De solanes i obagues

Quan surt una portada com la de El Jueves dedicada al princep Felip i la seva dona, es poden expressar moltes opinions sobre el bon gust, el mal gust, si fa riure o no, si s’han passat o s’han quedat curts.
Quan hi ha però un judici, una sentència i una multa com la que es va produir ahir a Madrid, un deixa les opinions que pugui tenir a un costat i no pot més que solidaritzar-se amb els acusats i El Jueves.

Els límits de tolerància de la Monarquia en el moment que han començat a ser explorats s’estan descobrint massa estrets i això no deixa de ser una prova sobre el caràcter fonamentalment antidemocràtic de la institució.

Ahir el portal d’internet de la BBC es va fer ressó de la notícia durant tot el dia. Els britànics son monàrquics, però tenen molt clar el tema de la llibertat d’expressió com un element clau de la seva democràcia. Per això s’estranyen de la sentència del tribunal espanyol i la van posar a primera plana. Almenys tot plegat està servint perquè quedin ben retratats.

La sentència feta pública fa uns dies, anul.la uns quants articles de la Llei d’Estrangeria (8/2000) aprovada sota el mandat del Partit Popular. Alguns d’aquests articles limitaven drets fonamentals a les persones sense papers, com és ara els drets de reunió, associació, sindicació, justícia gratuïta i accés a l’ensenyament no obligatori. Ja és la tercera vegada que el TC esmena lleis relacionades amb immigració i ho fa amb l’argument de "què no es pot fer política migratòria amb els drets fonamentals, que han de ser respectats sempre".

Almenys en aquesta qüestió, la justícia i el TC ha actuat amb rigor i sense la politització que envolta tot el procés que ha de desembocar per exemple en la sentència de l’Estatut. Més enllà de les conjuntures polítiques, sembla que la Constitució garanteix drets individuals, fins i tot els d’aquells que en no tenir papers son objecte d’arbitrarietats per les mateixes lleis de l’executiu. Suposo que més complicat deu ser pel Tribunal atendre altres consideracions de drets recollides a l’Estatut i que fan referència més a drets individuals però dins el marc d’una nació que no es correspon amb l’Estat. Però la constitució espanyola dóna el que dóna de si.

En tot cas cal felicitar-se per la sentència que suposa, sense dubte, un avenç indiscutible en drets i integració

La jornada va ser un èxit en quan a convocatòria i a funcionament. Feia falta un espai com aquest on escoltar en un mateix lloc i dia, totes les propostes que s’han anat coent d’un temps ençà .

El millor amb diferència, van ser les dues ponències inicials de Josep Termes i de Ferran Requejo que van situar el marc de reflexió, un en el terreny històric l’altre en el de la teoria política democràtica liberal. Fan falta aquests marcs per aixecar el nivell del debat i la discussió.

Pel matí van intervenir les diverses plataformes independentistes i per la tarda els partits polítics. No cal ni dir que l’interès i l’expectació es centrà sobretot en les intervencions de la tarda.

De les moltes coses que es van dir, un aspecte em cridà vivament l’atenció en la intervenció dels partits catalanistes (que aquest era el punt comú que tots van reconèixer). El realisme i la claredat en quan als horitzons que cadascú va marcar. Això curiosament va decebre una part de l’auditori. Sembla que en tractar-se d’un auditori sobretot sobiranista, s’esperava que de cop i volta algú ens anunciés una mena de novetat revolucionària en quan als plantejaments. Res d’això els plantejaments son els de sempre, els horitzons els de sempre i el llenguatge el de sempre, cosa que va fer que algú critiqués que "tot allò sonava a antic" o un altre que ens "haguessin deixat freds".
A mi em van agradar els partits (dels quals no formo part), fins i tot més que no pas les plataformes del matí (de les quals formo part). Precisament em van agradar pel seu realisme. Acusem massa als partits de no connectar amb la realitat i això s’ha convertit ja en un tòpic. No ens enganyem, si algú té avui informació sobre la realitat del país, son ells, i més quan dels 4 dels partits que exposaven 3 eren partits de govern.
Potser els que estàvem més desconnectats de la realitat érem precisament nosaltres, els que signem manifests o plataformes amb bona voluntat però també com un exercici de certa comoditat.
Els partits (TOTS) van parlar sobretot de cohesió social, de la qüestió de la immigració, de les dificultats de la llengua …. i encara que les solucions diferien, el diagnòstic era força clar.

