De solanes i obagues

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula el Perfum. Hi havia d’anar. Va ser una de les primeres novel.les que vaig llegir, fa mooolt de temps, quan encara les caixes d’estalvis regalaven llibres i no com ara que només "regalen", bateries de cuina o termos (hi tenen una obsessió amb els termos). A més va ser una de les poques pel.lícules de les quals en vaig veure fragments de rodatge, doncs s’utilitzà una part del barri gòtic de Barcelona sobretot per les escenes del principi de la pel.lícula

Hi anava amb una mica de por pel resultat. M’estimo molt la novel.la de Suskind, i em temia que n’haguessin fet algun desastre. Però m’ho vaig passar bé. En general m’ho passo bé al cinema, però en aquest crec que l’han encertat en l’adaptació del llibre, i no era fàcil tractant-se d’un argument que es centra sobretot en les olors. Algunes escenes com la del principi, amb el naixement de Grenouille, el director aconsegueix inspirar una repulsió olfactiva a partir només de la narració i dels efectes visuals. Es clar, la narració i en definitiva el text aguanten el pes del film amb una interpretació més aviat plana com s’estil.la en la majoria de pel.lícules. Sembla que els efectes visuals i l’espectacularitat tapin les mancances interpretatives. En fi, és una opinió i generalitzar suposo que no és massa just.

Un dels jocs inevitables va ser intentar identificar els llocs on passava l’acció. Ja sé que això fa una mica de "poble", però a més de què ho sóc, vaig patir les incomoditats, els sorolls i la invasió durant tot un mes de càmeres, extres, i tota classe de fauna cinematogràfica que es va sumar a la normal riuada de turistes. Tenia dret a voler veure’n el resultat, fins i tot, vaig dubtar si demanar que em deixessin entrar gratuïtament com una mena de compensació. Però no ho vaig fer, sobretot sabent com se’ls gasten els serveis de seguretat del Maremagnum.

En vaig tenir prou veient com naixia el protagonista davant mateix de la Basilica de la Mercé, com el carrer Ferran es convertia en un mercat parisenc de l’època, o com es cometia el primer assassinat a la plaça Sant Felip Neri. Ja veureu que no és tan fàcil d’identificar doncs entre decorats, i serradures pel terra tot està força desconegut però algunes parets, fonts o portalades permeten el reconeixement.

Encara que no hi estic tan familiaritzat també hi vaig poder reconéixer alguns racons fantàstics del barri vell de Girona, molt menys "maquillats" es clar que els de Barcelona

En fi aneu-la a veure si podeu. I sobretot si no ho heu fet, llegiu la novel.la, encara que ja no la regali la caixa, val la pena.

Aquests dies m’he proposat fer memòria de l’any tant a nivell personal com també a nivell d’aquells fets polítics i socials que més m’han interessat. Per fer-ho a nivell personal disposo d’un diari irregular on vaig anotant les coses que em passen, a l’altre nivell, tinc un petit arxiu d’imatges i notícies que he anat guardant de la portada i les notícies tan de Vilaweb com de la BBC. A mi encara més que fer memòria m’agrada el verb "recordar", que té a veure amb passar pel cor una i una altra vegada.

I és que sóc dels que crec que el record, i la memòria, ben practicats són alliberadors.

Fa uns anys a Guatemala vaig comprovar-ho. Un estiu vam estar
col.laborant amb els tècnics que obrien les foses comunes que havia
deixat enrere el règim de Rios Montt els anys 80. Comunitats senceres
amb dones i nens foren assassinats i enterrats a les afores d’uns pobles que aviat
es van quedar buits a causa dels desplaçaments. Al retornar els
refugiats, els familiars es van organitzar per reclamar la recuperació
de la memòria històrica, un projecte incloïa l’obertura de les foses i
la identificació de les restes. També allà com aquí van sortir els que
criticaven el projecte: perquè remenar els morts, cal mirar al futur
només al futur.

No hi ha res pitjor que una persona des-memoriada, o un règim polític
que fomenti la des-memòria. La llei que no es va aprovar al Parlament
de Madrid fa un parell de setmanes, és un exemple de com son de fortes les pressions perquè tot
es tapi, tot s’oblidi. Però això no és cert, de l’oblit no en surt res
més que revisionismes interessats i una interminable repetició
d’errors. Fins que una persona o un grup d’individus no és capaç de
poder parlar del seu passat i de la seva experiència amb normalitat
d’una manera reconciliada, alguna cosa malaltissa continua
condicionant la vida d’aquella persona o la política del país.

En Xavier m’envia per punxar-me un article d’un redactor del Daily Telegraph (Jeff Randall)sobre el Nadal. El redactor confessa que reb cada any moltes targetes de felicitació i que sistemàticament llença a la paperera aquelles que no fan cap referència al Nadal religiós, i ho explica no per una qüestió de creences personals, sinó pel desgrat que li produeix una certa desafecció que ha portat a renegar de la pròpia tradició. En Xavier provocador em pregunta i tu què hi dius?

El Jeff Randall potser exagera en alguns punts, jo m’estimo més ser positiu: el Nadal com a celebració continua tenint tot el valor del món perquè expressa un desig humà de trobar-se i expressar desigs i sentiments bons a les persones que més estimem. Per tant jo no llençaria cap felicitació a la paperera.

Si que és cert però que un assisteix d’un temps ençà a una estranya tendència a amagar, fer implícit etc… tot el que faci referència a la dimensió religiosa tradicional del Nadal. L’altre dia, quan vaig voler comprar algunes targetes per enviar, com que la libreria Claret estava tancada, em ca costar Déu i ajuda trobar targetes que no parlessin de la pau, l’amor i l’amistat en un sentit tant New age que feia caure d’esquena.

I això no pas perquè aquests valors no em semblin importants, sinó que per a mi aquests valors s’expressen d’una forma religiosa que els hi dóna força, profunditat, i si voleu sentit històric i social en la mesura que tenen dimensió comunitària: són compartits per un grup de persones que comparteixen una mateixa fe.

Caldria una reconciliació amb la tradició del Nadal religiós. Què cadascú l’expressi i el celebri com vulgui, però aquesta ocultació una mica vergonyosa tot element religiós desfigura la festa i situa els bons valors en l’aire, com si fossin elements nascuts com els bolets de la nit al dia, viscuts de manera subjectiva i individual, com una mena de valeriana per a l’ànima. En definitiva els fa perdre força.

Es clar, que no parlo de fe, aquesta és una qüestió que es mou entre el do i l’opció personal. Parlo d’un reconciliar-se amb la dimensió religiosa de la nostra cultura i història, també amb la dimensió religiosa de la nostra història personal. Sinó hi ha reconciliació comencen a sortir o bé fonamentalismes (religiosos o laicistes) o bé místiques estranyes que tendeixen a l’evasió i al sincretisme ingenu.

Deixeu-me desitjar-vos un Bon Nadal. És la meva manera, no en tinc cap altra, d’expressar el millors desigs per aquells que llegiu aquestes ratlles.

A la revista Segarra Actualitat, que s’edita a Cervera i que recull mensualment notícies i articles relacionats amb aquella ciutat i amb la resta de la comarca, presenten aquest mes de desembre unes dades sobre immigració: La Segarra té 28,1% de població immigrada, i les quatre poblacions principals Guissona 37,29%, Cervera 23,24%, Sant Guim 18,4% i Tora un 15,99%. Si poso aquestes dades és per una senzilla raó. Molta gent pensa encara que això de la immigració és un fenomen urbà, localitzat i temporal, però és que no se n’adonen que el canvi és profund i en tot el territori?

És cert, també entre alguns immigrants es dóna el sentiment de què l’experiència migratòria és provisional, que un cop s’ha fet una mica de bossa es tornarà a casa i tot tornarà a ser com abans i millor. Però és que entre molts catalans es dóna també aquesta sensació, de què aquest milers i milers de nouvinguts no venen pas a quedar-se entre nosaltres, sinó que simplement venen perquè hi ha dificultats al seu país i que passat un temps tornaran a casa i ja tot tornarà a ser com abans.

Faig caricatura però algunes actituds i comportaments no s’expliquen sinó per aquesta percepció si voleu ingènua i inconscient de la realitat. No senyors, ja res tornarà a ser com abans, ni a la Segarra ni al Raval, ni a l’Hospitalet. Els nouvinguts han vingut per quedar-se, per tant hem de començar a construir nació no des de zero (hi ha història, hi ha identitat, hi ha nació… negar-ho és tan absurd com negar que al mar hi ha aigua), però si des d’uns postulats molt diferents d’aquells en què s’ha mogut el nacionalisme fins fa poc. I parlo de només de cinc anys enrere on la Segarra tenia una immigració que no arribava al 5% i tothom votava nacionalista. Ara ningú pot atribuir-se aquesta capacitat de pal de paller de res, perquè la pluralitat ha fet saltar pels aires qualsevol visió massa perfecta del país.

Ara no toca res més que arremangar-se, buscar complicitats, pactar i activar tots els mecanismes de cohesió possible. A la tropa ens agafa en un moment d’un cert individualisme i campi qui pugui, i als polítics una mica desconcertats entre les antigues fórmules que ja no diuen gran cosa, i les noves que encara costen d’entendre, però segur que hi haurà capacitat de reacció.

Diumenge a la tarda vaig tenir notícies del Pau. Feia mesos que no escrivia, i encara que no em va estranyar perquè sé que el treball allà és intens i les connexions més aviat difícils, trobava a faltar les seves notícies d’Àfrica. Porta un any i mig treballant pel JRS (Servei Jesuïta al Refugiat) a la zona de Lofa a Libèria, aportant els seus coneixements d’arquitecte en la reconstrucció després d’una guerra que ho va devastar tor. Què poc costa destruir i què difícil resulta que les coses retornin a una certa normalitat: retorn, habitatges, infraestructures, escoles…!

Quan va ser aquest estiu uns dies a Barcelona, el vaig poder veure una estona. Li brillaven els ulls d’una manera estranya, com passa a tots els que han estat a l’Àfrica. Com que no hi he estat, és per a mi encara un misteri. Àfrica la veig indirectament a través dels ulls dels que hi han anat per ajudar, i a través dels ulls dels que han vingut aquí per guanyar-se la vida, com el Malik que ve a classes de català a Migrastudium. Ara amb el bloc del Pau, podré mirar a l’Àfrica a través d’ell, i continuar en contacte amb una part de mi mateix que em fa mal. Sabeu, és com allò que un s’aixeca i nota que no està fi del tot, que en aparença les coses marxen però que hi ha un símptoma, un ròssec que l’alerta que passa alguna cosa.

No és sentiment de culpabilitat de blanc europeu per una colonització o descolonització mal fetes. Això seria massa fàcil i massa ideològic solucionable amb un donatiu que calmi la consciència. Àfrica em fa mal en la meva humanitat perquè qüestiona moltes de les meves seguretats sobre el bé i el mal, i sobre la capacitat humana d’escollir-los. Darfur, Uganda, Libèria, Sierra Leona… són noms que apareixen de sobte sumant milers de víctimes en accions d’una crueltat esgarrifosa. I el pitjor és la impunitat, lluny de qualsevol focus mediàtic, en un silenci fosc i en una soledat absoluta.

Àfrica em fa mal i vull que m’en faci encara mentre les coses no vagin
a millor, no per masoquisme, sinó perquè mentre m’en faci pensaré que no
estic perdut del tot, i que la meva humanitat no està del tot
anestesiada i és capaç més que de solidaritat, d’alguna cosa propera a la compassió.

Gràcies Pau, per deixar-nos veure en els teus ulls aquest misteri de dolor i esperança que vius a Libèria.

Avui a la tarda he passejat una estona per l’ Hospitalet, ciutat on visc des de fa un parell de mesos. Entre una cosa i una altra no havia tingut temps de prendre mides a la ciutat, de fer-me una geografia pròpia dels barris, carrers i espais que la composen. Una de les coses que més m’ha sorprès de la passejada ha estat les obres que s’hi fan.

I no obres petites d’aquelles d’arranjar una vorera sinó obres serioses de places noves i de carrers totalment aixecats. Davant de casa, a Collblanc per on passava (hi passa encara) el c Vallparda, hi han fet una plaça enorme (tot just inaugurada) que dóna aire a tot el barri. Una plaça dura, com les que s’acostumen a fer ara, però amb racons arbrats que quan s’acabin de plantar no quedaran gens malament, i amb zones d’esbarjo atapeïdes de canalla. Més enllà el c Riera Blanca totalment aixecat com aixecat està també la zona de Sant Ramon i el pont de la carretera de Collblanc que uneix aquest barri amb la zona que toca a Esplugues. Plaça nova també al Parc de la Marquesa a tocar de la parada de metro de Collblanc…

M’expliquen els que ja fa temps que hi viuen, que la majoria de les actuacions són actuacions dirigides sobretot a corregir els desastres urbanístics dels anys 60-70 quan les onades migratòries van produir el creixement desordenat d’aquestes zones amb construccions il.legals i carrers traçats arbitràriament.

Pensava mentre passejava per aquestes zones ara plenes de gent que compraven en vistes al Nadal, què l’urbanisme és clau per evitar desastres com el de les banlieus de Paris, d’ara fa un any. Zones aïllades i deixades de la mà de Déu, que acaben degradant-se fins el punt que els habitants perden l’estima pel lloc on viuen i perden alhora la pròpia autoestima. Convé evitar al màxim que hi hagi barris de risc.

El 18 de desembre va ser proclamat per les Nacions Unides dia
per difondre els drets humans i les llibertats de les persones
migrants, per garantir-ne el respecte i el compliment,
i per protegir la població migrant d?arreu
del món, cada vegada més nombrosa. Més enllà de l’escepticisme pel valor i l’eficàcia d’aquest tipus de jornades, a casa nostra si que les vigílies han estat esperançadores.

Carme Capdevila la nova consellera d’Acció Social i Ciutadania, on
s’inscriu la Secretaria per a la Immigració, va situar el 2007 com a l’any en el qual s’han de
desenvolupar les dues accions sobre política migratòria més importants
fins ara: el Pacte o Acord nacional sobre immigració i la Llei
d’acollida.

Si es compleixen els compromisos es posarà fi a una situació que ja feia massa que s’allargava. La Generalitat, govern de Catalunya, no disposava d’una política migratòria pròpia, sinó simplement d’un organisme (la Secretaria), un pla d’acollida i un pressupost. Es a dir una cosa així com un ajuntament gran, o un ens supramunicipal (tipus Diputació).

El nou Estatut, que no és pas per tirar coets tampoc en aquest àmbit, permet almenys que puguem disposar d’algun tipus de política nacional en haver-se ampliat competències en qüestions d’acollida i permisos de treball. També, i encara que l’Estat es reserva la qüestió del control dels contingents i els fluxos migratoris, hi ha possibilitat d’una certa participació en aquest control. Això si sempre que hi hagi acord entre els partits catalans i una direcció clara sobre com gestionar la immigració.

L’anunci es bo, i que ja hagin posat data, es signe de què es va per feina. Ara caldrà, però, fer seguiment del procés d’elaboració tant de l’acord com de la Llei, doncs aquí si que no s’hi valen polítiques partidistes de curta volada. A més en els programes, que ja vaig descriure durant la campanya, hi ha punts de coincidència que permeten un acord.

Vagi per endavant que de lleis i procediments jurídics no hi plego res. Únicament he estat en un jutjat una vegada i com a testimoni i tot em va semblar una mica farragós i empipador. Aquests dies però m’ha produït una certa perplexitat l’us que s’ha fet en dos casos del concepte "alarma social".

El primer va ser davant el desallotjament de Can Ricart. Hi ha una decisió judicial i es compleix de seguida, fins aquí correcte. Les regles del joc són les regles del joc agradin o no. Em sembla però que no cal justificar la decisió recorrent al concepte "alarma social" creada. És possible que es refereixi a les portades contínues i exagerades de La Vanguardia ("Can Ricart liberado"), sinó no sé com es mesura això de l’alarma social. O és que no provoca "alarma social" el preu de l’habitatge, l’especulació i l’avarícia constructora? Qui decideix quan hi ha alarma social i en funció de què?

El segon va ser pel desgraciat cas de Sant Fruitós de Bagès. No entraré pas en la decisió judicial, sinó en l’argument d’un dels advocats. Va dir que calia posar a la presó les dues persones (l’atracador detingut i el responsable de seguretat de la casa) perquè "crearia alarma social i no s’entendria que es detingués al ciutadà nacional i es deixés anar a l’estranger". Certament no s’entendria ni s’entén que els que cometen delictes entrin i surtin de les presons com si res, però justificar un empresonament per una alarma social que fa referència no al delicte sinó a l’origen d’una persona, em sembla com a mínim escandalós.

De debò que si hi ha algun jurista que m’ho pot explicar li agrairé de tot cor, perquè em sembla s’hi s’abusa d’aquesta figura hem begut oli.

Diuen que el president Montilla té la intenció de recórrer la catalana terra de "cap a rab" i em sembla que la intenció és signe de sensibilitat i intel.ligència. Tant de bo que ho pugui fer i que no es quedi tot en bones intencions de president novell. Ens convé però a tots moure’ns i conèixer país. Els catalans som dels més viatgers però en canvi intueixo que tret d’algunes comarques, coneixem més aviat poc el territori.

Els de ciutat moure’s cap als pobles, no cap al poble, extensió de casa
meva i segona residència (si en tinc), sinó cap aquells pobles que no conec i que aparentment no tenen res a oferir-me. I els dels
pobles a passejar-se per alguns barris de l’àrea metropolitana, Sant
Ildefons a Cornellà, Bellvitge a Hospitalet, Sant Cosme al Prat, La Salut a Badalona….. Vivim massa tancats cadascú en el seu corral,
plens de prejudicis vers els altres. I mira que som un país petit.

Als anglesos només els hi envejo una cosa la BBC. La portada de BBC News la tinc posada com a pàgina d’inici i ho fet amb plena consciència i per dues raons: primera recordar-me l’assignatura eternament pendent de l’anglès (ho confesso vaig estudiar fins i tot a Opening) i l’altra, treure al nas en aquest món que ens envolta i del qual a vegades n’estem estranyament absents. Com que cada vegada que obro el Mozilla m’apareixen doncs els titulars n’he pogut treure com a mínim quatre conclusions.

1- Una que ja sabia però que si et connectes sovint no deixa d’esparverar-te: a Iraq s’estan matant i molt. Cada vegada que s’actualitza la portada, ve sempre amb la notícia d’una escabetxina entre sunnites o xiïtes. La situació és fins i tot pitjor, que la que ens diuen els telenotícies.

2- Àfrica no aixeca el cap. Les eleccions al Congo, que van ser seguides d’una manera espectacular per la BBC, han deixat com a ressaca un país força inestable. I que dir també de Darfur (Sudan), i els mil.lions de refugiats i desplaçats. Cada vegada pitjor, i sense esperança.

3- Catalunya no hi surt mai a la portada excepte per un fet que es repeteix de tant en tant. Ho endevineu? Si, es clar és el Barça. No enganyéssim pas, si trèiem el cap en l’escenari de la globalització mediàtica que és la BBC és pel Barça i Ronaldinho, sobretot si juga amb el Chelsea es clar.

4- El món és cada vegada més petit. Repasso molt sovint el recull de fotos del dia que fan els fotògrafs i reporters de les agències. Els somriures, el dolor, la festa … Diferències culturals, totes i més. Però els sentiments són identificables. La humanitat desborda arreu, potser fins i tot més, allà on és més amenaçada.

En fi BBC forever!, i com m’agradaria una agència internacional de notícies catalana!.

Vull felicitar al Xavier Mir i companyia per crear i animar tenaçment la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS), que ja ha arribat als 200 blocaires. Aquesta i altres iniciatives em convencen encara més d’una intuïció que fa temps que mantinc. Construir la sobirania passa per saber-la comunicar, per fer-se entendre.

Demostrar que la sobirania és qüestió de sentiment (es clar que sí!), però també i sobretot de voluntat. Si acabem dient que "ser català és un sentiment difícil d’explicar", ja l’hem fotut, perquè entrem en un àmbit d’iniciats, que necessita de la fe, i aquí ja em perdonareu que la fe me la reservi per les creences religioses, i no pas per les conviccions polítiques, tot i que tal com van les coses aquestes n’estiguin cada vegada més amarades.

Però hem de començar a parlar de voluntat de ser, de decisió, d’interès, de conveniència. Cal convèncer a la gent que drets col.lectius no és sinònim d’opressió de l’individu, sinó moltes vegades l’única manera que aquest individu pugui ser plenament. Cal convèncer que sobirania no vol dir voluntat d’uns sobre uns altres, sinó exercici d’autodeterminació, joc de majories, democràcia en definitiva. Cal convèncer a la gent que ens convé a tots nivells més i més sobirania política (tota si potser) i això perquè ens estimem Catalunya, es clar que sí, però sobretot perquè creiem modestament que sols ho faríem sinó millor, si almenys a la nostra manera. Cal convèncer per tant que tenim una "manera de fer", inclusiva i no exclusiva ni xenòfoba, profundament democràtica, europea i mediterrània a parts iguals; orgullosa d’una identitat però sobretot d’una cultura, precisament, d’una manera de fer i un tarannà.

Cal comunicar sobirania. Treure-la dels llimbs de les creences i portar-la al terreny de les raons i de la voluntat. Convèncer per aquestes raons i sobretot per la decisió i l’empeny que posem en totes i cada una de les coses que fem (a l’empresa, a la universitat, a l’escola…). És aquí on és convenç que el projecte que defensem és un projecte col.lectiu i encarat al bé, no una idea o un sentiment estrany només per a iniciats amb pedigrí.

En fi, Xavier i companyia, continueu comunicant sobirania amb normalitat, que ens convé i molt!!

Rebo un mail d’en Jordi Llisterri amb un "meme" que el wikipedia defineix com una unitat mínima de transmissió cultural. Miraré un altre dia amb més calma el significat i la història del concepte. De moment m’afegeixo al divertiment que em proposa el Jordi.

"Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123.
Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes
instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, si no, el
que tens al costat"

Hi he trobat això:

"En la puerta de un edificio vio a unos padres que llevaban de la mano a una niña que salía con lágrimas en los ojos de la consulta del dentista de arriba" (PAMUK Orhan (2002), Nieve ed Alfaguara, p.123)

Un dia, ja parlaré d’aquest llibre que m’ha impressionat molt. Per cert ara me n’adono que l’he de tornar a la Biblioteca!

Li reenvio al Marc Vilarasau

Ho diu una dita catalana que com tantes altres ja gairebé no s’usa. Els humans tenim aquesta característica tan peculiar: no vivim aïllats i fixats en un lloc, ens movem i ens trobem amb d’altres i a vegades amb d’altres ben allunyats de la nostra manera de fer, ser i pensar.

A Manresa aquests darrers dies s’han trobat uns quants jesuïtes de Catalunya amb l’únic objectiu d’enraonar sobre quins haurien de ser els temes a parlar en la propera reunió de tots els jesuïtes del món que tindrà lloc a Roma el gener del 2008 (ja veieu que hi ha molta previsió).

Doncs trobant-se i enraonant, han arribat a una sèrie de conclusions que potser algú dirà que són la sopa d’all. Però potser de la sopa d’all no n’importa tant el resultat sinó el procés. Trobar-se, enraonar, convéncer…

Aquesta mena de Parlament escollit per tots els jesuïtes catalans ha dit que l’interessaria que el Parlament més gran que es farà a Roma parlés de la importància que avui tenen les noves tecnologies, en la comunicació de les persones. I també per la formació, en llocs on és ara impossible que es doni per la falta d’infraestructures (Àfrica sobretot). Aquest Parlament tan especial ha parlat també de la necessitat d’estar present en ambients populars i barris. No es pot perdre el pols de la realitat, per molt internacionals que siguem. Ha parlat també d’universitats, i d’aquells centres superiors que depenen dels jesuïtes com plataformes des d’on dialogar amb la ciència i la cultura…