De solanes i obagues

Aquests dies la política catalana, almenys aparentment, viu immersa en el món dels afectes i els desafectes. És una política a flor de pell. No és que no em sembli bé tanta demostració d’afectivitat humana i personal, però m’agradaria saber si tot plegat no bé a significar que som un país petit que és mou més per lògiques de família que no pas d’Estat.

Durant l’Estatut tot va ser un ball d’afectes amunt i avall. Més que el text el realment important era si a Duran l’havien avisat o no sobre la famosa cita de la Moncloa. Cita que els de Polònia ja es van avançara interpretar en clau d’un enamorament.

Vam tenir un 11 de setembre amb Marina Rossell cantant-li al president, en ple acte oficial i solemne, allò de Per tu ploro. Durant la campanya van començar uns dient que eren humans, com tu i com jo, mentre altres d’endinsaven en el costat fosc del tripartit i apel.laven a la por (un sentiment com un altre). N’hi havia fins i tot que tenien la iniciativa d’optar per un amor i una sexualitat viscuda sense complexes i sense barreres ideològiques.

Moltes valoracions dels candidats eren també el tarannà psicoafectiu: aquell és un arrogant, l’altre és fred, l’altre és simpàtic… Algú va dir, menys mal, que no farien coalició per simpaties personals sinó pel bé de Catalunya.

I ja el cimal ha estat després dels resultats. Traïcions, sol.lituds, aïllaments, fidelitats… Un president abraçant, estimant i fent magarrufes a qui se li posés al davant fos amic o enemic. Un Pujol i un Maragall tant llunyans fins ara i en canvi units en la seva condició d’avis expresidents. Una consellera plorant per les cantonades la seva tristesa per haver estat apartada injustament. Uns estenent la mà, els altres parlant de confiances trencades en mil trossos.

Hi ha una part, és clar, que ve de la cultura. En l’expressió de les
discrepàncies som més sicilians que no pas castellans, més mediterranis
que no pas celtes. Això no treu que a vegades puguem ser més violents
que altres pobles i que darrera una abraçada hi hagi amagat un punyal.

Però em sembla que hi ha una part d’aquest sentimentalisme desbordant que és fruit del nostre estatus com a
país. Es a dir, em temo que si hi hagués més Estat hi hauria menys
sentimentalisme. Heu vist mai emocionar-se en públic a la reina
d’Anglaterra? A Putin li heu vist mai tòrcer el gest per res i per ningú? Fins i tot l’Aznar aspirava, en la seva megalomania, a aquesta postura impertèrrita del qui té el poder. Us imagineu a Solbes plorar en una negociació sobre partides pressupostàries. És possible doncs que el nostre sentimentalisme desbordant sigui inversament proporcional al grau de poder polític del qual gaudim.

Ja dic, no sé si això és bo o dolent, sobretot atenent als exemples que he donat. A partir d’ara caldrà veure si això canvia amb el president Montilla. De moment però ha començat però amb emoció contiguda…

El viatge del Papa ha Turquia és, segurament, el viatge més complicat que hagi hagut de preparar el Vaticà. Molt més que qualsevol dels que feu Joan Pau II. Em sembla però que el viatge s’ha interpretat erròniament en clau sobretot islàmica o de diàleg amb l’Islam, quan de fet és sobretot un viatge centrat en una qüestió ecumènica.

Segurament la islàmica és la que farà més soroll, però no és cap secret que Ratzinger és força escèptic en la qüestió del diàleg intereligiós i en canvi ha estat i és tremendament actiu en el diàleg amb les altres confessions cristianes (protestants, ortodoxos…)

A Istambul, hi viu el patriarca de Contantinopla, cap espiritual de l’Església ortodoxa des que a partir del s. XI es va anar consolidant el cisma entre l’església romana llatina i l’església ortodoxa oriental. Amb la caiguda a mans de l’Islam de la que fou capital de l’imperi bizantí, el patriarca quedà aïllat i l’església ortodoxa estesa per bona part de l’Europa Oriental, Grècia i Rússia, tot i continuar reconeixent-li una certa primacia, va acabar organitzant-se en esglésies nacionals amb patriarques propis. El de Rússia, es clar, el més poderós en abraçar un territori i una població més importants.

