els cercles més propers de veïnatge i d’amistats.

La seva extensió tampoc no és comparable amb la de l’altre obra de Chanakya. La seva cinquantena de pàgines no pretenen confrontar-se amb les més de nou-centes de l’Arthashastra.

Els seus consells tenen, però, una aplicabilitat major i més immediata:

Prescindim d’un parent per a salvar una família, d’una família per a salvar un poble, d’un poble per a salvar un país i d’un país per a salvar-se un mateix.

L’estudiant, el servent, el viatger, la persona famolenca, l’home atemorit, el guardià i l’administrador; aquests set haurien de ser despertats si s’adormissin.

Els peixos, les tortugues i els ocells fan créixer les seves cries mitjançant la vista, l’atenció i el tacte. També ho fan les bones persones per a protegir els seus companys.

Com l’or que es posa a prova polint-lo, tallant-lo, escalfant-lo i batent-lo, l’home hauria de ser valorat per les seves renúncies, la seva conducta, les seves qualitats i les seves accions. (*)

LA PAU, LA MILLOR SOLUCIÓ

En aquesta acumulació de consells alguns semblen d’una utilitat més universal que d’altres. Bona prova podria ser aquest provinent de l’Arthashastra:

Quan el progrés és el mateix en la pau i en la guerra, s’ha de preferir la pau. En la guerra hi ha molts desavantatges: grans pèrdues i enormes despeses, sobretot. I també estar lluny de casa.

Tots hi estem d’acord. Fins i tot Alexandre, probablement.

 

(*) Hi ha més citacions del Nitishastra a l’article “Chanakya. Un Maquiavel…” publicat nteriorment en aquest mateix bloc.

   

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 de desembre de 2019 per toni-f

VÈNCER EL CANÍBAL (L’OPCIÓ DE BHIMA)

Deixa un comentari

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita, Literatures el 13 d'octubre de 2019 per toni-f

COMPRENDRE EL GITA. MIRAR EL DHARMA, MIRAR ENDINS

Deixa un comentari

Dharmakshetre…

Així, amb la paraula “dharma”, comença el Bhagavad Gita.

Després, l’estrofa continua:

Al Camp del Deure…, al terreny dels Kurus, què hi fan, bel·ligerants, Sanjaya, les meves tropes i les dels Pandava? (BG I.1)

Es tracta de la pregunta que Dhritarshtra – pare i oncle cec dels enemics enfrontats – fa la seu auriga, quan sent la remor de la preparació de la batalla.

En tot cas, l’autor o els autors del recull semblen voler deixar clar que el dharma és el punt de partida del llibre i, com veiem a les seves pàgines, el nucli al voltant del qual es desenvolupa tot el Gita i, per tant, l’ensenyament que Krishna, un dels avatars de Vishnu, el còsmic principi del Bé, desplega davant del dubitatiu Arjuna (i dels lectors que, al llarg dels mil·lennis ens endinsem en el text).

Recordem que el mot dharma apareix ja al Rig Veda. Hi transmet el sentit general d’impuls ordenador de tot el que succeeix a l’Univers, siguin quines siguin les dimensions del fet, còsmiques o cel·lulars.

Al Bhagavad Gita, però, (tinguem en compte que han passat moltíssims segles des de la recopilació Rig Veda a l’escriptura del llibre) el mot dharma té el sentit més concret de deure o, d’una manera més general però potser més precisa, del que cal fer en cada circumstància.

“LES RESPOSTES SÓN DINS NOSTRE”, AFIRMA KRISHNA

I és això – què he de fer? – el que precisament pregunta Arjuna al seu divinitzat interlocutor.

Perquè el co-protagonista del Gita (i alter ego del lector), clarament situat al Camp del Deure, s’adona de les tràgiques implicacions i de l’enorme flagell que esta a punt de precipitar-se sobre la seva família. Aleshores, endut pel seu atordiment, exclama:

Aquests malvats destructors de la família, que causen les pitjors desgràcies, provoquen el final del Dharma i dels lligams entre parents. (BG I.43)

I exposa els seus dubtes davant de Krishna, amic i reputat conseller:

No sabem què és millor per a nosaltres, vence’ls o que ens vencin. Els homes de Dhritarashtra estan davant nostre; després de matar-los ja no tindrem motius per a viure. (BG II.6)

La resposta de Krishna situa la qüestió en el veritable àmbit del problema plantejat:

Sàpigues que el que aferma el món és immutable. Ningú no pot extingir el que es indestructible. (BG II.17)

Per a evitar que aquestes consideracions siguin massa generals, li fa posteriorment unes observacions de caire personal, en aquest cas apel·lant a la seva condició de combatent (però també convidant cada lector a examinar-se ell mateix amb independència de la seva condició):

Mira el teu Deure cara a cara, no vacil·lis, que no hi ha res més adient per a un soldat que una guerra lícita. (BG II.31)

Per si quedés cap dubte, Krishna ho aclareix encara més:

Fes la feina que et pertoca, que l’acció és millor que no fer res. Ni tant sols el manteniment del teu cos seria possible sense ocupar-se’n.

L’home ignorant i dubitatiu, que està trossejat pels dubtes, mor. Per a qui vacil·la no existeix ni aquest món ni el proper; no hi troba felicitat.

No hi ha res a témer, perquè, en el camp del Deure, la victòria és segura:

Sóc la força dels forts, però amb una empenta sense ambició ni passió. Entre els éssers sóc el desig que acompanya el Deure. (BG VII.11)

I Krishna clou el diàleg apel·lant a la consciència permanent sobre el que és positiu i suggerint recordar i aplicar els principis compartits:

Qui recordi aquesta conversa sobre el Deure, m’oferirà un sacrifici de coneixements. Per això el sostinc. (XVIII.70).

DHARMA GLOBAL

Després de les seves aparicions al Rig Veda i al Gita, travessant els mil·lennis durant els que s’ha desplegat la història de l’Índia i, per tant, les seves llengües, la paraula dharma ha anat enriquint-se de sentits.

Patanjali , el llegendari autor dels Ioga Sutres, ja va incloure al segle II aC el dharma com a aixopluc per als seus famosos iames i niïames, els manaments previs a la pràctica iòguica. I, al llarg del segles, desbordant el marc hinduista, el concepte de dharma ha anat incorporant-se a les doctrines del budisme, del jainisme i del sikhisme per, a partir del segle XVIII, arribar a Occident.

Ara mateix, per exemple, al diccionari sànscrit-català, hi trobem una definició de dharma que ocupa més de tres columnes de tipografia quasi microscòpica i inclou conceptes tant diversos com principi, essència, justícia, virtut, costum, qualitat, mèrit, deure, interès, senda, jutge, ciència, ensenyança i un llarguíssim, llarguíssim etcètera.

La importància del dharma en els sentiments més profunds de l’Índia – i la seva popularització – queda ben clara en el fet que el signe que l’expressa està present en la bandera del país. L’Ashoka Chakra – un cercle amb 24 radis, cada un dels quals representa una virtut cívica – figura en la franja horitzontal blanca, entre el taronja superior i el verd inferior.

I més enllà de tot plegat, és significatiu que – com altres paraules que assenyalen creences de l’Índia – dharma no sigui exactament traduïble en cap llengua d’Occident.

Clar que, per sort, tenim el Gita.

 

SATYAVATI CONTRA EL PATRIARCAT

Deixa un comentari

– Tothom em veu! No accediré al teu desig!! (*)

Va dir Satyavati (l’Alè, vati, de la Veritat, Satya) a Parashara, el braman que, captivat per la bellesa de la noia que l’ajudava a creuar el riu Yamuna, volia fer-la seva.

 

Després d’aquestes paraules, el braman, sorprès per la maduresa d’aquella adolescent decidida a prendre el control de la seva vida, va cobrir la zona amb una densa boira. Però ella insistí en els seus recels:

En acceptar la teva abraçada perdré la virginitat!

Obstinat, Parashara li concedí que es mantingués verge després d’estar junts. Aleshores Satyavat plantejà encara una altra exigència:

– Vull que el meu cos faci la olor més dolça.

El braman va accedir a aquesta no petició i Satyavati, cada vegada més forta i coratjosa, màgicament, després d’unir-se al braman, va parir tot seguit un jove ja format. Es tractava de Vyasa, el savi redactor del Mahabharata i, anys més tard, protagonista de nombrosos fets memorables.

 

PRODIGIOSA SATYAVATI

Satyavati és un dels personatges centrals de la gran obra èpica sànscrita: a més de ser la mare del seu llegendari compilador, era besàvia dels cosins que, anys més tard, s’enfrontarien en la Guerra de Kurushetra, motiu central del llibre.

Però la seva pròpia vida, pel fet descrit i també a causa de molts altres motius, va ser un veritable prodigi.

Era filla d’una nimfa i del rei Vasu i va néixer dins d’un peix; aquest fet va donar-li un fort flaire a l’animal i motivà la seva petició de bona olor a Parashara. Va ser també a causa de la seva sentor que el rei va lliurar-la a un pescador. Ell li ensenyà a passar els viatgers d’una riba a l’altra del riu Yamuna, un dels grans afluents dels Ganges.

Al llarg de la seva vida, Sayavati, sempre conscient de la seva marginació en tant que dona i de la soledat que aquest fet comportava, va anar subvertint els valors patriarcals i superant els límits de la seva existència perifèrica.

 

MATRIMONI REIAL

Pocs anys més tard de l’episodi del Yamuna, quan Shantanu – el rei de la gran ciutat d’Hastinapura – va anar a caçar a la vora de riu, va sentir-se captivat per una olor deliciosa. Tot seguint-la, va arribar a la cabana de Satyavati i, en veure-la, va quedar seduït per la seva bellesa.

El pare de la noia – sens dubte instruït per ella – no li concedí la seva mà si no accedia a que el seu nét heretés el regne i va dir al rei:

– El fill nascut d’aquesta noia serà instal·lat en el teu tron i no faràs ningú altre el teu successor.

 

Shantanu va tornar molt entristit al seu palau ja que havia anomenat hereu el fill que ja tenia. El noi, però, en saber quina era la causa de l’aflicció del seu pare, va anar a veure el pescador per a insistir en la sol·licitud paterna, però el pescador no es va moure de la seva negativa.

– El fill que naixerà d’aquesta noia serà el nostre rei, va assegura-li aleshores el príncep.

El pescador no estava convençut d’aquesta afirmació: No dubto de la teva paraula però potser els teus fills sí ho faran.

Em declaro brahmacharya i, en el celibat més absolut, em dedicaré exclusivament a l’estudi i a la meditació, va respondre-li el fill del rei.

Aquestes paraules van concloure la conversa i el pescador va acceptar casar la seva filla – que, a cada transició, evolucionava i creixia – amb el rei d’Hastinapura.

 

SOBIRANIA EN PERILL

Del matrimoni de Matsyavati i Shantanu van néixer dos fills, però ambdós van morir sense descendència i, després del decés dels seu marit,  la reina va raonar:

– Els fills neixen tant del pare com de la mare. Els dos hi tenen els mateixos deures i els mateixos drets. No hi ha dubte de que he fer-hi tant com pugui.

 

Decidida a que el regne no caigués en altres mans, i tornant a superar els comportaments patriarcals, va voler que fos la seva sang la que dirigís els destins d’Hastinapura i va recórrer al seu primogènit, tingut a les ribes del Yamuna.

Vyasa va tenir fills amb les dues vídues del seu germà petit, l’últim hereu. La primera – davant l’aspecte feréstec del nuvi – va tancar els ulls durant l’encontre i el fill engendrat va néixer cec; la segona – pel mateix motiu – va empal·lidir en veure’l i el nadó resultant tenia la pell totalment blanca.

Aquests fets van encendre una ferotge enemistat entre els dos grups de descendents que van abocar, al cap dels anys, a la guerra que narra el Mahabharata.

 

VIDA PLENA

La determinació de Satyavati la mostra segura dels seus objectius i decidida a aconseguir-los malgrat les convencions socials i polítiques i les voluntats dels homes que l’envolten. Ella venç, un a un, cada obstacle que se li presenta.

La seva mort – lúcida i valenta entre les flames de la selva, anys després de la guerra – confirmen el seu tarannà, la seva invencible voluntat.

Satyavati emergeix dels estrets marges que l’envolten, es fa responsable de les seves tries i de les seves decisions. Trencant els estereotips masclistes i patriarcals, aconsegueix una vida plena.

 

(*) Totes les citacions provenen de l’Adi Parva (Primer llibre del Mahabharata).

A més d’arribar-nos per aquesta obra també poder accedir-hi a través de l’Harivamsa, un apèndix del Mahabharata, i del Devi Bhagavata Purana, que proclama la feminitat com a origen de tota existència.