Biologia i Monarquia

Una part de l’èxit de la monarquia em sembla que prové de la modernitat d’algunes qüestions a les quals està associada. Tot i la seva anacronia política ningú pot negar que l’obsessió biologicista i genètica dóna a la tradició familiar monàrquia un aire molt actual. Assegurar descendència, mirar la combinació genètica més adequada, congelar el cordó umbilical …

Mentre a França tenen llargs debats "estèrils" sobre com renovar l’encarcarat model republicà i animar de nou l’esperit d’un Estat que ha perdut pistonada, aquí tots pendents de la "fertilitat" d’una dona o del sexe del nadó. Mentre allà amb uns nivells de participació electoral del 84% miren de sortirse’n i de renovar-se o morir, aquí estem tan tranquils, pendents a tot hora de si la nena riu, dorm o plora, de si s’assembla al pare o a la mares, de si pesa poc o molt.

Que no ens vinguin amb la gaita de les reformes constitucionals, dels models d’estats, dels encaixos de les minories nacionals, aquí som postmoderns i monàrquics: pura i dura biologia!!.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’Hereu o el castell de la vergonya

Vagi per endavant que encara que a vegades escrigui de política, de política en sé més aviat poc. De la real vull dir, de la teòrica a base de llegir un en va aprenent i s’hi s’esforça pot fins i tot dir alguna cosa amb sentit.

De la real no hi plego res i menys veient la manera d’actuar del PSC amb l’alcaldia de Barcelona. Passi que et canviïn l’alcalde a mitja legislatura en una mena de moció de censura interna feta en la nocturnitat alevosa de les vacances d’agost.

Passi que es vulgui promocionar el nou alcalde fent-lo anar amunt i avall inaugurant i reinaugurant el que faci falta. Passi que per obra i gràcia de la proximitat de les noves eleccions es doni sortida a una reivindicació tan vella com l’anar peu, que es poder anar amb metro les nits del cap de setmana.

Ara, que per fer-nos adonar de qui té la paella pel mànec, es recorri al "primo de Zumosol" perquè ens atorgui la gràcia de l’us d’un castell que ja és de la ciutat, i que es vengui això com una mena de victòria, sobrepassa amb escreix els límits de la vergonya política.

Una de dos, o el PSC ha entrat definitivament en la fase de la més absoluta desmoralització, o és que la desesperació davant la possible pèrdua de l’alcaldia els fa actuar de manera poc raonada. En tot cas, que consti que d’això almenys el PP no en té la culpa, ells tot solets  son els responsables d’un us tan mesquí de les institucions que governen.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Salvat-Papasseit

Ahir, passant pel moll de la fusta, em vaig trobar de nou amb la imponent escultura de Salvat-Papasseit, un dels poetes que més m’agraden. Em va venir a la memòria el poema Nocturn per acordió que escriví sobre el moll.

Serveixi per desitjar un bon Sant Jordi!!

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.

I era com una miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Apadrinar una paraula

Està molt bé a les vigílies de Sant Jordi, la iniciativa de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu d’apadrinar una paraula en vies d’extinció. Ara quina dificultat això d’esbrinar quina està en perill d’extinció, perquè em sembla que la meitat del diccionari passa per un mal moment.

Un servidor ha triat la paraula trescar perquè és de les coses que li agrada fer quan té temps.

Trieu la vostra, apadrineu una paraula i si ve a tomb utilitzeu-la!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Cues d’immigrants

Passo sovint per davant de l’anomenada "Oficina de extranjeros" de la Delegación del Gobierno en Cataluña, i sempre s’hi pot veure davant la porta una llarga cua que s’allarga o s’encongeix en funció de les èpoques, dels períodes de regularització i a vegades dels falsos rumors que al voltant de les regularitzacions corren entre els inmigrants.

Una cua permanent i crònica, obliga a preguntar per les raons. Certament n’hi ha altres de cues, de llistes d’espera etc… em refereixo però a una cua física, al carrer, amb tanques, ordenada per la polícia i sotmesa a totes les inclemències que us pogueu imaginar.

La raó de què es tracti d’una cosa puntal motivada per una "onada d’immigració" queda descartada pel fet que "l’onada" si és així com cal anomenar el fenòmen, ja fa temps que dura i no s’ha posat pas remei a la cua ni a les seves incomoditats.

