Arxiu de la categoria: Cultura

La tirania de la simplificació

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

Cada vegada més vivim sota la tirania dels “tòpics”. No sé si la causa
és  la  influència dels mitjans de comunicació o una preocupant manca de
temps i ganes per pensar, el cert, però, és que correm el risc de morir
ofegats per aquelles afirmacions que es comencen a difondre ves a saber
on, i que van rebotant fins a convertir-se en un lloc comú que vol
explicar-ho tot. Llavors la gent diu, “vivim en una societat complexa”
(un altre tòpic) quan la veritat és que les opinions tendeixen més aviat
a la simplificació i a una visió de la realitat que es sosté en dos o
tres afirmacions. Per això surten partits només xenòfobs, o només nacionalistes, o només preocupats per un sol tema (ja sigui la llengua,
internet, la defensa dels animals…). Al final resulta molt més fàcil
això que assumir que darrere les simplificacions hi ha mil i un
equilibris a fer i que cal tenir en compte si un no vol morir estrellat.

Ens adonem d’aquesta tendència quan en som” víctimes”, ja sigui a
nivell personal o com a persones que formem part d’un determinat
col·lectiu (ser jesuïta i català, us puc assegurar que és tota una
experiència en aquest sentit). Llavors ens fem creus de com es pot
arribar a un nivell d’ignorància i de desconeixement tan gran de la
realitat. Ens costa més adonar-nos-en quan en som propagadors. Perquè la
simplificació dita amb convenciment ens dóna una força i una autoritat
que no fa res més que amagar la inseguretat davant allò que no acabem
d’entendre del tot.

Escolteu sinó moltes de les tertúlies o molts dels “opinadors”
estrella ja sigui de televisió, de ràdio o de premsa. Amb un mínim de
pensament crític i una mica de lògica, seria suficient per adonar-nos
que aquells que avui es presenten com a veritables creadors d’opinió, en
altres circumstàncies, no serien res més que pèssims humoristes
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Prendre-s’ho amb filosofia

Començo l’any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d’any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol “El respirar dels dies” sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d’aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o  si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
No és normal que no ens preocupi anar constantment de bòlit, i en canvi
ens faci por una agenda buida o una tarda buida. Sense temps sobrer no
hi ha ni pensament, ni espiritualitat, i ni potser humanitat possible.
Llàstima que un llibre tant bo hagi tingut una presentació editorial
tan lamentable. (Per exemple, a la portada dies porta accent!)
L’altre sobre el caminar “Marcher une philosophie” de Frédéric Gros.
Molt francès des del títol fins a la darrera paraula, però interessant
sobretot pels que hem fet d’això tan vell de “l’anar a peu” una manera
de mirar-nos les coses, el país, i la vida. A veure si algú s’anima a
traduir-lo en un país de tants excursionistes.
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

La Vanguardia i el català

El Consell d’Europa va presentar el passat 11 de desembre el segon informe sobre la situació de les llengües minoritàries a  Espanya. Un informe que respon a la voluntat del Consell  expressada en la Carta europea de llengües regionals i minoritàries.

L’informe, emés per un grup d’experts, elogia la immersió i conté recomanacions del tipus: “recomanem a les autoritats competents  accelerar l’adopció d’un marc jurídic específic per a la protecció i la promoció de l’aragonés i el català a Aragó, i a prendre les mesures necessàries per a assegurar la seva aplicació”. Us recomano la lectura del text i no només per la part del català sinó també per la resta de llengües de l’Estat.

Us poso l’enllaç perquè si voleu trobar la informació a diaris tan
llegits com La Vanguardia haureu d’anar a un petit requadre en pàgina
parell (dissabte 13 de desembre p. 16). Compareu el seguiment i el ressó d’aquest informe positiu
amb l’ampli seguiment que provocà la publicació d’un únic article a
The Economist i en traureu una bona lliçó de la manera com tracta la
informació aquest diari. Des de fa temps La Vanguardia s’ha entestat en demostrar-nos el malament que estem i el malament que ho fem com a catalans. Almenys en els temes que a aquest diari l’interessen, en altres, com les evasions de capitals, callen com tombes.