Per això, aquell dia em van agradar els partits, i em van desanimar una mica les crides a la independència que aixequen molts aplaudiments però que situen tots els arguments únicament en la dialèctica de repte (destrucció, va dir algú) a l’Estat. Hi ha un perill clar barreja de messianisme i de desconnexió de la realitat per part de l’independentisme com a moviment social. Convé molt més conèixer la realitat dels barris, la realitat del territori, la realitat de la immigració la vella i la nova, convé un esforç de seduir i fer-ser entendre (també cap a dins del país).

La jornada d’Òmnium va posar doncs sobre la taula la importància de la cohesió social, no com a pas previ ni posterior a un possible procés d’independència sinó simultani a aquest i per tant condició inevitable per no caure en la il.lusió d’un país que compti ja de partida amb la desafecció d’una bona part de la gent que hi viu.

Vaig a còrrer sovint a la carretera de les aigües. Des d’allà la visió de Barcelona és magnífica sobretot si un hi va a trenc d’alba i fa un dia clar i net com els de la setmana passada. En aquelles hores encara mig fosques, la ciutat fa un soroll somort i sembla al.liena a tots els maldecaps i problemes que de fet s’hi couen. Pels que som de poble, la immensitat del panorama urbà no deixa de produir un efecte ambivalent, barreja d’admiració i sensació de formiguer insà.

A vegades em dóna la sensació, sense tenir-ne ni idea, de què alguna cosa s’ha planificat malament d’arrel, quan sobre un territori tant petit s’hi han abocat tantes expectatives.

Resulta que en allò que abraça un cop de vista desde Sant Pere Màrtir mirant a sud-est, hi ha d’anar el primer port de la Mediterrània, un aeroport intercontinental que porti negocis i turisme, una zona logística de primera magnitud, un Tren de Gran Velocitat, unes Rodalies que han de moure cada dia centenars de milers de passatgers… tot això compaginat amb una zona on hi viu molta gent en barris populosos, densos i caòtics del Prat, l’Hospitalet o Cornellà, i amb una agricultura periurbana de regadiu cada cop més ofegada. Sumeu-hi a això un terreny de natural inestable i sorrenc, molt malmès i tocat per influència humana.

A més no sé si tota aquesta concentració en pocs quilòmetres contribuirà a esponjar i a equilibrar un territori cada vegada més ple de contrastos entre l’àrea metropolitana i la resta del país.

En fi, que mirat així em surt allò d’Asterix "són bojos aquests romans"

Vaig acabar la carrera de Psicologia fa molts anys, però des de llavors el nivell de "psicologització" de la societat no ha parat de créixer. Un terreny on això ha arribat a punts gairebé d’atipament és el món educatiu. Setmana sí, setmana no, apareix un estudi a favor o en contra d’una determinada pràctica o comportament pedagògic.

Aquesta setmana li toca al clatellot. Diu que en substitució seva és millor practicar el "time out" perquè el
nen pensi i reflexioni. Suposo que sí. Però una exagerada condemna del
tradicional clatellot tindrà també les seves repercussions
pedagògiques, repercussions que segurament mereixerien un altre estudi.