Hi ha d’haver doncs altres raons.

Un investigador madrileny que estudia a París està a punt de publicar una tesi doctoral precisament sobre el fenòmen de les cues d’immigrants, que es veu que no es un fenòmen només català ni espanyol sinó també força generalitzat.

Durant un parell d’anys ha fet observació participant en algunes d’aquestes cues, i ha anat descobrint que les cues no son simplement dispositus d’espera en els quals el temps passa poc a poc, sinó que es tracta en paraules seves de "potents mecanisme institucionals on es posen en joc una relació de poder (..) que en molts casos acaben articulant una experiència única d’angoixa i humil.liació".

En altres paraules cal fer passar a l’immigrant pel "tubo" d’una cua per deixar-li ben clar qui és i qui mana aquí: és un immigrant i qui mana és el govern espanyol.

No tothom pot formular aquesta experiéncia, però si parleu amb persones d’un cert nivell cultural o econòmic, segurament més sensibles a la humil.liació i amb més recursos per fer-hi front, us explicaran fins a quin punt arriba a ser de desesperant l’experiència de matins i matins sencers d’espera moltes vegades per res.

Alberto Martín Pérez, "l’expert en cues", ha observat també els aspectes positius que es situen sobretot en els mecanismes de sociabilialitat, informació compartida, ajuda i solidaritat que es crea en l’espera. Això si, mecanismes que sovint es limiten a persones d’un mateix origen.

En fi: estigmatització i en certa manera guetització, dos conseqüències d’un fenòmen que els d’aquí tendim a menystenir, però que a ulls del qui arriba consisteix en la primera experiència d’acollida del país.

Besllums

Tinc a les mans el llibre "Besllums. Apunts de crítica literària", de Climent Forner, publicat per edicions de l’Albí el desembre passat. Mn Climent rector de Viver i Serrateix (Berguedà) compleix aquest any 80 anys de vida dedicat a conrear, reivindicar i difondre la literatura catalana, i d’una manera especial la poesia.

Algun dia, crec que s’haurà de reconéixer la tasca d’aquests rectors de poble, molts cops allunyats de la voràgine i l’aparent excès cultural de les ciutats, que han compaginat vida de capellà, amb el profund amor a la llengua i al país. Tenen la virtut d’haver entès el país no únicament com una qüestió abstracta, sinó com a territori plagat de pobles, poblets, masies i ermites. La seva poesia es plena de noms de llocs i de persones, i és per això que tot i elevada en les formes, en el fons toquen molt de peus a terra. Està feta de moltes misses, de molts parenostres, de molta xerrada casa a casa i també de molta sol.litud.

Ara em diuen que Mn Climent prepara ara les obres completes, serà una bona manera de celebrar els 80. Per molts anys!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Església basca i procés de pau

La Fundació Joan Maragall en el darrer dels seus quaderns recull la conferència que el bisbe de Bilbao Juan María Uriarte va fer a Barcelona amb motiu de la lliçó inaugural de la Fundació. Recullo un fragment que crec exemplifica bé el que hauria de ser la posició de l’Església en relació a la solució política al procés de pau. És un fragment de sentit comú, que en altres circumstàncies semblaria innecessari i més aviat obvi, però que ara que una part de l’Església espanyola , ha fet de la unitat d’Espanya una qüestió moral pot resultar fins i tot atrevit. Quins temps!
"En el cas del País Basc, no correspon a l’Església d’establir quins són els instruments necessaris per mantenir la seva identitat ni per articular la seva solidaritat. Les fórmules polítiques aprovades pels pobles són respectables i no s’han de modificar a la lleugera, si no és que ho requereixin raons greus del bé comú. Tanmateix, no tenen un valor absolut i intangible. Sempre que un model respecti els drets humans i s’implanti i es mantingui dintre de vies pacífiques i democràtiques, l’Església no pot ni sancionar-lo com a exigència de l’ètica, ni excloure’l en nom d’aquesta. En consqüència, ni l’aspiració sobiranista, ni l’adhesió a un autogovern major o menor, ni la preferència per una integració més o menys estreta en l’estat espanyol són, en principi, per a l’Església dogmes polítics que requereixin un assentiment incondicionat. Cada ciutadà haurà de discernir quina és la fórmula política més justa i més favorable per a la pau i per a la cohesió social. No correspon a l’Església aquest discerniment".
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

En Bassas i Àfrica

Gent dels "matins de Catalunya Ràdio", porten una setmana retransmetent des de Moçambic i l’Antoni Bassas s’hi desplaçarà la setmana vinent. Em sembla que ha estat una iniciativa fantàstica. Un programa com el del Bassas es un programa que pels que som radioadictes, acaba sent familiar com les torrades de l’emorzar.

