Pomada
Però no només d’estiracabells polítics, entre polítics vull dir, viu l’home. He dedicat una estona a fullejar diaris dels darrers dies, el pas previ a llençar-los, i algunes coses m’havien passat per alt. Com aquest avís del Donat Putx, que diu que Pomada ha penjat el segon disc a la seva web. […]
Hi vaig. A la pàgina en blanc només els títols de les cançons, en un homenatge a les velles underwood de cinta gastada, que amaguen fitxers mp3. Els vaig clicant.
La combinació d’acordió, bases rítmiques, sobretot la pandereta, i les dues veus, la bona, íntima, de l’Helena Casas i la gastada, que gairebé pobreja, de Carles Belda, desgranen unes cançons que juguen atinadament amb el cançoner popular
que menja, menja, menja
i tots estems sols")
sobre tonades que no ho són menys (una rumbeta, una marxa mora, una cumbia), per construir una mirada melangiosa, crítica, xopa d’spleen, sobre la realitat que ens encercla:
i lluito per no fer-ho."
Llàstima que no hi hagi les lletres, també (a mi m’agradaria que em diguessin, i no haver-ho de saber pel meu compte, que el "Bolero" és un poema del Casasses), i alguna coseta més que ajudi a fer colleta. O potser és que esperen i volen poder fer colleta en directe.