La visita de Benet XVI té un significat doncs històric. Amb el viatge reconeix de fet en el patriarca Bartomeu I, una autoritat moral i un pont de diàleg per recomposar relacions. Pont molt més difícil d’establir per exemple amb l’Església de Moscú, més lligada als interessos del Kremlin i més recelosa de les injerències occidentals.

No sabem quins resultats tindrà la visita però si que apunta a una intenció per part de Roma d’estrényer llaços entre esglésies cristianes sobretot amb aquelles que viuen minoritzades en territoris musulmans passant-ho a vegades no massa bé (coptes cristians a Egipte, ortodoxos a Turquia, cristians caldeus a l’Iraq…).

Ratzinger creu fermament en conceptes com civilització o democràcia lligada a valors cristians, i per tant s’afanya a construir llaços amb aquells que comparteixen d’alguna manera un substracte comú que va més enllà d’allò exclusivament religiós i que toquen a termes com organització de la societat, llibertat religiosa etc. Per a uns aquest tipus de lligam consolida allò de del xoc de civilitzacions de Huntigton, per altres en canvi trenca aquesta dinàmica en donar veu i reconeixement a aquells que són cristians des de sempre, en països musulmans, obligant al propi Islam a estar atent amb segons quin tipus de polítiques religioses dins els propis estats.

Caldrà veure en tot cas el fruit que dóna aquest tipus de plantejament que abraça qüestions estrictament teològiques, amb d’altres com la diplomacia, els drets humans… Turquia és com una primera prova.

Em va sorprendre agradablement escoltar l’altre dia en la tertúlia dels matins de Catalunya Ràdio, la referència que dues persones que hi participaren (una d’elles la periodista Mª Àngels Alcázar) van fer de l’Angeleta Ferrer i Sensat. Al parlar de l’educació i els seus problemes, les dues persones van recordar com els havia marcat en la seva adolescència el mestratge d’aquesta pedagoga filla de Rosa Sensat. Jo no la vaig tenir com a mestra en el sentit formal, però em va tocar la loteria de què estiuegés al meu poble.

Cada estiu arribava puntualment amb un petit seguici de "senyors i senyores" de Barcelona. Hi tenia casa, perquè el que havia estat el seu marit Alexandre Satorres venia d’una família lligada al poble. El seu monyo, el seu vestit negre i senzill, la seva activitat desbordant i una memòria que conservà fins ja prop de la mort.

Nosaltres la temíem, ho he de dir sincerament. La seva presència volia dir d’alguna manera el final de la vida salvatge i lliure que els llargs estius disfrutàvem a Castellnou. Res de trànsit i molt camp a recórrer i a explorar. Ella enlloc de descansar de nens, només arribar ens reunia a casa seva i ens donava feina: un taller de manualitats i una obra de teatre. Teníem un mes de termini per una cosa i una altra. El taller el fèiem a casa nostra però l’obra l’assajàvem en un terrat de casa seva. Així ho havien fet els nostres pares i així ens tocava fer-ho a nosaltres, ningú no ho posava pas en qüestió.

Entre assaig i assaig, que ella dirigia implacablement com si fos la cosa més important del món, ens anava ensenyant cançons i històries que acompanyava amb el seu inseparable acordió. Corregia entonació, gestos, dicció, faltes en el llenguatge… i així fins el dia de la representació que fèiem sempre a primers de setembre a la plaça del poble i en sortir de missa.

No sé fins a quin punt va ser influència seva o fins a quin punt pura casualitat, el fet que de tos els nens de la nostra generació i també de la generació anterior a nosaltres, una majoria ens decidíssim anar a estudiar a Barcelona, i moltes vegades carreres relacionades amb l’ensenyament.

Ara amb el temps, com els tertulians de l’altre dia estic redescobrint el paper que aquella dona baixeta i en aparença poca cosa va tenir a les nostres vides. I penso en les possibilitats i els efectes d’un ensenyament rigorós i vocacional com el que ella ens va saber transmetre. Certament ens va tocar la loteria.