El clatellot practicat molt de tant en tant i amb una forta motivació, té l’avantatge de trencar molt sovint un cercle viciós obsessiu d’assaig-error per part del nen. El clatellot desperta i avisa que un camí no pot continuar sent provat perquè no és correcte i per tant cal canviar la conducta. L’escriptor d’origen jueu Elias Canetti, en la seva biografia, explica que una vegada amb cinc anys i molt enrabiat es posà a perseguir la seva germana més gran amb una destral amb intencions de fer-li mal. El seu avi, l’aturà i del clatellot que s’endugué diu que va interioritzar d’una vegada per sempre la prohibició de matar. És exagerat, però serveix per exemplificar que el clatellot davant situacions flagrants té un efecte més durador que qualsevol raonament.

Sense clatellot tenim el risc del relativisme reflexionador, d’ara sí o d’ara no, ara ho veig ara no ho veig, del tot si val si està ben embolicat de bones reflexions etc.. En definitiva sense el clatellot correm el risc d’un futur ple de nens mal criats, polítics tous i gestors de rodalies que actuen com si les accions no tinguessin conseqüències… (ara que hi penso, "futur"?)

El cementiri el van construir de cara al poble, diuen, perquè els vells, que eren els qui llavors decidien les coses, van creure que una solana era molt millor lloc per un cementiri que no pas una obaga. "Així ens tocarà més el sol" diuen que va ser l’argument amb més pes.

Això va fer que la casa de la meva família estigués encarada cap el cementiri, de manera que aquest amb els seus xiprers i els seus nínxols ha format part natural del meu paisatge durant molts anys.

Hi ha qui els cementiris els defuig, jo no podia ni que hagués volgut perquè era sempre allà davant lleument transformat només pels canvis de les estacions i pel creixement gairebé imperceptible dels xiprers. Aquesta naturalitat crec que m’ha ajudat a l’hora de percebre la mort com íntimament lligada a la vida. Els cementiris allunyats de la ciutat, els tanatoris … tan pràctics! han fet que sobre la mort el tabú no fes res més que créixer.

Per Tots Sants quan visito el cementiri i penso i prego pels familiars que hi tinc enterrats, m’agrada observar el poble des de l’altra perspectiva, i veure des d’allà la finestra de la cuina de casa, o de l’habitació de la mare. Dues perspectives d’una realitat única que en el moment en què maldem per separar es produeix com un petit esquinçament fet de por o de nostàlgia.

En Tots Sants, ni que sigui per un dia es produeix com una mena de retrobament, per això crec que és un dia amb un cert efecte sanador. El nostre món separa massa les realitats i margina sobretot aquelles que no li agraden (vells, malalts, …). El preu d’aquesta separació és la percepció de la vida com una mena de puzzle al qual li falten massa peces.

El cessament del director del CAP de Raval Sud ha fet saltar la indignació dels metges i els professionals que treballen en atenció primària. Tinc gent amiga treballant en aquest àmbit, gent complidora d’aquella que en diuen vocacionada, però d’un temps ençà em confessen estar absolutament desbordats per la demanda que els ve tant de part de l’administració com de part d’una població creixent. La necessitat de vendre resultats i demostrar que es fan coses, porta sovint els polítics a obrir programes d’atenció nous, quan els existents no estan ni de bon tros assegurats.

Això és conseqüència com en tants altres camps, de models de funcionament de tipus gerencial, en els quals sovint els gestors programen, planifiquen i innoven a sense tenir en compte la realitat a peu de consulta. Aquest desajustament es tradueix sovint en una pressió afegida pels professionals del CAP segurament els més joves, els més mal pagats i els que estan en situació més precària. Una gestió que no miri també per les condicions laborals dels treballadors que han d’aplicar els programes, acaba anant en detriment d’un servei, que si s’aguanta és per la bona fe i el treball dels professionals.

Fa un parell de setmanes vaig seguir amb atenció l’entrevista que Mònica Terribas va fer a la Sra Magdalena Alvárez, ministra de Fomento. Suggeriria avui a la gent de La nit al dia recuperar-la fragment a fragment. Interessa el contingut però també aquella forma arrogant que es molestava quan l’entrevistadora, incisiva com sempre, posava raonadament en dubte les promeses del ministeri. No únicament la data d’arribada de l’AVE a Sants, sinó també l’anunciat final de l’episodi d’avaries i incidències.