Que un programa així dediqui temps, recursos i personal a parlar sobre la realitat africana des d’allà, em sembla la millor manera d’apropar una realitat, que d’alguna manera queda sempre relegada als documentals emesos en hores intempestives.

Àfrica ja no és una entelequia o un terreny reservat per activistes de la solidaritat "super" conscienciats. Àfrica es a tocar de casa i dins a casa. Els mals d’Àfrica (la Sida, la fam, la corrupció, …) son mals que ens haurien de sonar com qüestions no pas del tot al.lienes.

Com més comunicació entre les dues realitats, com més coneixement, millor per Àfrica i també millor per nosaltres. Enhorabona Basses i companyia!!.

Us recomano de tot cor el bloc que el company jesuïta Pau Vidal escriu setmanalment des de Libèria. http://enpau.blogspot.com/

Pluja fina

Avui al poble plou amb aquella pluja tan
estranya al país, aquella pluja que no fa mal que cau suau
sense obrir rases ni torrenteres. Estem tan avesats a les sequeres
seguides d’aiguats, que fa estrany veure ara des de la finestra, caure
l’aigua fins i tot amb delicadesa.

Sempre he cregut que vivim en el
millor lloc del món, però això no ha impedit
que siguem una mica com el nostre clima gent d’altibaixos capaços
de sequeres perllongades (d’estatuts retallats a la baixa), i de gran
torrentades (independentistes) que no duren ni un matí. A vegades m’agradaria que fóssim una mica
més gent de ?pluja fina?, tosudament constants en allò que volem….. Però,
com deia algú no fa pas gaire: ?som com som?. Vaja ja m’ha sortit la vena política!

Avui toca, però, aquesta il.lusió
de ?sirimiri?, que ens fa creure ni que sigui fins la propera
sequera o torrentada, que vivim en un país ?on la pluja ha
aprés a ploure?.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Plurinacionalitat?

Costa de creure però encara s’escolta de tant en tant la necessitat d’articular allò tan maragallià de la "nació de nacions" o el reconeixement de la "pluri" o "multi" nacionalitat de l’Estat espanyol.

Veient en canvi el reportatge de Telemadrid i altres declaracions recents de polítics espanyols d’esquerra i dreta, un se n’adona que no tenim pas dret a obligar a ningú a ser una nació. La seva nació s’identifica amb un Estat, de manera que convertir aquest Estat en plurinacional significaria entre altres coses, deslligar l’Estat d’una nació concreta i convertir-lo en una mena d’entitat neutral dedicada a garantir drets individuals i col.lectius (en definitiva allò que diuen que és ara, però que de fet no ho és ni de bon tros)

És possible això?. És possible també que castellans, extremenys, riojans, andalusos, càntabres… adquirissin de sobte una consciència de nació "diguem-li nació castellana" que juntament amb les altres nacions históriques s’avinguessin a un pacte Estatal (una mena d’acord confederal) que preservés una àmplia autonomia per cada una de les nacions?

Un servidor és escèptic, i per això creu que parlar de plurinacionalitat és més aviat en el cas espanyol, marejar la perdiu.

Hi ha una part de l’Estat que identifica nació i Estat com s’ha fet tota la vida, i això que altres haguem anat adquirint consciència (en base a una llengua, a una història, etc…) de ser "nació sense estat" ho consideren una anomalia inexplicable i molesta. Doncs bé, crec sincerament que ells tenen dret, si s’hi troben cómodes (i la majoria, exceptuant alguns comuneros castellans o uns pocs andalusistes, ho estan) a continuar així, per molts anys.

Crec però que també la resta de nacions, inclosa la nostra, ha d’anar cercant vies pacífiques per poder "seguir existint", i de moment sembla que la d’esdevenir un Estat no ha de ser pas una via que pugui descartar-se.

