L'Hereu Riera

La desfilada de presidents de les comunitats de veïns espanyoles pel despatx de l’alcalde de la Moncloa durant l’últim període d’incompliment de l’Estatut per part del titular de l’oficina, JL Rodríguez Zapatero, ha sigut motiu de comentaris de tota mena.
Entre ells en destaca un, fet amb aquella barreja -tan catalana com l’allioli- de sarcasme, decepció, pessimisme i mala llet, que prediu que al final la majoria d’aquestes comunitats rebran, com plogudes del cel, unes millores que no havien ni imaginat, i tampoc demanat, per tant, i les rebran sense haver-se-les currat gens, i en canvi la “comunitat autònoma” de Catalunya, que és la impulsora d’aquests canvis a millor, rebrà poc, molt menys del que li pertoca, i l’hi donaran tard i malament, i encara després d’haver-se passat els últims anys rebent garrotades de tot arreu per haver portat la iniciativa, una reforma de l’Estatut d’autonomia que aquest país considerava inajornable i necessària pels nous temps i que va ser titllada d’egoista, insolidària i la resta de (des)qualificatius que solen penjar els castellanyols a tot el que vingui del Principat, sense ni molestar-se a mirar-s’ho una mica, parlant sempre “de memòria”.
És el joc del “Café para Todos”, i s’hi juga així: “Digamos no”, d’entrada, tot seguit ho portem al Constitucional, i si confirma que és dolent, ens donarà la raó a nosaltres, que ja ho sospitàvem; i si diu que és bo, ens hi apuntem, i arrambem amb els beneficis… I així “sempre guanyen els mateixos”, com diu en Frederic Porta. I ben descansats, a més.
És ben fàcil de contrastar: s’agafen, p.e., els estatuts de Catalunya, del País Valencià i d’Andalusia, es posen l’un sobre l’altre, pàgina per pàgina, i es veu clarament com un bon grapat dels seus articles són pràcticament idèntics, quasi calcats, i tot i així els del primer han sigut portats al tribunal constitucional, mentre els dels altres dos passaven el tràmit de l’aprovació sense problemes. “Que inventen ellos!”, deia Unamuno. “Que redacten el Estatuto ellos!”, diuen els presidents per accident de les comunitats de veïns castellanes, contents i satisfets amb la seva màquina de fotocopiar nova de trinca.
En la descripció d’un dels viatges que Josep Pla va fer a Portugal inclosa al volum Direcció Lisboa, el que fa pel que ell anomena “L’itinerari del Sud”, entre Cadis i Algesires, parla de la “Teoria d’Andalusia”, un sorprenent assaig de l’ínclit don José Ortega y Gasset, que aquesta vegada a qui deixava descol·locat era l’escriptor de Palafrugell. Diu el senyor Pla:

«És curiós. Hi ha autors importants que asseguren que Andalusia és un país trist. Baroja sostingué, en llibres i converses, que Andalusia és un dels espais més tristos de la terra. Ortega parla -escriu- sobre la pressuposada alegria de l’andalús. Altres autors afirmen que l’andalús és hiperbòlic, alegre i extravertit. Un dia, trobant-me jo present, el dibuixant Bagaria digué a don Serafín Quintero que Andalusia no li semblava tan divertida com se sol proclamar habitualment. El senyor Ávarez Quintero s’indignà i agafà una actitud despectiva.
Essent, com sóc, un home de comprensió molt lenta i de tan pocs coneixements, m’és molt difícil de decantar-me cap a un o altre sentit. És, per mi, una qüestió molt difícil.

[continua]