Tornar a repassar avui aquella entrevista, donaria la clau de com ha estat d’orgullosa i lleugera l’actitud d’alguns representants del Gobierno de España amb els ciutadans de Catalunya. Promesa rere promesa, s’han anat carregant en una sola legislatura una confiança que en les darreres eleccions estatals van recollir de manera majoritària.

La confiança en el propi govern i en les institucions, és bàsica perquè es puguin fer coses amb la tranquil.litat que la gent que n’és afectada té garantit la salvaguarda dels seus drets i la seva seguretat. Qui podrà dir ara que foradar Barcelona pel centre serà segur o què és una bona idea passar pel costat de la Sagrada Família? No sóc dels partidaris del "No" per sistema, però amb una actitud tan desastrosa han donat tots els arguments del món als qui dubten de la solvència tècnica, professional i política dels qui els governen. Sobretot quan encara és hora que algú n’hagi assumit cap responsabilitat.

Paraules més escoltades aquesta tarda al Palau Sant Jordi: dignitat, respecte, democràcia, memòria, justícia ….
Contrapunt d’aquelles altres que formen el costat més fosc de la nostra realitat política i social: humiliació, submissió, feixisme, oblit, espoliació …

Una tarda agredolça: dolça en veure que és molta la gent que encara té l’esma i la voluntat de mobilitzar-se per causes justes i fer costat a les víctimes més directes de l’espoli; agra per la fatiga que provoca haver de reclamar constantment, no la lluna, sinó els mínims necessaris per no perdre la dignitat com a poble.

Que les cançons de Raimon, les dels anys 70, sonin avui encara tant emotivament actuals no deixa de tenir un punt inquietant. El país, però, té múscul social i democràtic per anys i aquesta tarda s’ha demostrat.

_{Foto: ACN}

Ahir vaig veure al youtube el vídeo amb la intervenció de Josep Lluís Carod-Rovira al programa de TVE1 "tengo una pregunta para usted". Crec que el president d’ERC va estar francament bé, i discrepo d’un article d’en Monegal criticant el baix nivell de les preguntes. Totes les preguntes que van sortir eren les esperades. Si hi hagués aparegut algú preguntant sobre que "opinava respecte a una solució federal?" o sobre "si s’acataria la sentència del Constitucional" … m’hagués estranyat molt. La visió d’en Carod, de Catalunya i els catalans que té una bona part de la població espanyola, està absolutament mediatitzada pels mitjans de comunicació en espanyol, i és així de pobre. Què hi farem!

Per tant en Carod se’n va sortir bé. Però …

La capacitat dialèctica, d’oratòria i de míting és una característica lloable en un polític. Suposo que en un partit assembleari és a més condició bastant indispensable per pujar ben amunt, ja que el discurs davant l’assemblea ha de ser clar, convincent i apassionat. Esquerra ha tingut per això bons oradors. I per això també altres partits on l’accés al poder té altres vies, van més aviat mancats d’aquest talent. (No imagino al president Montilla seduint amb el discurs una assemblea de militants).

No obstant aquesta capacitat s’ha de complementar també amb la capacitat del realisme, de la rutina, de la gestió, de la discreció, dels temps tranquils. Ho deia l’altre dia el conseller Huguet, segurament el conseller d’ERC que es troba més a gust fent de conseller: "alguns volen que sortim del govern, per dedicar-nos només a predicar". Aquest és un risc, quan es carrega massa les tintes en la capacitat de discurs i de seducció, i es cuida poc els altres aspectes. Em sembla que la demanda dels alcaldes d’ERC l’altre dia reclamant "seny", és una demanda que respon a la voluntat de complementar una capacitat de discurs engrescador amb una capacitat de dia a dia també notable.