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Apartheid

Si no hi heu anat encara us queden uns dies, ja pocs, per veure l’exposició Apartheid al CCCB. Segurament no és de les exposicions més espectaculars que ha programat aquest Centre. (A mi em quedarà per sempre l’impacte i el record de l’exposició sobre l’accident de Txernòbil. Una exposició que hauria d’haver estat permanent sobretot ara que tornen a proliferar arreu els partidaris de l’energia nuclear)

Tot i això en aquesta exposició més modesta hi trobareu dades interessants. Com la relació entre colonialisme i idees racistes, o el racisme
domèstic dels EUA a partir de les Jim Crow laws, o d’una manera encara
més nostrada les exposicions de pobles africans sencers al Tibidabo a la dècada dels 20. I sobretot, es clar,  l’apartheid sudafricà, paradigma del racisme elevat a enginyeria política. Si teniu una estona passeu pel carrer Montalegre, val la pena.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Die Stille Vor Bach (II)

Arrel de la pel.lícula que comentava ahir, una idea d’aquelles segurament impossibles però que tant de bo algun dia es pogués posar a la pràctica. Veient el cor de l’església de Sant Tomàs de Leipzig i l’entrevista que li fan a l’actual kantor o director (Geog C. Biller), un pensava perquè a Barcelona no podria haver-hi un cor semblant en una de les parròquies del centre. L’església del Pi, o Santa Maria del Mar o la Catedral, llocs que tenen orgues magnífics podrien ser també llocs on es cultivés la música sacra d’una manera especial.

Em consta que l’Església del Pi té una capella de música, però crec que no actua de forma habitual a les celebracions litúrgiques de la parròquia. Montserrat és potser l’únic lloc que amb l’escolania treballa a fons una litúrgia molt acurada en els aspectes musicals. No estaria malament que a Barcelona hi hagués un o dos llocs també de referència on en les misses de cada setmana s’hi pogués escoltar música de qualitat. La música popular i participada que és la que en general s’escolta en la majoria d’esglésies, sempre cantada per gent de molt bona voluntat, no hauria d’estar pas renyida amb aquests llocs que ajudessin a mantenir i a donar conéixer el patrimoni musical d’una manera habitual.

Posats a justificar-ho tot pel turisme, també seria una manera de trencar el monopoli del "concierto de Aranjuez" que és segurament l’única expressió musical que ara per ara es programa a les esglésies del gòtic.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Die Stille Vor Bach (I)

Vaig aprofitar la darrera tarda de l’any 2007 per anar a veure la pel.lícula sobre Bach d’en Pere Portabella. Portabella, no és sant de la meva devoció, i entenc que en això de les simpaties i les antipaties no tot és racional. També és veritat que el meu coneixement d’ell és sobretot com a tertulià del Bassas i, per tant, aquest és un coneixement bastant limitat.

Tot i aquest prejudici, recomano anar a veure la pel.lícula per moltes raons.

Potser la principal és que m’ha agradat la idea que han tingut Portabella, Santos i companyia de treure la música de Bach dels auditoris i les sales de concert, per portar-la a situacions de vida quotidiana. Un camioner que toca Bach amb una armónica, un grup de viloncelistes que l’interpreten en un vagó de metro, una partitura de la Passió segons Sant Mateu que serveix per embolicar la carn que arriba a mans de Mendhelson …

Si un hi busca un guió lineal i una història amb inici i final, es trobarà decebut. No hi ha aquesta estructura sinó més aviat una dispersió de temps (s. XVIII, s. XIX, s. XXI) i de llocs (Leipzig, Barcelona, …) units pel fil de la música i per la figura del compositor alemany. Potser la imatge que simbolitza aquests lligams entre escenes és la dels rius, aquells grans rius navegables de centreeuropa que son els protagonistes d’algunes de les escenes de la pel.lícula.