A Madrid dissabte es van manifestar més de 100.000 persones a favor de les víctimes del terrorisme i en contra de la política de Zapatero en el procés de pau. Si ens fixem en les pancartes la motivació era més la segona que no pas la primera. Des dels nostres ambients assistim perplexos a aquest moviment que no entenem. He de confessar que tot plegat em produeix com a mínim inquietud.

La lògica política diu que una qüestió com la del procés de pau hauria d’estar marcada per un consens de mínims entre govern i oposició, consens almenys en no fer pública discrepància (així ho hem vist en la qüestió d’Irlanda del Nord). La participació de tota la cúpula del PP en la manifestació del dissabte trenca aquesta lògica.

La lògica diu que una estratègia com la del PP hauria de ser castigada en les enquestes per una opinió pública més aviat moderada i confiada en arribar a algun tipus d’acord que acabi d’una vegada amb el conflicte. Les enquestes del CIS tampoc indiquen pas això sinó més aviat el contrari.

Alguna cosa passa, algun factor estar distorsionant aquests plantejaments. En la meva opinió la influència del binomi COPE-El Mundo és més important de la que ens pensem. La repetició constant i diària d’unes consignes que apunten no al cap sinó al sentiment estan començant a recollir els seus fruits, i no només entre sectors d’extrema-dreta sinó entre sectors que en podríem dir de dreta moderada. S’ha generat una èpica, o millor un imaginari, que dóna sentit a la vida política de moltes persones que per raons diverses havien perdut aquesta motivació.

Dins aquest imaginari que suma conceptes com nació i catolicisme (es a dir nacional catolicisme) els enemics són fonamentals. Ho són els separatistes, ho són els maçons, ho són els immigrants sobretot musulmans. Tot això ben agitat dóna com a resultat un sistema complert i tancat: uns valors pels quals lluitar i uns enemics dels quals defensar-se, i sobretot uns herois-màrtirs que han caigut per aquests valors (les víctimes).

Dic que tot plegat em provoca inquietud perquè quan s’hi barreja l’element pseudo-religiós en política és molt distorsionador. Qui defensa unes idees des d’aquests plantejaments deixa de dialogar amb una realitat amb la qual cal pactar i a vegades fins i tot cedir, i entra en una dimensió nova, la de la "fe" malentesa, que ja només permet "amb mi o contra mi" o el "tot o res". Qui defensa unes idees polítiques com si es tractés d’un credo se sent investit d’ un sentit, d’una missió i la seva motivació és molt més gran que qui parla de qüestions tan ambigües com la cohesió, el diàleg, el consens, etc…

Com recuperar, en aquest context, el sentit de la política, tal com l’ha interpretat sempre les democràcies liberals? No ho sé pas. Tot plegat inquieta. Ens en riem (i fem bé, es clar) en algun gag de Polònia o en algun llibre que fa antologia de disbarats. Però no podem fer res més que esperar com acaba tot. Espera i fer el possible, perquè almenys aquesta mena de "passa" del populisme essencialista no s’estengui a casa nostra.

Entre les propostes que s’estan discutint en el debat d’investidura del nou president de la Generalitat hi ha la d’establir un pacte o acord nacional sobre immigració, que ja estava explícitament en el programa del PSC i implícitament en altres. Més que una bona notícia es tracta d’una necessitat urgent. I això per diverses raons.

1- Per actualitzar el nou marc legal que a partir del nou Estatut atribueix a la Generalitat una sèrie de competències sobretot en l’àmbit d’acollida i residència. El pacte ha de ser doncs previ, a la redacció de la Llei d’acollida.

2- Perquè fins ara s’ha anat a remolc de la realitat i convé avançar-se a dibuixar el model de societat de futur pel qual s’opta: assimilació a la francesa, multiculturalitat a l’anglosaxona, integració a la quebequesa… o un model d’integració a la catalana, que ha de comptar però amb el suport de partits, agents socials i associacions d’immigrants.

3- Per evitar la temptació d’utilització partidista de les qüestions de migració. Un acord acceptat per la major part de les formacions blindaria una política sobre migració almenys per una bona temporada, marcaria direcció i evitaria les "anades i tornades" tan negatives sobretot en qüestions socials.