Sigui el que sigui però, si us plau, que no continuïn donant més la llauna amb allò de la plurinacionalitat a Espanya. Ara, si es refereixen a Europa llavors, parlem-ne

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Oenegés

El que s’ha sabut les dues darreres setmanes en relació a pressumptes irregularitats en la gestió d’algunes ONG, era una cosa que en molts ambients ja feia temps que s’olorova. La proliferació d’aquest tipus d’organitzacions havia estat fins i tot superior a la de les necessitats a les quals es volia atendre. Això s’explica, per una qüestió semblant a allò que ha succeït amb les Fundacions: la llei no posa massa condicions a l’hora de crear-les, i després l’Administració té pocs mitjans per controlar-les. D’aquí que les ONG amb més seny sense esperar a l’actuació administrativa ja fa temps que van optar per una mena d’autoregulació.

Què la justícia hagi començat a actuar no deixa de ser una bona notíca, sobretot en un país on el tema ja s’havia sortit de mare, i on l’invocació de de la paraula "oenegé" semblava havia esdevingut com quelcom sagrat i intocable. Encara que sense ànim de lucre, són organitzacions que han de respondre als mateixos controls i transparència que qualsevol altra organització que gestiona un volum important de diners provinents de donatius privats i fons públics.

Però no hi ha només la qüestió legal. Convindria que es prestés atenció també als objectius, a la racionalitat en les despeses que no son finalitat pròpia de l’organització, a l’utilitat social, a les qüestions derivades del clientelisme polític … tot això son criteris que ja depenen del qui posa els calers i del qui atorga subvencions. En un i altre cas, però, els criteris haurien de ser clars i tenir, com a mínim, la mateixa exigència de transparència que demanem en altre tipus d’organitzacions encarregades de gestionar diner públic o privat. Es tracta en definitiva de desmitificar le oeneges i convertir-les en allò que han de ser, instruments útils i eficaços en la cooperació al desenvolupament, i no pas ni  tranquil.litzadors de males consciències ni  serveis d’autoocupació.

Cartes d’amor en temps de guerra

La lectura que m’ha acompanyat aquests dies ha estat un recull de la correspondència que es van intercanviar el teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer i la seva estimada Maria von Wedemeyer. La parella es va escriure entre el 1943 i el 1945 mentre Bonhoeffer era a la presó, una estada que es preveia breu però que va acabar amb l’inesperat desenllaç de l’execució del teòleg ordenada pel mateix Hitler (només una setmana abans de l’entrada dels aliats a Berlin).

Bonhoeffer tenia llavors només 37 anys i la nòvia amb qui esperava casar-se tan sols 19. Però ni la diferència d’edat ni l’estranya situació en què es desenvolupà el noviatge, no els privà d’una intimitat epistolar que emociona per la seva profunditat i senzillesa. Un se n’adona en les cartes que Bonhoeffer sabé integrar d’una manera poc comuna el seu saber teològic amb un interès apassionat per tot allò humà que mai considerà alié a la seva fe cristiana. I hom se n’adona també de la espontaneïtat amb què Maria interpel.la al "seu" Dietrich, treient-lo de tot enduriment en el qual la fama i la ciència l’haguessin pogut fer caure. Ningú com una dona per ensorrar els discursos i les màscares de seguretat sota les quals a vegades ens agrada amagar-nos.

Si el trobeu, us el recomano. El va publicar Trotta el 1998 y es titula "Cartas de amor desde la prisión". Val la pena llegir-lo en aquest temps de teologies deseixides i d’amors convertits en objectes consum.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

La parròquia de Entrevías

Aquests dies una petita parròquia (San Carlos Borromeo) d’un barri de Vallecas ha estat notícia per haver-se revoltat en contra les pretensions de tancar-la per part de l’Arquebisbat de Madrid. De parròquies com aquesta n’hi ha a força barris de les grans ciutats. Són parròquies populars que es van obrir als 60-70 en el cor de les extensions urbanístiques fruit de la immigració interior del camp cap a les ciutats.