Sinó ERC continuarà rebotant líders de l’Assemblea cap a les tertúlies, cremant capitals polítics i reinventant-se a cada moment. Veurem que passa a la conferència.

El llegit i admirat Alcoberro va escriure ahir un post sobre "la crisi de la religió", on més aviat es feia referència a la crisi del catolicisme i encara del catolicisme de casa nostra.

"L’home que mira" expressa un sentiment que en els darrers temps he escoltat en força ocasions "cada dia estan fent més difícil, per no dir impossible, viure com a catòlic a Catalunya i a Espanya". I ho fa sobretot en relació a alguns comportament i expressions adoptats oficialment des d’una bona part de la jerarquia eclesial.

Escoltar aquest sentiment de dificultat dol, perquè qui ho expressa ho fa en forma d’un desig frustrat. Qui no dóna valor a la seva identitat cristiana/catòlica, o qui ho viu d’una manera intimista i absolutament privada es pot permetre sentir una total indiferència per una realitat eclesial francament millorable.

Qui dóna valor però a aquesta identitat fins el punt d’intentar-la viure amb una certa fidelitat i compromís, i per tant amb un cert valor de pràctica pública, d’interès i fins i tot de participació activa, d’un temps ençà viu immers en una perplexitat notable.

Quan sento aquesta queixa, em surt la vena "capellanesca", que segons
com us ho mireu pot tenir un toc funcionarial de qui viu més o menys
d’això, però que si ho feu amb benvolença veureu que intenta expressar la vigència
d’una determina opció de vida.

I amb aquesta vena que em surt responc a vegades relativitzant els excessos i l’actual desconcert d’una jerarquia poruga i massa tancada en si mateixa. Llavors, dic que això del Rouco i la COPE és cosa de quatre, però que hi ha molts capellans de barri i molt capellà de poble que continua creant comunitat allà on hi regna el més absolut i fred individualisme. Gent que, com diu el mateix Ramon continua "donant consol en l?hora de la mort i esperança en el viure de cada dia". Gent que parla de la compassió però que sobretot la practica i sovint amb qui més pateix. Gent que s’encarrega de recollir allò que la nostra societat de façana impecable va deixant als marges.

A vegades responc també amb arguments històrics, lleis del pèndol, moments de reacció que segueixen a moments d’obertura… Ens falta doncs perspectiva i algunes dades semblen apuntar novetats interessants. (que a Catalunya el 39% dels estudiants de grau superior de teologia siguin laics, no deixa de ser una xifra insuficient però significativa).

A vegades ho justifico amb arguments purament polítics, amb lluites de poder que es couen a nivells de nunciatures i conferències episcopals, institucions que manen molt però que en canvi son des del punt de vista de la història i de la Teologia totalment insostenibles.

A vegades, amb els qui tinc més confiança, se m’acaben els arguments i m’emprenyo. I l’emprenyament es pot tornar en discurs ideològic "progre" tant o més patètic que allò que vull contestar.

Però sovint passa que l’emprenyament, d’una manera estranya i misteriosa va derivant cap a una mena de convenciment profund que fa veure algunes coses des d’una perspectiva totalment nova. És llavors quan a un li ve al pensament que això de ser catòlic, català i, si m’apureu, jesuïta, és avui per avui una forma de viure el catolicisme de manera resistent, es a dir, amb més llibertat, creativitat i esperança que mai.

Una altra cosa és que d’aquesta situació en sapiguem treure tot el partit. Me n’adono que només he parlat de les limitacions i contradiccions dels "altres". Potser a les pròpies (l’Església local, la vida religiosa, l’església "de base) hi hauria de dedicar un altre post.

Però ja se sap que sempre és més fàcil veure "la brossa a l’ull del germà, que no la biga en el propi" … Amén

M’ha tocat aquests dies traduir i condensar per la revista Selecciones de Teologia un interessant article del jesuïta gallec Xullo L. Martínez titulat _{A nova
faciana da relixion nunha sociedade de inmigración} que sortí recentment a Encrucillada. En l’article l’autor reflexiona sobre el paper de la religió com a factor de cohesió en les societats d’immigració.

Sovint la religió, i sobretot la visibilitat d’aquesta en l’espai públic, es vista com un element desintegrador que tanca les comunitats sobre elles mateixes i les aïlla de la possibilitat d’un diàleg obert amb la societat que les envolta. Seria ingenu no reconèixer aquest risc.

De fet les religions tenen uns mecanismes de defensa molt forts contra els canvis i contra tot intent que suposi aigualir la seva identitat. Tanmateix l’autor argumenta sobre necessitat de donar reconeixement i visibilitat a l’element religiós no reduint-lo a l’àmbit privat. Aquest reconeixement possibilitaria, segons Xullo Martínez la creació de la necessària confiança perquè aquells que avui veuen amb recel la nostra societat o les nostres institucions, trobin en elles el marc idoni on desenvolupar la seva vida i experiència.

Hi ha doncs una responsabilitat compartida entre els gestors de l’espai públic,que han de ser el suficientment curosos per no confondre laicitat i laïcisme; i per l’altra part, els líders i els creients de les religions ja siguin majoritàries o minoritàries per anar adequant pràctiques i creences a les peculiaritats d’un règim de drets i deures com és el nostre.

Tot això és important començar-ho a posar en pràctica ara, i no esperar a quan la problemàtica es manifesti en tota la seva plenitud. De moment més aviat es respira por. Por entre uns gestors que no saben que fer amb aquest factor i el colguen de prejudicis i etiquetes, i por entre uns líders, a vegades massa, espantats per la dissolució i el relativisme.

Almenys l’article de Xullo Martínez, posa la qüestió sobre la taula, i l’enfoca positivament.

Quan es publiqui a Selecciones de Teologia ja posaré la referència de l’article. Una altra obra d’aquest autor es l’estudi Religión e integración social de los inmigrantes. La prueba del ángel (València, 2006), fet a partir de 80 entrevistes en profunditat.

La deriva de La Vanguardia els darrers mesos, pels qui seguim el diari des de fa temps, no deixa de sorprendre sobretot si no estàs massa al dia del joc de poders i contrapoders ocults, que sembla que son els que realment marquen la política catalana.

Em sembla per això justificada la resposta des d’Omnium Cultural a l’editorial del 24 de setembre titulada "Eso no es catalanismo". Potser algunes de les plomes il.lustres, i certament plurals, d’aquell diari haurien de dir-hi també la seva, encara que això de posar-se amb qui et dóna les garrofes comprenc que sempre és complicat.

Trobareu aquí l’escrit d’Omnium

L’any 1982, l’Associació Bíblica de Catalunya (ABCat) va iniciar el procés de traducció de la Bíblia al català. Fins aquell moment hi havia hagut altres traduccions entre elles la de Montserrat o la de la Fundació Bíblica Catalana (vinculada a l’Institut Cambó).

La nova traducció, però, tenia com a novetat el fet de ser interconfessional, es a dir, recolzada tant per catòlics com també pels protestants de les Societats Bíbliques Unides. El resultat conegut com a BCI (Bíblica catalana interconfessional) és un bon text, i un llibre atractiu amb mapes i annexos molt pedagògics.

Per celebrar-ho, els de l’ABCat han organitzat una Jornada celebrativa d’aquests 25 anys a Tarragona el dia 29 de setembre, en el decurs de la qual serà inaugurada una exposició sobre la BCI.

Traduccions i iniciatives com aquestes situen el català i la cultura catalana ben amunt. Al darrere, com sempre, persones i associacions treballant discretament, amb pocs recursos, però amb un gran amor, en aquest cas, tant al text bíblic com a la llengua catalana.