Ningú negarà a Portabella la seva vocació internacional i europea. Potser, a tall de crítica, se li podria dir que la Europa que vol representar, la dels grans rius és una Europa més aviat a lo Salvador Espriu, es a dir "I com m’agradaria d’allunyar-ne nord enllà". Tot és net, culte, ric però una mica tibat i encarcarat.
També hi ha l’Europa mediterrànea, dels torrents secs, de la brutícia i de la creativitat (vaja la de Pere Quart)

Però és clar, parlem de Bach i aquí a Bach encara l’escoltem als auditoris.

Us recomano també l’entrevista que li feu Xavier Cazeneuve del programa El Violí vermell poc abans de la preestrena.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

El violí vermell

Un exemple del comentari que dimarts feia al bloc sobre bona ràdio en català: el violí vermell.

D’una secció dins el programa "Línies addicionals" de Catalunya Música arriba aquest estiu en forma de programa setmanal en aquesta mateixa emissora. Cada dilluns de 11 a 12 de la nit.

El presenta Xavier Cazeneuve que en sap un tou sobre música de cinema.

El podeu escoltar aquí i seguir també el seu bloc

Del tot recomanable!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Receptant “Sala-Molins”

Cadascú es sap les seves limitacions, i jo cada vegada sóc més conscient de les meves. Per això quan m’ajunto amb algú per fer alguna cosa, tinc bastant present que l’altre no se m’assembli massa, perquè sinó ja hem begut oli. Ja un altre dia denunciava estranyat, aquesta tendència cada vegada més marcada que tenim les persones per ajuntar-nos només amb els "nostres" i reforçar-nos així uns els altres tant en les fílies com en les fòbies. A més de l’avorriment que en surt com a resultat, el pitjor és la tendència a elaborar discursos tancats i impermeables, una mena de fonamentalisme de segona divisió.

Per això em va agradar escoltar el que deia ahir Sala-Molins a l’Ateneu.

Hi ha una funció que no pot perdre la Filosofia ni els filòsofs, i
aquesta és portar el més lluny possible allò que treballen, llegeixen,
pensen o escriuen. Segurament el risc d’incomprensió, sol.litud i la possibilitat real de morir de gana, fa
anar amb el fre de mà posat, i això és lògic i humà. No obstant si
algun dia es perd aquest punt de "mala llet", de radicalisme o de
bogeria, anem malament.
Cal reivindicar la necessitat de persones capaces de posar el mirall davant les pobreses i els riscs dels nostres propis discursos siguin religiosos o polítics, no perquè deixem d’expressar-los sinó perquè la lucidesa que es desprén del mirall, ens faci ser una mica més humils i rigorosos. Precisament potser sigui la humilitat i el rigor, allò que "salvi" del dogmatisme el que creiem o defensem.

Sala-Molins va fer això amb la inquisició romana, però també amb l’època de les llums dels idolatrats Rousseau, Diderot i companyia.

En temps de puritanismes i de tendències dogmàtiques, receptar o rellegir uns quants "Sala-Molins", pot ser una bona medicina.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Subtitular

Fa uns anys vaig poder visitat Eslovènia durant prop de dues setmanes. D’allà em va impressionar, entre moltes altres coses, la vitalitat i normalitat de l’eslovè, i la capacitat d’aprendre idiomes dels eslovens. Tots parlaven anglès, i segons les zones la majoria dominaven l’alemany o l’italià.

A Catalunya el castellà ens ofereix certament la possibilitat de comunicar-nos amb molta gent, però ha estat també barrera perquè un país petit amb una llengua de pocs parlants no s’hagi espavilat en l’aprenentatge d’altres llengües, sobretot d’aquella que avui marca la pauta en tots els camps. Aquest handicap fa que sempre que hem d’expressar-nos fora, sempre ens haguem d’explicar o reivindicar, precisament a través d’aquella llengua en plena competència amb la nostra. Perquè el castellà en el nostre cas, no és només llengua de comunicació sinó també clara expressió d’una voluntat uniformitzadora.

Veig per tant positiu que es faci el possible per trencar aquesta dependència: com més hàbils siguem amb l’anglès, més possibilitats d’expressar-nos directament en un món que parla majoritàriament anglès. És important en aquest sentit, trencar la mandra endèmica de molts espanyols (com també de molts francesos) que en voluntat d’una mentalitat d’imperi ja en tenen prou amb el castellà. Nosaltres no en tenim prou ni amb el català, ni amb el castellà.

Està bé per tant la idea de conservar versions originals i de subtitular. Ara que no es comenci per la part més dèbil i per TV3. Que es comenci pel cinema que hem de veure i escoltar traduïts a una llengua no és la pròpia. Que es comenci també pels canals castellans que s’emeten a Catalunya. Fer-ho amb TV3 i amb el català precisament ara que, pels reptes de la immigració, es necessita normalitzar la nostra llengua com a vehicular és ben bé pensar amb els peus.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

L’home que mira

"L’home que mira" és el nom que Ramon Alcoberro va posar al seu bloc de filosofia i pensament quan aquest va aparéixer a finals del 2004. Ara és també el títol d’un llibre que recull aquell primer any de bloc, un lloc on es parla sobretot de Filosofia però també de noves tecnologies i de tot allò que pugui ser observat i pensat, per un home que s’autodefineix com "gras lleig, tímid i escéptic".

El llibre m’ha fet el mateix efecte, que em va produir la persona de l’autor quan ja fa una colla d’anys ens vam conéixer estudiant Teologia els vespres en l’edifici del seminari del carrer Diputació. Un servidor acabava d’arribar del poble, tenia divuit anys i sumava a l’enyorament d’un paradís perdut, un considerable embolic mental de desitjos i projectes. L’home que mira que al matí feia de professor per la tarda, en els descansos entre classe i classe de Teologia, em va iniciar en un món del qual en aquell moment no en tenia ni idea. Em parlava de Filosofia, de política recent, de curiosos fenòmens socials barcelonins … Jo escoltava sovint sense entendre res, però alguna cosa em deia que aquell personatge curiosísissim que s’atrevia a portar les corbates més insospitades, era algú que hi tocava i molt.

Al seu llibre s’hi pot trobar l’estil directe i comunicador de l’Alcoberro, així com el mapa dels autors i el pensament que l’han influït tant en positiu com en negatiu. Perquè aquesta és per a mi la gran virtut del filòsof: hi ha filies i fòbies, però aquestes últimes no l’impedeixen entrar en diàleg amb els autors que més avorreix. És l’actitud antidogmàtica de l’home que mira i que busca, i sobretot que aplica la filosofia per entendre un món que el desconcerta i el fascina a parts iguals.

A mi l’Alcoberro, i sé que ell se’n riurà d’això, m’ha salvat del fonamentalisme al qual estem abocats els qui hem fet opció vocacional ja sigui per una comunitat religiosa o ja sigui per un partit polític. Viure en un món de preguntes i respostes tancades, dels meus i els altres, tant en religió com política (per molts una altra religió) dóna seguretat i deixa dormir tranquil. El repte es fer-se preguntes a risc de descobrir que no existeixen respostes; el repte es descobrir que no hi ha "els meus i els altres", sinó moltes, moltes sol.lituds.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

La vida dels altres

Als que encara no hi heu anat, us
recomano veure "la vida dels altres", una pel.lícula sobre el règim de
"seguretat" i terror a l’època de la RDA i de la seva coneguda Stasi.

L’austeritat de la pel.lícula, fa que un es pugui centrar en allò
principal i arribar a sentir o almenys intuir,  l’opressió d’un règim que només
tenia com a objectiu mantenir l’status quo del Partit.

Veient la pel.lícula un aprèn quins són aquells elements essencials que
cal tocar per convertir una persona en un mer engranatge de la màquina
i del sistema. Controleu als artistes i tota la creació literària,
musical, teatral….; elimineu l’humor;
aixafeu la dignitat de les persones sotmetent-les a l’autoritat;
convertiu l’amor en una mena de sospitós plaer aburgesat; reduïu el
marge de llibertat de moviment i de viatjar a l’estranger.

