L'Hereu Riera

Aquest tema és realment com el Guadiana: apareix i desapareix de tant en tant de les planes d’actualitat, però a diferència del riu andalús, que va a parar al mar, el tema de la prostitució a peu de carretera no se sap com acabarà, si és que algun dia s’acaba.
Tothom deu recordar els intents de l’honorable Montserrat Tura, quan ocupava la cartera d’Interior, de mirar de posar una mica d’ordre en aquesta qüestió estranyament espinosa de la prostitució. La consellera va arribar a fer inspeccions in situ, en determinats locals de les comarques gironines, crec recordar, si més no per fer-se una composició de lloc del sector, fàcilment sospitós de tenir treballadores del sexe en situació il·legal. Però una cosa són les cases de barrets, que es troben en determinats punts de la nostra geografia i l’activitat que s’hi mena a dins no transcendeix de les seves parets, i una altra cosa són les noies que treballen a peu de carretera, moltes d’elles enganyades i/o forçades per màfies transfrontereres, i en situació d’inseguretat i de risc, tan personal com sanitari. I a la vista de tothom, és clar.
Aquest últim aspecte és el que molesta més especialment els ajuntaments afectats, que tampoc tenen gaires eines per treure’s el problema de damunt. Fa uns mesos els diaris explicaven que en un poble de l’Alt Empordà les autoritats municipals van intentar fer fora les noies dels punts on paraven escampant-hi zotal. Deixant de banda la cosa grotesca de la solució del desinfectant, d’olor agra i desagradable, el cas demostra el grau de crispació que engendra entre la població i en els responsables polítics que es troben amb aquesta situació tan incòmoda dins els límits dels seus termes municipals.
El tema ha tornat a la palestra aquest estiu, en què regidors i alcaldes han decidit agafar el toro per les banyes i prohibir l’activitat acollint-se a les normatives municipals. Ha sigut així a Lleida i a la Jonquera, on la norma aprovada i les multes consegüents han aconseguit foragitar les noies dels respectius límits geogràfics d’ambdues poblacions. Però, com era de preveure, en un cas i en l’altre el que han fet ha sigut desplaçar el problema als pobles veïns. En aplicació de la nova ordenança de la Jonquera (per la qual s’han interessat altres municipis gironins, per redactar-ne una de semblant en el seu), la policia local ha posat 72 multes a les prostitutes (moltes d’elles reincidents, diu el diari el dia 17) i a tres clients en un mes, i la majoria de les trenta noies que tenien detectades “han desaparegut”. Han desaparegut les noies, però no pas el problema.

Que és un tema difícil de resoldre en va donar compte un reportatge molt ben fet, emès per Televisió de Catalunya el 19 d’octubre de l’any passat. El mateix anunciat del programa, titulat ‘El preu de la prostitució’, ja ho revela:
“El 30 minuts d’aquest diumenge tracta el tema de la prostitució,
després que aquests dies s’ha tornat a plantejar la necessitat de
regular aquesta activitat. La presència de prostitutes a les carreteres
ha augmentat els últims mesos”.
Regular l’activitat: aquesta és la qüestió. Per què no es fa? Què hi diuen els polítics? Segons el diputat Jordi Xuclà, de CiU, la situació de la prostitució a Espanya és de ‘alegalitat’… Ni legal ni il·legal: alegal. Realment curiós.
Europa tampoc es posa d’acord, en aquesta qüestió, dubtant entre l’abolició i la regulació. Entre la posició més dura de Suècia, que pensa que “si no hi ha oferta no hi haurà demanda” i multa tant les prostitutes com els clients, si són enganxats in fraganti, o la de França, on tampoc és permesa (cosa que explica la sobreabundància de prostitutes a la comarca alt-empordanesa) i la d’Espanya, que inclou la de Catalunya, on tenim aquesta mitja tinta de la “alegalitat” (el fingiment, en realitat), hi ha Holanda, on la prostitució està perfectament regulada, cosa que inclou la declaració de renda i seguretat social de les dones “treballadores del sexe”. En els fòrums d’internet hi ha molta gent que aplaudeix la decisió “valenta” i pionera (com en altres temes no menys difícils d’enfocar) dels holandesos, i jo també penso que és la més correcta.
En un món que no estigués muntat amb el cul, sinó amb el cap, i que per tant ningú es veiés forçat a dedicar-se a la prostitució, jo crec que aquesta activitat continuaria existint. Que algú decidís vendre el seu cos, com hi ha qui decideix vendre la seva força de treball, o el seu talent creatiu, el seu do de gents o la seva capacitat organitzativa, hauria de circumscriure’s a l’àmbit de la moral, a la particular escala de valors de la persona que ho decidís. I prou: la normativa laboral hauria d’incloure-la com una activitat possible més, amb totes les garanties i amb tots els drets i deures que porten aparellats totes les altres activitats laborals regulades. (Hi ha moltes activitats contemplades per la normativa laboral vigent la moralitat de les quals deixa molt a desitjar, o és molt discutible, i malgrat això es fan a plena llum del dia, i fins i tot gaudeixen d’un inusitat prestigi social).
El problema de la prostitució no és -o no hauria de ser- la prostitució en si, sinó la situació de clandestinitat o de semiclandestinitat a què l’obliga la hipocresia social, i consegüentment, com a activitat no regulada que és i tanmateix amb una demanda que no es pot obviar, la possibilitat (que exploten descaradament, de manera repugnant, totes les màfies que s’hi dediquen) de fer-hi treballar dones, sobretot, contra la seva voluntat, i aprofitant-se de llur situació de clandestinitat per imposar-los unes condicions properes a l’esclavatge, en alguns casos.
A les màfies, les grans beneficiàries d’aquesta situació anòmala, ja els hi deu anar bé que les coses estiguin com estan. Però els culpables d’aquest estat de coses tan deplorable s’han d’anar a buscar en una altra banda: són els mateixos que acaparen el mercat i deixen a les persones de l’anomenada eufemísticament “classe treballadora” uns marges de subsistència cada dia més estrets. La vergonya de la prostitució que existeix avui dia (estigui o no estigui a la vista de tothom) hauria de ser la seva vergonya. Però el problema és que de vergonya, aquesta gent tan farta de guanys, no en té, ni falta que li fa (més ben dit: per mantenir-se on són, la vergonya fa nosa). Els polítics, que ens demanen el vot per representar-nos i treballar per nosaltres, els hi haurien de parar els peus, però no deuen veure que el problema sigui aquest. I si el veuen, miren cap a un altre costat.

[_{Imatge de l’entradeta: www.nosomosperfectos.com/}]