Vaig col.laborar durant dos anys a Saragossa amb una d’elles al barri del Picarral, i em vaig adonar, jo que vinc de poble, del gran bé que en aquestes barriades feien els centres parroquials. A més de llocs de litúrgia i Evangeli, eren també els lloc d’on sorgia l’activitat veïnal i sindical. Ara estan en crisi, com ho estan de fet les Associacions de veïns, els sindicats i tot allò que sigui defensa col.lectiva d’interessos a llarg termini. Tanmateix algunes d’elles continuen sent testimoni resistent de petites comunitats amb opcions i maneres d’expressar la fe i l’Evangeli que encara criden l’atenció.

Francament però m’ha sorprés el ressó mediàtic que ha tingut tot l’afer, tenint en compte que de parròquies se’n tanquen darrerament amb certa freqüència

Només l’explico dins aquesta estranya guerra que mantenen alguns mitjans de comunicació amb l’Església identificada sobretot amb el cardenal Rouco i la Conferéncia episcopal. No excuso la part de responsabilitat que aquests darrers han tingut en alimentar aquesta guerra a través sobretot dels mitjans dels quals són titulars, però l’espectacle no deixa per això de ser lamentable.

Resulta que una parròquia que calladament havia estat treballant en una línia potser discutible en alguns aspectes, però coherent i compromesa amb l’evangeli, ara es utilitzada com a instrument en una lluita d’un altre nivell. Una lluita en la qual ja no s’hi valen raons, i en la qual els protagonistes (la mateixa comunitat parroquial i les associacions acollides) deixen pas a periodistes, actors, intel.lectuals … els quals han vist en ella una ocasió per venjar tot el seguit de despropòsits curials dels últims temps.

Tot plegat fa una enorme tristesa perquè fins i tot les causes més justes, les actituds més nobles i els testimonis més vius de compromís evangèlic, corren avui el perill de ser arrossegats en una guerra que no és la seva, perquè és una guerra pura i simple pel poder.

Un tast de Hollywood al Coliseum

Acostumo a caminar la ciutat, i la pluja no em fa pas por. És més, em sembla que torna Barcelona a les seves justes dimensions de vulnerabilitat: plena de bassals, de metro amb goteres, de semàfors espatllats … Fins i tot gaudeixo, i reconec en això un punt de sàdica revenja, amb el desconcert dels turistes davant un imprevist no calculat ni per ells ni per l’agència que els va vendre l’estada.

Camino doncs de tornada a casa, i em trobo davant el cinema Coliseum, una catifa vermella, tot de focus i una cua quilomètrica que abraça gairebé tota l’illa. Sense necessitat de dir un mot m’assabento del que hi passa. Hi ha estrena, una pel.lícula que es diu La Cosecha, i hi ve la Hillary Swank, aquella noia que ens va fer plorar a Million dollar baby juntament amb aquell parell de durs estovats per l’edat com són el Clint Eastwood i el Morgan Freeman. Avui no tinc pressa, i em quedo a veure el que passa.

La llarga espera em fa notar el poc al dia que estic de les novetats televisives. Mentre esperem els autèntics protagonistes son els periodistes. N’hi ha un de Caiga quien caiga, que es aclamat i que es fa fotos amb tothom. Em diuen que també hi ha una reportera dels programes del cor bastant coneguda per la seva "espontaneïtat". Els periodistes, penso, han passat de ser mitjà a ser protagonistes. De ser el dit que assenyala la lluna, a ser ells mateixos la lluna. Continuo pensant però que l’únic que està a la lluna allà és un servidor.

Al final arriba la Hillary, que tot i el fred, porta un vestit més aviat breu i carrincló. Signa autògrafs, reparteix somriures… Sóc un desastre amb això de les mitomanies… la tinc a un metre i no puc deixar-la de veure com una noia més aviat lletja i escarransida, a qui recomanaries que es tapés perquè plou i té tots els números de refredar-se. Tanmateix per manera de dirigir-se a la gent, per la manera de somriure hi veus una persona que és possible que ni els de Caiga quien caiga, ni els d’Aquí hay tomate sabran transmetre amb quatre preguntes fetes a correcuita. L’espectacle tot ho deforma sota les llums dels focus una persona es converteix en un objecte de pur consum.

Amb un tast de Hollywood ja n’he tingut ben bé prou, me’n torno a aquesta Barcelona que per un dia es mostra amb una poc acostumada vulnerabilitat. És qüestió d’aprofitar-ho.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari