Bon Nadal!

Qui sap si uns dies de Nadal seran suficients per pair un any tan intens . Moltes situacions personals i familiars s’han vist trastocades per aquesta maleïda crisi, que té rostre més enllà d’un cert afartament de dades i anàlisi econòmiques. Les dificultats per abastir els bancs d’aliments en són un indicador però no pas l’únic. No crec pas que a hores d’ara ningú pugui pensar que ens en sortirem sols en una mena de campi qui pugui, perquè segurament aquest campi qui pugui ha estat també a l’arrel d’aquest desgavell.

Potser cal pensar en recuperar alguns elements que creiem d’altra època, digueu-li solidaritat, digueu-li responsabilitat, digueu-li compassió, digueu-li caritat… Ah, i sobretot l’esperança, que és més forta que les conjuntures econòmiques i que ja sigui arrelada en la fe o en valors ha de servir per tirar endavant malgrat tot.

Des d’aquest bloc irregular i escrit amb massa presses, desitjar-vos de tot cor un bon Nadal i una bona entrada d’any! Un servidor ja es deleix per poder tastar ni que sigui per un dia els -6º de la Segarra i gaudir de la companyia de les persones a qui estimo i a qui no puc veure amb la freqüència que voldria. Els lligams humans fonen sempre tota mena de glaç i gebrades.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Per fi, el Pacte

Al final, si Déu vol, i cap ensurt de darrera hora ho impedeix , demà es signarà el Pacte nacional per a la immigració. Sense saber-ne el text definitiu, únicament l’anunci d’aquest acord ja és una bona notícia pel país. La immigració és d’aquelles qüestions bàsiques com l’educació, que no es poden deixar a les conjuntures polítiques o a les lluites electorals.

Enhorabona al govern i a la Secretaria per a la immigració de l’Oriol Amorós, l’encert a l’hora de liderar-ho, i enhorabona a l’oposició per tenir una visió de país prou profunda per entendre que ara era el moment de sumar i no pas de restar. També han jugat un paper importantíssim en el procés multitud d’entitats, organitzacions i particulars que arreu del territori han participat suggerint canvis i millores.

Signar aquest Pacte en les condicions econòmiques actuals, suposa un compromís amb un valor afegit. És aquestes coses les que fan gran una societat, ara només cal demanar encert i recursos per aplicar tot el que allà es proposarà. Tindrem temps de parlar-ne, avui ens n’hem de felicitar. 

Sobre la directiva d’horari laboral

La victòria del no a la directiva d’aquest matí al Parlament europeu és una bona notícia en molts sentits, però estic pensant sobretot en dos:

1- Posa fre a una retallada dels drets laborals assolits, i que començava a vendre’s com quelcom inevitable i normal. Aquest matí en un programa de ràdio sentia a un representant de Foment parlar de la “flexibilització laboral” com una manera de fomentar la “conciliació família-treball”. La meva experiència en una fàbrica amb un torn rotatori (mensual) de matí, tarda i nit, em demostra que no és pas per la flexibilització ni per l’augment d’hores que s’assoleix una bona conciliació. De tot això se’n ressenten les famílies i també la mateixa qualitat de les relacions social. Bé, doncs per l’avís del Parlament.

2- Perquè suposa que el Parlament recupera protagonisme després d’una legislatura marcada per una anar a remolc de les decisions de la Comissió i dels Estats membres. A més de Durao Barroso i de Sarkozy existeix el Parlament i aquest pot jugar en casos com a aquest un paper que freni algunes tendències del estats molt més conservadores a nivell europeu (lluny de l’opinió pública) que en els seus propis països. Que això passi a uns mesos de les eleccions no deixa de ser important.

Només un punt negre. Aquest coratge dels eurodiputats també m’hagués agradat quan es va discutir la directiva del retorn o directiva de la vergonya. Segurament una directiva molt més anti-democràtica i anti-drets humans que aquesta que s’ha volgut corregir. La diferència em temo, és que a Europa els sindicats han sabut fer lobby fort sobre els parlamentaris mentre que als immigrants irregulars només unes quantes veus els van recolzar. Llavors un erodiputat català em va dir que havia votat que sí perquè era al mínim que es podia arribar en un panorama europeu molt conservador. Ara em pregunto si Europa s’ha tornat de cop progressista quan aquest mateix diputat ha votat en contra de la directiva. Els lobbies pesen i els immigrants irregulars, a més a més, no voten.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La Vanguardia i el català

El Consell d’Europa va presentar el passat 11 de desembre el segon informe sobre la situació de les llengües minoritàries a  Espanya. Un informe que respon a la voluntat del Consell  expressada en la Carta europea de llengües regionals i minoritàries.

L’informe, emés per un grup d’experts, elogia la immersió i conté recomanacions del tipus: “recomanem a les autoritats competents  accelerar l’adopció d’un marc jurídic específic per a la protecció i la promoció de l’aragonés i el català a Aragó, i a prendre les mesures necessàries per a assegurar la seva aplicació”. Us recomano la lectura del text i no només per la part del català sinó també per la resta de llengües de l’Estat.

Us poso l’enllaç perquè si voleu trobar la informació a diaris tan
llegits com La Vanguardia haureu d’anar a un petit requadre en pàgina
parell (dissabte 13 de desembre p. 16). Compareu el seguiment i el ressó d’aquest informe positiu
amb l’ampli seguiment que provocà la publicació d’un únic article a
The Economist i en traureu una bona lliçó de la manera com tracta la
informació aquest diari. Des de fa temps La Vanguardia s’ha entestat en demostrar-nos el malament que estem i el malament que ho fem com a catalans. Almenys en els temes que a aquest diari l’interessen, en altres, com les evasions de capitals, callen com tombes.

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Liechtenstein

Em preguntava, l’altre dia, la raó per la qual se n’ha parlat tan poc de la denuncia d’Interviu sobre persones que presumptament  s’han dedicat durant anys a posar els seus “estalvis” en paradisos fiscals. El cas de Liechtenstein. És possible que el fet d’haver-hi en la llista uns noms determinats ha provocat que un tàcit consens mediàtic s’hagi decidit per passar pàgina. Són favors que alguns mitjans posen en el seu compte de l'”haver” i que algun dia deuen esperar cobrar d’una manera o altra. Aquesta connivència és del tot negativa per a la salut democràtica.
Tot això, però, no seria possible amb una forta consciència social al
voltant del tema fiscal i amb una certa beligerància moral davant
conductes  fraudulentes. Sembla que hi hagi una comprensió i
complicitat davant aquestes conductes,  quan no una certa enveja en
saber-ne les quantitats. Qui més qui menys cobre en negre, i si no
arriba a les quantitats defraudades i a l’habilitat dels senyors de la
llista és simplement per manca de recursos. El camí de Liechtenstein és
sempre un camí perdedor que necessita de guies experts i costosos.

Sí a aquest tipus de corrupcions privades n’hi afegim algunes de públiques (els escàndols de corrupció de les Balears no deuen ser pas una excepció), tenim una societat malalta que necessita d’una cura urgent que passa per no deixar passar les coses. Per això és bo que sense judicialitzar la vida política, i salvant la pressumpció d’innocència,  es posin els mecanismes necessaris perquè el càncer de l’avaricia i el frau no s’estengui a tots nivells. Les oficines anti-frau hi poden ajudar però em temo que no n’hi haurà prou.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Llengües amenaçades

El GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades) ja fa uns quants anys que treballa en la promoció de la recerca de llengües amenaçades. Dimarts passat en el context de la III Jornada d’immigració i recerca van presentar el seu treball d’inventari de grups lingüístics existents a Catalunya. Un inventari que, a partir de la immigració, s’ha disparat fins a un nombre res menyspreable de prop de 170 llengües.

En el procés de simplificació que fem sobre el fenomen, és habitual la
reducció de les llengües dels immigrants a les oficials dels seus
estats. Què hi hagi un grup així fent una recerca d’aquest tipus és un
signe de què els catalans no volem caure en aquestes reduccions.
Sabem prou bé el que costa el reconeixement de la diversitat
lingüística dins un estat com per no ser sensibles a anar reconeixent també
aquesta diversitat en la comunitat nouvinguda.

En fer-ho es
possibilita l’establiment d’una corrent de simpatia entre minories
lingüístiques, fins al punt, d’haver-hi no poques persones que han descobert el
valor de les seves llengües maternes en veure l’ús i la valoració
oficial que aquí es fa del català.

Us recomano si teniu temps de passejar-vos per les fitxes que han
elaborat dirigides sobretot a educadors, però interessants per tothom
qui valori la diversitat lingüística.