No he parlat encara de llibertat política ni d’expressió. A vegades ens
centrem massa en això a l’hora de definir el totalitarisme. On aquest
juga fort, però, no és en el terreny de les llibertats polítiques, sinó
en el terreny de l’humor, l’amor, la dignitat o la cultura, perquè és aquest terreny el que propicia el naixement d’una consciència de
llibertat individual que amenaça tot el sistema.

Penso que potser sigui en aquest terreny, en el de la vida, on calgui defensar la nostra sempre precària democràcia

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Salvat-Papasseit

Ahir, passant pel moll de la fusta, em vaig trobar de nou amb la imponent escultura de Salvat-Papasseit, un dels poetes que més m’agraden. Em va venir a la memòria el poema Nocturn per acordió que escriví sobre el moll.

Serveixi per desitjar un bon Sant Jordi!!

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.

I era com una miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Apadrinar una paraula

Està molt bé a les vigílies de Sant Jordi, la iniciativa de l’Escola d’escriptura de l’Ateneu d’apadrinar una paraula en vies d’extinció. Ara quina dificultat això d’esbrinar quina està en perill d’extinció, perquè em sembla que la meitat del diccionari passa per un mal moment.

Un servidor ha triat la paraula trescar perquè és de les coses que li agrada fer quan té temps.

Trieu la vostra, apadrineu una paraula i si ve a tomb utilitzeu-la!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Besllums

Tinc a les mans el llibre "Besllums. Apunts de crítica literària", de Climent Forner, publicat per edicions de l’Albí el desembre passat. Mn Climent rector de Viver i Serrateix (Berguedà) compleix aquest any 80 anys de vida dedicat a conrear, reivindicar i difondre la literatura catalana, i d’una manera especial la poesia.

Algun dia, crec que s’haurà de reconéixer la tasca d’aquests rectors de poble, molts cops allunyats de la voràgine i l’aparent excès cultural de les ciutats, que han compaginat vida de capellà, amb el profund amor a la llengua i al país. Tenen la virtut d’haver entès el país no únicament com una qüestió abstracta, sinó com a territori plagat de pobles, poblets, masies i ermites. La seva poesia es plena de noms de llocs i de persones, i és per això que tot i elevada en les formes, en el fons toquen molt de peus a terra. Està feta de moltes misses, de molts parenostres, de molta xerrada casa a casa i també de molta sol.litud.

Ara em diuen que Mn Climent prepara ara les obres completes, serà una bona manera de celebrar els 80. Per molts anys!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Cartes d’amor en temps de guerra

La lectura que m’ha acompanyat aquests dies ha estat un recull de la correspondència que es van intercanviar el teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer i la seva estimada Maria von Wedemeyer. La parella es va escriure entre el 1943 i el 1945 mentre Bonhoeffer era a la presó, una estada que es preveia breu però que va acabar amb l’inesperat desenllaç de l’execució del teòleg ordenada pel mateix Hitler (només una setmana abans de l’entrada dels aliats a Berlin).

Bonhoeffer tenia llavors només 37 anys i la nòvia amb qui esperava casar-se tan sols 19. Però ni la diferència d’edat ni l’estranya situació en què es desenvolupà el noviatge, no els privà d’una intimitat epistolar que emociona per la seva profunditat i senzillesa. Un se n’adona en les cartes que Bonhoeffer sabé integrar d’una manera poc comuna el seu saber teològic amb un interès apassionat per tot allò humà que mai considerà alié a la seva fe cristiana. I hom se n’adona també de la espontaneïtat amb què Maria interpel.la al "seu" Dietrich, treient-lo de tot enduriment en el qual la fama i la ciència l’haguessin pogut fer caure. Ningú com una dona per ensorrar els discursos i les màscares de seguretat sota les quals a vegades ens agrada amagar-nos.

Si el trobeu, us el recomano. El va publicar Trotta el 1998 y es titula "Cartas de amor desde la prisión". Val la pena llegir-lo en aquest temps de teologies deseixides i d’amors convertits en objectes consum.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari