Arxiu de la categoria: Ravana

LA NOIA DE LES GRANOTES

Deixa un comentari

(Els personatges que apareixen a la literatura índia antiga són – literalment – milers: divinitats específiques de les activitats més diverses i/o que glorifiquen llocs aparentment negligibles; reis, reines, prínceps i princeses de regnes engolits per l’oblit; savis de tota mena, sacerdots i sants. I també generals i militars de totes les graduacions, cossos i especialitats. I, finalment, pagesos, pescadors i comerciants. 

Els detalls de les seves biografies son sovint repetidament relatades en un allau d’obres que n’aporten informacions fragmentàries, freqüentment contradictòries amb les contigües i en les que és habitual trobar-nos probables coincidències de noms i nissagues corresponents a diferents protagonistes.

El fet no té evidentment remei, més enllà de moltes lectures i, sobretot, d’interès, capacitat de sorpresa i passió per la literatura.)

MANDODARI, LA PANCHAKANYA MÉS PROPERA

Bon exemple d’aquesta realitat és Mandodari, una dona empesa per la seva biografia a formar part de les cinc dones que formen la famosa Panchakanya (pancha, cinc; kanya, dones) el grup que, segons sembla, cal invocar un cop al dia, com a mínim, per a seguir els seus exemples i gaudir de la seva celestial i infal·lible protecció.

Malgrat que hi ha coincidència en els diversos tractats sobre que el seu naixement és fruit de la unió entre Mayasura, un dels reis dels dimonis, i Hena, una nimfa celestial, les notícies sobre la infantesa de la noia són, lògicament, força diverses.

Queda clar, això si, que està vinculada a les granotes. Les versions però, evidentment, són múltiples. Segons alguns autors, Mandodari és en realitat filla d’un déu i d’una deessa adúltera, tornada a ser humana uns anys més tard. Altres versions afirmen que és filla d’una serp, d’altres encara que, de petita, va ser untada amb pasta de sàndal… Totes en justifiquen siguin quins siguin els fets pel seus orígens demoníacs associats a la identitat del seu pare.

On hi ha sempre coincidència és que en l’eclosió de la menuda a l’adolescència va resultar d’una bellesa i d’una saviesa mai vistes abans, veritablement sorprenents.

UN MATRIMONI AMB FOSCOS AUGURIS

Les històries sobre Mandodari no comenten ni els seus festejos ni la identitat dels pretendents, excepte en el cas de Ravana, el rei de l’illa de Lanka, un altre diable que serà després l’enemic de Rama, el coratjós heroi del Ramayana. Ravana, que a més del seu caràcter demoníac era – i continua sent sorprenentment venerat avui dia a algunes contrades de l’Índia – un savi amb una indiscutible autoritat en temes religiosos.

Coneixia a fons els quatre vedes, que contenen tota la saviesa de l’Índia més antiga, i era un destacat seguidor de Shiva, el diví renovador de l’Univers, i reconegut no només per l’hinduisme sinó també pel budisme, el jainisme i els sijs.

Malgrat l’universal fama del nuvi d’impenitent faldiller, Mandodari s’hi va casar, orgullosa de l’empenta i brillantor intel·lectual del seu marit i decidida a corregir-ne el comportament infidel,

Com a dona assenyada, Mandodari sempre va intentar conduir Ravana a la rectitud, aconsellant-lo fins i tot de no sotmetre’s als Navagraha, els nou éssers celestials que, d’acord amb algunes creences, governen els destins humans.

NOVA ETAPA

La vida de Mandodari va ser sempre complexa.

Quan Ravana va segrestar Sita, la dona de Rama, en un bosc on estava exiliada amb el seu home, els fets es van precipitar: el demoníac rei. amb la voluntat d’engrandir el seu harem, també s’hi vol casar.

La vehement negativa de la noia i la invasió de Lanka per a alliberar-la van portar a una situació de gran gravetat i quan el diabòlic rei va voler matar Sita, va ser la pròpia Mandodari qui, aturant-li físicament la mà, ho impedí. Rama pel seu cantó va alliberar la seva esposa i Ravana va morir en la batalla.

Mandodari, vídua i repetint una vegada més la interminable roda de les dificultats de la seva vida, va perdre també fills, parents i amics.

(Aquests fets estan explicats amb pèls i senyals al Yuddha Kanda – Llibre de la Guerra – del Ramayana.)

DESPRÉS DE RAVANA

Malgrat que la versió del Ramayana acceptada com a oficial no en diu res, nombroses edicions alternatives afirmen que Mandodari es va tornar a casar.

Va ser potser una decisió personal de la pròpia Mandodari o bé algun tipus de raó d’estat per a preservar l’estabilitat del regne de Lanka on havia regant el seu difunt marit, mantenint-lo dins l’òrbita de poder de Rama, el vencedor en la guerra, o potser per a preservar la influència de la reina vídua en els afers públics del regne.

Sigui com sigui, Mandodari va continuar fidel als seus compromisos, fins que el seu rastre es dissol en els corriols de la literatura i en el nostre coneixement…

(UNA DE LES CINC

 Mandodari, amb Ahalya, Sita i Tara, pertanyen al Ramayana, mentre que Draupadi apareix al Mahabharata. Entre les cinc, Mandodari és repetidament equiparada a l’aigua: “turbulent a la superfície i profunda en la seva recerca espiritual”, afirmen algunes sentències.

 L’heroïna que observem – senzilla i modesta, impulsada per la llum del coneixement que dona sentit al comportament ètic en una època que envoltada d’impuls, passió i desig – sembla l’instrument que desperta la ment i aconsella la raó quan la irracionalitat es converteix en el centre de tot. Que no sigui escoltada no canvia el seu camí. Per a ella, els deures – o, si es vol, la part dhàrmica dels destins humans – són cap endins, mentre que el paper de l’esposa obedient és el jo extern.

[Podeu accedir a més informació sobre les Panchakanyes a  l’article “Panchakanya: verges sagrades, dones lliures” d’aquest mateix bloc.])

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, Sànscrit, el 22 de maig de 2022 per toni-f

LES CLAUS DE L’ACCIÓ. TARDOR AL RAMAYANA (*)

Deixa un comentari

A la tardor, l’atmosfera és neta i transparent. Es tracta del millor moment per a projectar i decidir tota mena d’activitats. I per a començar a dur-les a terme.

Avui comença la tardor i, com tots sabem, fins al proper 21 de desembre (data d’inici de l’hivern d’enguany), dia a dia, la llum anirà minvant i el fred serà més viu,  però a la major part de l’enorme subcontinent indi – escenari del Ramayana i també, modestament, d’aquest article – la nova estació acaba d’agafar el relleu a l’època de les pluges i ho fa amb un  sentit més global: se suposa que les recents precipitacions, a més d’endur-se les partícules de pols de l’atmosfera, també ho han fet amb les boires que poden entelar l’intel·lecte.

Rama i Lakshman. Una conversa crucial... i profitosa!
Rama i Lakshman. Una conversa crucial… i profitosa!

TARDOR

A la tardor doncs el cel – i els pensaments – són més clars que en cap altra època de l’any.

Sigui com sigui, amb independència de l’holística versemblança d’aquesta creença, Valmiki, el llegendari autor del Ramayana, descriu el transparent paisatge d’aquests mesos amb la precisió i el lirisme encès que ja coneixem els qui compartim aquest bloc (1):

Rentades per les pluges dels grans núvols,
les carenes i les planes
semblen brunyides i brillen
com esmalts sota la llum de la lluna.

El cel recorda el reflex d’una espasa acabada d’esmolar
i han minvat els corrents dels rius.
La brisa és freda i bressola els lotus vermells
mentre la foscor, alliberada d’ella mateixa, llueix en totes direccions.

És en aquesta lluminosa atmosfera que Laksham, el germà menor de Rama –  que l’ha acompanyat en el seus atzarós exili -, en veure’l paralitzat per l’enyor de la seva esposa, segrestada pel demoníac Ravana, el repta a aixecar-se:

Perquè deixar-te encadenar per la feblesa?
Perquè permets que es doblegui el tremp de la teva ànima?

Aquest trist desànim pretén ser profund;
però, a què et porta retardar els passos endavant?

 El germà de Rama l’aconsella aleshores amb paraules de validesa perenne:

Posa’t en marxa amb fermesa i la ment clara,
concentra’t en la victòria i els seus fruits.
Prepara bé el camí i fes cada dia el tram de cada dia.
Sigues sempre tu mateix.

 

PUNT D’INFLEXIÓ

En aquest moment, els afortunats lectors del Ramayana estem just al centre del veritable punt d’inflexió de l’argument i comencem a descobrir un nou i emocionant territori narratiu.

Fins ara, Rama ha estat objecte de tota mena de tribulacions: traïcions, maltractes, enganys, sacrificis inútils… A partir d’aquest moment, l’heroi – colpit per la vehemència i pel poder de convicció del seu germà – aferra amb força les regnes del seu propi destí, aconsegueix aliats, troba el seu enemic, el venç i aconsegueix el seu propòsit, en aquest cas, recuperar la seva muller.

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ

Així és com inicia i ens explica la seva transformació:

A tothora tinc presents feina i eines
i el meu cor, ara joiós, és ple de força.
Venceré les febleses mirant dins meu la llum  final.
Sempre és bon moment per a començar. 

TARDOR.TEXT DESTACAT.PROVA 2-page-001

Es tracta d’uns consells (o d’un seguit de tècniques) que – formulats sovint amb paraules molt semblants a les del Ramayana – continuen sent tant vàlids i útils avui com fa tres-mil anys: meditació, concentració, anàlisi, visualitzacions, planificació,  treball, iniciativa…

A banda de ser llibre de referència de nombrosos grups hinduistes d’arreu del món,  el Ramayana continua sent una obra literària tant vàlida avui com al moment de ser composta.

 

A més, naturalment, d’un dels puntals de la cultura universal i, per tant, de la nostra.

 

 

(1) Podeu veure’ls de nou: HIVERN i PRIMAVERA.

(2) Totes les estrofes citades en aquest article pertanyen al Sarga (denominació dels capítols del Ramayana) XXX del quart llibre de l’obra, conegut com a  Kishkindha Kanda (Kishkindha és el nom del regne dels seus simiescos aliats     i Kanda la denominació dels llibres d’aquest poema èpic),

 

(*) Des dels seus inicis al gener del 2011 fins a principis d’aquest mes, quan s’hi va publicar l’article sobre Indra, aquest bloc havia compartit cent articles amb els seus lectors.

Aquest text sobre la tardor és, per tant, el cent-u de la sèrie i enceta una nova Etapa.

L’objectiu continua sent incrementar constantment l’interès dels continguts i millorar-ne la llegibilitat i l’utilitat.

En tot cas, moltes gràcies a cada lectora i a cada lector, per cada lectura.

ADITYA HRIDAYAM. EL COR DEL SOL, DEL TEU COSTAT

Deixa un comentari

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

Sol

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Batalla

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

 

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita el 24 de juliol de 2015 per toni-f

POSTALS DE RAMA

Deixa un comentari
La lectura d’un bon llibre és – literalment (i literàriament!) – un gran viatge o fins i tot, si es vol, un Gran Viatge.Aquesta afirmació és coneguda i reiterativa però, en el cas del Ramayana, un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i objecte d’aquest article, sorprenentment exacta: “Rama” n’és el nom del protagonista i “ayana”, en sànscrit i en aquest context, vol dir viatge. Ramayana significa, per tant, “El viatge de Rama”.

L’obra descriu, bàsicament, la història de Rama (una de les deu encarnacions del déu Vishnu) i de Sita, la seva esposa que és raptada per Ravana, el rei de Lanka. De fet, l’argument serveix per a descriure tota la gamma de situacions de la vida d’una persona i n’il·lumina els deures en diferents rols: pare, mare, fill, filla, marit, dona, germà, germana, amic, soldat, etc.

Des de fa molt més de tres mil anys, els qui escoltem o llegim aquesta corprenenedora narració som sovint enlluernats per estrofes i versos especialment esclatants, que es converteixen en missatges singulars, aparentment adreçats a cada u.

Aquestes imaginàries postals, enviades per alguns dels nombrosos protagonistes del Ramayana, des dels llocs, en els moments i amb els motius més impensables, contenen textos com els següents, extrets del propi llibre:

– Els ocells estan fets per a volar, els rius per a fluir i cada persona per a acomplir el seu deure.

– La vida i la mort, l’alegria i el dolor, el guany i la pèrdua… Aquestes dualitats no poden evitar-se. Aprenguem a acceptar el que no podem canviar.

– Els homes saludem la sortida del sol amb alegria per la llum que torna. Però no ens adonem de que cada instant del dia que comença determina la resta de la nostra vida.

– Només els febles deixen les coses en mans del destí. Els qui confien en ells mateixos mai no es refien de la sort.

– Qui abandona el seu bàndol i s’uneix a l’enemic és destruït immediatament després de la victòria.

– El savi preveu els infortunis i pren mesures per a evitar-lo i, si cal, superar-los.

– El tronar dels núvols que han vessat tota la seva aigua no produeix ni una gota de pluja. Els valents de debó no parlen en va; mostren el seu valor per mijà de l’acció.

El gran tema del Ramayana és el dels valors humans i, com acabem de compartir, els conceptes que proposa segueixen sent vigents.

Les seves pàgines mostren la condició humana en tota la seva diversitat, extensió i profunditat. Ens mostra a nosaltres mateixos.

Els lectors ens convertim així en viatgers per un univers inacabable, en privilegiats receptors d’una saviesa permanent.

Que hi descobrim, tots plegats, paisatges infinits!

Que en rebem lluminoses postals, curulles de joia, claredat i serenor!!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 16 de juliol de 2014 per toni-f