Aquest acord pot ser un dels punts forts d’aquesta legislatura com ho va ser el Pacte nacional per l’educació en la legislatura passada. És en aquest punts on es demostra la capacitat dels partits per aconseguir consensos amplis més enllà dels interessos estratègics a curt termini.

Caldrà anar seguint les concrecions.

Aquests dies he vist pintades, he escoltat expressions, he percebut gestos que m’han fet recordar que cap poble, tampoc el nostre, està vacunat d’aquesta plaga de la xenofòbia que arrela arreu d’Europa.

Hauríem de ser especialment curosos i vigilants en l’utilització de determinades expressions, que es presenten com a opinions polítiques però que amaguen en el fons un deix de xenofòbia que no ens podem permetre. Podrem discutir sobre idees, sobre plantejaments fins i tot sobre qualitats o perfil dels nostres líders … però mai hauríem de fer de qüestions com l’origen un argument desqualificador.

El feixisme i sobretot la xenofòbia, són actituds de les quals alguns en fan bandera i opció política, confiats que algun dia en trauran alguna mena de rèdit polític (vegeu sinó alguns dels partits que han sorgit a Bèlgica, Alemanya, Holanda). És l’apel.lació a la por a la diferència, a perdre un status de poder, a conviure en una societat plural. No és a aquests a qui em refereixo, gràcies a Déu a casa nostra aquests de moment són pocs i dispersos.

Em refereixo als qui tot i defensar postures democràtiques poden sentir-se temptats a apel.lar a aquests sentiments. Es llavors quan es colen les expressions a què em referia més amunt. No ens podem permetre que a la nostra terra la discriminació per raó d’origen tingui cap mena d’espai. No hem de ser en aquest cas ni comprensius ni tolerants ni riure les gràcies, perquè si s’aspira a un país lliure s’hi aspira en tots els sentits: lliures ens hi hem d’arribar a sentir tots els qui en formem part, independentment si som catalans de tota la vida o nouvinguts.

Ja sé que de quatre pintades, i de quatre expressions no se’n pot fer teoria. Però més val reaccionar a temps i no deixar que arreli i esdevingui una forma com una altra de practicar la llibertat d’expressió, una forma normal i fins i tot justificable

Deia el meu avi de tant en tant allò de "fam i guerra lluny de nostra terra". Hi afegiria aquí: lluny de nostra terra tota mena de xenofòbia i discriminació. No fa amb nosaltres els catalans, i més quan moltes vegades l’hem patit i sabem el pa que s’hi dóna.

Ahir al vespre a l’Església dels jesuïtes de Casp ens vam reunir una bona colla de persones per celebrar els 25 anys del centre d’estudis Cristianisme i Justícia. Feia bo d’escoltar de boca de Dolores Aleixandre, la ponent convidada, el repàs d’allò que ha significat el treball de centre. Feia bo escoltar les preguntes provocadores que ens va llençar. Feia bo sentir parlar de nou de qüestions com la utopia, el sentit social de la fe, el compromís amb els més pobres …

Tornant cap a casa pensava en què hauria estat el nostre país sense centres com aquest i tants altres que han intentat al llarg de tots aquests darrers anys anar formulant un pensament que obre ponts i camins entre realitats aparentment allunyades. En un món que tendeix més aviat al sectarisme i les idees clares i distintes, es fan més necessàries allò que Dolores Alexandre anomenava "les escales de Jacob", les escales i els ponts que posen en diàleg el cel i la terra, la fe i la justícia, la teoria social i la pràctica compromesa.

Tal com es diu en el manifest dels 25 anys:

" Agraïts volem renovar el nostre compromís per la promoció d’aquesta justícia. Som conscients que els temps que corren no són indulgents, ni culturalment, ni eclesialment, amb els qui pretenen conjugar el binomi crisitanisme i justícia. No obstant això, no podem renunciar a aquest interès sense defraudar la vocació a què vam ser cridats"

Per molts anys!

Saturat de paraules, de política, d’escalfaments globals, i de terratremols a destemps.. aprofito aquest divendres nit, ja dissabte per escoltar el disc Desglaç de Miguel Poveda que un company es va deixar posat casualment en l’equip de música. Em sembla una de les coses més belles que s’han fet en català en els darrers temps

Els sentiments de Jacint Verdaguer, Joan Brossa, Sebastià Alzamora, Maria Mercè Marçal i altres els fa un seus per obra i gràcia d’aquesta bèstia musical que és el Poveda. I un s’indigna amb els enemics, i celebra la fi del dictador, i es mor d’amor, i es rebel.la contra lògiques que glacen l’ànima.

El cor es desglaça escoltant aquest disc i hom recupera les arrels abandonades d’una Mediterrània acceptada a contracor, emmirallats com estem per un nord molt més net i culte però tremendament més avorrit. Penso que el dia que els catalans ens reconciliem pels sentiments amb la força d’aquesta Mediterrània que és casa nostra, ningú ens aturarà: ni els gals pretensiosos ni els adustos castellans, per moltes cimeres fortificades que convoquin.

Poveda, Llach, Mª del Mar Bonet, Antònia Font, Raimon …. ens conviden a deixar timideses, complexes i encongiments, per tal de construir a partir dels propis mots, de la pròpia música, una manera peculiar (la nostra) d’expressar sentiments i de cantar a la vida, i a la mort.

"sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que vol el plany
i ja sé la clau plorar és cantar."

_{Joan Barceló}

Us en parlava fa uns dies en un post: l’obsessió per demostrar amb xifres que tothom treballa, que qui no ho fa és perquè no vol (en altres paraules, és un gandul), està generant una imatge social falsa sobre l’ocupació. La realitat és que creix la precarització, tant pel que fa als sous com la durada dels treballs, i tot això no acostuma a ser tan públic. Ho he comprovat donant una ullada a les xifres sobre ocupació (la famosa EPA) relatives al tercer trimestre d’aquest any.

Dada oficial que surt a tots els telenotícies: l’atur a Espanya en aquest tercer trimestre del 2006 va ser del 8,1% i a Catalunya del 6,2%.

El que no surt als telenotícies o almenys no d’una manera tan visual com els famosos gràfics, que és el que acaba quedant quan un mira el telenotícies entre primer i segon plat a l’hora de dinar, és amb quina metodologia s’ha calculat aquesta taxa d’atur. Si un té la paciència de buscar-ho et trobes de sobte que s’estan aplicant últimament uns criteris nous que venen d’un reglament de la CE (1897/2000) pel qual es dóna una nova definició de "població ocupada":

És la
població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d’altri o per
compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per
«treballar» s’ha d’entendre sempre la realització d’una activitat a
canvi d’un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en
metàl·lic o en espècie, durant una setmana concreta (l’anterior a la de
l’entrevista), durant almenys una hora. Quan un individu no compleix
aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat
absent de l’ocupació».

Per tant una classe d’anglès al fill dels veïns del 3r 5ª em converteix en una persona ocupada; fer de cangur una hora a la setmana; vendre entrades en una guixeta del teatre del barri el dissabte a la nit, també.

Em sembla que la definició és una definició amb trampa. L’objectiu és anar reduint aquella xifra que permet als governs està orgullosos de les seves polítiques d’ocupació, però no mira pas al contingut d’aquesta ocupació, i a que sigui una ocupació que permeti plantejaments de vida més a llarg termini.

Ah i si et queixes és que ets un gandul, i si no treballes és perquè no vols…!

Ara li han posat el "bonic" nom de Institut de Cooperació per a la Seguretat Hemisfèrica (SOA/ WHINSEC) però per molts seguirà sent l’Escola de les Amèriques, una de les organitzacions governamentals més nefastes que ha generat l’obsessió nord-americana per la seguretat.

Creada el 1946 per ella han passat una bona part dels dictadors
militars que van marcar la vida "política" de llatinoamèrica sobretot
als anys 70-80. Allà se’ls preparava militarment per fer front a qualsevol tipus de subversió amb assignatures que incloïen formació en tortures, en assassinats, i fins i tot en Antropologia. Guatemala és l’exemple que vaig conèixer més d’aprop quan el 1995 hi vaig anar formant part d’un grup de brigadistes. El genocidi de les comunitats indígenes realitzades sobretot en l’època de Rios Montt portaven totes el segell de la SOA. No n’hi havia prou amb matar sinó que calia destruir el teixit social de les comunitats indígenes, i aquí l’antropologia hi jugava un paper fonamental.

També van ser oficials formats en aquesta escola els que una matinada del 16 de novembre del 1989 van assassinar al campus de la Universidad Centro-Americana de El Salvador (UCA) sis jesuïtes, la cuinera i la filla d’aquesta. Avui doncs es compleixen 17 anys d’aquest assassinat i continua ben viva la memòria de Ignacio Ellacuría, Amando López, Juan Ramón Moreno, Ignacio Martín-Baró, Segundo Montes, Joaquín López, i Elba i Celina Ramos.

Per desgràcia continua però oberta encara la SOA tot i l’esforç d’organitzacions nordamericanes com SOA WATCH que continuen seguint de ben a prop les activitats d’aquesta institució amb seu a Fort Benning.

Parlo amb la Margarita d’una novel.la de l’escriptor turc Orhan Pamuk que estic llegint. Es titula Nieve (Alfagurara) i transcorre a la ciutat de Kars. La Margarita coneix bé l’autor i la ciutat. Ella és armènia, viu a Barcelona des de fa un temps i a més de parlar diverses llengües ara s’ha decidit a aprendre el català.

M’explica que Kars havia estat Armènia abans del genocidi que els turcs infringiren al seu poble. Coneix bé Pamuk i els problemes que ha tingut per ser un dels pocs intel.lectuals d’aquell país, aspirant a entrar a la UE, que ha reconegut aquest oblidat genocidi. Em parla d’alguns llibres publicats que expliquen els fets i d’una exposició que fa uns mesos hi hagué a l’Ateneu. No entén que tot i les evidències històriques Turquia no hagi reconegut els fets, no entèn que a Catalunya desconeguem tant el que passà al país del mont Ararat…

Penso tot això avui que hem "celebrat" la memòria d’Anna Politovskaia, i el seu afany perquè els russos sabessin el que feia el seu govern a Txetxènia. Massa genocidis, massa silencis, massa oblits… massa ferides obertes de víctimes i botxins perquè puguin haver-hi paus duradores.

Rebo per correu electrònic una invitació per anar a la gran final del torneig del Ramadan 2006 que es jugarà al Poliesportiu Sant Pau. Un poliesportiu que s’ha convertit ja en una de les seus de les activitats que realitza la comunitat àrab de Barcelona. La invitació em fa present de nou, la força i el treball d’aquesta xarxa gairebé invisible d’entitats, que crea ponts i complicitat entre comunitats d’origen i d’acollida.

Qui ho organitza és la l’Associació Cultural Ibn-Batuta, una de les veteranes tot i ser fundada fa només 12 anys. La seva gràcia és que ha sabut combinar des del primer moment els serveis primaris d’atenció i acollida amb una important tasca en l’organització d’activitats lúdiques i culturals. Més recentment a aquestes activitats s’hi han afegit les de sensibilització i difusió amb una revista (Attawasul) que es distribueix sobretot a Catalunya, i un programa de ràdio setmanal (Safir) a Ràdio Gràcia (a la web tenen en arxiu els darrers programes emesos).

Tot i que els darrers anys el pes demogràfic de la migració s’ha decantat cap als procedents de llatinoamèrica (Equador, Bolívia…) el cert és que continúa havent-hi a Catalunya una important comunitat musulmana d’origen sobretot magrebí que en alguns casos ja viu assentada als nostres barris des de fa una bona colla d’anys.

Rebre una invitació com aquesta d’anar al futbol per celebrar el final del Ramadà, m’anima a pensar que les comunitats són permeables, i que la informació i les invitacions circulen més enllà del propi grup. D’això cal agrair, insisteixo, no a les polítiques d’immigració sinó al treball diari de multitud d’associacions.

Un retret final: el tema lingüístic. Tot i que la revista Attawasul es distribueix fòra del principat i això justificaria l’exclusivitat del castellà, no estaria malament una major presència del català tant en la revista com en la web. Ho faig però amb la consciència de demana’ls-hi una cosa que ni se’ls ha acudit a moltes associacions d’aquí "de tota la vida".