Com podem ajudar més gent?
Santi Torres. (Publicat a la web de l’Església de Barcelona) A la Fratelli Tutti, el papa Francesc escriu: «Un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per a generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tots, entra en el camp de la més ampla caritat, la caritat política» (n. 180). Lluís Magriñá no va ser estrictament un polític, però sí que va endevinar des de molt jove, que si es volia ajudar a més persones i, fins i tot, aspirar a transformar la realitat, calien institucions fortes, de caràcter internacional, que responguessin a la “globalització de la injustícia” amb una proposta de “globalització de la justícia”. I a això va dedicar una bona part de la seva vida (els millors anys), primer a l’ONG Oxfam Intermón, i després dirigint des de Roma el Servei Jesuïta als Refugiats.
De maneres de viure el sacerdoci, n’hi ha moltes. En el seu cas, va consistir fonamentalment en posar el seu talent i la seva visió sobre el món al servei d’organitzacions que treballaven intensament en aquelles zones castigades per la guerra, la fam i la pobresa extrema. Àfrica, i sobretot el Txad, era la nineta dels seus ulls, el lloc on li va néixer aquella “vocació dins la vocació que l’apassionava”, però al llarg dels anys va acumular milers de quilòmetres i de visites a tots els racons del món on hi haguessin projectes humanitaris. «Com podem ajudar més gent?», aquesta era la pregunta que es feia contínuament i la que feia també als equips de les organitzacions que dirigia.
Hi ha persones que han après a treballar localment, en un barri, en una parròquia. Allà transformen realitats concretes de veïns i veïnes amb noms i cognoms, amb vincles teixits de mil maneres pel pas del temps. Sempre en aquell lloc. Hi ha altres, però, que tenen el do de contemplar el món en la seva globalitat. Que saben que vivim temps en que tot està interconnectat, i que un conflicte en un lloc com Sudan acaba d’una manera o altra impactant en un carrer o un barri a prop nostre. En Lluís Magriñá era una d’aquestes persones. Tenia al cap els conflictes de Sri Lanka, el Congo o el Txad… perquè els havia vist amb els propis ulls, perquè havia vist les conseqüències desastroses del desplaçament forçós. Milers i milers de persones anònimes movent-se d’un lloc a un altre o recloses durant dècades en un camp de refugiats. Tot això, al Lluís li feia mal, i per això la pregunta: «Com podem ajudar més gent?»
Però a més d’aquest Lluís, jesuïta, “fundador” i gestor visionari, hi havia també el company i l’amic proper. Aquell que quan arribava a alguna de les comunitats després d’haver voltat mig món, es servia una copa i començava a conversar amb un i amb un altre, però no sobre les seves històries sinó sobre les històries del seu interlocutor. Les persones més intel•ligents no són les que més parlen sinó les que més escolten, i en aquesta escolta atenta és on descobries el seu gran secret. En Lluís no era un bon líder perquè parlés especialment bé, sinó perquè escoltava excepcionalment bé. L’interessava tot, fins allò que a ulls d’algú que venia del cor dels conflictes més horrorosos del planeta, podia semblar un simple «problema de primer món». Enlloc de tancar-se en ell, sabia practicar com ningú l’art de la conversa. Avui, que més aviat semblen premiar-se lideratges una mica narcisistes o enlluernadors, s’enyora aquesta capacitat d’escolta i conversa de persones com ell.
Després de rodar món, Lluís Magriñá va fer el seu darrer servei com a superior de la Cova de Manresa, i també allà, encara que en un àmbit ben diferent, es va seguir fent la mateixa pregunta: «Com podem ajudar més gent?» Perquè la lògica de l’amor és sempre “més”, es tracti d’un mestre d’escola, d’un metge de primària o d’un recepcionista. La vocació és sempre el gran secret, i quan algú ho descobreix i ho viu, la vida esdevé una aventura apassionant.