(…) Per altra part, Andalusia sembla tenir uns primers plans superposats i, sovint, el que és a prop no deixa veure el que hi ha en la perspectiva. “El que té d’admirable, de misteriós i de profund Andalusia, hom ho troba més enllà de la farsa multicolor que els seus habitants posen davant els ulls dels turistes. Perquè cal advertir que l’andalús, a diferència del castellà o del basc, es complau a ésser ell mateix espectacle per als estranys (…). Aquesta propensió dels andalusos a representar-se i ésser mims d’ells mateixos revela un sorprenent narcicisme col.lectiu. Només pot representar-se a si mteix qui és capaç d’ésser espectador de la seva pròpia persona” (…). L’escriptor vol probablement donar a entendre que l’andalús és un individualista insuportable i claríssim.
Una de les primeres coses que sorprenen d’aquest país és el poc que menja la gent -la sobrietat alimentària. Moltíssims observadors i sociòlegs han dit això mateix. És un espai considerable de terra que té fama d’abundant, en què les coses es donen amb una gran facilitat, en què la fertilitat és indiscutible. Aquesta fama és evident. Si és real o fictícia -vull dir merament pràctica-, és un dubte que se us acudeix. No és pas gaire corrent d’obtenir duros a quatre pessetes. Totes les coses de la vida -àdhuc en els països de més liberalitat geogràfica- demanen molt d’esforç.
(…) En la seva Teoría de Andalucía, el senyor Ortega parteix de l’axioma que aquest país és, des del punt de vista de la producció agrària, la terra de Maria Santíssima: terra grassa, ubèrrima, que dóna fruits esplèndids amb pocs esforços, i sobretot si hi ha una mica d’aigua…
Per què en un país d’aquesta categoria -es pregunta de seguida- la gent menja tan poc i malament? (…) “Si l’andalús volgués fer quelcom més que sostenir-se en la vida… hauria de menjar més i, per a això, gastar un esforç més gran. Però això seria donar a l’existència una solució estrictament inversa a l’andalusa. En un mot: l’andalús no menja per no treballar -l’andalús és un dropo, no pas en el sentit vulgar de la paraula, sinó en el sentit noble i elevat, cultural. L’andalús arrossega uns quatre mil anys de droperia, i no li va gens malament”.
Partint d’una frase de F Schlegel, segons el qual la mandra és el darrer residu que ens queda del Paradís Terrenal, Ortega construeix una teoria de la “droperia” d’aquest país. Si la cultura consisteix a trobar una equació per a resoldre el problema de la vida, de l’existència en aquest món, aquest problema es pot plantejar de dues maneres: “Si per vida entenem una existència de màxima intensitat, l’equació ens obligarà a afrontar un esforç màxim. Però reduïm prèviament el problema vital, aspirem només a una vita minima: llavors, amb un mínim esforç obtindrem una equació tan perfecta com en el poble més ple de gestes. Aquest és el cas de l’andalús. La seva solució és profunda i enginyosa: en lloc d’augmentar l’haver disminueix el deure; en comptes d’esforçar-se per viure, viu per no esforçar-se; de l’evitació de l’esforç en fa principi de la seva existència”. (…)
Si tots aquests judicis són veritat, l’andalús seria l’antípoda de l’home modern, de l’home nord-americà o nord i centreuropeu que fa marxar el món, de l’antikeynesià (per dir-ho amb alguna dimensió sòcio-econòmica, per antonomàsia). (…) El senyor Ortega exposa admirablement aquest contrast: “Venim d’una època que més que cap altra de la història ha fet del màxim esforç el seu ideal de vida, i ens sembla difícil de comprendre una actitud vital tan oposada a la nostra”.
(…) La conseqüència és inevitable: l’andalús treballa poc, però també es diverteix poc. L’andalús, escriu el senyor Ortega, “redueix al mínim la reacció sobre el medi, perquè no cobeja res més i viu submergit en l’atmosfera deliciosa, com un vegetal”. Com un vegetal -afegiré- més aviat raquític i arrilat, perquè sovint la misèria és visiblement extrema.
(…) L’autor de la teoria sembla creure que aquesta falta de vitalitat dimana d’una actitud perfectament deliberada i voluntària. Els andalusos són així perquè així ho han decidit. Però per quina raó ho han fet? Hi deu haver moltes causes. El sistema social imperant? El latifundisme? ¿Les complexitats del domini històric? ¿La superposició de cultures? ¿L’islamisme, el catolicisme, el feudalisme? El clima? ¿I no podria ser, també, conseqüència de la poca i pèssima alimentació?
(…) “La cuina andalusa -escriu l’autor de La España invertebrada– és la més tosca, primitiva i escassa de la Península. Fins en això l’andalús imita el vegetal: s’alimenta sense menjar, viu en la pura immersió en la terra i el cel”».

Va bé saber una mica amb quin personal compartim les terres d’Espanya, bo i mirant d’entendre per quina mena de misteris a alguns, sense ni voler-ho, els plouen sempre estatuts i pressupostos del cel i a d’altres, tot i voler intensament empendre el vol, no els deixen aixecar mai un pam de terra…