Doncs l’altre dia assisteixo a una activitat oberta sobre el molí Viure de l’Aire, el projecte eòlic comunitari que hi ha a tocar de Pujalt, i se m’adreça una persona i em demana si jo sóc jo.
El pròxim diumenge 9 de juny estem cridats a escollir els nostres representants al Parlament Europeu. I, tot i el cansament i la incertesa després del 12 de maig, hem de fer un esforç més i tornar a exercir el dret de vot.
“Els qui en la desventura ho passen malament no són benèvols amb els més desventurats”, diu Ifigènia, des de la seva reclusió al temple d’Àrtemis, quan gairebé ja ha passat tot. Quan ja ha passat tot, dic, excepte el retrobament amb Orestes, el germà, que serà ben bé un renaixement. (més…)
Plou, i la terra ho celebra.
Poc es devien pensar els espanyols que han impulsat l’onada de repressió que vivim d’uns anys ençà, que tindria l’efecte que està tenint: molts catalans del sud han descobert que, a l’altra banda d’una ratlla virtual politicoadministrativa que se sol anomenar frontera, hi ha més Catalunya, la del Nord. I que hi és, i hi és de debò, ho vam poder comprovar fa vuit dies, a la lectura que Poetes i músics per la República va organitzar a Elna.
El cementiri de Montjuïc és ple de monuments. No: és tot ell un monument. Un espai on es concentren moments de temps passats que ens parlen del que hem estat. I, quan menys t’ho esperes, probablement, també del que som o de cap on pot ser que anem.
Passejant per Manresa em crida l’atenció una placa que anuncia una especialitat del Dret que no coneixia.
La civilització progressa i d’uns anys ençà gairebé tothom ha après que el patrimoni és valuós i que, per això, més val conservar-lo.
com una dèria
sortir del niu
recórrer el tronc
pi rere pi
seguir el camí
anar endavant
sempre endavant
com un sol cos
cap enllaçat
darrere cap
darrere cap
darrere cap
darrere cap
cap rere cap
com un sol cos
fins a la fi
pi rere pi
ves quina fi
cicle infernal
com una dèria
Hi ha indrets que semblen ells mateixos, essencialment, espais de fantasia: els balnearis, per exemple. D’altres queden al fons de la memòria com un espai de record on tot hauria pogut ser possible: la caseta de les meves ties àvies a Ontinyent, en el meu cas. Ara imagineu que tots dos espais conflueixen, i tindreu a les mans l’evocació del balneari dels avis Guajardo de Maria Campillo, tota una educació sentimental.
Silenciosament, callada, en companyia de les seves ombres, ahir se’n va anar Teresa Bertran, dita d’Arenys, poeta i llengua viva.
Ahir al matí, a Vic, ens vam abrigar del fred recordant Carles Furriols, convocats per Eduard Casas en nom de Poetes i músics per la República, amb, entre d’altres, Ter Tarrida, Xavier Baró, Biel Majoral, Francesc de Dalmases, Aurora Madaula, Lluis Puig Gordi, Toni Comín, Carles Puigdemont.
Després del parèntesi nadalenc torna a ser temps d’exàmens. Per bé que, llevat de tu mateix, la majoria de protagonistes s’hi renoven cada any, tot plegat té molt de procés rutinari i reiteratiu. Si no fos que gairebé sempre t’hi espera alguna sorpresa imprevista o fins i tot inversemblant.
